L´ESPORT CATALÀ: UN PROJECTE DE SETMANARI ESPORTIU CATALANISTA

INTRODUCCIÓ

L’ Esport Català
  esdevingué una referència de primer ordre en el camp del periodisme català dels anys vint, i concretament en l’espai de la informació esportiva. Fruit d’un context històric on l’esport començava arrelar en la societat de masses de forma creixent. L’experiència que durà dos anys i escaig servi de bressol per a molts periodistes així com de llum de noves experiències periodístiques. Les dificultats econòmiques s’esdevingueren  insostenibles per al naixent setmanari esportiu  i després de salvar  més d’un entrebanc financer hagué de plegar per sempre.  Tanmateix, deixà una forta petjada que en el camp de la història del periodisme català encara és recordada.
Primer número de L'Esport Català, aparegut el 7 d'abril de 1925. BC.

En aquest article vull fer una breu aproximació a un dels mitjans de comunicació escrits que a Catalunya han sigut referent per a molts periodistes i professionals de l’esport. Farem una volada ràpida descriptiva històrica  del mitjà en qüestió  i seguidament farem un nou vol pel seu entremat ideològic tot resseguint les seves editorials. Editorials realitzades sota la ploma del periodista d’Antoni Vilà, el qual exercí el seu treball de forma magistral. 

Des d’ARCA (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues) hem pogut accedir al portal on està  digitalitzat, des del primer fins al darrer número, L’Esport Català. També hem utilitzat els serveis que ens oferix l’Arxiu Històric de la Ciutat , i des de les seves instal·lacions de Ca L’Ardiaca hem pogut consultar les pàgines del setmanari esportiu català. Per altra banda,  també m’ha estat de gran utilitat la bibliografia de Carles Santacana i en Xavier Pujadas. En Santacana i en Pujades són dos grans coneixedors de la història esportiva a Catalunya. I els seus treballs bibliogràfics així ho demostren. Han sabut fer un treball de camp seriós tot cercant les arrels de l’esport a casa nostra.

La voluntat en escollir aquest setmanari rau en el fet que ha estat – i com més avall repetirem abastament- un referent en el camp de la premsa esportiva a Catalunya. Malgrat  la curta durada el seu pas no ha estat foc d’encenalls. Bressol de grans periodistes L’Esport Català ha escrit una de les millors pàgines primerenques de la premsa esportiva dels anys vint. I com anirem observant al llarg d’aquestes pàgines la seva cabdal contribució a la premsa escrita serà una realitat que gràcies a les hemeroteques hem tingut el goig de descobrir.

L’ESPORT CATALÀ. BREU SINOPSIS HISTÒRICA

El 7 d’abril de 1925, en plena dictadura de Miguel Primo de Rivera, neix el setmanari esportiu L’Esport Català. Setmanari de caire catalanista i molt identificat amb el fet  de l’esport com a foment  del món amateur.  La seva vida serà curta, ja que a principis d’octubre de 1927 es deixarà de publicar per problemes econòmics.  Serà l’antecedent de dos  capçaleres cabdals, La Nau dels Esports i La Rambla, aquesta dirigida en la seva darrera etapa per en Joaquim Ventalló i Vergés.  Per  a molts L’Esport Català és una de les millors publicacions que ha donat la premsa esportiva en català. Entre els redactors hi figuraven n’Antoni Vilà – director del setmanari i amb el pseudònim de Crítias creà un gènere literari desconegut a casa nostra: el comentari intel·lectual de la boxa tot seguint l’exemple britànic-, Vicenç Bernades, Joaquim Ventalló – el qual signava els treballs amb el pseudònim d’Agust Berenguer-, Xavier Regàs, Just Cabot, Mateu Pou, Manuel Baster, J. Teixidor Roig, Pere Mialet, Josep Maria Planes,  i el  dibuixant Antoni Roca. Una autèntica escola de periodisme en un oasis de pluralisme informatiu on la llibertat informativa feia mans i mànigues per a salvar els obstacles censors de la dictadura. Molts dels redactors del setmanari provenien d’altres mitjans de l’època. Com La Publicitat, La Veu de Catalunya i La Raça. Els dos primers esmentats en foren ferms col·laboradors en la seva difusió. 
L'Esport Català va comptar amb un bon planter de periodistes. A l'imatge el periodistas Joaquim Ventalló, el qual signava com August Berenguer. Gabriel Casas / ANC.

