Fins ara només teníem notícia que en tota la llista de
consellers que ha tingut la
Generalitat de Catalunya al llarg del segle xx només hi havia un andreuenc, Josep
Dencàs i Puigdollers. Dencàs va ocupar les conselleries de Sanitat i Governació
en ple període república (1931-1934), però l’autor d’aquest article, a partir
de la lectura del llibre de memòries de Josep Benet, hi va descobrir que aquest
tenia un amic andreuenc, Andreu Capdevila i Puig, el qual havia estat per poc
temps conseller d’Economia un mes abans dels Fets de Maig de 1937.
 |
| Andreu Capdevila i Puig, el dia del seu casament, el 13 de març de 1937. Autor desconegut. Fons Ramon Capdevila. |
Igual que Josep Dencàs, Andreu Capdevila i Puig no era
nascut a Sant Andreu de Palomar, tot i això, tots dos van fer una llarga estada
a Sant Andreu i tots dos van patir l’exili. Dencàs era nascut a Vic, i Andreu
Capdevila i Puig va néixer el dia de Nadal de 1894 a Cardedeu (Vallès
Oriental). De ben petit es va traslladar a Sant Andreu i als 13 anys va
compaginar la seva tasca de tintorer de la Companyia de Filatures Fabra i Coats amb la de
sindicalista de la CNT. Dins
de la CNT
desenvolupà la seva tasca d’afiliació en la secció tèxtil. Amb 20 anys va
assumir responsabilitats sindicals en l’àmbit de la Federació Regional
Catalana de la CNT
i era considerat un dur pels patrons atès que no es doblegava fàcilment davant les
reivindicacions socials en el ram dels tintorers.
Segons Manel Martín, en la ponència presentada sobre la Fabra i Coats en les
Jornades d’Arqueologia Industrial –celebrades al Museu d´Història de Barcelona
els dies 29, 30 i 31 d´octubre de 2009–,
titulada “La Fabra
i Coats de Sant Andreu de Palomar: de la producció tèxtil a la producció
cultural”, cap al 1920 es registrà el màxim de beneficis del període i es
procedí a l’ampliació del capital social fins als 45.000.000 ptes. Fruit d’aquesta
operació van ser possibles incorporacions de fàbriques i la modernització dels
sistemes productius. El mateix any 1920 es va comprar l’empresa Hilandería
Planas, ubicada al carrer Girona. Les màquines d’aquesta fàbrica es van
instal·lar al recinte del Vapor del Rec, i entre aquest i Ca l’Alzina es va construir
a sota del carrer Sant Adrià una galeria de comunicació per permetre la
transmissió d’energia elèctrica, aigua i vapor mitjançant canonades, a més del
pas de personal i mercaderies. El 1922 la Fabra i Coats incorpora al seu grup Manufacturas
de Algodón Reunidas SA, que posseïa diverses plantes a Badalona. A inicis de la
dècada dels vint es van renovar les instal·lacions de Borgonyà i es va iniciar
l’electrificació del procés productiu al complex fabril de Sant Andreu, amb la
construcció el 1922 d’una central elèctrica pròpia. El 1926 es milloraren
significativament les mesures de seguretat amb la creació del parc de bombers a
la planta de Sant Andreu. La fàbrica tèxtil andreuenca ha esdevingut un dels
punts fabrils més importants de Catalunya i de l’Estat espanyol. La creixent
indústria tèxtil a Catalunya replantejava les accions sindicals i Andreu
Capdevila no en va ser pas aliè. Des de la secció de tints va anar perfilant el
seu tarannà sindical.
 |
| Certificat laboral d'Andreu Capdevila i Puig demostrant que va treballar a la Fabra i Coats. Arxiu Ramon Capdevila. |
 |
| Treballadors de la Fabra i Coats, el 21 de març de 1936, mesos abans de l'esclat bèl·lic feixista. Autor Tomàs Fàbregas i Catarineu. Fons Arxiu Amics de la Fabra i Coats. |
Capdevila va participar en la Conferència de la CNT de Sant Adrià del Besòs el
1936. En esclatar el conflicte bèl·lic, el 1936, Capdevila va prendre part en
l’aturada del cop a Barcelona. El 20 de juliol va participar en l’assalt de la Caserna d’Artilleria de
Sant Andreu de Palomar. La majoria dels assaltants a la caserna eren de la CNT, i van endur-se’n les
armes, cosa que va possibilitar l’armament dels cenetistes. En l’assalt de la
caserna andreuenca hi va morir el jove sindicalista santandreuenc Jaume Oller,
fet que va comportar que al llarg de la Guerra
Civil el passeig Torras i Bages portés el seu nom com a
homenatge.
