EL MÓN I SANT ANDREU DE PALOMAR AL 1968

Enguany es commemora el 50 aniversari de la revolució del Maig Francès. Una revolta que va pretendre canviar el món, però que es va quedar a mitges, atès el conservadorisme i el capitalisme van sortir enfortits de nou, si més no a França amb la clamorosa victòria de la dreta a les eleccions a l'Assemblea Francesa del juny de 1968.  I com es va viure el Maig Francès a casa nostra, i concretament a Sant Andreu de Palomar? Doncs, per fer una ullada aquell mític 1968 cal retrocedir dues dècades enrere per copsar com era el nostre poble a finals dels anys seixanta. 

Manifestants sindicalistes durant el Maig Francès. ARXIU PARTIUCLAR.

El 27 de gener de 1939 les tropes franquistes entraven de ple a Sant Andreu de Palomar -el dia abans ho havien fet a Barcelona- i començava un llarg túnel de retrocés democràtic i de les llibertats de l’autogovern català. Exili, repressió, empresonaments i afusellaments al Camp de la Bóta van marcar la tònica dels primers anys del franquisme. La por i la gana van ser-ne els protagonistes al llarg dels anys quaranta. Després arribaria el Congrés Internacional Eucarístic  de Barcelona (1952) i l’acord d’amistat entre l’Estat espanyol i els EEUU d’Amèrica (1953), més conegut com el Pacte de Madrid. De mica en mica Espanya trencava amb la política d’autarquia imposada pel dictador Francisco Franco i era admesa de nou a l’esfera internacional -tot i què amb moltes reticències-. L’any 1959 arribaria el Pla d’Estabilització Econòmica -més conegut com el “desarrolismo español”-, amb l’objectiu de liberalitzar l’economia espanyola i fou l’inici d’un creixement econòmic. Tanmateix, les llibertats polítiques i d’autogovern no foren represes i l’autoritarisme i la repressió del règim sorgit d’una guerra civil continuaven ben vigents. Els vencedors no tenien cap necessitat de fer avenços democràtics.

Amb el Pla del 1959 arriba el “sis-cents”, les hipoteques, els biquinis, el turisme de masses, la caseta a la platja, els electrodomèstics a gran escala… I com no les minifaldilles. La classe mitja espanyola despuntava cap a munt. 

Un grup de 500 estudiants romanen tancats durant 43 hores al convent dels caputxins de Sarrià, en ser envoltats per la policia, quan constituïen el Sindicat Democràtic d'Estudiants de Barcelona. GUILLEM MARTINEZ MOLINS

A Catalunya els estudiants universitaris començaven a fer la gara-gara al règim. Entre el 9 i 11 de març de 1966 -dos anys abans que els estudiants parisencs sortissin al carrer revoltats contra l’estat- s’organitzà l’assemblea constitutiva  del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona on s’havien d’aprovar els estatuts i els objectius fundacionals del sindicat. Es reuniren al convent dels Pares Caputxins de Sarrià -d’aquí el nom de “La Caputxinada”-. Hi assistiren més de 450 alumnes i professors de la UB i intel·lectuals com Salvador Espriu, Lluís Maria Xirinachs, Josep Maria Benet i Jornet, Antoni Tàpies, Enric Lluch i d’altres. Les autoritats franquistes del moment actuaren amb molta repressió tot assaltant el convent i prescindint dels acords del Concordat del Vaticà que no permetia l’entrada violenta en edificis religiosos. “La Caputxinada” va marcar un abans i un després en el moviment antifranquista a Catalunya i provocà una onada de solidaritat entre els opositors al règim franquista.  Es creà la Taula Rodona  (1966-1973), la qual va ésser l’antecedent  de l’Assemblea de Catalunya. El maig d’aquell any s’organitzava una manifestació de capellans progressistes a Barcelona, reprimida violentament per la policia -coneguts com els “grisos”-.

Les protestes estudiantils i les vagues obreres del Maig Francès del 1968 poc ressò tingueren a casa nostra, ja que el ferotge control de l’Estat espanyol i la censura en la premsa del país feren que molts ciutadans en fossin exclosos a nivell informatiu. Només aquells que podien llegir la premsa estrangera o bé tenien contactes amb França a nivell familiar, amical o comercial podia estar-ne informada. Els afortunats catalans que pogueren estudiar a París aquell 1968 van poder viure en primera persona la revolta estudiantil. 