Segons Carles Santacana i Xavier Pujadas al llibre “L’esport és notícia. Història de la premsa esportiva a Catalunya. 1880-1992”: “Es publicava en paper rosat, tradició de la premsa esportiva llatina, i destacà fonamentalment per tres factors: 1) les campanyes d’opinió i reivindicació per un esport catalanista i amateur, 2) les informacions exhaustives sobre la xarxa associativa catalana, i 3) sobretot per impulsar un periodisme esportiu més rigorós i en català.” Lluny dels diaris sensacionalistes esportius que avui omplen els nostres quioscs – salvant alguna excepció com El 9 esportiu de l’empresa editora de El Punt-Avui-. Tingué un tiratge, en la seva màxima recepció, de 8.000 exemplars. Utilitzava la mateixa impremta del diari La Publicitat, al carrer Barberà, 11-13 i tenia l’administració al passeig de Gràcia , 34 – també seu de La Publicitat- L’Esport Català en la seva primera època arribà a tenir 16 pàgines i en la seva darrer etapa – desembre de 1926- quatre en format gran (545 X 360 mn). Els primers números valien 15 cèntims i la subscripció mensual era d’1 pesseta. Els greus problemes financers obligaren a suspendre’n la seva publicació l’octubre de 1927, com ja hem esmentat. En el seu lloc sortí La Nau dels Esports, publicació lligada al periòdic La Nau – un dels seus directors fou Antoni Rovira i Virgili, destacat intel·lectual republicà i historiador catalanista-. 

En la seva primera editorial deixava molt clars els seus principis ideològics. Titulada “En començar” , la qual transcrivim:
 
“La crida que encara no fa dos mesos adressare’m (sic) a l’opinió esportiva catalana demanant-li el seu concurs per a la publicació d’un periòdic d’esports redactat en la nostra llengua, ha estat atesa a bastament i l’aparició d’aquest primer número de “ L’ESPORT CATALÀ” n’és la prova més clara.

“L’ESPORT CATALÀ” neix, doncs, de la voluntat d’aquests esportius que responent coralment a la nostra crida han dipositat en nosaltres llur confiança.

Les nostres primeres paraules han d’ésser, doncs, d’agraïment envers aquests esportius, com també envers els periòdics que ens han cedit espontàniament les seves pàgines per a exposar els nostres projectes. Els diaris de Barcelona «La Publicitat» i «La Veu de Catalunya» han fet en aquest sentit, i cal consignar-ho, molt més del que podíem esperar i pot ser molt més d’allò que nosaltres mereixíem. A tots, ho repetim, gràcies!

Tot ens indueix avui a creure que el corrent d’adhesions i simpaties que va desvetllar la nostra crida, no s’estroncarà i que ben aviat “L’ESPORT CATALÀ” podrà restar a cobert de les vicissituds econòmiques de tot revista jove, gràcies a la cooperació entusiasta dels seus lectors, desmentint d’aquesta amnera aquells que en parlar-los de la publicació d’un periòdic d’esports redactat en català pronosticaven tot seguit la seva fallida.

No creiem en llençar aquest primer número de “L’ESPORT CATALÀ” l’haver de formular un programa. El nostre programa va quedar ja sintetitzat quan escullirem els mots que formen la nostra capçalera.

Altrament hem d’afegir que “L’ESPORT CATALÀ” estarà principalment redactat per periodistes, per vells periodistes i periodistes novells, enamorats de la seva professió. I que en les seves columnes trobaran ressò adequat totes les manifestacions de l’esport que es practiqui a  Catalunya, procurant ensems estar atens a tot allò que d’altres països pugui tenir per a nosaltres un veritable i positiu interès.

En cumplir amb el tradicional costum de saludar des d’aquestes columnes a tota la premsa en general, tenim un veritable plaer en dirigir-nos, principlament a la premsa redactada en la nostra formosa llengua catalana, oferint el nostre modest però entusiasta i incondicional concurs per a tot allò que tendeixi al seu enlairament.”

