El temple parroquial (1)
El temple parroquial de Sant Andreu de Palomar ha sofert al llarg dels segles diverses reconstruccions, i també modificacions i ampliacions que n’han alterat la fisonomia arquitectònica. Des del segle ix es té constància d’una petita capella de planta rectangular, coberta amb una teulada sobre embigat de fusta, que va ser destruïda durant la conquesta del cabdill Al-Mansur el 985. Es construeix un cop més una església d’estil romànic, de planta i creu llatina, coberta amb volta de canó i amb tres absis, a més de tres altars, dedicats respectivament a sant Llorenç, santa Maria i sant Andreu –l’altar major.
A començament del segle xii un nou setge almoràvit saqueja el poble i destrueix el temple parroquial. Aquest fet va motivar que, en construir-se la nova església, es decidís edificar, en paraules de l’historiador Martí Pous, una impressionant torre campanar sisavat (de sis cares) sobre la volta, que segurament era similar a la que ens oferia el conjunt arquitectònic de Sant Pau del Camp, situat a l’actual barri del Raval de Barcelona. En ple segle xvii es decideix fer una àmplia remodelació del temple parroquial. Tanmateix, la torre campanar es conserva, ja que continua tenint funcions defensives (2). El creixement demogràfic arran de la incipient industrialització del poble de Sant Andreu de Palomar, amb l’arribada de nova població procedent de la Catalunya interior, fa que l’antiga església sigui enderrocada a mitjan segle xix i s’iniciï la construcció d’un nou temple. De l’antic edifici eclesiàstic només es conserva part de la capella del Sagrament i la porta del carrer del Pont, que és d’estil barroc i que antigament era situada a la façana principal; actualment es troba en molt mal estat de conservació, així com, en part, tot l’edifici de la rectoria.
El temple parroquial de Sant Andreu de Palomar ha sofert al llarg dels segles diverses reconstruccions, i també modificacions i ampliacions que n’han alterat la fisonomia arquitectònica. Des del segle ix es té constància d’una petita capella de planta rectangular, coberta amb una teulada sobre embigat de fusta, que va ser destruïda durant la conquesta del cabdill Al-Mansur el 985. Es construeix un cop més una església d’estil romànic, de planta i creu llatina, coberta amb volta de canó i amb tres absis, a més de tres altars, dedicats respectivament a sant Llorenç, santa Maria i sant Andreu –l’altar major.
A començament del segle xii un nou setge almoràvit saqueja el poble i destrueix el temple parroquial. Aquest fet va motivar que, en construir-se la nova església, es decidís edificar, en paraules de l’historiador Martí Pous, una impressionant torre campanar sisavat (de sis cares) sobre la volta, que segurament era similar a la que ens oferia el conjunt arquitectònic de Sant Pau del Camp, situat a l’actual barri del Raval de Barcelona. En ple segle xvii es decideix fer una àmplia remodelació del temple parroquial. Tanmateix, la torre campanar es conserva, ja que continua tenint funcions defensives (2). El creixement demogràfic arran de la incipient industrialització del poble de Sant Andreu de Palomar, amb l’arribada de nova població procedent de la Catalunya interior, fa que l’antiga església sigui enderrocada a mitjan segle xix i s’iniciï la construcció d’un nou temple. De l’antic edifici eclesiàstic només es conserva part de la capella del Sagrament i la porta del carrer del Pont, que és d’estil barroc i que antigament era situada a la façana principal; actualment es troba en molt mal estat de conservació, així com, en part, tot l’edifici de la rectoria.
Peu imatge: Facsímil de la primitiva parròquia de Sant Andreu de Palomar (segle xii), amb la rectoria actual. Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar.L’any 1904 el doctor Josep Vilaseca i Trullàs va publicar un treball de recerca titulat Revolució de las Quintas. En parlar de la revolució del 1845 fa una excel·lent descripció de l’antic temple parroquial (3):
“L’església, que era sens dubte l’edifici més antic de la població i centre d’ella... estava formada de murs i voltes de molta robustesa, havent-hi punts en què les parets tenien catorze pans de gruixària, fent-se més visible la solidesa en els pilars i volta que aguantaven la torre-campanar, veritable obra de romans.
Era un edifici d’aqueixos que la gent en diu ‘feta dels moros’, bastant fosc, sols de regular cabuda, i baix. De les dues terceres parts, l’anterior que comprenia l’altar del sagrament i la fatxada, presentava el tipus modern, essent ample i bonica en comparació a les dues parts posteriors, degut a noves addicions i eixamples.
S’entrava dintre baixant un graó, veient-se a mà dreta l’escala de dur al cor, i aquest en sa terminació; l’obertura de l’escala per a pujar a dalt de l’església i anar al campanar, escala rònega i de tant en tant males condicions, que a l’ésser a son extrem tenia de pujar-se (sic) arrupit, agarrant-se amb les mans per estreta i gastament dels esgraons; passada amb treballs la porta, es sortia a un terrat que conduïa a la torre-campanar. Era aquesta una gran obra, tot de pedra picada, ocupant la seva circumferència quasi les dues terceres parts de la banda vella de l’església. De posició atrevida, puix que descansava sobre la volta i un poc en els murs d’ella, sent sisavat.
Sa alçada seria de poc més de cinquanta pams, que comparat amb sa amplària resultava, sense deixar de ser esvelt, ample-curt. No tenia port l’obertura d’entrada i les campanes estaven a l’alçada d’un home, en número de quatre, encara que les campanes sols fossin dues, les cordes d’elles per medi (sic) de forats fets en la volta, queien dintre de l’església pujant enmig d’ella. Tenia dintre una escaleta de pedra, en forma de cargol, per pujar a dalt la volta que formava un terradet adornat amb un coronament de pedra i quatre boles del mateix, i a l’altura d’elles, un nínxol per la campana petita.
El camí de pujar dalt de l’església i d’allí passar al campanar, el comú era pel cor, podent-s’hi anar també per la rectoria. Aquesta estava al costat esquerre de l’església, com també la sagristia; i al dret, que mira a Tramuntana, l’ossera en l’angle resultant de la sortida de l’altar del Sagrament amb la part més vella de l’església que hem dit era més estreta que la del davant. L’església antiga, igual de l’actual [es refereix al nou temple construït a posteriori], estava col·locada a l’extrem sud de la plaça mirant la fatxada a ponent, amb el fossar davant, i a prop del Rec Comtal que passa pel seu darrere.”
Segons l’historiador andreuenc Felix Olivé (4):
“Si calgués buscar-li alguna similitud, l’església de Sant Pau del Camp, contemporània de la Sant Andreu i que passà vicissituds semblants, també té una torre-campanar assentada sobre la volta del creuer.”
Sant Andreu de Palomar a mitjan segle xix
L’eclesiàstic Pere Riera feia constar l’any 1826 que la parròquia de Sant Andreu de Palomar contava amb 3.350 persones (5). Segons l’historiador andreuenc Jordi Rabassa “la població es quintuplicà: dels 4.350 habitants de l’any 1845 es passà, el 1884, als 14.606 i als 20.554 l’any 1909 (6)”. Es tractava d’un augment considerable a causa majoritàriament de la nova onada immigratòria arran de la implantació de teixit industrial en el territori andreuenc. De poble purament agrícola es passa a poble industrial. El metge andreuenc Josep Vilaseca i Trullàs, en parlar del Sant Andreu del 1845, el descriu de la manera següent (7):
“Contenia la població de Sant Andreu de Palomar dues fàbriques mogudes per vapor, una de filats i teixits de cotó, l’altre de força de 20 cavalls, l´única tal vegada a Espanya en què en aquell temps es filava mecànicament. 5 d’igual classe mogudes per cavalleries i moltes de teixits. 1 de verdet, 6 de teuleries, 20 fleques que proveïen en part a la capital, 1 molí, 8 cafès, i a més de l’estudi públic en tenia algun de particular, sales de ball, etc. La comunicació amb Barcelona es feia per medi (sic) de tartanes que portaven fins al portal nou.
Una part petita dels andreuencs es dedicava al contraban, exposant a cada moment la vida, adquirint-hi alguns fortuna i anomenada. A la nit els barcos (sic) contrabandistes desembarcaven gèneres a prop la desembocadura del riu Besòs i d’allí eren amagats dintre el poble i masies del voltant; en tindre ocasió es transportaven d’amagat a la capital; el contraban també es feia per la frontera francesa. L’arriscat d’aquesta vida donà origen a certa fatxenderia que, juntada (sic) al joc desenfrenat d’aquells individus, féu que els andreuencs tinguessin renom de jugadors i eixelebrats, i més quan a conseqüència de tals causes s’originà un estol de pinxos que durà quasi com institució fins prop del 1868. Aqueixa mala fama tenia d’aplicar-se sols a uns quants, puix la majoria dels habitants de la població era gent treballadora i quieta.”
