Darrerament s'està parlant de donar més rellevància femenina al nomenclàtor, ja que la seva presència a l'espai públic és mínima. Els governs d'esquerra de la ciutat de Barcelona n'han fet bandera, però mai s'ha acabat de concretar del tot i les poques iniciatives dutes a terme han estat minses i en llocs de poc pes, com jardinets entre blocs d'habitatges o places allunyades. És cert que Barcelona té poc espai urbà per a urbanitzar de nou. Tanmateix, la proposta de substituir carrers de caire borbònic podria suplir aquesta mancança amb escreix i dignificar i feminitzar el nomenclàtor barceloní. Una de les propostes engrescadores a nivell andreuenc podria ser la de recordar les valentes dones de Motor Ibèrica, tancades a la parròquia de Sant Andreu de Palomar en solidaritat amb els seus marits en vaga, l'any 1976, amb un carrer o plaça. Amb aquest possible gest honorarien la classe obrera i en específic a les dones solidàries i de retruc amb els veïns i les veïnes de Sant Andreu que van honorar amb el seu humil gest la voluntat solidària de tot un poble.
També, es podria aprofitar per homenatjar a ciutadanes d'origen foraster que van donar llur vida per una causa, l'antifeixisme durant el conflicte de la Guerra Civil. És el cas de la recent desapareguda Ada Grossi (1917-2015). Ada Grossi era originària de Nàpols.De ben jove va haver d'emigrar amb la seva família, ja que el seu pare Carmine Cesare Grossi, un destacat advocat socialista, estava sent perseguit pels temibles camises negres d'en Mussolini. Van fugir a Buenos Aires. Al poc temps d'arribar, la família decideix embarcar-se de nou per anar a Espanya. La lluita contra el feixisme els va portar cap a Barcelona.
Ada va desenvolupar la lluita contra el feixisme sense encunyar cap fusell. Només amb la seva veu va configurar un arsenal armamentístic per a combatre el feixisme de Franco i d'en Mussolini. Des de les ones de Radio Unión Barcelona i Radio Spagna Libera va desgranar el seu full de ruta antifeixista. Només tenia 19 anys. Una joventut compromesa i un clar objectiu ser útil per a la democràcia. Segurament durant la seva estada a Barcelona va poder conjugar amb la societat barcelonina i amb el republicanisme que en ella s'hi respirava. Contagiada d'aquest esperit va poder-lo transmetre a través de les ones radiofòniques.
En acostar-se les tropes franquistes a Barcelona, com a molts republicans, va haver de fugir cap a l'exili. Restà reclosa al camp de concentració d'Argelers durant els primers dies de l'exili. Més tard, segurament pel fet d'ésser d'origen italià, va convertir-se en infermera i des d'aquesta opció va donar més sentit a la seva tasca humanitària tot ajudant en tasques solidàries dins del camp de concentració.
Un cop a Itàlia va treballar per a Radio Libertà. En aquesta emissora difonia missatges i informacions per als partisans. Es va convertir en la veu del poble. Una veu que suplia la manca de personal i de mitjans dels quals no disposava l'emissora. La seva veu combatia la propaganda feixista i alentava als antifeixistes per a seguir lluitant sense perdre la fe en la democràcia i la llibertat del poble italià.
Un cop acaba la Segona Guerra Mundial la seva veu pública va quedar reclosa. Casada amb el metge espanyol Enrique Guzmàn amb qui va conviure a Madrid, en enviudar va retornar al seu Nàpols natal. Segons alguns historiadors Ada Grossi va ésser la inspiradora de l'article 21 de la Constitució Italiana, referent a la llibertat d'expressió.
Segons la necrològica signada per María Salas Oraá, publicada al diari El País
: "Vivió sus últimos años en Nápoles, su ciudad natal, en la que los vecinos la veían pasar con su aspecto de mujer anciana de ojos azules que, a pesar de su edad, todavía se emocionaba al encontrar cartas conservadas de la época en la que combatió el facismo. Unos últimos años en los que disfrutó de la libertad, la paz y la justicia, valores que negó el facismo pero en los que ella siempre creyó".