En aquest editorial hi trobem els tres eixos bàsics de la seva filosofia ideològica. En primer lloc una publicació esportiva que utilitza exclusivament el català “redactada en la nostra formosa llengua catalana” i que té com a eix primordial l’enaltiment de l’esport català. “El nostre progama va quedar sintetitzat quan ja escullirem els mots que formen la nostra capçalera”, amb aquest darrer objectiu ens demostrarà el tarannà catalanista de la publicació de forma prou clara i entenedora. Seguidament per a donar suport a la vida associativa catalana, sobretot la dedicada a la pràctica i difusió de l’esport . I, en tercer lloc, un periòdic format per “vells periodistes i periodistes novells” que en seran un bon planter periodístic i intel·lectual.
Acudit del dibuixant Roca publicat a L'Esport Català el 22 de desembre de 1925. Roca / BC.

Tanmateix la seva sostenibilitat econòmica es veurà afectada de forma negativa. La primerenca editorial “ En començar”  voldrà  fer un clam a la viabilitat d’un periòdic esportiu escrit només en català: “no s’estroncarà  i que ben aviat “L’ESPORT CATALÀ” podrà restar a cobert de vicissutuds econòmiques de tot revista jove, gràcies a la cooperació entusiasta dels seus lectors, desmentint d’aquesta menera aquells que en parlar-los de la publicació d’un periòdic d’esports redactat en català pronostiquen tot seguit la seva fallida”.  La fallida arribarà dos anys i escaig després. La revista no podrà suportar el llast econòmic, tot i que en els darrers números haurà fet una crida per la seva supervivència, i haurà de tancar per sempre. Nogensmenys el seu mestratge, com ja s’ha esmentat anteriorment, quedarà viu i serà traslladat en noves publicacions esportives.

EL SUBSTRAT IDEOLÒGIC. UN SETMANARI CATALANISTA

L’Esport Català neix en un context històric difícil per a la llengua i cultures catalanes. La dictadura de Primo de Rivera esdevé un carreró sense sortida, on les reivindicacions catalanistes i democràtiques seran paper mullat. La prohibició i persecució del català i de tot allò que tingués de rerefons catalanista tindrà els dies comptats. Tanmateix, hi hauran algunes escletxes on la dinàmica de la cultura i la llengua catalana podran sobreviure entre prohibicions, censures i reixes. Aquest és el cas de certa premsa, on malgrat la censura podrà reixir en un mar ple d’obstacles. Caldrà ser molt prudent i a voltes imaginatiu per a poder salvar els esculls de la censura. Entre aquestes publicacions hi destacà L’Esport Català.

En la introducció de la Nadala  de 2008 de la Fundació Carulla que duu per títol “L’esport a Catalunya”, del professor d’història contemporània de la Universitat de Barcelona, Carles Santacana, explicita molt bé l’esperit esportiu català de principis del segle XX:

“La Nadala d’aquest any vol incidir precisament en la recuperació d’aquesta tradició, tot presentant la repercussió del fenomen esportiu en la societat catalana i, més particularment , en el seu món cultural. Per això hem volgut reflectir com en els inicis de l’esport modern, a les acaballes del segle XIX, l’esport era signe de modernitat i de voluntat d’aproximar-se a Europa. En vincular-se ràpidament a l’esport, Catalunya manifestava l’interès i el desig de fer conviure tradició i cosmopolitisme. Per aquesta raó l’olimpisme va arrelar amb tanta rapidesa, i sobretot el somni olímpic, que es comença a detectar a la dècada del 1910 i que no es va fer realitat fins al 1992. I si l’olimpisme va arrelar és perquè els seus impulsors l’identificaven com un element de modernitat , que tenia molts vessants, com ara el pedagògic.”
Grup de boxejadors sobre el ring del Price dels anys trenta, quan havia acabat d'obrir. Marletti / IEFC

L’esport com a element pedagògic, on el creixement personal de l’individu i de la col·lectivitat de la qual n’és part, és un dels referents cabdals de la capacitat dels catalans en connectar amb la modernitat europea. Aquesta modernitat hi va tenir un ressò molt significatiu dins de l’elit intel·lectual i política del país, atès se’n feren proclius a la seva difusió. En la mateixa introducció de la Nadala, en Carles Santacana, ens ho descriu força bé: “Escriptors, poetes, ninotaires, dibuixants, pintors, escultors, tots han tingut en algun moment l’esport com a lement d’inspiració, per cantar-ne les excel·lències o assenyalar-ne les limitacions”. I L’Esport Català en fou un gran exponent d’aquestes excel·lències i limitacions. Les seves pàgines ressonaren abastament en aquest sentit, ja des de la lloança més sentida fins a la crítica més mordaç. En sabé fer un gran comentari per tal d’esdevenir un altaveu que arribés al màxim de públic possible.