A la Guia Completa del Viajero en Barcelona, elaborada per Cayetano Cornet i Mas es descriu així Sant Andreu de Palomar l’any 1864 (8):
“El augmento que va experimentando esta población es notable; en la actualidad passa de 1.300 el número de casas. Tiene mucha agua y la industria se ha desarrollado en razón a su proximidad a la capital. Hay en ella varias fàbricas movidas por el vapor, de las cuales algunas son de Hilados de algodón, una de Hilados de tino, otra de harinas, etc., otras conmovidas por caballerías, y hay infinitas de Tejidos y otras a brazos.
Las panaderías abastecen en parte la capital; pues el número de panes que se cuecen en ellas, no podrían consumirlos los 11.000 habitantes que cuneta de población.
Hállanse en ella a más algunas posadas, regulares cafés, un teatro, en el cual de funciones los días festivos por la tarde una de las compañías que actuan en los coliseos de Barcelona, y además varios casinos y salones para bailes.
En esta población tiene dos estaciones el ferro-carril (sic) de Granollers que hace viajes de ida y vuelta casi cada media hora a precios más reducidos que los de la tarifa para los trenes generales de la línea.”
En referènciaa la construcció d’un nou temple parroquial, Cayetano Cornet i Mas comenta el següent (9):
“No correspondiendo este templo [es refereix a l’antic] a la extensión de la villa, determinóse mas de treinta años atrás la construcción de otro muy capaz que llenase las necesidades de la misma.
A pesar de tan larga fecha, hasta el año 1858 no se habilitó la parte anterior del templo hasta el crucero. Y en la actualidad se está trabajando en el resto, cuya obra concluida podrà llamarse con razón regia.”
L’antic edifici eclesiàstic de Sant Andreu era situat, en part, on hi ha l’actual. La façana principal donava al davant de la plaça Vella i/o de l’Església, o bé de la Constitució (actualment, plaça d’Orfila). El fossar o antic cementiri, que es trobava just al davant de l’església, va ser traslladat a començament dels anys trenta del segle xix al seu actual emplaçament, a tocar de l’enderrocada masia de Can Borràs (sembla que d’aquí ve la dita: Si segueix igual aquest acabarà a Can Borràs). L’esmentat metge andreuenc Vilaseca diu el següent d’aquesta plaça (10):
“Al seu resguard [de l’església] s’anà concentrant la població, donant lloc a formar-s’hi la plaça Vella, de l’Església i també de la Constitució. El mode d’ésser d’aquesta, centre de la vida activa de la població des de molts anys enrere, era espacial, puix feia que el nostre poble s’assemblés més a un del Vallès, que no amb un poble del Pla [es refereix al Pla de Barcelona]; com ja havent dit (sic) hi havia la rectoria i l’església, davant d’ella el fossar, i a l’extrem nord de la plaça, mirant a dits edificis la Casa de la Vila; el restant d’ella era ocupat pels venedors organitzant-s’hi cada festa un verdader mercat a on hi acudien venedors vallesans, de Gramenet [Santa Coloma], Horta i d’altres punts, i en una casa de la dreta de l’església, abans d’arribar a l’avui carrer de Santa Cristina [actual passeig de Torras i Bages], existia la casa de la fleca o forn del camú; aqueix estat que tants anys durà, donant un segell característic a la plaça, comença a perdre’s al traslladar el fossar, i més encara quan s’utilitzà per vendre la plaça del Mercat o Nova (actual plaça del Mercadal).
Peu d’imatge: Recreació del mercat ambulant a la plaça de l’Església (avui plaça d’Orfila). Dibuix de Lola Anglada. Reproduït a Muralles enllà, dins de la col·lecció “Visions barcelonines”.
Tres vies comunicaven la plaça descrita [l’actual plaça d’Orfila] amb el carrer Major [actualment Gran de Sant Andreu]: el carrer Nou, després dit de l’Església i avui de l’Ajuntament; el carreró de l’Hostal [actual carrerc de Malats]; bastant estret; el carrer Santa Marta, que divideix el Major del de Tramuntana. A més d’un caminet junt a la vora del Rec [actual carrer del Pont].”
De la descripció de Vilaseca caldria precisar que el carrer de l’Església no era pas el de l’Ajuntament, situat a tocar de la façana de l’Església –d’on venia el nom. Era un carrer estret i sense sortida. També cal detellar que l’actual carrer de Santa Marta no donava i ni va donar a la plaça de l’Església. El carrer de Santa Marta anava del carrer Major (actual carrer Gran) al de Santa Cristina, i aquest donava a l’esmentada plaça. El carrer de Santa Cristina era un carrer sense sortida i amb un final acabat en forma de creu (11).
Peu d’imatge: Projecte d’obertura del passeig de Torras i Bages. En aquest plànol realitzat a principi del segle xx s’hi pot observar com deuria ser l’antiga plaça de l’Església o de la Constitució (actual plaça d’Orfila), amb l’entramat de carrers que hi confluïen. Arxiu Institut Municipal d’Urbanisme de Barcelona.
Un nou temple parroquial per a una població en augment (12)
És en aquest context que s’acaba de descriure on trobem la població independent de Sant Andreu de Palomar a mitjan segle xix. El creixement del nombre d’habitants a causa de la forta immigració va fer que es plantegés en un principi l’ampliació del temple parroquial.
Sempre s’ha cregut que l’inici de la construcció de l’actual temple va ser l’any 1850. Tanmateix, documents dipositats a l’Arxiu Diocesà de Barcelona demostren que no va ser així. Sembla que, al principi, la idea dels promotors era eixamplar l’antiga església parroquial amb unes edificacions annexes, talment com s’ha fet en d’altres edificis eclesiàstics, que a mesura que augmentaven les necessitats i la feligresia s’optava per adaptar l’edificació religiosa a les directrius de l’època.
El document conservat i del qual es té constància a dia d’avui confirma el següent sobre les obres l’any 1846 (13):
“Que la edificación de este templo empezó el dia 24 de junio del año 1846.
Que la cantidad invertida hasta ahora en su construcción es de 616.631 reales de los quales 233 219 han sido librados y cobrados del gobierno a cuenta de los 240 155 por el Decreto de 26 de setembre de 1848 fueron asignados para el mismo procediendo la cantidad restante de donativos, materiales y jornaleros por los vecinos de este pueblo.”
El document en qüestió va ser signat pel rector de la parròquia, Pere Xercavins, el 31 de maig de 1866. Com es pot comprovar, alguns feligresos de la parròquia van col·laborar-hi amb donacions econòmiques o aportant el seu ajut humà en les obres.
Peu de les dues imatges: Document que confirma que la data d’inici de les obres del nou temple parroquial de Sant Andreu de Palomar va ser el 24 de juny de 1846. Arxiu Diocesà de Barcelona.
Al principi, la intenció era conservar l’antic temple i construir-ne un de nou a tocar del vell. Tot i això, per culpa del mal estat del temple antic es va decidir enderrocar-lo i construir-hi a sobre una església nova.
En un altre document dipositat a l’Arxiu Diocesà de Barcelona hi trobem reflectit el següent (14):
“Que las obras de la nueva iglesia parroquial de este pueblo fueron presupuestadas en 480.311 reales, habiéndose comprometido el Estado con la mitad”
La Junta d’Obres del nou temple parroquial formada pel propi rector i feligresos benestants patirà de valent al llarg dels anys en que duraran les obres, ja que l’Estat trigarà en pagar. A l’Arxiu Diocesà de Barcelona trobem força documentació on la Junta d’Obres fa súpliques al govern i a voltes a la reina Isabel II i en el seu fill, futur Alfons XII, per tal de veure compensades les aportacions compromeses en l’edificació del nou temple.
En el més amunt citat document es fa esment de la part que falta per edificar i la manca de pressupost per a dur-ho a terme (15):
“Que la nueva Iglesia falta todavía para edificar más de la mitad, debiéndose aun construir una capilla a cada lado del templo, el crucero, el presbiterio, la sacristía, , el campanario y la fachada, cuyas obras tan pronto como se reciban del gobierno los 157.091 reales que está adelantando , la Junta se compromete a concluirlas dentro del termino de dos años”.
Com ja s’ha esmentat anteriorment el retard en rebre la subvenció de l’Estat va fer endarrerir les obres i no serà, com veurem més endavant, fins l’any 1904 que no es donaran per acabades. El document tot just citat està datat el 10 de març de 1859. És en aquest moment que es planteja seriosament l’enderroc de l’església vella i es contempla per part de la Junta d’Obres de fer un temple nou sobre l’antic edifici. Les raons que esgrimeixen els de la Junta d’Obres són (16):
“Es de absoluta necesidad (...) la pronta conclusión del nuevo templo parroquial de este pueblo, porque si bien la parte concluida es algo más capaz que la antigua Iglesia, no puede contener sin embargo el crecido número de fieles, que dejando aparte el aumento de la población, en todas las horas de los días festivos acude de los pueblos vecinos para cumplir con el precepto de oír Misa y para asistir a las demás funciones religiosas.