En el moment del sollevament militar i civil contra la
república, la Fabra
i Coats es va veure, com tantes altres indústries catalanes, afectada per l’esclat
bèl·lic. Segons Manel Martín, en l'esmentada ponència “La Fabra i Coats de Sant Andreu
de Palomar, de la producció tèxtil a la producció cultura”, des del punt de
vista del ritme productiu, la
Guerra Civil va tenir uns efectes més relatius del que caldria
suposar per a la Fabra
i Coats. Cal destacar la fugida de la direcció i la concentració a Sevilla, l’ampliació
del decret de col·lectivització del Sindicat Únic de la Indústria Fabril i
Tèxtil de Barcelona a l’octubre de 1936, els problemes de subministrament de
matèries primeres, a causa del bloqueig marítim, i les dificultats de
col·locació de la producció a la zona franquista”. El març de 1938 es van
iniciar, a través de la
Generalitat de Catalunya, intercanvis tèxtils amb la Unió Soviètica.
Tant els edificis com la maquinària no es van veure malmesos de forma
significativa –segurament la mà d’Andreu Capdevila a través de la seva
influència dins de la CNT
van ser decisius.
En les memòries de Josep Benet es descriu Andreu Capdevila
de la manera següent:
“Un dels clients
habituals de la botiga dels meus oncles (situada al carrer Gran de Sant Andreu
just a tocar de l’entrada principal de la Fabra i Coats) era Andreu Capdevila, un obrer que
treballava a Ca l’Alsina (Fabra i Coats) i que era un important i respectat
dirigent sindical, cenetista, de la barriada. Solter, cada dia esmorzava a la
botiga, des de feia anys. Després del 19 de juliol, continuà venint fins que,
casat, es traslladà a viure al centre de Barcelona. A mi m’agradava i, per
tant, feia el possible per servir-li l’esmorzar. Uns dies després que jo hagués
tornat del Pla de Manlleu, em preguntà on havia anat de vacances durant els
dies que havia estat fora. Li vaig explicar breument la meva petita aventura
(fugint i ajudant religiosos de la persecució cenetista). M’escoltà molt
seriosament i em digué: ‘Noi, em sap molt greu el que t’ha passat’. Jo, que li
tenia molta confiança, em vaig atrevir a preguntar-li: ‘i, aquí, què passarà?’.
Em contestà: ‘Si les coses continuen com ara, perdrem la guerra’. M’impressionarem
molt aquestes seves paraules. Més endavant, durant el curs de la guerra, vaig
admirar la seva lucidesa i agrair la confiança que m’havia demostrat
manifestar, a aquell jove de setze anys, que era jo, la seva opinió. Alguna
vegada, en recordar aquest fet, havia pensat que potser jo atribuïa a Capdevila
una declaració massa contundent, massa adaptada al que fou el final de la
guerra. No és així. Me n’ha confirmat la certesa el fet que, quan escric
aquestes ratlles, parlant de la història del vell Sant Andreu amb el meu amic
Josep Bota, andreuenc, que , tot i jubilat, continua treballant amb entusiasme
i esforç per la barriada, ha sortit a la conversa el nom d’Andreu Capdevila i,
sense jo dir-li res del que acabo d’explicar, m’ha contat que al seu pare, que
també treballava a Ca l’Alsina i que era amic de Capdevila, aquest li havia dit
el mateix que a mi. Capdevila era, com Joan Peiró, un representant de la
tradició reivindicativa, però, a l’ensems, responsable del vell sindicalisme
català. Com va escriure el cooperativista Alfred Pérez-Braró, Capdevila era el
prototipus del clàssic anarquista purità: no fumava, no bevia, no podia
suportar el malparlar. Amava la lectura i s’esforçava per escriure correctament.
En ser designat conseller d’Economia, des del primer dia renuncià al cotxe
oficial i a l’escorta.”
Com a president delegat en el Consell d’Economia de
Catalunya, va ser l’encarregat d’elaborar el Decret de col·lectivitzacions i
del control obrer. El 16 de març de 1937 és nomenat conseller d’Economia de la Generalitat Republicana,
presidida per Lluís Companys i amb Josep Tarradellas com a Conseller en Cap. De
fet, el seu càrrec va ser efímer perquè va ser destituït al cap de poques
setmanes, el 5 d’abril. Va ser nomenat representant de la CNT dins del Govern autonòmic.