L’arribada de noves pràctiques esportives provinents de l’àmbit europeu, com el ciclisme, la boxa, el tennis, el futbol, la natació....feren estralls, primer en les classes benestants catalanes i després en les capes socials menys afavorides, en la societat catalana. Catalunya, com ho ha demostrat al llarg de la seva història, ha estat porta de noves iniciatives socials, culturals i esportives a l’Estat espanyol. Una nació sense estat propi que ha cercat en la dinàmica social, econòmica i cultural tot allò que li ha mancat en el terreny estatal. Aixoplugada en un estat que en prou feines l’escoltada i a voltes l’ofegada de forma descriminatòria, ha hagut de fer prevaldre el seu impuls creatiu per a sobreviure. I aquest impuls l’ha trobat en la seva força asociativa. El teixit associatiu català ha estat en moltes ocasions cabdal per a tirar endavant iniciatives privades que han tingut un gran abast col·lectiu. En aquest teixit associatiu hi trobem una excel·lent xarxa d’entitats esportives que, en molts casos han sobreviscut fins avui en dia, han teixit un món ple de peculiaritats. Només, recentment,  la dictadura de Franco va poder de forma violenta i sagant escapçar aquesta vitalitat.
 
L’Esport Català neix en aquest context associatiu. Els anys vint és l’època de l’inici del desenvolupament de la pràctica esportiva com a element de masses. És l’etapa on els camps de futbol, velòdroms, pistes es comencen a omplir d’espectadors i seguidors. L’esport deixa de ser una pràctica en exclusiva de la burgesia per a esdevenir un referent, cada cop més seguit, de la classe mitjana-obrera.

La confluència entre esport i catalanisme el trobem en l’ordre cronològic. Els inicis del catalanisme polític, a les acaballes del segle XIX, conflueixen  en l’arribada d’ esports moderns provinents d’Europa. El catalanisme és formula a nivell ideològic i pren embranzida a inicis del segle XX amb la seva participació en l’esfera política del Principat. L’exemple de la Mancomunitat és prou clar. La institució que dirigeix la Lliga Regionalista té clars propòsits modernitzadors, i l’esport n’és un d’ells. Defugir de l’Espanya caciquista i anacrònica per a  esdevenir un nou centre econòmic, cultural i social és un dels propòsits  de la formació política d’Enric Prat de la Riba. La Mancomunitat arribarà a formular propostes governamentals en el camp de l’esport, en una època que en prou feines es tenia present la pràctica esportiva com a referent de cohesió social que calia regular –només en alguns ajuntaments francesos s’havia intentat regularitzar la pràctica esportiva des del camp del municipalisme-. Des de la Mancomunitat es té present el suport al món de l’esport. En primer lloc donant suport a l’olimpisme català i seguidament en la Ponència d’Educació Física i Esports del Consell de Pedagogia d'aquesta institució. En aquesta ponència s’arribaren a formular propostes i representava el primer intent seriós en tot l’Estat espanyol de dotar a una administració pública – la Mancomunitat- d’un organisme de caràcter esportiu.En aquest organisme hi participaren membres de la Lliga així com a republicans federalistes. Malauradament l’esclat de la Dictadura del general Miguel Primo de Rivera esborrà del mapa aquest impuls.

Tot aquest treball de la Mancomunitat havia de deixar algun pòsit. Anys després,  L’Esport Català els va saber recollir tot impulsant de nou l’esperit olímpic català i la formulació de propostes en favor de la dinàmica esportiva a Catalunya. Les seves editorials i articulistes se’n feren ressò.