A esto debe agregarse (...) que el antiguo templo, sobre el cual debe edificarse la mitad que falta del nuevo, amenaza una completa ruina, que podría ocasionar desgracias sin cuento a no procurarse luego su total desaparición”
Segons l’historiador andreuenc Fèlix Olivé en referència a l’enderroc de l’antic temple parroquial (17):
“Per l’època de la construcció no dubtem en assegurar que la capçalera i el creuer eren d’estil romànic. Per la solidesa de l’edificació, en l’enderrocament de la part vella, l’any 1860, calgué barrinar-la i emprar la dinamita. La part del davant de la nau, reformada i engrandida en el segle XVI, era d’un gòtic tardà. Més ampla i amb contraforts exteriors ben aparents , tenia el cor damunt del portal que donava a la plaça. La decoració de la façana i el coronament del campar es feren el segle XVII. La portada duia la data de 1632”.
Tanmateix, la construcció del nou temple, i a falta de documentació i de plànols perduts en l’incendi de 1909 (18), ens remet al fet que fou una obra sense una definició completa des del seu inici. És a dir que a mida que s’anava construint es conjugava el nou relat arquitectònic.
L’arquitecte inicial de les obres del nou temple segons consta en la documentació dipositada en l’Arxiu Diocesà de Barcelona fou en Josep Mas i el director de les obres en Josep Buixareu.
Així doncs, la primera part en construir-se va ésser l’actual altar major i espais adjacents i és va deixar per a més endavant, un cop enderrocada la vella església, la part del davant. Hem de suposar per la documentació localitzada a l’Arxiu Diocesà de Barcelona (19) que l’enderroc de la part vella no es deuria realitzar fins ben entrat els anys seixanta del segle XIX. Si bé l’historiador Fèlix Olivé esmenta el 1860 com la data de l’enderroc creiem que deuria ser anys més tard, ja que en un document del 29 d’agost de 1862 es preveu que si l’Estat avançava la subvenció proposada en dos anys es podria acabar la construcció del temple (20):
“Desde el día 7 de mayo de este año están proyectados en la parte a edificar (...) habiéndose acabado el campanario interino y derribado el antiguo con parte de la Iglesia vieja por tener que edificarse sobre el templo de esta la parte que falta del nuevo. Este se empezó en 24 de junio de 1846 y es muy probable que podría terminarse dentro de dos años si se recibía pronto del gobierno la cantidad de 76.936 reales”.
En un altre document datat en 26 de gener de 1863 l’eclesiàstic Marian Viñas parla de reedificació d’un nou temple (21):
“...por estrechez y estado ruinoso del templo antiguo”.
I que la construcció del nou avança gràcies a les aportacions dels feligresos així com de rifes, d’accions amortitzables i de col·lectes. No hem pogut constatar en cap documentació si la reina Isabel II al seu pas per Sant Andreu de Palomar l’any 1860 va donar fruit en agilitzar les subvencions o bé dotar a la Junta d’Obres d’un ajut econòmic per part de la reialesa. Segons mossèn Clapés en les seves Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar (22):
“Poc a poc s’anà perdent el segell popular de l’empresa que tant típic era, i en temps del doctor Xercavins, al passar pel poble donya (sic) Isabel II, a primers d’octubre de 1860, després de la guerra d’Àfrica, se li demanà una crescuda quantitat, per ajudar a continuar les obres, que la concedí, i amb ella foren retornats els diners de les accions que havien avançat els particulars”.
El 28 de gener de 1865 el rector de la parròquia en Pere Xercavins fa constar en documentació adreçada al Bisbat de Barcelona que la meitat del temple està acabat i de nou es refereix que si es rep el fons que manca per part del govern de l’Estat el temple estarà acabat en un any (23):
“...que la mitad del nuevo templo está enteramente concluido y de la otra mitad está acabada una de las dos capillas laterales que faltaban y además la sacristía y próxima acabado la capilla del santísimo. La pared maestras empezando por la nueva capilla edificada, siguiendo el crucero, sacristía y capilla del santísimo, está al (il·legible) de los arcos nuevos detrás del altar mayor, que está a la altura de unos cuarenta palmos.
De modo que a tener reunidos los fondos pendientes, creo podría llevarse a efecto su definitiva terminación dentro de un año”.
Sabem per la documentació datada en 12 de gener de 1868 que per aquestes dates que l’arquitecte del projecte és en Francesc Vallès i el mestre d’obres Joan Serret (24). Segurament els arquitectes i mestres d’obres inicials van projectar el nou temple seguin les seves propostes i a mida que rebien el pressupost necessari per a continuar les obres. Serà a partir de l’encàrrec que rebrà l’arquitecte andreuenc Pere Falqués i Urpí que el projecte començarà a tenir cara i ulls i serà fidel a un estil d’aquitectura neoclàssic que el seu successor en el càrrec, en Josep Domènech i Estapà, seguirà escenificant però amb el seu propi segell artístic.
El 6 de juny de 1876 el nou rei d’Espanya Alfons XII satisfà un pagament de 10.000 pessetes per a la continuació de les obres (25).
Peu d’imatge: Recreació de la maqueta del nou temple parroquial de Sant Andreu de Palomar. Dibuix de Jordi Sacasas. Extret de 990-1990. Llibre del mil·lenari de la parròquia de Sant Andreu de Palomar.
Pere Falqués i Urpí, arquitecte municipal i de l’actual església parroquial (26)
Pere Falqués i Urpí, arquitecte municipal i de l’actual església parroquial (26)
“Per la seva bellesa, pel seu estil clarament modernista, les seves formes sinuoses i pels seus detalls amb trencadís, molts pensen que els famosos fanals del passeig de Gràcia són obra d'Antoni Gaudí, però van errats.” Així descriu la pàgina oficial de l’Ajuntament de Barcelona a Internet els fanals del Passeig de Gràcia. Aquests fanals són obra de l’arquitecte andreuenc Pere Falqués i Urpí (1850-1916), tot i que la data de naixement balla en Les Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar (1930-1931), ja que mossèn Clapés la situa l’any 1857; en canvi, tant la Gran Enciclopèdia Catalana, per boca de Francesc Fontbona i de Vallescar, com Martí Checa a l’exhaurit llibre Sant Andreu de Palomar, més que un poble (1998), esmenten el 1850 com l’any del naixement de l’arquitecte. Tot bon home pot tenir un petit lapsus, errar és humà; i sembla, doncs, que mossèn Clapés anava errat.
Pere Falqués era fill d’una arrelada família andreuenca. El seu pare era mestre i empresari d’obres, i va ser el constructor de la casa pairal de Can Tacon, que uns anys després esdevingué el primer teatre de la població, i que a inicis del segle xx es va convertir en el cinema “El Recreo”, i la resta de l’edifici, en els desapareguts “Catalanistes”. També va ser obra del seu pare la fàbrica industrial La Farinera Barcelonesa, a la Sagrera. De ben jove, doncs, son pare el va introduir en el món de la construcció, on va començar fent tasques de paleta. Paral·lelament a la feina de manobre, estudià la carrera d’Arquitectura a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona.
Peu d’imatge: Pere Falqués i Urpí. Dibuix de Ramon Casas. Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Més tard va emprendre el viatge a Madrid per continuar els cursos d’arquitectura, on obtingué el títol d’arquitecte l’any 1873. Durant la seva estada a la capital de l’Estat es va contagiar del tifus. Malalt al llit i lluny dels companys d’estudi, Pere Falqués va rebre el suport de l’amic i arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Segons l’historiador i professor universitari Martí Checa (27):
“Efectivament, en parlar de Pere Falqués Urpí cal esmentar que mai va ser sant de devoció de ningú, segurament per un rar afany de superació professional que l’impulsava a participar en molts projectes i iniciatives. Un afany que força vegades el feia omnipresent i que els seus enemics li retreien atribuint-li unes ganes de protagonisme excessives; però, un afany, producte, potser, d’una greu malaltia que va patir en els anys d’estudi a Madrid, que un cop superada li va marcar el caràcter, fent-lo un home dur i exigent, però obert i optimista enfront totes les adversitats.”
En tornar a Sant Andreu de Palomar va reprendre el seu ofici de constructor. La primera obra seva reconeguda és la capella neogòtica de la masia de les Carasses –avui escola Ignasi Iglésias. Es casà amb la filla del propietari del Vapor del Fil, Ferran Puig. El 29 d’abril del 1879 obtingué el càrrec d’arquitecte municipal de Sant Andreu de Palomar. Fou el constructor i el dissenyador de la nova església parroquial de Sant Andreu de Palomar, amb el presbiteri, la cúpula, la sagristia, el creuer i l’altar major. Aquestes obres van ser beneïdes el 1882. Va exercir el càrrec municipal fins al 26 d’agost del 1882, quan hi va haver de renunciar per culpa de l’enfonsament de la primitiva cúpula de l’actual parròquia de Sant Andreu, dissenyada i construïda per ell. A causa de la caiguda de la cúpula en resultaren mortes diverses persones (en parlem més endavant).
