Des del 23 de desembre de 1938 quan van ressonar
les primeres canonades dels Nacionals per trencar el front del Segre, fins al 5
de gener de 1939, una dotzena de dies, els Republicans van poder aguantar més o
menys les seves posicions amb un considerable esforç del V Cos d'Exèrcit, d'en
Lister. Es va perdre La Granadella, peça cabdal, però a partir del 5 de gener
en que queien les Borges Blanques i Artesa de Segre, la resistència del camí cap
a Barcelona cauria com un castell de cartes, el 12 de gener els d'en Franco
ocupaven Montblanc i Valls, el 15 Tarragona i Reus, el 21 Vilafranca i
Vilanova, el 22 Manresa i Sitges... el 26 de gener de 1939 cauria Barcelona.
 |
| Ocupació del Palau de la Generalitat per part de les tropes franquistes, la tarda del 26 de gener de 1939. Arxiu Particular. |
Era dijous, des de dilluns el comerç i les industries eren majorment tancades -només els de la Caixa van anar a treballar- es volia facilitar les obres de resistència, la radio repartia consignes, els diaris deixaven clar que seria un nou Sagunt, però la veritat és que pel matí del 26 les tropes havien fugit de la Ciutat.
La nit va ser més silenciosa que mai, només alguna
vegada algunes rafegues de metralladora o alguna dotzena de trets creuats feien
més intens el silenci i més llarga l'angoixa. Al matí els diaris no han sortit,
per la nit tropa i paisans, gent que semblava sorgida dels primers dies de la
guerra han obligat a les redaccions a marxar a casa amb la bata posada, sense
recollir ni la roba del vestidor.
Els atacants tenien davant seu una Barcelona de
1.100.000 habitants, mai en tota la guerra havien entrar en una població així.
Entre ells havien hagut d'aturar els peus dels italians, que ansiosos d'ésser
els primers havien descobert els flancs durant tota la batalla i al final s'ho
repartiren, el 105 Cos d'Exercit Marroquí li tocaria Sants, Les Corts,
Montjuïc, fins al límit Urgell, Diagonal, Rambla; els de Navarra, la 4, la 5 i
la 12 des de dalt del Tibidabo i
Vallvidrera baixarien per l'Eixample, Sagrada Família, fins tren de Dalt al
Clot. Al sud o sigui meitat de Ciutat Vella, Poble Nou, Sant Andreu, La Sagrera,
la CTV els italians amb les seves tanquetes ràpides, en total van entrar 90.000
soldats, en els moments que iniciaren l'entrada, no quedaven 2.000 combatents
republicans a dins de Barcelona, tants com Quinta Columnistes i agents
estrangers com els que operaven a l'Hotel Intercontinental que enllaçaven per
Andorra. Entre ells el Comandant Luna i vint oficials de la Cruz de Fuego,
infiltrats ja començaren a sortir dels caus la nit abans.
Cosa de les deu del matí unes canonades des de
Montjuïc impactaren cap a Sant Pere Màrtir, deien que si un vaixell, però en
realitat era la tropa del castell que disparava contra uns requetès que havien
tret el nas per allà a dalt.
A quarts d'onze del matí del 26 de 5 de Navarra amb
carros de combat de la 4 Companyia entrava a Vallvidrera, s'aturaren una estona
i al cap de poc començaren a baixar cap a Esplugues, ocupant algunes cases cap
al migdia, els veïns els indicaren clarament que Barcelona era buida, seguint
les columnes cap a l'Hospitalet, Collblanc, la Bordeta, pujant cap a
Hostafrancs i Sants. La única resistència és d'una secció de metralladores de
la 125 Brigada Mixta, que descarrega contra l'enemic abans de fugir abandonant
el material.