L’esclat del fenomen esportiu de masses el trobem a Catalunya durant el període d’entreguerres, als anys 20. En la Nadala abans esmentada en Xavier Pujadas ho relata prou bé:

“Abans de la Primera Guerra Mundial, el fenomen esportiu havia anat evolucionant amb evidents limitacions socials  amb un ressò públic escàs, sobretot en l’àmbit de la pràctica, però també com a expressió d’una indústria del lleure modern incipient. Els mitjans de premsa especialitzats eren actius en cercles reduïts, però, sobretot, eren doctrinaris, poc professionalitzats, i tenien una insignificant capacitat  de penetració ciutadana. El pas vers a un espectacle massiu es produí a Catalunya, com a la resta del món occidental, durant el període d’entreguerres, i amb símptomes  clars de creixement ja des de la dècada del 1920. Aquest canvi qualitatiu es traduí en una presència pública de l’esport inèdita i en l’eclosió de l’espectacle esportiu com un element fonamental del lleure dels ciutadans, vinculat a l’extensió dels nous mitjans de comunicació moderns de la cultura de masses, el creixement urbà i la millora de condicions laborals”.

En aquest context hi trobem l’aparició de premsa especialitzada en el nou fenomen esportiu, el naixement de la radiodifusió – que permet seguir la notícia en temps real, i que a Catalunya va tenir al periodista egarenc Joaquim Ventalló com el primer en retransmetre en directe un partit de futbol fora de la ciutat de l'equip visitant, un Irún-Barça, l’abril de 1928-. La premsa esportiva millora en qualitat gràfica amb noves tècniques foto-periodístiques i la immediatesa en el revelat i en la impressió. Per Xavier Pujadas: “Allò que era una pràctica reduïda i allunyada de les classes populars es convertia progressivament en un objecte de contemplació i seguiment ciutadà”.  160 títols periodístics sorgiren a Catalunya entre el període de 1914 a 1936.

La proliferació de nous estadis de futbol arreu de Catalunya, on el nombre de seguidors anirà en augment, fa que esdevingui un esport de masses. Altres disciplines esportives, com el tennis, la boxa, el ciclisme o la natació, també, però en menor mesura, gaudiran de suport públic. Això farà que augmenti l’interès dels ciutadans envers la seva coneixença, i la premsa esportiva no en serà menys.  Naixeran capçaleres arreu del país amb la missió de difondre aquest nou espectacle de masses. 

Aquestes publicacions es nodreixen d’un gruix important d’intel·lectuals, que a voltes fan de periodistes esportius com és el cas d’en Cabot, en Vilà, en Ventallò... a L’Esport Català, que fan un seguit de refexions al voltant de l’esport, i que en alguns casos van més enllà d’aquest fenomen. Davant l’augment de la massa de seguidors i la poca presència de practicans, alguns redactors i editorials de diaris esportius feren sentir la seva veu en contra. L’espectacle anava guanyant terreny davant la pràctica, particularment de la cultura física. En Carles Santacana ens ho descriu de forma clara a la publicació més amunt citada:

“La dècada dels anys vint, doncs, va fer presents tots els debats possibles sobre l’esport, entre els quals un dels que crida l’atenció, vist des d’una perspectiva actual, és el que relacionava l’esport amb l’espectacle esportiu. Una bona part dels intel·lectuals i dels defensors de la cultura física iniciaren la crítica a la preponderància de l’espectacle sobre la pràctica esportiva, tot argumentant que el triomf de l’espectacle encobria totalment la precària realitat de l’esport de base, les mancances infrastructurals i l’absentisme dels poder spúblics en aquesta matèria. La percepció, des d’aquests sectors, que les transformacions socials respecte al món desl esports havien comportat la potentació del vessant espectacular d’algunes pràctiques, i que, paral·lelament, la cultura física continuava allunyada de la majoria dels ciutadans, creava un greuge comparatiu insalvable……De manera progressiva s’anà creant un important corrent d’opinió que públicament s’expressava per mitjà de publicacions esportives de pes com La Jornada Deportiva, L’Esport Català, La Nau dels Esports, i ja al final del període, La Rambla. La reinvidació fonamental de tots aquests rotatius i dels seus redactors era baiscament social i apuntava a una democratització esportiva, insistint en la pràctica i no en la contemplació”. 

Per a L’Esport Català la pràctica de l’esport havia de tenir un contingut amateur. En ell es reflectia la forma de ser de l’individu i expressava tota l’energia física a canvi de dotar-se d’uns valors que l’omplien com a ésser humà. Calia cercar persones que esdevinguessin un referent en aquest sentit. L’editorial del 15 d’abril de 1925 n’és un clar exemple, sota el títol d’ "Esportius Il·lustres":

“Un dels principis fonamentals de la nostra revista és que el veritable esportman no és l’espectador dels esports, sinó l’actor. L’esport és molt avantatjós d’acord. Però els avantatges de l’esport venen de practicar-lo i no de veure com els altres el practiquen”.

