La memòria
popular ha explicat que l’església de
Sant Pacià fou salvada de la crema el juliol de 1936 gràcies a que un del
comitè de milícies antifeixistes tenia amistat amb el rector. Alexandre Pech i Ferrer
era el rector de Sant Pacià, aleshores.
Sempre he pensat que aquesta
anècdota podria ser un parany i que qui realment salvà de la crema el temple
parroquial foren els propis anarquistes. En cas contrari com és que mossèn Pech
no fou assassinat com ho fou el rector de la parròquia de Sant Andreu mossèn
Quintí Mallofré? Bonaventura Artigas i Riera, organista; Frederic Casas i Aliart,
adscrit i Pere Serra Serra i Serra, també adscrit i capellà jubilat, religiosos
vinculats amb Sant Pacià que foren morts pels anarquistes de la FAI. Tot el que feia olor a religió era perseguit. També,
es podria pensar que el suposat milicià, amic del rector, li va salvar la vida
i es pogué exiliar.
 |
| Mossèn Alexandre Pech i Ferrer. Autor desconegut / Fons Mercè Tolrà. |
Fos
com fos, Sant Pacià no fou cremat i la nau central va ser utilitzada com a
menjador popular Durruti durant la República en guerra. A la façana de l’església
encara avui es poden veure les estaques que subjectaven el cartell anunciador
del menjador popular i, pintat a la façana, les sigles de la CNT i FAI. Harmonia de Palomar, així va ser batejat
durant la guerra Sant Andreu de Palomar, va ser un territori dominat pels
anarquistes.
Qui
escriu aquestes línies va publicar un esbós biogràfic de mossèn Alexandre Pech
a la revista veïnal Sant Andreu de cap a peus, el setembre de 1997. Poc
després de publicar-lo, un destacat membre del moviment associatiu andreuenc li
recriminà l’article per considerar que lloava a un franquista. Res de l’altre
món li vaig contestar. Al contrari, vaig
voler parlar d’un personatge que, ens agradés o no, va deixar una petjada a
Sant Andreu, i més concretament a Sant Pacià. He cregut oportú recuperar-lo,
esmenar-lo i actualitzar-lo per tal de donar a conèixer la figura del primer
rector de Sant Pacià.
 |
| Parròquia de Sant Pacià. Dibuix de J. Mercadé / Fons Família Vinyes-Roig. |
Breu
recorregut per la seva vida
Monsenyor
Alexandre Pech i Ferrer nasqué a Calaceit, a la comarca de Matarranya, el 26 de
febrer de 1889. Estudià al Seminari de Barcelona i a Roma, on obtingué el
doctorat en Teologia. Va ser ordenat prevere l'any 1914, a la capella del Palau
Episcopal de Vic. Fou vicari del Pla del Penedès, de Capellades, de Sant Feliu
de Sabadell i ecònom de Sant Joan Despí, de Mollet i de tres parròquies de
Barcelona: Sant Pacià, Nostra Senyora del Carme i els Sants Just i Pastor.
L'any 1951 fou nomenat canceller-secretari de la Diòcesi, on desenvolupà una
intensa tasca en diferents càrrecs eclesiàstics. Col·labora molt estretament
amb el bisbe Doctor Gregori Modrego, de qui en fou secretari. L'any 1958 és
nomenat canonge de la catedral de Barcelona i des de l'any 1953 era ja Prelat
Domèstic de Sa Santedat. L'any 1961 és nomenat canonge ardiaca i l'any 1967
canonge degà del Capítol catedralici. A la mateixa dècada, l'any 1964, era
nomenat vicari general substitut i rebia de la Santa Seu la distinció de
Protonotari Apostòlic "ad instar participantium". A principis dels
anys setanta era nomenat jutge delegat en el procés rotacional apostòlic del
servent de Déu Claudi López i Bru, marquès de Comilles. La mort li sobrevingué
a la Residència Sacerdotal de Les Corts, a Barcelona, el 4 de juliol de 1984,
als 95 anys de vida i als 70 de ministeri sacerdotal. Els sufragis del seu enterrament
foren presidits pel Cardenal-Arquebisbe de Barcelona, Doctor Narcís Jubany.
 |
| "Mártires de la Parroquia de San Paciano, Barcelona (1936-1939)". Fons Família Vinyes-Roig. |
Mossèn
Alexandre Pech a Sant Pacià
L’actual
edifici de Sant Pacià, al carrer de les Monges, era l’antiga capella construïda
per l’arquitecte andreuenc Joan Torras i Guardiola -amb mosaic del jove Antoni
Gaudí- per encàrrec de les monges de Jesús i Maria el 1881, les quals havien
instal·lat un convent en terrenys de l’antiga
masia de can Feliubadaló a mitjan segle xix, que posteriorment vengueren als
Germans Maristes, el 1890. El convent
fou incendiat durant els fets de la Setmana Tràgica del juliol de 1909. Només se’n salvà la magnífica capella
neogòtica i un edifici del complex monacal, avui un bloc d’habitatges conegut
amb el nom de l’ascensor per ser el primer de tot el poble en disposar d’aquest
elevador. En ser abandonat el convent, la capella esdevingué magatzem de blat.