En ser les primeres tropes franquistes a la
Bonanova quatre carros de combat russos i dos blindats apareixen, es combat i
queda incendiat un dels tancs mentre la resta fugen cap al centre de la ciutat.
 |
| Ciutadans i ciutadanes eufòrics rebent les tropes franquistes a la plaça de Catalunya el 26 de gener de 1939. Arxiu Particular. |
Per la carretera
del Port fugen grups armats que intenten fer barricades, per la dreta
legionaris de la 105 Marroquí del general Barron pugen amunt. Els presos
col·loquen una bandera blanca en veure's abandonats pels guardians. Ocupen el
cementiri -naturalment sense resistència i per la Llengua de Serp arriba al cim
del castell, sense disparar, una secció de soldats gallecs amb un sergent i un
caporal, entre aclamacions i llàgrimes son alliberats dels 1200 presos i izen
la bandera franquista. A les 3 de la tarda es veuen banderes
"nacionals" al Tibidabo on hi ha la 5 de Navarra de Juan Bautista
Sànchez. “Terminus” envia a tota Espanya el comunicat de la victòria: “Las
Tropas Nacionales terminan de rodear la ciudad de Barcelona, ocupando Montjuich
y el Tibidabo. A las 12 comienzan las Tropas Nacionales a entrar. Las fuerzas
que penetran en Barcelona son el Cuerpo de Ejército Marroquí, el Cuerpo de
Ejército de Navarra y una fracción perteneciente al Cuerpo de Ejército de
Flechas.” O sigui els italians.
De Montjuïc
comencen a baixar a les 16.30, molts presos demanen armes i acompanyen a la
tropa fins al port. Del Tibidabo i Vallvidrera baixen les divisions de Navarra,
hi ha algun "paco" i alguna rafega de metralla. Per San Gervasi i
Gracia també els auxilien tanquetes de la Legió que baixen per Vallcarca i
Penitents . Yagüe ha ocupat Sants, a les 17 hores van escampant-se pel centre,
sorgeixen aclamacions, la Policlínica de Pompeia, el Convent, una infermera
alça la primera Bandera dins de la ciutat.
L'únic incident
destacable, que esglaia la ciutat és als Salesians de Sarrià. Convertit des del
principi de la Guerra en fabrica militar, en el darrer moment algú dels seus
responsables decideix volar-la abans no caigui a mans de l'enemic i ho fa
pràcticament als seus morros, creant una enorme confusió. Mentre els oficials
que van enfront de les seves tropes penetrant pels primers carrers de
l'Eixample, pistola en mà, més que cridar: Viva España! sembla que ho
preguntin: Viva España? Aquest és el to més adequat davant la incertesa del que
poden trobar-se.
A les cinc a
l'Ajuntament, Hilari Salvadó l'ha abandonat pel matí; Francesc Serinyà,
funcionari i periodista, arria la bandera republicana, arriben els franquistes
que també ocuparan la Generalitat:
“Para que conste en
el dia de hoy, 26 de Enero de 1939, Ill Año Triunfal, me posesiono de la
Secretaría Técnica de este Ayuntamiento, según se me tiene ordenado por el
Ilmo. Sr. Auditor de Guerra del Ejército de Ocupación, como oficial 1°
honorífico del Cuerpo Jurídico Militar en el Servicio de Restablecimiento civil
de la vida de los pueblos liberados, encargándome de la regencia provisonal de
este Ayuntamiento por incorporarse el Capitán S. Felipe Martínez a su destino”.
El Secretario técnico. Luis Benítez de Lugo”. (Llibre d’actes de l’Ajuntament
de Barcelona)
Els dia següent, el
divendres 27 ja hi haurà nou alcalde, Miquel Mateu i en la primera reunió
assistiran només una part dels regidors anomenats, sent presentes: Antonio
María Simarro, José Bonet del Río, Raimundo Fruchtman, Aurelio Joaniquet, José
Ribas Seva, Jacinto Bassols, Domingo Castellar, el marqués de Sagnier i el baró
d’Albí.
El baríton Pedro
Terol, que feia la temporada al Liceu, vestit d'uniforme falangista entrava a
Radio Associació de Catalunya, a la Rambla 123, detenint al tecnic i a la
locutora que anava emetent consignes de resistir, engegà la noticia en veu del
soldat José García Juncal, mentre un altra soldat tocava el piano i un segon el
violí, la noticia: “Españoles: Hace una hora que ha entrado en Barcelona el
segundo Regimiento de la 105 División del Cuerpo del Ejército Marroquí al mando
del general Yagüe.”