La pràctica de l’esport havia de ser quelcom saludable i calia extendre-ho a la màxima gent  possible.  L’Esport Català posava com a referent Anglaterra:

“A Anglaterra, que és el país clàssic de l’esport, no hi ha grans asos, sobretot no n’hi ha en proporció a l’extensió que allà té l’esport, però, en canvi, tothom en una època de la vida o altra, i molts en tots els temps, practiquen diversos esports”.

Per seguir amb:

“Al nostre país no és tant corrent que un home practiqui un esport més enllà dels trenta anys o quan té una posició repectable. Hom té la idea absurda que l’esport és cosa de joves irresponsables i que no escau a les persones que són o volen passar per serioses. Hi ha, però, casos (i casos bastant mandrosos) de persones alliberades d’aquests prejudicis”.

Tot seguit posa com exemple diverses personalitats intel·lectuals catalanes que fan pràctica esportiva :

«Pompeu Fabra, l’eminent gramàtic, és un bon jugador de tennis i un bon nedador. Pau Casals, un dels prestigis mundials que tenim a Catalunya juga també al tennis. També hi juga el conegut especialista en malalties de l’estòmac Dr. Tarruella. El Dr. Trueta és un excel·lent nedador. Lluís Nicolau d’Olwer, el nostre gran hel·lenista i polític pràctica la natació i l’esgrima.

També és un impertèrrit nedador el poeta Miquel Versà. El formidable periodista Josep Pla, ha estat un bon jugador de futbol. Ignorem si  a l’estranger practica algun esport. Però, quan va a la seva terra, Calella de Palafrugell passa tot el temps que pot a l’aigua.

…./….

Al rugby, que sapiguem només hi juga un intel·lectual que és el poeta Rossend Llates.”

Per  a la direcció del setmanari  en qüestió la pràctica de l’esport és un senyal: “que s’ha extès una concepció de l’esport més beneficiosa per a l’individu i per a la pàtria”. Així doncs, hi trobem que la pràctica esportiva és un fet que va lligat en l’enaltiment de les essències pàtries.

Catalunya en aquella època tenia un bon plaer associatiu a nivell esportiu. El naixement de moltes entitats vinculades al món de l’esport fa créixer el nombre d’associats i llur excibició en terrenys destinats a la seva escenificació. És el torn dels camps de futbol, com el de les Corts, Sarrià o Montjuïc. Aquest fet comportarà que des de L’Esport Català se’n faci una crítica, donat que en molts casos s’està utilitzant l’esport com un mer espectacle en detriment de la seva pràctica. Un gruix considerable de seguidors, però inactius. Observaran, criticarant...l’espectacle, però no en seran els protagonistes directes.
Equip de la Unió Esportiva Sant Andreu als anys trenta. Valdés / Fons Família Vinyes-Roig.

El setmanari esportiu també se’n fa ressò de les trifulges de la Federació Espanyola de Futbol pel que fa a la intromissió en matèria de seguiment per part dels espectadors d’un partit de futbol. A tal efecte redacta un comunicat on fa saber, arrant del partit que ha de jugar el Barça i l’Atlètic a Saragossa pel mes de maig de 1925, que el partit es farà a porta tancada sense seguirdors de cap dels dos equips, doncs considera que l’aproximitat de Saragossa amb Barcelona pot perjudicar l’altre equip. Segons L’Esport Català, en l’editorial del 5 de maig de 1925:

“Privar un soci, supporter o entusiasta de poder concórrer a presenciar un partit en el qual el “seu” club pren part, és esportivament el disbarat més gros en el qual pot incórrer un organisme que reglamentàriament té facultats per a castigar tota extralimitació de jugadors, equips, directius, públics, etc”.

