 |
| Josep Maria Huertas i Claveria (Barcelona, 1939-2007) Foto extreta de Viquipèdia. |
Cinc cèntims de l’home i la seva obra
El 4 de març de
2007 ens deixava de forma sobtada el polifacètic periodista i escriptor Josep
Mª Huertas i Claveria, a l’edat de 67
anys. Nascut a Barcelona el 1939, Huertas no exercirà de periodista fins l’any
1963. 105 llibres com autor o coautor i 5.745 articles en són una bona mostra
del seu bagatge intel·lectual i de referència del periodisme contemporani
català. Home dotat d’una gran memòria i d’un caràcter fort – actitud no
compresa per alguns. El juliol de 1975 es empresonat després de patir un
consell de guerra sumaríssim per la publicació de l’article “Vida eròtica
subterrània”. En aquest article feia referència a que un bon grup de meublés estaven regentats per vídues de
militars, en no trobar aquestes altres medis de subsistència. Arran de la seva
detenció es produeix la primera vaga de
premsa de l’Estat espanyol des de l’any
1939. Tots els diaris barcelonins, tret de La
Vanguardia i dels mitjans del Movimiento, feren vaga. Mentre estava
empresonat rep la notícia que se’l relaciona amb l’etarra anomenat Wilson en
ser-li trobat aquest en la seva agenda el seu nom. S’embolica la troca encara
més. Viurà la mort del general Franco a la presó. Finalment l’abril de 1976
surt lliure. Tot i això, cap mitjà voldrà contractar-lo. Haurà de passar 8
mesos a l’atur.
Huertas i Claveria
col·laborà a El correo Catalán, Tele-Exprés, El Noticiero Universal, El
Periódico de Catalunya, Diari de
Barcelona, La Vanguardia i l’Avui. També, participa en diverses
publicacions veïnals i d’associacions cíviques i culturals.
En Huertas i Sant Andreu de Palomar
A Sant Andreu de
Palomar la relació d’en Huertas i el món associatiu i cultural es fa patent a
través d’entitats com l’Associació de Veïns de Sant Andreu de Palomar – on
escriu articles per al seu butlletí, el Sant
Andreu de Cap a Peus- i el Centre d’Estudis Ignasi Iglésias – col·laborant
com a jurat del Premi de Recerca Martí Pous i a la revista Finestrelles. En més d’una ocasió havia participat en debats i
conferències, on acudia sense fer cap mena d’escarafalls. A Sant Andreu en
Josep Mª hi tenia els seus confidents
per tal que li fessin cinc cèntims de notícies ocorregudes o bé de projectes a
engegar.
Un servidor va
tenir la gran sort de conèixer-lo i tractar-lo. De la seva saviesa en vaig
recollir bons fruits. Recordo que un cop ens va venir a veure llibreta i
bolígraf en mà per a entrevistar-nos a peu de carrer arran de l’exposició
d’homenatge al fotògraf andreuenc Tomàs Fàbregas i Catarineu. El Grup Nièpce de
Saint-Víctor, promotor i organitzador de l’exposició, era hereu de l’Agrupació
Fotogràfica Saint-Víctor (la primera entitat fotogràfica de Catalunya, nascuda
el 1922 i dissolta el 1939 per les tropes franquistes). Els membres de
l’esmentat grup van quedar sorpresos d’aquella grata notícia. A l’endemà,
sortia publicada a El Periódico una
columna fent referència a la mostra fotogràfica.
 |
| Homenatge andreuenc a en Huertas i Claveria efectuat el dissabte dia 15 de setembre, a la Fàbrica de Creació de la Fabra i Coats. Foto Galdric de Rocabruna i Pi. |
Homenatge andreuenc
Sant Andreu de
Palomar no ha volgut quedar-se enrere en la commemoració del 5è aniversari de
la seva mort. Aprofitant l’embranzida commemorativa duta a terme per Carrer, el periòdic bimensual de la
FAVB, l’AVV Sant Andreu de Palomar i el Centre d’Estudis Ignasi Iglésias han
organitzat dos actes de recordança. En primer lloc, dissabte dia 15 de setembre
al migdia, una xerrada-vermut a la Fàbrica de Creació de la Fabra i Coats. Amb
la participació de joves periodistes que han reflexionat al voltant del
periodisme de carrer i la crisi dels mitjans escrits. Moderats per la
periodista i ex-redactora del De Cap a
Peus, Imma Santos, la Irene González, estudiant de periodisme a l’Autònoma;
en Carlos Bariabar, locutor de Catalunya
Ràdio; en David Vidal, professor de periodisme a l’Autònoma , Cristina
Garde, dissenyadora gràfica i Meritxell Martínez, redactora de La Vanguardia digital van enfilar un
reguitzell de reflexions interessants envers el món del periodisme actual. Unes
30 persones van participar de la xerrada-vermut com a públic. I el dia següent,
pel matí, els historiadors andreuencs Jordi Rabassa i Pau Vinyes i Roig van realitzar un recorregut històric per
places i carrers del poble de Sant Andreu a través del llibre “Tots els barris
de Barcelona”. Llibre on en Josep Mª Huertas i en Jaume Fabre, a través de 8
volums, fan una anàlisi històrica dels barris de Barcelona posant l’actualitat
d’aquests com a reflex de la quotidianitat viscuda, amb les seves mancances i
virtuts. Els dos historiadors van llegir fragments del capítol dedicat a Sant
Andreu de Palomar per tal de recolzar el discurs històric. D’alguna manera és
com si en Huertas i en Fabre ens haguessin parlat en directe.