L'Avinguda de la Meridiana al seu pas per  La Sagrera-Sant Andreu de Palomar, finals  anys 60. FONS ÀFRICA SÀNCHEZ

L’any 1968 a Sant Andreu de Palomar, com tota la dècada dels seixanta, és una etapa de grans canvis a nivell social i sobretot de sotrac urbanístic. L’arribada de persones d’altres indrets de l’Estat espanyol fugint de la gana i de la misèria de les regions menys afavorides va comportar el creixement accelerat de noves barriades a l’extrem nord-oest de l’antic municipi. Barris com La Guineueta, Roquetes, Trinitat Nova, Turó de la Peira…. anaven omplint-se de nous veïns amb fortes mancances d’enllumenat, clavegueram i equipaments públics com escoles, mercats i ambulatoris. La fisonomia del nucli antic andreuenc de planta baixa més pis patirà un daltabaix amb la construcció de nous edificis de sis o vuit plantes. No es respectarà res, desapareixeran masies d’origen medieval i s’enderrocaran cases pairals. Els cinemes del poble s’ompliran amb sessions dobles i les entitats quasi centenàries perdran el monopoli de l’esbarjo i entraran en decadència. Al Casal Catòlic de Sant Andreu es crearan les comissions de barri, embrió de la futura Associació de Veïns de Sant Andreu de Palomar, fundada el 1971. Els propers anys setanta seran l’esclat solidari veïnal amb els funerals a Puig i Antich, la tancada de les dones de Motor Ibérica, la lluita per l’Institut i la recuperació per a usos públics dels terrenys de l’antiga fàbrica ENASA-Pegaso com a reivindicacions més potents. 

Boca de l'estació de Sant Andreu el dia de la seva inauguració, el 14 de març de 1968. FUNDACIÓ TMB

I el fet més destacable així com dolorós fou l’arribada del metro al nucli antic de Sant Andreu de Palomar -el 1954 arribaria a les portes del poble,  a Fabra i Puig-. La prolongació de la línia 1 del metro comportà l’esfondrament de cases, el desplaçament de veïns i veïnes i la mort de treballadors en la construcció del metropolità. El 14 de març de 1968 amb la presència de les autoritats franquistes de l’època entrava en funcionament les estacions de Sant Andreu i Torras i Bages. El nucli antic andreuenc es connectava per via subterrània fins a Barcelona. L’any següent, a l’octubre, per ordre de l’alcalde franquista i amb el vist-i-plau del regidor del districte, José María de Porcioles y Colomer i José Antonio Sauqué y Gallarda respectivament, feien desaparèixer l’emblemàtica Rambla de Sant Andreu pel caprici de convertir-la en una via ràpida “en pro del progrés”. No serà fins 24 anys després que es recuperarà de nou el passeig central, gràcies a la lluita de milers de veïns i veïnes capitanejats per l’Associació de Veïns de Sant Andreu de Palomar. 

L’any 1968 va significar quelcom més que l’esclat revolucionari a França. La mort per assassinat de Luter Martín King, líder pacifista de la lluita pels drets civils negres, i de Robert Kennedy dos dies després d’ésser escollit candidat dels demòcrates a les eleccions presidencials dels EEUU, l’esclat de la Primavera de Praga i la conseqüent invasió de Txecoslovàquia per part de  250 mil soldats de l’antiga URSS, la dispersió per part de l’exèrcit mexicà de 10 mil estudiants a la plaça de las Tres Culturas de Tlatelolco -la xifra de morts exacte es desconeix a dia d’avui-, l’inici de la Revolució Cultural Xinesa, revolució que comportarà una dura repressió contra el poble xinès… i la guerra del Vietnam seguirà el seu curs, però cada cop amb menys adeptes dins dels EEUU.

Cartell del Maig Francès. ARXIU PARTICULAR

L’any que “sota la platja hi havia les llambordes” va ésser l’inici de noves llavors, que malgrat la  dura repressió del règim franquista, va comportar petites escletxes de llibertat. Raimon, clar exponent de la nova cançó, omplia escenaris amb la seva música reivindicativa. Mentre escric aquestes línies no paro de pensar com a l’Estat espanyol la democràcia ha retrocedit i ha esdevingut paper mullat. Penso en els presos polítics i amb els exiliats i me n’adono que encara ens queda molt camí per fer net i esdevenir un país socialment just i lliure.

Pau Vinyes i Roig

PD: Les referències a Sant Andreu de Palomar d'aquest post han estat publicades en un article a part, en el Sant Andreu de Cap a Peus del mes de maig de 2018.