Barcelona té un deute seriós amb la gent de fora que va venir per a lluitar contra el feixisme dels anys trenta. Jove, compromesa i valenta, unes qualitats que Ada Grossi va saber transmetre amb la seva dolça i punyent veu. Just un carrer o una plaça per no oblidar aquests nobles valors.
Pau Vinyes i Roig
També, es podria aprofitar per homenatjar a ciutadanes d'origen foraster que van donar llur vida per una causa, l'antifeixisme durant el conflicte de la Guerra Civil. És el cas de la recent desapareguda Ada Grossi (1917-2015). Ada Grossi era originària de Nàpols.De ben jove va haver d'emigrar amb la seva família, ja que el seu pare Carmine Cesare Grossi, un destacat advocat socialista, estava sent perseguit pels temibles camises negres d'en Mussolini. Van fugir a Buenos Aires. Al poc temps d'arribar, la família decideix embarcar-se de nou per anar a Espanya. La lluita contra el feixisme els va portar cap a Barcelona.
Ada va desenvolupar la lluita contra el feixisme sense encunyar cap fusell. Només amb la seva veu va configurar un arsenal armamentístic per a combatre el feixisme de Franco i d'en Mussolini. Des de les ones de Radio Unión Barcelona i Radio Spagna Libera va desgranar el seu full de ruta antifeixista. Només tenia 19 anys. Una joventut compromesa i un clar objectiu ser útil per a la democràcia. Segurament durant la seva estada a Barcelona va poder conjugar amb la societat barcelonina i amb el republicanisme que en ella s'hi respirava. Contagiada d'aquest esperit va poder-lo transmetre a través de les ones radiofòniques.
En acostar-se les tropes franquistes a Barcelona, com a molts republicans, va haver de fugir cap a l'exili. Restà reclosa al camp de concentració d'Argelers durant els primers dies de l'exili. Més tard, segurament pel fet d'ésser d'origen italià, va convertir-se en infermera i des d'aquesta opció va donar més sentit a la seva tasca humanitària tot ajudant en tasques solidàries dins del camp de concentració.
Un cop a Itàlia va treballar per a Radio Libertà. En aquesta emissora difonia missatges i informacions per als partisans. Es va convertir en la veu del poble. Una veu que suplia la manca de personal i de mitjans dels quals no disposava l'emissora. La seva veu combatia la propaganda feixista i alentava als antifeixistes per a seguir lluitant sense perdre la fe en la democràcia i la llibertat del poble italià.
Un cop acaba la Segona Guerra Mundial la seva veu pública va quedar reclosa. Casada amb el metge espanyol Enrique Guzmàn amb qui va conviure a Madrid, en enviudar va retornar al seu Nàpols natal. Segons alguns historiadors Ada Grossi va ésser la inspiradora de l'article 21 de la Constitució Italiana, referent a la llibertat d'expressió.
Segons la necrològica signada per María Salas Oraá, publicada al diari El País
: "Vivió sus últimos años en Nápoles, su ciudad natal, en la que los vecinos la veían pasar con su aspecto de mujer anciana de ojos azules que, a pesar de su edad, todavía se emocionaba al encontrar cartas conservadas de la época en la que combatió el facismo. Unos últimos años en los que disfrutó de la libertad, la paz y la justicia, valores que negó el facismo pero en los que ella siempre creyó".
Barcelona té un deute seriós amb la gent de fora que va venir per a lluitar contra el feixisme dels anys trenta. Jove, compromesa i valenta, unes qualitats que Ada Grossi va saber transmetre amb la seva dolça i punyent veu. Just un carrer o una plaça per no oblidar aquests nobles valors.
Pau Vinyes i Roig
Comentaris