Va participar en nombrosos concursos, entre els quals hi havia el de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, per al qual va dissenyar el Palau de les Indústries i el de l’Agricultura, que després serien enderrocats. També dissenyà per a l’Exposició les balustrades i els fanals del Saló de Sant Joan –avui passeig de Lluís Companys. Rehabilità l’antiga caserna d’artilleria de la Ciutadella, que es transformà en residència reial (1889) i, posteriorment, en museu –actualment és la seu del Parlament de Catalunya. El 1887 guanyà el concurs per dissenyar la nova plaça de Catalunya, però la seva opció va ser desestimada a causa de les fortes crítiques rebudes.
A partir de l’any 1889, ja com a arquitecte municipal, obtingué els encàrrecs de construcció de la reforma i la restauració del Gran Teatre del Liceu i de l’edifici de les Aigües de Montcada, i la reforma del Pla de Baixeres, que va presentar diverses modificacions. El càrrec municipal li donà molt prestigi i, a partir d’aquell moment, hi va haver una sèrie de construccions amb el seu segell, com ara l’edifici de la Central Catalana de l’Electricitat (1893) –a la plaça de l’Estació del Nord–, la seu del Districte de l’Eixample (1893), el monument a Rius i Taulet (1897-1901), el monument a Frederic Soler “Pitarra” (1896-1906) a la plaça del Teatre-Rambles, la Casa de la Lactància –conjuntament amb Antoni Falguera (1908-1913)–, i la Casa Bonaventura Ferrer, al Passeig de Gràcia 113 (1906), obra que obtingué una menció honorífica en el concurs d’arquitectura de Barcelona l’any 1907.
Durant la seva extensa vida professional va ocupar diversos càrrecs com el de cap del Servei de Bombers de la Ciutat de Barcelona, organisme que reconvertí i modernitzà, i el de president de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya (1899-1909) –actualment Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya.
Tanmateix, les crítiques més ferotges a la seva obra li van arribar arran de la construcció i la instal·lació dels bancs i els fanals del Passeig de Gràcia, el 1906, que molts encara creuen que són obra de Gaudí. Els bancs són fets de trencadís i els fanals, de ferro de forja. Paradoxalment, aquests fanals han donat una fisonomia arquitectònica de gran pes al concorregut Passeig de Gràcia de Barcelona. Pere Falqués i Urpí va morir a Barcelona el 8 d’agost del 1916. Ja a la dècada dels anys noranta del segle xx la ciutat de Barcelona li va dedicar una plaça en el seu Sant Andreu de Palomar natal.
L’enfonsament de la cúpula
Tal com s’ha dit més amunt, Pere Falqués va ocupar el càrrec d’arquitecte municipal de Sant Andreu de Palomar l’any 1879. Amb només vint-i-nou anys es va convertir en el màxim responsable de la continuació de les obres de construcció del nou temple parroquial. Es tractava de la primera obra de màxima envergadura que li era encarregada fins aleshores.
Els fets van tenir lloc mentre s’oficiava el Sant Sacrifici de la missa a l’altar major. El mossèn va notar un fort terratrèmol a la cúpula, talment com si s’esquerdés, per la qual cosa es va refugiar amb l’escolanet en el llindar del portal que comunicava l’església amb l’hort de la rectoria, per darrere de l’absis. En arribar-hi, la cúpula es va ensorrar i el creuer de l’església va quedar immers en un dens núvol de polseguera i cridòria humana. L’altar major i el sagrari també es van enfonsar de resultes d’aquest fet. Entre les runes, els ferits i els morts protagonitzaven aquell panorama desolador. El soroll de l’enfonsament va causar una ona expansiva que va espantar i alertar la població andreuenca.
Peu d’imatge: Recreació de l’enfonsament de la cúpula del temple parroquial de Sant Andreu de Palomar. Dibuix de Jordi Sacasas. Extret de 990-1990. Llibre del mil·lenari de la parròquia de Sant Andreu de Palomar.El diari La Vanguardia del dimecres 9 d’agost recollia en primícia i de forma telegràfica la desgràcia de l’enfonsament de la cúpula:
“Esta mañana, a las seis y cuarto, ha ocurrido en el vecino pueblo de San Andrés de Palomar una horrible catástrofe.En el momento en que muchos fieles se hallaban en el templo de aquella población, se desplomó la cúpula, cogiendo debajo varias personas. A las onze iban extraidos 4 cadáveres. En las casas vecinas se habían albergado a unos 8 heridos, algunos graves, prodigiándoseles toda clase de auxilios. Entre los muertos se halla un sujeto que contava avanzadísima edad. Parece que este hecho desgraciado ha ocurrido en el acto de celebrarse el sacrificio de la misa. El cura ha quedado ileso, puesto que el desplome ha tenido lugar hacia la entrada de la Iglesia. Està mañana ha sido derribado parte del edificio que amenazaba ruina. Este hecho ha ocasionado honda sensación en aquel pueblo. Mañana daremos más detalles.”
El mateix diari monàrquic, l’endemà, ja donava més detalls de la catàstrofe (28):
“Ayer tarde, al enterarse los barceloneses de la horrible desgracia ocurrida con el desplome de la cúpula de la Iglesia de San Andrés de Palomar, se dirigieron muchos á aquel punto al objeto de enterarse de las proporciones de la catástrofe. Así es que los tranvías y ómnibus iban atestados de gente.
He aquí en que términos relata el hecho un colega local:
‘A las seis de la mañana el sacerdote Rdo. Don Salvador Sagristá celebrava misa en el altar mayor, asistiendo á ella algunas personas que segon él no pasarían de ocho. Durante la celebración percibió algun crujido y aun parece que sintió caer sobre si alguna piedrecita. Sea que obrara por el instinto de conservación, sea porque estuviese receloso de la seguridad que ofreciese la nueva obra, ello es que se puso á salvo corriendo á colocarse detrás del altar.
Immediatamente ha tenido lugar el hundimiento de la cúpula que ha tardado unos pocos segundos en deshacerse.
La gente que no se hallaba en el crucero, cobijado antes por la cúpula, puso pies en polvorosa recibiendo solamente el susto consiguiente, que en algunos fué considerable.
Las personas que se hallaban en el crucero no tuvieron tanta fortuna. Una de ellas, un anciano cojo, ha quedado con la cabeza separada del tronco de modo que su cadàver presentava un aspecto verdaderamente lastimoso. Una joven de una casa apodada ‘Paixalet’ ha quedado aplastada y otras dos mujeres más han sido extraídas también cadáveres.
No hemos podido precisar el número de los heridos. Entre ellos se cuenta una infeliz mujer que tiene ambas piernas fracturadas.
A un muchacho ha habido la necesidad de amputarle un dedo. El monagillo que ayudaba la misa ha resultado contuso. El cáliz patena, purificador, hostia y demás accesorios para la celebración, inclusa la piedra de la mesa del altar, han quedado hechos añicos y eran reconocidos con ciertas precauciones por haber ocurrido el hecho después de la celebración y tener que cumplir ciertas prescripciones del rito católico. En el altar mayor no había Sacramento y, por lo mismo, no había tampoco copón. A consecuencia del derrumbamiento , ha quedado hundida en distintos sitios la bóveda de la Iglesia. También ha sufrido por él la sacristía. Como puede suponerse, han acudido á aquel sitio las autoridades, facultativos y cuántos más podían ser en él de alguna utilidad.
El vencindario también se ha desvelado para aminorar en lo possible los efectos de la desgracia’.”
El governador civil de l’època va encarregar la presència d’un tal senyor Piera perquè el representés en la seva absència i donés un suport total a l’alcalde de la població. La descripció és prou detallada i ens permet comprovar que la catàstrofe va ser de proporcions doloroses, tot i que el cronista de La Vanguardia sembla preocupat més pels elements sacramentals de l’església que no pas pels mateixos ferits i morts.
Mossèn Joan Clapés i Corbera, partint de la notícia publicada al Diario de Barcelona (29) l’agost de 1882 i que ell mateix va traduir, descriu els fets de la manera següent (30):
“El Diario de Barcelona d’aquells dies l’explica així: ‘Una terrible desgràcia esdevingué ahir al matí en l’església parroquial de sant Andreu de Palomar. Mentre s’estava celebrant el Sant Sacrifici de la Missa en l’altar major, el sacerdot notà un terratrèmol en la cúpula, com si s’esquarterés, per la qual cosa abandonà tot seguit l’altar junt amb l’escolà, i anaren a refugiar-se sota el llindar del portal que comunicava l’església amb l’hort de la Rectoria, per darrere l’absis.
Tan bon punt hi arribà, es soterrà la cúpula, amb un estrèpit esglaiador, omplint l’església d’una espessa nuvolada de polseguera. Quan s’hagué aclarit, es veié que moltes runes dels materials de construcció havien caigut damunt la volta del presbiteri foradant-la, i produint al mateix temps l’enfonzament (sic) del sagrari i de l’altar major. Altres carreus enormes caigueren damunt la sagristia, enfonzant (sic) la major part de la volta, d’altres blocs caigueren damunt les voltes d’ambdós braços del creuer quasi destroçant-los (sic). En un angle de la sagristia es salvaren dos sacerdots que estaven preparant-se per a dir missa.