Tots els barris de
Barcelona
I precisament
d’aquest llibre us en voldria parlat. El volum 2 de “Tots els barris de
Barcelona” entre els barris estudiats hi ha l’andreuenc. Editat per Edicions 62
l’abril de 1976, fou redactat el 1975, és a dir mentre en Huertas era a la
presó Model. Segons el periodista i col·laborador de la revista Carrer Nestor Bogajo: “En Huertas
escrivia les seves notes des de la presó estant, utilitzant sobretot la
Geografia de Catalunya d’en Carreras Candi, la qual era dipositada a la
biblioteca de la Model. El seu company, en Jaume Fabre, feia el seguiment a peu
de carrer. D’aquesta complicitat en va sorgir una obra mestra.”  |
| Volum 2 de "Tots els barris de Barcelona", editat l'any 1976, amb en Huertas acabat de sortir de la presó Model. |
“Tots els barris de Barcelona” és un llibre
amè i trencador. És el primer llibre que parla dels barris de Barcelona des
d’una òptica diferent. Fins aleshores l’escassa bibliografia local era sotmesa
a paràmetres eclesiàstics – com el cas andreuenc amb les “Fulles Històriques de
Sant Andreu de Palomar” de mossèn Clapés- o sota l’aixopluc del règim
franquista. Amb una mirada més crítica i constructiva el treball d’en Huertas i
en Fabre ens aproxima a la realitat dels barris; molts dels quals vivien sota
una precària situació de manca d’equipaments, nul·les infraestructures i
barraquisme pur i dur. Molts dels barris referenciats són fruit dels articles
que en Huertas havia realitzat per a El Correo Catalán, sota el nom de “Donde
la ciudad lleva otro nombre”. Rellegir “Tots els barris de Barcelona” és fer
una cura de memòria històrica i aproximar-se de nou a la Barcelona dels anys
setanta on tot estava per fer i tot era possible. Gràcies a llibres com aquests
el ciutadà i la ciutadana de la ciutat comtal va poder albirar propostes de
futur en vers a una millora en el benestar social i cultural en el seu entorn
més immediat.
En el cas de Sant
Andreu de Palomar, després de fer un breu i excel·lent repàs a la
industrialització tèxtil, a l’annexió a Barcelona, a la vida associativa – amb
algunes llacunes, això si-, a la desaparició de la Rambla com a columna
vertebral del poble, a les obres del
metro –magnífic títol per a la qüestió: “Les
esquerdes de la por”-...ens trobem un reguitzell de lluites veïnals en marxa i
les dificultats per a dur-les a terme. En alguns casos sota l’amenaça
d’elements d’extrema dreta com els Grupos Acción Sindical – els quals arribarien
a amenaçar capellans progressistes, fer pintades al local de l’AVV i incendiar
la llibreria El Borinot Ros. És curiosa la reflexió que fan en Huertas i en
Fabre en referència a les casernes de Sant Andreu en concloure el capítol:
“Divagacions a
banda, el cert és que encara resten alguns solars al barri que de cap manera no
poden perdre’s. Als ja esmentats reiteradament de la Pegaso (ja a la Sagrera) i
la RENFE – es refereixen als antics Tallers del Nord- poden afegir-se les
casernes de Torras i Bages, construïdes en temps de la dictadura de Primo de
Rivera, i els terrenys de les quals costaren 1.113.863,50 pessetes. Però això
ja són històries del futur.”
I tant que són
“històries del futur”, fins ben entrat el segle XXI no s’ha vist la realitat
d’aquesta demanda – amb alguna manca s’ha de dir. Es sorprenent que els dos
periodistes, en ple any 1975, ja tinguessin clar l’ús d’aquests terrenys per a
equipaments. Impensable en aquella època tocar ni una coma de l’entramat
militar. I aquests senyors ja se’n encoratjaven
proposant-hi un ús ciutadà.
I per acabar aquest
petit homenatge a en Huertas, i de retruc a en Jaume Fabre, unes darreres
reflexions expressades en el citat llibre:
“El 1966 un dels
autors d’aquest llibre escriví que semblava com si a Sant Andreu el temps s’hagués aturat. Hi havia símptomes
per dir una cosa així: camperols que retornaven de la feina al capvespre,
botigues antigues (herbolaris, artesans diversos, boters...), carrers interiors
on donava la impressió que es vivia com fa molts anys...
Malgrat que aquella
impressió s’ha anat desfent – als carrers
tranquils també es construeix, al lloc on tot eren torretes; ja cada cop
costa més veure-hi un pagès, i les botigues van desapareixent-, cal reconèixer que Sant Andreu conserva encara un cert
esperit d’indret clos i diferent. El carrer Grau, amb les casetes de planta
baixa i la curiosa característica dels seus jardins situats no dins de les
cases sinó a l’altre costat de carrer, és un exemple ben vàlid del que dèiem. “
I fruit d’aquesta
reflexió és que Sant Andreu de Palomar, malgrat el temps no s’hagi aturat,
continua ben viu. Una bona mostra és la gestació per part del veïnatge de la
salvaguarda del nucli antic.
Pau Vinyes i Roig
Comentaris