En les memòries publicades en Le Combat
Syndicaliste (1968) titulades Mi
intervención en el Consejo de Economía de la Generalidad de
Cataluña en representación de la
CNT, inèdites a
l’Estat espanyol, Capdevila expressa la seva desil·lusió en la participació en
la política de govern. Posteriorment, va tornar a presidir el Consell
d´Economia de Catalunya, per la
CNT. Segons Josep Maria Bricall, en la seva tesi doctoral, en
fer referència al Decret de col·lectivitzacions promogut per Capdevila, diu: “L’acció
dels treballadors en alguns casos i l’abandó de les empreses per part dels
patrons en d’altres van portar a la propietat col·lectiva i a l’autogestió obrera;
és a dir, a la col·lectivització en uns casos i als comitès de control en uns
altres, a les empreses que contiuaven en mans privades. En conjunt i en
definitiva, a l’establiment d’un sistema econòmic a tot el país –coordinat des
de la Generalitat–
sense precedents enlloc del món. Les relacions entre les empreses i les d’aquestes
amb l’Administració van haver de ser regulades en una situació nova. La relació
amb la banca, amb les empreses de l’estranger (pel que fa a importació i
exportació), en una indústria a més reconvertida per la guerra, es va haver de
regir d’acord amb uns altres models. És el que se’n va dir la nova economia o nou ordre economicosocial de la indústria i el comerç de Catalunya”.
 |
| Andreu Capdevila i Puig, primer per l'esquerra, amb membres del Consell d'Economia de Catalunya en la segona etapa. El Consell ere presidit en aquell moment per Manuel Serra i Moret, del PSUC. Autor Agustí Centelles. Fons Ramon Capdevila. |
 |
| Segell de la Comissió de Cultura de l'empresa col·lectivitzada Fabra i Coats. Fons Arxiu Amics de la Fabra i Coats. |
L’any 1937 es va casar amb Antònia Sánchez Garrido.
Antoñita, com era coneguda familiarment, havia nascut a Badajoz el 9 d’octubre
de 1902, i va morir a Rennes (Bretanya) el 3 d’agost de 1996. En casar-se, es
va traslladar a viure al centre de Barcelona. Josep Benet, malgrat el canvi de
domicili de Capdevila, va continuar portant-li queviures de la botiga dels seus
oncles andreuencs. Benet recorda la primera visita que va fer al dirigent
cenetista al seu nou pis barceloní: “Està bé que sigui un home auster, però fer
pujar els seus amics a un quart pis, sense ascensor, en aquests temps en què es
passa gana, no està bé”. Benet aprofitava per anar-hi en les hores que es
trobava Capdevila i així podien establir una bona conversa. Benet, en les seves
esmentades memòries, manifesta una veritable amistat i respecte envers ell.
Durant el conflicte bèl·lic de 1936 Josep benet va patir un escorcoll d’un
escamot milicià a la seva cambra situada en
la botiga i casa dels seus oncles. En no trobar-hi res sospitós, els
anarquistes, tot i que no estava previst fer-ho, van escorcollar l’habitació
dels seus oncles i hi van trobar un tapís de la Sagrada Família.
Aleshores s’entaulà una discusió sobre si les obres d’art “valuoses” s´havien
de preservar de la destrucció. Assabentats els familiars de Benet de la visita
de miliciants, van avisar Andreu Capdevila, que llavors es trobava reunit a la
seu del Comitè de la CNT
a Sant Andreu de Palomar, ubicada en els locals confiscats dels Catalanistes, i
aquest va manar enviar un milicià que anès a casa de Benet i fes acabar la
visita dels milicians i els deixessin tranquils. Benet recorda aquesta anècdota
en les seves memòries com una gran sort, atès que aquell fet podia haver-li
significat que se l’enduguessin, o altres conseqüències pitjors.
 |
| Reunió del Consell d'Economia de Catalunya presidida per l'Andreu Capdevila. Autor desconegut. Fons Ramon Capdevila. |
En finalitzar la guerra a Catalunya, es va exiliar a França,
on va continuar militant a la CNT,
juntament amb la seva companya Antònia. Primer van viure a les poblacions nord-catalanes de Canet i després a
Perpinyà. Un cop alliberada França dels nazisme, va reprendre la seva tasca
d’orador en conferències i mítings, sobretot al sud-est de França –Narbona,
Carcassona, Montpeller... Era partidari de la línia dura de la CNT, i en els anys seixanta va
ser el secretari de la
Comissió de Relacions de la regió d’Aude-Pirineus de la CNT a l’exili, i contrari a l’Aliança
Obrera i la Defensa
Interior. Els darrers anys de la seva vida els va passar a la
ciutat bretona de Rennes. Des de l’exili va continuar col·laborant en diverses
publicacions, com ara Terra lliure, Le Combat Syndicaliste, L´Espoir o Umbral. Va escriure el llibre Un
episodio de nuestra evacuación a Francia (1978) i les esmentades memòries. Va
tornar a Catalunya com a visitant, però va mantenir la residència a la Bretanya (França).
Ignorem si en una de les seves estades a Catalunya, durant els primers anys de
la transició democràtica, va tornar al seu estimat Sant Andreu de Palomar. Va
morir a Rennes el 1987.
Pau Vinyes i Roig
Historiador
Publicat a la revista Finestrelles 14, editada pel Centre d'Estudis Ignasi Iglésias (2009)
Ampliacions de dades i imatges febrer-març de 2013.
Ampliacions de dades i imatges febrer-març de 2013.
Comentaris