UNA MICA D’HISTÒRIA
La industrialització a Sant Andreu de Palomar esdevingué un fet a mitjans de segle XIX. La instal•lació de noves fàbriques en territori andreuenc comportà el pas d’una economia bàsicament agrícola a una d’industrial. Fàbriques com Fabra i Coats, Can Galtacremat, Can Portabella, la Maquinista Marítima i Terrestre, la Hispano-Suiza...van comportar l’arribada de mà d’obra obrera i conseqüentment l’eixamplament urbanístic del poble de Sant Andreu de Palomar. L’edificació de nous habitatges comportà paral•lelament la construcció de nous vials que conformaren un nou teixit urbà que calia donar resposta. Així carrers com el d´Ignasi Iglésias on hi anaren a petar en la seva majoria obrers dels Tallers del Nord -el pare del dramaturg i poeta Iglésias n’és un clar exemple- significaren la urbanització de nous terrenys fins al moment destinats a tasques agrícoles. L’obertura de la Rambla de Santa Eulàlia – avui de Fabra i Puig- també comportà l’eixamplament urbanístic dels seus voltants. Un clar exemple és la plaça Nadal, impulsada per qui seria alcalde de Barcelona, en Josep Nadal, en els anys de l’annexió a Barcelona (1897)
Amb l’annexió de Sant Andreu de Palomar a la ciutat Comtal s´experimenta un lleuger creixement urbà. La implantació de noves indústries o l’expansió de les ja existents esdevingué un nou impuls en l’obertura i reurbanització de carrers i places. Un dels grans impulsors d’aquest canvis fou el metge i regidor de la Lliga Regionalista, en Josep Cararach i Maurí (1877-1969). En Cararach tres cops regidor pel districte IX, impulsà diversos plans urbanístics. Alguns dels quals encara existents en el Pla General Metropolità (PGM, 1976). L’ obertura del carrer Malalts a principis dels anys 10 del XX – carrer dedicat al compositor català Joaquim Malats, nascut a Sant Andreu de Palomar el 1872 i mort el 1912- significà la planificació més important d’aquella època. Per aquest motiu el nou carrer fou popularment conegut com el carrer de la Reforma en clara referència a la urbanització de la Via Laietana de Barcelona en construcció en aquelles dates. Cararach escrutà diferents reformes urbanístiques que confirmaren el desenvolupament urbà de Sant Andreu. Cararach inspirà reformes que posteriorment foren realitzades per altres regidors de districte. Un dels casos més emblemàtics és el nou passeig de Torras i Bages. Iniciat a finals dels anys vint la seva realització significà la quasi desaparició del carrer Santa Cristina així com la urbanització de nous habitatges i de les casernes militars d’artilleria. En aquest passeig s’hi va construir en plena segona república la Casa Bloc, obra dels arquitectes Sert, Torres Clavé i Subirana membres del G.A.T.C.P.A.C.
Amb l’arribada de la 2a República neix el Pla Macià i el Regional Planning (1932-1937). Aquest pla pretenia l´ordenació territorial de Catalunya en un moment on les llibertats i l’autogovern tot just reconquerides podien donar un nou impuls a la tasca de racionalització urbanística. L’encàrrec fou manat als germans Rubió i Tudurí, qui van poder disposar d’un gran avantatge en la reordenació territorial del territori català gràcies a diversos treballs realitzats durant l’etapa de la Mancomunitat de Catalunya. Els arquitectes abans esmentats del G.A.T.C.P.A.C foren un dels impulsors del Pla Macià a Sant Andreu. Les desaparegudes cases del passeig Torras i Bages de planta baixa i pis conegudes per “Caseta i hortet”, foren un clar exemple d’aquesta nova embranzida urbana.
La dictadura del General Franco estavella el Pla Macià en un carreró sense sortida i la pràctica d’urbanització especulativa esdevé de nou el pa de cada dia. D’extenuant immigració arribada pels vorals dels anys 50 i 60 escenificà un creiexement voluminós sense precedents en el territori andreuenc i d’altres zones de l’àrea metropolitana. La urbanització quasi descontrolada de l’altra banda de la Meridiana – conegut avui com al districte de Nou Barris- significà una lluita, posterior, veïnal per a les millores socials i urbanístiques fins aleshores inexistents. Planificar nous barris sense tenir en compte una sèrie d’equipaments com escoles, mercats o centres d’ atenció primària va ser un maldecap que després els diversos ajuntaments democràtics van haver de pal•liar.
El 1957 és fa un primer pla territorial per la ciutat de Barcelona. Impulsat en l’època de l’alcalde franquista Josè Maria de Porcioles significà el primer intent seriós de posar ordre aquest desgavell urbanístic. Però feta la llei feta la trampa i les recomanacions d’aquest pla quedaren en diverses ocasions en paper mullat. No és fins el 14 de juliol de 1976 que s’aprovà el PGM, el Pla General Metropolità d’Ordenació Urbana. Aquest Pla fou aprovat per la Comisión de Urbanismo de Barcelona, l’objecte de la qual és l’ordenació urbanística del territori que integrava l’extingida Entitat Municipal Metropolitana de Barcelona. Aquesta entitat estava integrada per un total de 27 municipis. Aquest PGM és el que actualment regula l’actuació urbanística a Sant Andreu de Palomar. Amb algunes modificacions, algunes ben intencionades i d’altres per desig especulatiu, ha estat el llibre de capçalera d’arquitectes, polítics, associacions veïnals...
Text i foto: Pau Vinyes i Roig
Comentaris