El 20 de juny de 2010, a l'estadi Narcís Sala, els quadribarrats de la Unió Esportiva Sant Andreu es jugaven l'accés a 2A contra el Futbol Club Barcelona Atlètic, però l'empat no va ésser suficient. Era el darrer i definitiu partit del play-of. Enrere quedaran els penals de Ponferrada, el penal inexistent al Mini Estadi, l'altre penal no assenyalat al camp del carrer Santa Coloma, a favor de la Unió Esportiva... Un munt de records per a la història del nostre poble. L'orgull andreuenc es va fer notar de valent al Narcís Sala, milers i milers de senyeres omplien l'estadi. Mai, com ahir, l'Estadi Narcís Sala havia estat una olla a pressió de sentiments, xiscles i emocions per uns colors. Malgrat tot, la UE Sant Andreu era el símbol de la força d'un poble.
Però allò que pocs saben són els orígens andreuencs del FC Barcelona Atlètic. I us en faig cinc cèntims:
Camp del futbol del CE Filatures, entre 1922-1928. Autor desconegut / Arxiu Amics de la Fabra i Coats |
Tres anys abans de la constitució de la UE Sant Andreu naixia al novembre de 1922 el Club Esportiu Filatures, gràcies a l'empenta del Marquès d'Alella - propietari de la fàbrica tèxtil Fabra i Coats. En un principi, l'equip estava format per treballadors de la mateixa empresa. En un llibret commemoratiu del XXV aniversari del CD Filatures, s'hi veu reflectit l'esperit fundador de l'esmentada entitat esportiva: "...amb el fi de proporcionar a tot el seu personal, sense distincions de classes ni categories i sense despesa de cap classe, elements i lloc de lleure. El camp d'esports va ésser instal·lat en els terrenys propietat de la companyia, els quals fa 50 anys formaven part de l'antiga Fàbrica del Vapor del Fil, situats al centre de la nostra estimada Rambla de Sant Andreu, avui passeig de Fabra i Puig". Actualment els terrenys són ocupats pel Club Natació Sant Andreu. Al voltant del camp d'esports es construí un jardí, freqüentat pels mateixos treballadors, i pistes de tennis. La Fabra i Coats també fomentà altres esports, com el tennis de taula, el futbol femení, els escacs, petanca, el bàsquet masculí i femení, i va construir una piscina descoberta a tocar del camp de joc, la tercera piscina de Sant Andreu en antiguitat. El 1953 canvià de nom pel de Club Esportiu Fabra i Coats. Disputà diversos campionats i fou campió al Campionat Comarcal d'Aficionats la temporada 1953-1954, guanyador de la Segona Categoria Regional el 1954-1955 i el 1955-56 vencedor del campionat de Primera Categoria Regional, assolint l'ascens a Tercer divisió. Des de 1956 jugà a Tercera Divisió, tot disputant partits per l'ascens a Segona, sense pujar-hi. El 1965 davant el decret que prohibia els noms
comercials en els equips esportius, l'empresa decideix canviar la
denominació del club pel de Catalunya Atlètic Futbol Club i inicia relacions amb el FC Barcelona. El 1970 es fusiona amb el Club Esportiu Comtal esdevenint el FC Barcelona Atlètic i estrenyen encara més els lligams amb el Barça, ja que l'equip blaugrana li interessava un planter de jugadors joves per a promocionar-los al primer equip.
Equip del CE Filatures en el partit commemoratiu del Dia del Alzamiento Nacional, el 18 de juliol de 1951. Tomàs Fàbregas/AP. |
La temporada 1979-1980, el FC Barcelona comprà les instal·lacions de la Fabra i Coats per 90 milions de pessetes de l'època. El FC Barcelona Atlètic jugà al camp de joc de l'antiga Fabra fins que el terreny fou adquirit, l'any 1989, pel Club Natació Sant Andreu. El 1990 esdevingué l'actual FC Barcelona B, filial del FC Barcelona i adoptant la denominació federativa dels equips filials.
Afició de la UE Sant Andreu durant el darrer partit d'ascens a Divisió 2A, jugat contra el FC Barcelona B, el 20 de juny de 2010. Galdric de Rocabruna/Fons Família Vinyes-Roig. |
Aquell 20 de juny, el FC Barcelona B -hereu del Club Esportiu Filatures- pujava a 2A i la UE Sant Andreu es quedava de nou a Tercera. Les rivalitats entre la Unió Esportiva Sant Andreu i el Fabra (nom popular del CE Filatures) foren molt sonades.Si més no, el FC Barcelona B, un equip amb arrels andreuenques, feia història.
Pau Vinyes i Roig
Comentaris