L’aspecte que presentava el creuer era esglaiador, car s’hi trobaven en munt enorme pedres i runes, i les persones que es trobaven en aquell lloc sagrat, unes eren mortes i d’altres ferides. El soroll que produí l’enfonzament (sic) alarmà tota la població. Acudiren al temple el Sr. Rector i un metge, els quals prestaren tot seguit els auxilis espirituals i corporals als ferits, i les autoritats locals i judicials, que dictaren les disposicions necessàries per a salvar els qui encara vivien i entretant extreure els que eren cadàvers.
Aquestes s’identificaren a l’acte i són: Salvador Aimerich i Ferran, de 88 anys; Caterina Trulls i Tristany, de 76 anys; Teresa Guardiola i Romeu, de 29 anys (la noia que esmenta el cronista de La Vanguardia com de Can Paixalet i morta amb les mans creuades en posició de resar); Antònia Vila i Vilà, de 85 anys. Els ferits de molta gravetat foren tres, i fins a vuit d’altres, amb dos o tres contusos.’”
De seguida van començar les urgents tasques de salvament, i van acudir a la parròquia els metges, el rector i un equip de voluntaris, entre els quals també hi havia l’alcalde de la població. Dos dels cadàvers localitzats entre les runes no van poder ser identificats. Segons mossèn Clapés (31):
“...extragueren dos cadàvers destroçats (sic) com un amassament de carn humana i troços (sic) de vestit; alguns foren coneguts sols pels troços (sic) de vestit, com és ara: Francesc Solé Ribé, de 60 anys, i Magdalena Olivé i Burrull, de 44 anys, els quals foren posats cada u dintre un taüt i es dipositaren en la primera capella de part de l’Evangeli per procedir a l’enterrament, el qual tracta de fer-se avui amb la major solemnitat”.
El jutge i el secretari municipal van realitzar les primeres diligències i van dictar les ordres oportunes per tal d’evitar mals majors. Es va intentar enderrocar la part que restava alçada de la cúpula però no endebades. Ja a la tarda del mateix dia del succés es va constituir un tribunal de primera instància dels Afores, que va ser presidit pel jutge Pere Caula i Abat, amb el suport del promotor-fiscal Vicenç Martín Cereceda i el secretari escrivent Francesc Oller. El jutge va facultar el rector de la parròquia a dir missa en un lloc de l’edifici no afectat per l’esfondrament de la cúpula. Es va demanar l’opinió d’arquitectes de Barcelona amb l’objectiu de fer una valoració dels danys i confirmar si la resta de l’edifici havia quedat afectat per l’esfondrament.
El Diario de Barcelona (32) en l’edició de la tarda de l’endemà de l’ensorrament de la cúpula feia constar el següent:
“Al soterrar-se ahir la cúpula de Sant Andreu de Palomar, la part que caigué al presbiteri, enfonzant (sic) l’altar va aixafar el calze en què es celebrava la missa. La sagrada Hòstia fou extreta d’entre les runes conforme prescriu el Ritual. El sacerdot que celebrava era el venerable prevere Rmd. Salvador Sagristà, que fou un dels que treballaren amb major zel a l’objecte de recollir cabals per a la construcció de la cúpula quan es portà a terme la construcció de l’església.”
Una dotació de guàrdies civils i carrabiners foren els encarregats de custodiar l’edifici, i van impedir l’entrada del públic encuriosit. L’enterrament dels morts va ser un gran acte de dol popular. El Brusi tot just citat ho relatava d’aquesta forma (33):
“Al matí d’ahir es féu l’enterrament de les víctimes de l’ensorrament de la parroquial de Sant Andreu. Anaven posats els taüts en set cotxes mortuoris, havent-se resat un ofici de cos present en la pròpia (sic) església. Formaven l’acompanyament un gran nombre de persones, i estigueren molt concorreguts els carrers per on passà la fúnebre comitiva.”
Cinc dies després dels tràgics esdeveniments, La Vanguardia publicava aquesta nota (34):
“Varios propietarios de San Andrés de Palomar se han reunido para tratar de la construcción de una nueva cúpula en aquella Iglesia parroquial con mayor suntuosidad que la que se hundió.”
Si resseguim les petjades de l’enfonsament de la cúpula, observem que mossèn Clapés en les seves Fulles Històriques (1930-1931) omet en tot moment el nom de Pere Falqués. Els diaris citats també ometen el nom de l’arquitecte. Es tracta d’un oblit o de la salvaguarda d’un nom? Si més no, sembla un descuit una mica dubtós.
Davant la preocupació que els desperfectes de l’esfondrament de la cúpula poguessin ocasionar nous danys personals l’arquitecte diocesà fa saber al bisbe de Barcelona José María de Urquinaona Bidot que no hi havia cap perill i que es podien, en els indrets no afectats per l’explosió, realitzar les funcions litúrgiques i l’activitat pastoral amb tota normalitat. Per la seva excepcionalitat transcrivim el document realitzat per l’arquitecte del bisbat (35):
“Exmo. y Iltmo. Sr.
Con la urgencia ordenada por V.E. he practicado un minucioso y detenido reconocimiento en la parroquial de Sn. Andrés de Palomar, con el objeto de averiguar la parte de aquel edificio que puede seguir usándose en el culto público, y resulta que toda la nave central desde la entrada en la fachada hasta el pasaje en donde con plausible acuerdo se ha puesto la incomunicación con el derrumbamiento de la cúpula, se halla en perfecto y completo estado de solidez sin presentar señal alguna de tener resentimiento por efecto de aquella catástrofe: esto unido a la consideración de que esa sección de aquel edificio es muy anterior fecha que la recinto de las obras de la derruida cúpula y por consiguiente ha transcurrido un período durante el cual los defectos si los hubiese se habrían hecho patentes, me indica a dar a V. E.- la más completa Seguridad de que si aquella construcción de la parte a que me refiero de la nave central de la Iglesia, no sufre otra fatiga que la normal, ó actual, puede desde luego usarse sin motivo alguno de temer que haya haya en ella derrumbamiento.
En las naves laterales de las capillas, he observado que hay agrietamientos antiguos en sus bóvedas, debidos a un asiento de los cimientos pero sin acusar por ahora mismo, y si solo un pequeño deterioro que debe ser objeto de repintado con el doble motivo de evitar su efecto a la vista, y con el de observar si reaparece, en cuyo caso impresentable sería necesario alicatar los cimientos en aquel paraje, hallar presunto defectuoso, y fortificarlo; pero repito que esto no creo que suceda por cuanto en las obras como la de que se trata con pequeños resentimientos son frecuentes y en cierto modo indispensables por la naturaleza de ellas, y por ser moles grandes construidas con aparejo no el más apropiado pero necesario en nuestra época que escatima gestos parta esos edificios. Debo añadir que aun en la hipótesis improbable de que la crujía de las capillas estuviese radicalmente resentidas que no lo está, ello no sería obstáculo para declarar como declaro servible para el culto público la parte de la nave central de que antes he hablado.
Reconocido la parte derrumbada en la cúpula y las partes del crucero, presbiterio y sacristía que han sufrido mucho por aquel derrumbamiento, debo decir a V. E. que sobre las bóvedas de estas partes de aquel edificio hay grandes cantidades de cascotes trozos de las dos bóvedas interna y eterna que constituían la cúpula, y (il·legible) la parte de los tejados que se hundieron y destruyeron parte de aquellas bóvedas en el crucero y casi toda la de la sacristía , de modo que sino se descarga todo aquello y se restablecen los tejados en la parte deteriorada, vendrá la época de las lluvias del próximo Otoño , colarán por ojo las aguas, se depositaran en los senos de aquellas bóvedas, y progresarán de un modo enorme los prejuicios en toda aquella parte del edificio, por lo cual opino que debe actuarse la preparación de aquellos desperfectos que hoy son considerables y pueden llegar a ser enormes para el edificio , y horripilantes para el animo de las gentes al oir el estruendo de derrumbamientos que vendrán en aquella sección que como llevo dicho esta separada de la parte de la parroquial que opino puede seguir usada en el culto público , por estar en condiciones de solidez.
La incomunicación de las dos secciones debe hacerse completamente eficaz, cuando se hagan las obras de reparación que deben empezar por las cubiertas para evitar que las lluvias penetren sobre las bóvedas tabicadas.
Respecto de la cúpula, pedí los planos en el acto del reconocimiento y no se me dieron porque según se me dijo los tiene el Juzgado que entiende en la causa criminal que se instruye, por haberlos reclamado; y como no estaba presente el Director facultativo de aquellas obras para facilitarme los datos necesarios, me hube de concretar a lo que se puede inspeccionar, y puedo asegurar a V. E. que es notabilísimo el modo como tuvo lugar el siniestro pues parece efecto de una explosión que de los materiales allí empleados la parte que puede examinar son buenos , que para calificar aquel hecho con conocimiento de las sucesivas causas me faltan datos como son los planos, u poder ver como(il·legible) las bóvedas dobles de la cúpula, y como estribaban lo que no pude examinar por no haber medios para subir debidamente a aquel elevado punto de la continuación , ni pude adquirir datos fidedignos por no estar el Director facultativo.