Més tard, un cop ja urbanitzat els
voltants amb el carrer de Sant Jaume -actual Sòcrates-, el temple fou adquirit
pel Bisbat de Barcelona i després de moltes obres de reforçament fou dedicada a
Sant Pacià, en honor al primer bisbe de Barcelona. Convertida en Tinència
Parroquial depenent de la Parròquia de Sant Andreu de Palomar. Tot seguit es
nomenà Mossèn Alexandre Pech com a primer tinent, qui, juntament amb el bisbe
Doctor Guillamet, beneí i inaugurà el 9 de març de 1924 -diada de sant Pacià-
la nova seu. Mossèn Alexandre engegà una forta campanya de restauració i
captació de nous feligresos. En referir-se a a la nova tinença parroquial l’historiador
i capellà Joan Clapés esmenta (Fulles històriques de Sant Andreu de Palomar,
Catalònia, volum I, pàg. 112-113):
“Nosaltres
fixàrem els termes de la Tinència per encàrrec del senyor bisbe, el qual tingué
interès molt especial que abarquès (sic)la jurisdicció no més enllà de 4.000 a
5.000 habitants. En els informes dels encarregats de les parròquies de l’entorn
hi feren algunes observacions; per part de la Santa Eulària, no hi hagué res a
dir, malgrat de perdre moltes cases que
passaven dins de la nova demarcació de Sant Pacià, però per part de la de Sant
Andreu entenien que el terme, en lloc d’ésser el carrer de l’Ordre, havia de
recular-se al carrer de Coroleu. El bisbat em nomenà àrbitre en aquest cas, i fou la nostra lleial opinió:
que prou petita era la demarcació de la Tinència i poca esperança li quedava de créixer , car
sols tenia laguns terrenys de l’antic Vapor del Fil i l’altre de migrat en l’antic camp d’en Palau. Es quedà, per
tant, tal com era projectat en temps del
bisbe Reig.”
Per
Sant Pacià de l’any 1929 s’inaugurava el nou campanar i el rellotge, fruit de
les aportacions dels feligresos. I l’any següent, també en la diada del patró,
fou convertida en parròquia independent.
 |
| Interior del temple parroquial de Sant Pacià, imatge captada abans de l'inici de la Guerra Civil. Tomàs Fàbregas / Fons Família Fàbregas. |
Un cop dins la guerra civil, i en plena crema de convents, esglésies i assassinats i persecució de religiosos i religioses, tal com hem dit al principi, segons la memòria popular, mossèn Pech va salvar l'edifici de de la crema fent mans i mànigues per convèncer els incontrolats que podien utilitzar l'església com a menjador popular. Va fugir a l'estranger on romangué fins a la fi d'aquesta.
 |
| Recreació fotogràfica de la façana de la Parròquia de Sant Pacià en temps que va ser menjador popular durant la Guerra Civil. Retoc fotogràfic de Xavier de la Cruz. |
Document
de suport als militars i civils sollevats del juliol del 1936
Catalans
propers a la causa dretana i que veien amb bons ulls l'aixecament militar del
18 de juliol, van pressionar per tal d'aconseguir el suport Alexandre Pech així
com d'intel·lectuals, polítics, industrials, eclesiàstics..., per tal de què signessin
manifestos de recolzament a l’Alzamiento militar dels feixistes. La
majoria de membres i simpatitzants de la Lliga Catalana, eren a l'estranger o
bé s'havien passat a l'altre bàndol, que més tard coneixerem com a franquista i,
si més no, havien estat fets presoners o morts. Francesc Cambó, des del seu
exili, encapçalà una carta adreçada al general Franco de suport. En ella hi
figuren alts dirigents de la Lliga així com empresaris, comerciants,
eclesiàstics... catalans. Entre els signants hi figura Mosèn Alexandre Pech,
com a prevere de Barcelona. Aquesta carta fou lliurada a Francisco Franco pels
volts del mes d'octubre de 1936 i es feia esment de la voluntat dels signants
de que Catalunya seguís unida a Espanya, de la mala gestió del govern de la
Generalitat, així com de la persecució i mort de capellans i monges.
Retorn
a Sant Pacià
Un
cop acabada la guerra dirigí de nou la parròquia de Sant Pacià. N'és el rector
fins el 18 de gener de 1944, passant després a ser rector de la parròquia del
Carme, de Barcelona. El 24 d'agost de 1941 el suplement parroquial -que formava
part del Full Diocesà- publicava un escrit en favor de les famílies més necessitades del poble. S'iniciava
un grup de suport a aquestes famílies, denominat "Caridad Cristiana".
A un any i mig de la fi de la guerra civil i en plena postguerra -com diu el
senyor Salvador Casas, membre del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, entrevistat
el setembre de 1997:"pitjor que durant la guerra però amb la sort que no
ens bombardejaven"-, la gent passava gana i aquells que d'una manera o
altra s'havien identificat amb la república en patien les conseqüències de
forma més directa. Reproduïm un petit fragment de l'escrit del suplement
parroquial abans citat, que ben bé
podria ésser de Mossèn Alexandre:
"¡Feligreses!
No olvidéis. Cuando vayáis a sentaros en vuestra mesa familiar, para comer lo
poco o mucho que tengáis, acordaos que tenemos dentro de la parroquia muchas
familias en grandes necesidades, muchos hemanos nuestros que en vez de comer,
se han de ir a un rincón de la casa a llorar...".
Mossèn
Alexandre va omplir tota una vida. Una vida plena d'encerts i errors, però al
cap i a la fi una vida entregada a allò que ell més estimava: l'església catòlica.
Pau
Vinyes i Roig
Comentaris