El cop d'estat provocat per alguns militars i civils de dretes mesos
després del triomf de les forces republicanes d'esquerres (a
Catalunya Front d'Esquerres i a l'Estat espanyol Frente Popular),
règim legítim sorgit de les urnes de les eleccions legislatives del
16 de febrer de 1936, va provocar una guerra civil que va durar quasi
tres anys. El territori de la República Espanyola es va dividir en
dos. Per una banda, l'espai controlat pel bàndol sollevat i per
l'altra el fidel a la legalitat republicana. A Catalunya la legalitat
republicana va durar, en part, fins el 9 de febrer -darrer dia de
l'ocupació dels rebels de tot el territori català- en arribar a la
frontera pirinenca l'exèrcit franquista. Durant la República en
guerra les lleis i la voluntat democràtica dels governs i del poble
estava subjecte a la Constitució del 1931. I en el cas de Catalunya
amb l'Estatut d'Autonomia del 1932. Són els rebels els que ataquen
la legalitat establerta per les urnes.
 |
| Bombardeig per part de l'aviació feixista italiana a la Barceloneta, el 29 de maig de 1937. Carlos Pérez de Rozas / AFB. |
La guerra va comportar mort, fam i por. La població civil en va
ésser una de les més perjudicades. El cas de Barcelona així com
d'altres poblacions del litoral català n'és un bon exemple. La
barbàrie de l'aviació feixista italiana va deixar un rastre
sanguinari de grans proporcions. Barcelona va ésser atacada de forma
permanent, a voltes durant dies continus. Les bateries antiaèries
del Carmel no van donar a l'abast. Els feixistes italians tenien la
base d'operacions de la seva aviació a l'illa de Mallorca, la qual
va ésser sotmesa al règim dels sollevats des de l'inici de la
guerra. Encara és l'hora que l'Estat italià reconegui els fets i
dignifiqui a les víctimes. Seria una reparació moral honoraria als
familiars dels morts. Ni oblit ni perdó, dignificació.
 |
| Edifici destruït pels efectes del bombardeig del 17 de març de 1938, situat ala Gran Via d eles Corts Catalanes amb carrer de Balmes. Carlos Pérez de Rozas / AFB. |
Un dels bombardeigs més mortífers
que va patir la ciutat de Barcelona fou els dies 16, 17 i 18 de març
de 1938. El més sagnant de tots va ésser del de les 13:58 hores del
17 de març. Una de les bombes va caure sobre un comboi de l’Exèrcit
Republicà ple de munició, el qual just estava creuant per la Gran
Via de les Corts Catalanes a l’alçada de la Rambla de Catalunya i
a tocar del teatre Coliseu. L'alcalde de Barcelona, Hilari Salvadó i
Castell, en declaracions al Diari de Barcelona
(21 de març de 1938) afirmava que en els tres dies de bombardeig
875 persones havien mort —512 homes, 245 dones i 118 infants—
així com aproximadament 1.500 persones havien resultat ferides.
Malgrat l'horror de la guerra la ciutat de Barcelona continuava
bullint d'activitat social i cultural. Si és vol amb entrebancs i
paralitzacions pels bombardeigs, però ferma en voler seguir
funcionant. Els cinemes i els teatres eren oberts, els cafès malgrat
les restriccions del conflicte bèl·lic servien les taules, les
fàbriques fumejaven, el transport públic – col·lectivitzat-
recorria carrers i places, les diades reivindicatives com l'Onze de
Setembre reprenien la commemoració sota un estol d'arrengades
patriòtiques contra els sollevats... Les cartelleres teatrals i
cinematogràfiques eren farcides de propostes. El cinema privat fou
pràcticament inexistent a la zona republicana. Tot era en mans del
Govern de la Generalitat o dels partits polítics i sindicats del
bàndol republicà. Aquests oferien documentals i pel·lícules per a
engrescar la moral del públic assistent així com a alliçonar-los a
defensar-se en cas d'atac aeri o com utilitzar un fusell. També
s'oferien les gestes de l'exèrcit republicà en el fronts de guerra.