A les 19 hores
arriba el General Juan Bautista Sánchez Gonzalez, li posen una sardana per
introduir-lo i ell diu que no sigui "muy patriotica" i ell esclata:
«¡Catalanes! Hace pocos momentos que el glorioso ejército español comenzó a
entrar en la ciudad de Barcelona. Tomada ya totalmente la población, las
fuerzas desfilan tranquilamente por las calles levantando indescriptible
entusiasmo. La muchedumbre vitorea a los soldados. Ciudadanos, ¡engalanad
vuestros balcones!»
«Os diré en primer lugar a los barceloneses, a los
catalanes, que os agradezco con toda el alma el recibimiento entusiástico que
habéis hecho a nuestras Fuerzas Armadas. Tambien digo al resto de españoles que
era un gran error eso de que Cataluña era separatista, de que era antiespañola.
«¡Debo decir que
nos han hecho el recibimiento más entusiasta que yo he visto! ¡Y cuidado que he
tenido el honor y la gloria, a pesar de ser un soldado desconocido, que no otra
cosa que un soldado desconocido soy yo, un soldado del Caudillo, el último
soldado del Cuerpo de Navarra, de asistir a actos semejantes!
«He asistido a la
conquista de las cuatro provincias del Norte; he paseado la Bandera Nacional y
el Escudo de Navarra por Aragón, por Castellón, por todas partes y en ningún
sitio, os digo, en ningún sitio nos han recibido con el entusiasmo y la
cordialidad que en Barcelona.
«Era el corazón de españoles que se les salía del
pecho, era el alma, era el dolor de España que tenían dentro lo que saltaba
para cecir decir: ¡Soldados españoles, os queremos con toda el alma, porque
somos españoles como vosotros!.
«En nombre del Caudillo -y que me perdone si me tomo
la libertad de pronunciar su nombre en este momento- en nombre del Caudillo
Franco, en nombre del general Dávila, en nombre del general Solchaga, yo
correspondo con todo el alma a ese saludo y os doy las gracias en nombre de
ellos>>.
 |
| El general Yagüe amb Dionisio Ridroguejo al centre de la imatge. Plaça de Catalunya, 26 de gener de 1939. Arxiu Particular. |
S'ha de dir que entre la hora oficial entre la zona
republicana i la zona nacional hi havia una de diferència perquè en zona
republicana ningú no havia fet el canvi d'hivern, així si veiem que a les cinc
eren a Plaça Catalunya i se'ls començava a rebre clamorosament, la cosa no va
durar massa perquè eren a boca de fosc. Així en fer-se de nit a les sis de la
tarda, a la pràctica, estava tota Barcelona ocupada fins a la plaça de les
Glories, inclús el nucli del Clot però realment amplis sectors del Poble Nou,
entre camps, La Sagrera, els petits trossos urbanitzats de Nou Barris, Sant
Andreu, alguns havien vist alguna tanqueta a punta de fosc però el que és tropa
franquista acampada i estable aquell vespre pels seus carrers no n'hi hagué.
Tagüeña ja era a l'altra banda del Besós, de manera que això era una mena de
terra de ningú.
Des del matí sense tropa ni guàrdies, alguns
magatzems de queviures van ser assaltats i a l'estació de mercaderies de La
Sagrera va atansar-s'hi molta gent encara que el comboi assaltat contenia,
majorment, llet en pols. Encara també en
els darrers moments algú va intentar calar foc a la Parròquia de Crist Rei, que
emmagatzemava productes químics i a dins de la Hispano Suïssa van tancar-se
alguns membres del Comitè per a lliurar la fabrica personalment al Sr. Mateu
quan arribés. Aquell vespre no hi hagué llums, moltes llums de Barcelona no
funcionaven, tampoc moltes fonts d'aigua, tot estava aturat. El divendres 27, i
dies següents si que va ser un continuat pas de tropes franquistes cap al nord,
cap al Besós, però llavors ja no eren italians, era sobretot moros, mal
vestits, que instal·laren la Plana Major a l'Escola Ignasi Iglésias, al temps
que a Pere IV, Carretera de Santa Coloma i Carretera de Ribes a la Trinitat hi
havien controls d'entrada i sortida de la Ciutat. Acabava un malson i en
començava un altra.
Joan Pallarès-Personat
Historiador
Comentaris
Algunos detalles casi los he olvidado,pero otros ma los ha refrescado la lectura del historico del Sr.Pallares