Dios guarde a V.E. muchos años
Barcelona 25 de Agosto de 1882
El arquitecto Diocesano
(firma il·legible)”
Josep Domènech i Estapà, nou arquitecte municipal i director de les obres
Arran de l’esmentat enfonsament de la cúpula, Pere Falqués i Urpí, arquitecte municipal de Sant Andreu de Palomar des del 29 d’abril del 1879, va haver de renunciar del càrrec. El va substituir l’arquitecte Josep Domènech i Estapà (36).
L’Ajuntament de Sant Andreu va convocar oposicions per cobrir la plaça que havia quedat vacant. La convocatòria fou publicada en el Butlletí Oficial de la Província en data del 15 d’octubre de 1882 i a la Gaseta de Madrid el 18 d’octubre d’aquell mateix any. Entre els que van decidir concursar hi havia els arquitectes Laureano Arroyo Velasco, Joan Baptista Pons i Trabal, Leandro Albareda Petit, Joan Baptista Feu i Puig i el mateix Josep Domènech i Estapà. Segons l’historiador Martí Pous (37):
“A l’hora de valorar les condicions dels cinc concursants hi hagueren moltes vacil·lacions per part dels components de l’Ajuntament i també, creiem nosaltres, moltes preferències personals. Es van fer moltes votacions i en una de les primeres, la del 29 de novembre de 1882, la Comissió Espacial votà a favor de D. Josep Domènech i Estapà, ‘que se somete por completo a las condiciones publicades y reúne además las que le dan preferencia de ser Doctor en Ciencias, sección exactas, Académico electo de la Real de Ciencias Naturales y Artes, y Catedrático por oposición de la Universidad de Barcelona’. (38)”
Alguns regidors del consistori andreuenc, tot i haver-se aprovat en Comissió Especial, no acceptaren el nomenament i promogueren nous debats. Finalment, s’arribà a l’acord de nomenar un àrbitre per resoldre l’elecció. L’escollit fou el lletrat Manuel Duran i Bas (39), que va comptar amb l’ajut de l’assessor de l’Ajuntament Cándido de Romero. Malgrat l’arbitratge de Duran i Bas, encara es van organitzar unes noves votacions, en una de les quals va sortir el nom de Laureano Arroyo Velasco com a arquitecte municipal. L’Ajuntament, immers en un carreró sense sortida per manca d’acord municipal, es va veure obligat a recórrer a la intervenció del Governador Civil de Barcelona, el qual va revocar el darrer nomenament i va ordenar que s’acceptés l’acord promogut per la Comissió Especial del 2 de maig de 1883 (40). Mentrestant, les obres del nou temple restaven paralitzades.
Paral·lelament, els feligresos es van reunir per parlar sobre la construcció d’una nova cúpula que substituís l’ensorrada. Josep Domènech i Estapà fou l’encarregat de la reconstrucció de la nova cúpula, que té 68 metres d’alçada (41) per sobre del nivell del mar. La cúpula es va acabar de construir el 30 de novembre de 1885 (42), festivitat de sant Andreu. Des d’aquesta cúpula es pot albirar tot el Pla de Barcelona. Segons l’historiador i sacerdot Joan Clapés i Corbera (43):
“Algun temps després es treballava de nou reconstruint la cúpula, modificant-la i rematant-la amb l’artístic cupulí. Es degué al despreniment del Sr. Rector Jaume Costa i Sunyer Prev., el qual hi donà tot el que tenia, i després es feren unes accions que foren adquirides pels habitants de la parròquia, i retornades després a l’ésser amortitzades en bona part.”
Actualment, la cúpula espera el moment de poder ser restaurada i es trobar coberta per una xarxa protectora a fi d’evitar possibles despreniments de la ceràmica.
Peu d’imatge: El temple parroquial sense el campanar, amb la cúpula dissenyada per Josep Domènech i Estapà, entre 1885-1888. Dibuix de Modest Martí i Solà.
Les obres van continuar a bon ritme. Diversos feligresos van finançar a través de subscripció les vidrieres policromades del presbiteri; també gràcies a aquells diners es va poder posar mosaic en el sòl d’aquest espai. També es va reformar i decorar l’altar major; aquesta reforma i decoració va anar a càrrec de Maria Guardiola. La façana es va començar a construir l’any 1898 i les obres van acabar el 1904. Tanmateix, cal dir que la façana quedà incompleta perquè hi havia la pressió d’un segon campanar, el qual no s’arribaria a construir mai, tot i que en els plànols originals sí que s’havia previst. El plànol en qüestió és l’únic document gràfic que s’ha trobat en referència al temple parroquial de Sant Andreu de Palomar i localitzat a dia d’avui, que fa esment de l’etapa constructiva primerenca. Pertany al fons Domènech i Estapà que es conserva a l’Arxiu del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya. Segons l’historiador andreuenc Martí Pous i Serra (44):
“En el projecte inicial del nou temple ja figurava la construcció de dos campanars. Es féu l’actual, que s’inaugurà el 5 de març de 1889, i el segon es deixà per a més endavant. Es recolliren donatius per portar-lo a terme, però ja es veu com ha quedat al final.”
Peu d’imatge: Projecte de façana per a l’actual església de Sant Andreu de Palomar. Proposta de l’arquitecte Josep Domènech i Estapà que no es va realitzar. Fons Domènech Estapà. Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.
El campanar va ser finançat per un tal Guardiola, germà de Maria Guardiola, esmentada més amunt. Guardiola, a més de costejar les obres del campanar, també va fer donatius per a la construcció de la Casa Asil de Sant Andreu de Palomar, institució dedicada a la tercera edat i, a dia d’avui, encara en funcionament.
El qui fou degà de Puerto Rico i bisbe electe de l’Havana, Jaume Agustí i Milà –que no va poder exercir el càrrec en perdre, el Regne d’Espanya, Cuba durant la Guerra d’Independència d’aquesta illa el 1898–, va ser el principal mecenes del nou orgue de l’església, construït per Francesc Teppatti. Segons Clapés (45):
“L’instrument [referint-se a l’orgue] era d’una perfecció en sa especialitat, consistia aquesta en la introducció del registre neumàtic (sic) de doble joc, positiu i negatiu, el qual permetia a l’executant l’entrada i la sortida dels sons amb gran precisió. Son pedalier presentava un sistema silent, nomenat pleumàtic tubular a faure, del qual podia l’organista executar passatges ràpids; a més, tenia un fre especial el violí, amb el qual s’imitaven les cordes d’aquest instrument; també en tenien els flautats, amb el qual s’impedia l’alteració del so.”
Aprofitant la construcció del nou orgue es va refer el cor de l’església a fi i efecte de sostenir-ne el pes, ja que l’anterior no hauria aguantat. També es van aprofitar les obres del nou cor per fer una part de la façana on es va col·locar una vidriera policromada fins al damunt del finestral. Malauradament, durant els fets de la Setmana Tràgica, el 1909, el nou orgue va ser incendiat, igual que el temple parroquial.
Les campanes del temple es van fondre a Granollers, en una antiga foneria de la família Pallès. Se’n van construir cinc. Mossèn Clapés comenta el següent a les seves Fulles Històriques (46):
“La mitjana es féu un any primer que la grossa. L’any següent que fongueren aquesta última, acabaren les dues que senyalen les hores i quarts del rellotge actual; aquelles provenen de l’antic campanar que hi havia en la primitiva parròquia, i que també s’utilitzaven per repicar junt amb les dues anteriors, però per fer-ho era necessari abans desgravar el ferro movible que unia el rellotge amb les campanes i junyir-les amb la corda corresponent per al batall. 87 anys després de la construcció d’aquelles s’afegí al campanar la quinta campana, que és la petita, si bé ho són més les del rellotge. Des de la construcció d’aquesta última, la dels quarts i la de les hores no han tingut més ofici que comptar el temps.”
Segons mossèn Clapés (47), totes les campanes ja havien estat ubicades en els tres campanars existents fins aleshores a la parròquia. Les campanes, en el transcurs de l’esclat revolucionari del 1936 arran del cop d’Estat del 17 de juliol d’aquell mateix any, van ser foses a fi de reconvertir-les en material bèl·lic. No va ser fins al 1950 que es van col·locar unes noves campanes, que són les que encara hi ha actualment.
Peu d’imatge: Construcció de la façana del temple parroquial de Sant Andreu de Palomar, l’any 1903. S’hi pot observar que la plaça de la Constitució (actual plaça d’Orfila) era plena de les pedres i els materials que havien de recobrir la façana. Autor desconegut. Arxiu del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias.
Rectors i ecònoms de la parròquia de Sant Andreu de Palomar de 1850 a 1904. (48)
Pau Vinyes i Roig
Article publicat a la Revista Finestrelles, núm: 16, Miscel·lània Any Clapés (1872-1939). Editada pel Centre d'Estudis Ignasi Iglésias, l'any 2014.
Notes:
1 Vinyes i Roig, Pau. “La trajectòria històrica de la Capella del Sant Crist dels Segadors”. Dins Sant Andreu de Palomar. De Francesc de Tamarit al Decret de Nova Planta (1640-1716). Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2014.