Tot i això, de gestes poques, ja que en molts casos l'exèrcit es
retirava forçat per l'avenç de les tropes enemigues.
 |
| Logotip de la Junta Local de Defensa Passiva de Barcelona |
D'altra banda, les sirenes de les fàbriques deixaren de sonar per no
confondre a la població civil en els avisos de bombardeigs. Els
cotxes circulaven de nit amb els llums apagats i els cafès nocturns
seguien la mateixa premissa per tal de no donar pistes en cas d'atac
aeri. Es construïren refugis o s'adaptaren soterranis, cellers o
fresqueres particulars per aixoplugar als ciutadans davant les
continues ràtzies de l'aviació feixista. Molts d'aquests refugis
foren construïts inicialment pels veïns i més tard l'ajuntament i
la Generalitat regularitzaren la seva construcció. Es crea el 9 de
juny de 1937 -onze mesos després de l'inici de la guerra- per
decret de la Generalitat de Catalunya la Junta de Defensa Passiva de
Catalunya, sota el control del Departament de Treball i Obres
Públiques. Dos mesos després es creà la Junta Local de Defensa
Passiva de Barcelona sota l'hospici de l'Ajuntament de Barcelona,
dirigit pel republicà Hilari Salvadó. La Junta fou presidida pel
regidor d'ERC Josep Escofet i subjecte a la comissió d'Urbanisme i
Obres del consistori barceloní. Comissió dirigida pel regidor
cenetista Manuel Muñoz Díaz. La Junta Local havia de tenir cura de
tots els refugis de la ciutat. Barcelona va ésser capdavantera en la
construcció de refugis a nivell català i espanyol. L'Ajuntament
edità l'agost de 1937 el llibret Defensa Passiva Antiaèria: La
tasca de l'Ajuntament de Barcelona. Es
projectaren nous refugis que no s'arribaren a construir pel desenllaç
de la guerra. En finalitzar la contesa bèl·lica el règim feixista
del general Franco va salvaguardar i refer alguns refugis en previsió
d'un atac aeri durant la Segona Guerra Mundial. Finalment, Espanya no
va participar el magnicidi dels anys quaranta del segle passat. Els
refugis havien de tenir com a mínim dues entrades i construïts
generalment en forma de L per tal d'evitar les ones expansives de les
bombes. Disposaven de serveis bàsics com latrines, farmaciola i
bancs per seure, atès que moltes vegades l'espera del cessament dels
bombardeigs s'eternitzava. Tenien enllumenat públic i els materials
de construcció eren, en la majoria dels casos, de molt bona
qualitat. Es preveia que en finalitzar la guerra serien reutilitzats
per la xarxa de clavegueram així com a magatzems, banys públics i
de serveis d'infraestructures urbanístiques. En l'actualitat alguns
d'aquest refugis són rehabilitats i museïtzats. Es calcula que se
n'arribaren a construir més de mil, dels quals molts no es
finalitzaren.
 |
| Refugiats de guerra a Barcelona. Carlos Pérez de Rozas / AFB. |
Segons les recents recerques del
catedràtic d’Història Contemporània de la UAB, Joan Serrallonga,
es calcula que a l’agost de 1938 Barcelona acollia unes 318.000
persones (Refugiats i desplaçats. Dins de la Catalunya en
guerra -1931-1939-). Eren
desplaçats i refugiats que fugien de l’avençada de les tropes
franquistes en territori republicà. La majoria foren acollits en
dependències municipals —en gran part en els pavellons de
l’Exposició Universal de 1929— i uns 1.000 infants madrilenys
que quedaren sota la tutela de l’Ajuntament. Tanmateix, segons
Serrallonga, a Catalunya s’hi desplaçaren quasi un milió de
refugiats, a finals de la guerra. En finalitzar la guerra a Catalunya
molts d'aquests desplaçats -conjuntament amb republicans catalans-
van haver de patir un nou exili en terres franceses. Uns 500 mil
aproximadament. Aquells que no pogueren romandre en cases particulars
o tenien l'avinentesa de disposar d'un passaport diplomàtic foren
internats en camps de concentració francesos, com el de la platja
d'Argelers al Rosselló. Amb l'ocupació de França per part de
l'exèrcit alemany molts foren traslladats als camps d'extermini
nazis. D'aquests camps pocs en sobrevisqueren. Un bon recull de
testimonis que van viure l'horror de l'holocaust és l'excel·lent
llibre de Montserrat Roig Els catalans als camps nazis.
D'altres, els que tingueren més sort, pogueren fugir i exiliar-se en
països llatinoamericans o a l'antiga URSS. I els més afortunats a
Anglaterra i als Estats Units d'Amèrica.
Aquesta exemplaritat de la ciutat de
Barcelona envers l'acollida de refugiats i desplaçats, que fugien
del bàndol dels sollevats contra el legítim règim democràtic de
la República, ens ha de servir d'exemple en uns moments on l'Estat
espanyol i Europa posen traves als que són obligats a marxar degut a
la guerra de Síria, d'altres guerres i de la fam i la misèria.
Honora que en moments de targetes de racionament, de bombardeigs
constants i de mort Barcelona acollís amb dignitat republicans i
republicanes d'arreu de l'Estat.
Pau Vinyes i Roig
Comentaris