Per al mitjà de comunicació el soci contribueix a la interrelació entre el club i l’aficionat. En la mateixa editorial es descriu aquesta intrerrelació:

“El soci contribueix amb la seva adhesió moral i material l sosteniment d’un cercle esportiu mereix certament un altre tracte, car cal pensar que res no serien els clubs, res no seria possible fer a favor dels esports si aquests grups anònims sovint  bescantats no facilitessin amb la seva cooperació i entusiasmes la  tasca  dels jugadors i directius. La funció del soci dins d’un cercle d’esports és més que necessària  imprescindible i si és lícit i obligatori blasmar les desviacions  col·lectives que un entusiasme excessiu origina, és del tot il·legal prendre peu d’aquestes per a (amb el pretext de corregir-les) desvirtuar  la veritable naturalesa de tota manifestació esportiva“.

Seguint amb el tema de la professionalització de l’esport que a partir dels anys vint anà agafant revolada i seria un tema de debat profunt en moltes federacions i organismes internacionals L’Esport Català en l’editorial del dia 25 d’agost de 1925 deia la seva:

“Sobre aquest afer (professionalització), el nostre criteri és ben precís: l’esport no deu haver servit  mai perquè uns senyors A o B presumeixin quan manen  i exerceixen llur caciquisme sobre els  que tenen a sota, lliurant-se a aquella politiqueta de casinet, tan tronada i tan antipàtica. La premsa esportiva  no deu haver  de cultivar aquest gènere. Blasmen una vegada més de la gasetilla  pregada  i de l’anèctoda de barriada, com el criteri de la lluita entre Clubs de dalt  i els de baix. Aquesta politiqueta raquítica i trista mereix ésser menyspreada. L’esport és  fet  per volar a més elevades altituds, al lliure espai on no té fi l’amplària, i per damunt de la missèriahumana. L’esport és fortalesa del cos i el vigor de la raça i l’examplament dels pulmons, que vol dir tenir l’esperit obert a totes les virtuts i el cor ingenu de l’home primari que desconeixia les rutes tortuoses, sempre obrant sota la norma i el control de la seva cosciència pura i diàfana”.

El 13 de desembre de 1926 el rotatiu espotiu, degut a la greu crisi econòmica que patia, havia de retallar pàgines, de les 16 inicials passava a les 4. La portada canviava i en comptes de ser una imatge a tota plana s’aprofitava per a posar-hi text. Finalment a finals de setembre de 1927 es deixava de publicar. El sosteniment del setmanari és feia impossible a nivell econòmic.  Malgrat tot , el mestratge dels seus redactors tindria continuïtat en un nou periòdic, La Nau dels Esports, suplement del diari d’informació general en llengua catalana La Nau. El R. I. P. de comiat el donava l’August Berenguer, pseudònim del periodista i més tard polític republicà Joaquim Ventalló i Vergés.

Les darreres paraules de “L’Esport Català » en l’editorial del 26 de setembre de 1927 eren prou esplícites:

«I ara, senyors, repetim: - Passi-ho bé tinguin. Ens morim, però no els hi podem dir: Al cel ens tornarem a veure. No cal anar tan lluny. Ens tornarem a veure dilluns vinent a  l’hora  de sempre , en el vaixell de molta tropa, tots mudats  i abellits de mariners a La Nau. I com que vostès no han pas de deixar-nos , en aquest moment dolorós en què “L’ESPORT CATALÀ” salta  en l’aire  per caure convertit en una desfeta d’estelles, els fem un crit de salutació i diem: A reveure! “

No hi ha més manera més dolça que concloure una bona experiència, però fallida econòmicament, amb aquestes paraules de retrobament.  

Pau Vinyes i Roig


BIBLIOGRAFIA


Llibres:

DDVV. Gran Enciclopèdia Catalana. Editorial Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 2003.

Santacana, Carles i Pujades, Xavier. L’esport a Catalunya. Nadala 2008. Edita Fundació Lluís Carulla. Esplugues de Francolí, 2008.

Santacana, Carles i Pujades, Xavier. L’esport  és notícia. Història de la Premsa Esportiva a Catalunya ( 19880-1992). Col·lecció Vaixell de Paper, 23. Diputació de Barcelona-Col·legi de Periodistes de Catalunya. Barcelona.

Torrent, Josep i Tasis, Rafael. Història de la Premsa Catalana. Editorial Brugera.
Barcelona, 1996.


Setmanaris:

L’ Esport Català. Col·lecció sencera del setmanari esportiu. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (Hemeroteca Ca l’Ardiaca).

Pàgines web:

Arca. Arxiu de Revistes Catalanes Antigues. www.bcn.cat/digital/arca/index.htlm (2017-18).





 



Comentaris