2 Busqueta i Riu, J. i Pous i Serra, M. (1991). Llibre del mil·lenari de la parròquia de Sant Andreu de Palomar. Pàgines 118-120. Editat per la Comissió del Mil·lenari de la parròquia de Sant Andreu de Palomar, Sant Andreu de Palomar, 1991.
3 Fragment extret del diari La Renaixença, del 26 de gener del 1904. Reproduït dins de l’article “Els orígens de Sant Andreu de Palomar”, de Fèlix Olivé i Guilera. Publicat a Finestrelles 10. Pàg. 62-63. Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, Sant Andreu de Palomar, 1999.
4 Olivé i Guilera, Fèlix. “Els orígens de Sant Andreu de Palomar”. Dins Finestrelles, 10. Sant Andreu de Palomar: Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, 1999.
5 Arxiu Diocesà de Barcelona. Datat en 23 de gener de 1826.
6 Rabassa Massons, Jordi. “Els fets de juliol de 1909 a l’antic municipi de Sant Andreu de Palomar”. Pàg. 142. Dins La Setmana Tràgica. Motius i fets. (Pàg. 142) Barcelona: Institut Ramon Muntaner i d’altres, 2011.
7 Fragment extret del diari La Renaixença, del 26 de gener de 1904. Reproduït dins de l’article “Els orígens de Sant Andreu de Palomar”, de Fèlix Olivé i Guilera. Publicat a Finestrelles 10. Pàg. 64-65. Sant Andreu de Palomar: Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, 1999.
8 Cornet i Mas, Cayetano. Guia Completa del Viajero en Barcelona. Pàg. 330-331. Barcelona: I. López Editor, 1864.
9 Cornet i Mas, Cayetano. Guia Completa del Viajero en Barcelona. Pàg. 330. Barcelona: I. López Editor, 1864.
10 Fragment extret del diari La Renaixença, del 26 de gener de 1904. Reproduït dins de l’article “Els orígens de Sant Andreu de Palomar”, de Fèlix Olivé i Guilera. Publicat a Finestrelles 10. Pàg. 64-65. Sant Andreu de Palomar: Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, 1999.
11 Guia de las calles y plazas del pueblo de San Andrés de Palomar, con arreglo a lo acordado por el Ayuntamiento Constitucional del mismo. Sant Andreu de Palomar: Impremta La Flora (datació aproximada 1895). Arxiu Agrupació Excursionista Muntanya.
12 Malauradament, s’ha pogut trobar poca informació sobre la construcció del nou temple parroquial de Sant Andreu de Palomar. L’ha informació ha estat extreta, bàsicament, de l’Arxiu Diocesà de Barcelona. Tota la documentació de la biblioteca-museu de la citada parròquia fou cremada en els luctuosos fets de la Setmana Tràgica de 1909.
13 “San Andrés de Palomar. El expediente con el presupuesto y los planos están en poder de la junta del pueblo”. Any 1866. Aquests documents citats foren destruïts en la crema de l’edifici de l’Ajuntament. Arxiu Diocesà de Barcelona.
14 Arxiu diocesà de Barcelona. Datat en 10 de març de 1859.
15 Arxiu diocesà de Barcelona. Datat en 10 de març de 1859.
16 Arxiu diocesà de Barcelona. Datat en 10 de març de 1859.
17 Olivé i Guilera, Fèlix. “Els orígens de Sant Andreu de Palomar” Publicat a Finestrelles 10. Pàg. 63. Sant Andreu de Palomar: Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, 1999.
18 En carta adreçada al bisbe de Barcelona en data de 27 de febrer de 1910 es fa constar: “Que habiéndose incendiado el arxivo de está parroquia de San Andrés de Palomar en los días 28 i 29 del próximo pasado Julio...”. Per aquest motiu la inexistència de documentació i plànols que ens puguin donar una visió més fidedigne envers el relat d ela construcció del nou temple. Arxiu Diocesà de Barcelona.
19 Arxiu Diocesà de Barcelona. Datat en 29 d’agost de 1862.
20 Arxiu Diocesà de Barcelona. Datat en 29 d’agost de 1862.
21Arxiu Diocesà de Barcelona. Datat en 26 de gener de 1863.
22 Clapés i Corbera, Joan. Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar. Editorial Catalònia, Barcelona, 1930-1931.
23 Arxiu diocesà de Barcelona. Datat el 28 de gener de 1865.
24 Arxiu Diocesà de Barcelona. Datat el 12 de gener de 1868 .
25 Arxiu Diocesà de Barcelona. Datat en el 6 de juny de 1876.
26 Vinyes i Roig, Pau. “Pere Falqués i Urpí”. Dins L’Opinió Andreuenca. Sant Andreu de Palomar, 4 de juny de 2010.
27 DA. Sant Andreu de Palomar, més que un poble. Pàg. 54. Sant Andreu de Palomar: Vers.Art, 1998.
28 La Vanguardia, 10 d’agost de 1892.
29 Diario de Barcelona, 10 d’agost de 1882, edició de matí.
30 Clapés i Corbera, Joan. Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar. Volum II. Pàgines 40-44. Barcelona: Catalònia, 1930-1931.
31 Clapés i Corbera, Joan. Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar. Volum II. Pàgs. 40-44. Barcelona: Catalònia, 1930-1931.
32 Diario de Barcelona, 10 d’agost de 1882, edició de tarda. Traducció de la crònica a càrrec de Joan Clapés i Corbera. Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar. Volum II. Pàg. 43. Barcelona: Catalònia, 1930-1931.
33 Diario de Barcelona, 10 d’agost de 1882, edició de matí. Traducció de la crònica a càrrec de Joan Clapés i Corbera. Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar. Volum II. Pàg 43- 44. Barcelona: Catalònia, 1930-1931.
34 La Vanguardia, 14 d’agost de 1882.
35 Arxiu Diocesà de Barcelona. Construcciones Religiosas de la Diócesis de Barcelona. Datat el 25 d’agost de 1882.
36 Josep Domènech i Estapà (Tarragona, 1858 - Cabrera de Mar, 1917). Arquitecte entre d’altres de la peixateria del Mercat de Sant Andreu de Palomar, del Teatre Poliorama, del Palau de Justícia –conjuntament amb Enric Sagnier–, del Palau Ramon Muntaner –actual seu de la Delegació del Govern d’Espanya a Catalunya i realitzat conjuntament amb Lluís Domènech i Montaner–; de la Facultat de Medicina, de la Presó Model, de l’Observatori Fabra i de l’edifici de la Catalana de Gas. Domènech i Estapà creà el seu propi estil arquitectònic, sovint molt proper al classicisme i allunyat del modernisme imperant de l’època.
37 Pous i Serra, Martí. “Un projecte de peixateria de l’arquitecte Domènech i Estapà per a la Plaça-Mercat de Sant Andreu”. Pàg. 157-171. Dins Finestrelles 5. Sant Andreu de Palomar: Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, 1993.
38 Llibre d’Actes de l’Ajuntament de Sant Andreu de Palomar, 27 de novembre de 1882. Foli 108. Arxiu Municipal del Districte de Sant Andreu.
39 L’advocat Manuel Duran i Bas va cobrar per la gestió realitzada 60 pessetes. Llibre d’Actes de l’Ajuntament de Sant Andreu de Palomar, 28 de juliol de 1883. Foli 74.
40 Llibre d’Actes de l’Ajuntament de Sant Andreu de Palomar, 2 de maig de 1883. Foli 39.
41 En moltes publicacions historiogràfiques s’esmenta que la cúpula té 61 metres d’alçada des del nivell del mar. Hem cregut oportú posar la dada que citava el díptic “Recort de la benedicció y restauració de la Iglesia parroquial de Sant Andreu de Palomar després del luctuós incendi, robo y profanació”. Fons de la família Pous-Llambí, de l’Arxiu del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias.
42 Data que consta en el díptic “Recort de la benedicció y restauració de la Iglesia parroquial de Sant Andreu de Palomar després del luctuós incendi, robo y profanació”. Fons de la família Pous-Llambí, de l’Arxiu del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias.
43 Clapés i Corbera, Joan. Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar. Volum II. Pàgina 44. Barcelona: Catalònia, 1930-1931.
44 Pous i Serra, Martí. 990-1990. Llibre del mil·lenari de la parròquia de Sant Andreu de Palomar. Pàg. 118-120. Sant Andreu de Palomar: Comissió del Mil·lenari de la Parròquia de Sant Andreu de Palomar, 1991.
45 Clapés i Corbera, Joan. Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar. Volum II. Pàg. 44-45. Barcelona: Catalònia, 1930-1931.
46 Clapés i Corbera, Joan. Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar. Volum II. Pàg. 45-46. Barcelona: Catalònia, 1930-1931.
47 Clapés i Corbera, Joan. Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar. Volum II. Pàg. 46. Barcelona: Catalònia, 1930-1931.
48 Clapés i Corbera, Joan. Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar. Volum II. Pàg. 87. Barcelona: Catalònia, 1930-1931.
2 Busqueta i Riu, J. i Pous i Serra, M. (1991). Llibre del mil·lenari de la parròquia de Sant Andreu de Palomar. Pàgines 118-120. Editat per la Comissió del Mil·lenari de la parròquia de Sant Andreu de Palomar, Sant Andreu de Palomar, 1991.
3 Fragment extret del diari La Renaixença, del 26 de gener del 1904. Reproduït dins de l’article “Els orígens de Sant Andreu de Palomar”, de Fèlix Olivé i Guilera. Publicat a Finestrelles 10. Pàg. 62-63. Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, Sant Andreu de Palomar, 1999.
4 Olivé i Guilera, Fèlix. “Els orígens de Sant Andreu de Palomar”. Dins Finestrelles, 10. Sant Andreu de Palomar: Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, 1999.
5 Arxiu Diocesà de Barcelona. Datat en 23 de gener de 1826.
6 Rabassa Massons, Jordi. “Els fets de juliol de 1909 a l’antic municipi de Sant Andreu de Palomar”. Pàg. 142. Dins La Setmana Tràgica. Motius i fets. (Pàg. 142) Barcelona: Institut Ramon Muntaner i d’altres, 2011.
7 Fragment extret del diari La Renaixença, del 26 de gener de 1904. Reproduït dins de l’article “Els orígens de Sant Andreu de Palomar”, de Fèlix Olivé i Guilera. Publicat a Finestrelles 10. Pàg. 64-65. Sant Andreu de Palomar: Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, 1999.
8 Cornet i Mas, Cayetano. Guia Completa del Viajero en Barcelona. Pàg. 330-331. Barcelona: I. López Editor, 1864.
9 Cornet i Mas, Cayetano. Guia Completa del Viajero en Barcelona. Pàg. 330. Barcelona: I. López Editor, 1864.
10 Fragment extret del diari La Renaixença, del 26 de gener de 1904. Reproduït dins de l’article “Els orígens de Sant Andreu de Palomar”, de Fèlix Olivé i Guilera. Publicat a Finestrelles 10. Pàg. 64-65. Sant Andreu de Palomar: Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, 1999.
11 Guia de las calles y plazas del pueblo de San Andrés de Palomar, con arreglo a lo acordado por el Ayuntamiento Constitucional del mismo. Sant Andreu de Palomar: Impremta La Flora (datació aproximada 1895). Arxiu Agrupació Excursionista Muntanya.
12 Malauradament, s’ha pogut trobar poca informació sobre la construcció del nou temple parroquial de Sant Andreu de Palomar. L’ha informació ha estat extreta, bàsicament, de l’Arxiu Diocesà de Barcelona. Tota la documentació de la biblioteca-museu de la citada parròquia fou cremada en els luctuosos fets de la Setmana Tràgica de 1909.
13 “San Andrés de Palomar. El expediente con el presupuesto y los planos están en poder de la junta del pueblo”. Any 1866. Aquests documents citats foren destruïts en la crema de l’edifici de l’Ajuntament. Arxiu Diocesà de Barcelona.
14 Arxiu diocesà de Barcelona. Datat en 10 de març de 1859.
15 Arxiu diocesà de Barcelona. Datat en 10 de març de 1859.
16 Arxiu diocesà de Barcelona. Datat en 10 de març de 1859.
17 Olivé i Guilera, Fèlix. “Els orígens de Sant Andreu de Palomar” Publicat a Finestrelles 10. Pàg. 63. Sant Andreu de Palomar: Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, 1999.
18 En carta adreçada al bisbe de Barcelona en data de 27 de febrer de 1910 es fa constar: “Que habiéndose incendiado el arxivo de está parroquia de San Andrés de Palomar en los días 28 i 29 del próximo pasado Julio...”. Per aquest motiu la inexistència de documentació i plànols que ens puguin donar una visió més fidedigne envers el relat d ela construcció del nou temple. Arxiu Diocesà de Barcelona.
19 Arxiu Diocesà de Barcelona. Datat en 29 d’agost de 1862.
20 Arxiu Diocesà de Barcelona. Datat en 29 d’agost de 1862.
21Arxiu Diocesà de Barcelona. Datat en 26 de gener de 1863.
22 Clapés i Corbera, Joan. Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar. Editorial Catalònia, Barcelona, 1930-1931.
23 Arxiu diocesà de Barcelona. Datat el 28 de gener de 1865.
24 Arxiu Diocesà de Barcelona. Datat el 12 de gener de 1868 .
25 Arxiu Diocesà de Barcelona. Datat en el 6 de juny de 1876.
26 Vinyes i Roig, Pau. “Pere Falqués i Urpí”. Dins L’Opinió Andreuenca. Sant Andreu de Palomar, 4 de juny de 2010.
27 DA. Sant Andreu de Palomar, més que un poble. Pàg. 54. Sant Andreu de Palomar: Vers.Art, 1998.
28 La Vanguardia, 10 d’agost de 1892.
29 Diario de Barcelona, 10 d’agost de 1882, edició de matí.
30 Clapés i Corbera, Joan. Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar. Volum II. Pàgines 40-44. Barcelona: Catalònia, 1930-1931.
31 Clapés i Corbera, Joan. Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar. Volum II. Pàgs. 40-44. Barcelona: Catalònia, 1930-1931.
32 Diario de Barcelona, 10 d’agost de 1882, edició de tarda. Traducció de la crònica a càrrec de Joan Clapés i Corbera. Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar. Volum II. Pàg. 43. Barcelona: Catalònia, 1930-1931.
33 Diario de Barcelona, 10 d’agost de 1882, edició de matí. Traducció de la crònica a càrrec de Joan Clapés i Corbera. Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar. Volum II. Pàg 43- 44. Barcelona: Catalònia, 1930-1931.
34 La Vanguardia, 14 d’agost de 1882.
35 Arxiu Diocesà de Barcelona. Construcciones Religiosas de la Diócesis de Barcelona. Datat el 25 d’agost de 1882.
36 Josep Domènech i Estapà (Tarragona, 1858 - Cabrera de Mar, 1917). Arquitecte entre d’altres de la peixateria del Mercat de Sant Andreu de Palomar, del Teatre Poliorama, del Palau de Justícia –conjuntament amb Enric Sagnier–, del Palau Ramon Muntaner –actual seu de la Delegació del Govern d’Espanya a Catalunya i realitzat conjuntament amb Lluís Domènech i Montaner–; de la Facultat de Medicina, de la Presó Model, de l’Observatori Fabra i de l’edifici de la Catalana de Gas. Domènech i Estapà creà el seu propi estil arquitectònic, sovint molt proper al classicisme i allunyat del modernisme imperant de l’època.
37 Pous i Serra, Martí. “Un projecte de peixateria de l’arquitecte Domènech i Estapà per a la Plaça-Mercat de Sant Andreu”. Pàg. 157-171. Dins Finestrelles 5. Sant Andreu de Palomar: Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, 1993.
38 Llibre d’Actes de l’Ajuntament de Sant Andreu de Palomar, 27 de novembre de 1882. Foli 108. Arxiu Municipal del Districte de Sant Andreu.
39 L’advocat Manuel Duran i Bas va cobrar per la gestió realitzada 60 pessetes. Llibre d’Actes de l’Ajuntament de Sant Andreu de Palomar, 28 de juliol de 1883. Foli 74.
40 Llibre d’Actes de l’Ajuntament de Sant Andreu de Palomar, 2 de maig de 1883. Foli 39.
41 En moltes publicacions historiogràfiques s’esmenta que la cúpula té 61 metres d’alçada des del nivell del mar. Hem cregut oportú posar la dada que citava el díptic “Recort de la benedicció y restauració de la Iglesia parroquial de Sant Andreu de Palomar després del luctuós incendi, robo y profanació”. Fons de la família Pous-Llambí, de l’Arxiu del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias.
42 Data que consta en el díptic “Recort de la benedicció y restauració de la Iglesia parroquial de Sant Andreu de Palomar després del luctuós incendi, robo y profanació”. Fons de la família Pous-Llambí, de l’Arxiu del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias.
43 Clapés i Corbera, Joan. Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar. Volum II. Pàgina 44. Barcelona: Catalònia, 1930-1931.
44 Pous i Serra, Martí. 990-1990. Llibre del mil·lenari de la parròquia de Sant Andreu de Palomar. Pàg. 118-120. Sant Andreu de Palomar: Comissió del Mil·lenari de la Parròquia de Sant Andreu de Palomar, 1991.
45 Clapés i Corbera, Joan. Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar. Volum II. Pàg. 44-45. Barcelona: Catalònia, 1930-1931.
46 Clapés i Corbera, Joan. Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar. Volum II. Pàg. 45-46. Barcelona: Catalònia, 1930-1931.
47 Clapés i Corbera, Joan. Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar. Volum II. Pàg. 46. Barcelona: Catalònia, 1930-1931.
48 Clapés i Corbera, Joan. Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar. Volum II. Pàg. 87. Barcelona: Catalònia, 1930-1931.
Comentaris