Tothom té la data del 26 de gener de 1939 com a referència de la caiguda de Barcelona en mans de les tropes franquistes. La ciutat havia viscut dins del règim republicà des del 14 d'abril de 1931 fins el darrer dijous de 1939. Dins d'aquest marc, la capital i el país així com tot l'Estat espanyol havien iniciat un procés modernitzador on les llibertats democràtiques, amb les seves llums i ombres, esdevenien el pal de paller on es regien les vides dels ciutadans i les ciutadanes dins l'estatus republicà. Una porta oberta a la llibertat que de cop i volta es tanca dins d'un túnel ple de mort, por i repressió. En aquest petit article, una breu aproximació si més no, volem descriure com va ésser l'entrada de les tropes franquistes al poble de Sant Andreu de Palomar, tot resseguint el testimoni que ens han deixat contemporanis dels fets. A la revista Finestrelles número 10, editada el 1999 pel Centre d'Estudis Ignasi Iglésias, hi ha un excels dossier sobre els darrers dies de la Guerra Civil a Sant Andreu de Palomar. Però, anem a pams.
 |
| Tropes italianes en un automòbil el 26 de gener de 1939, al centre de Barcelona. Autor desconegut / Fons Família Vinyes-Roig. |
En l'esmentada revista els historiadors Jaume Seda, Jordi Rabassa i Joan Pallarès, en la Introducció, fan una reflexió ben sentida i que a dia d'avui encara està esperant respostes (1). En reproduïm un fragment:
"És necessari l'estudi de la Guerra Civil a Sant Andreu?. La nostra resposta és rotundament afirmativa. Perquè precisament molts interrogants que hi ha sobre els seu desenvolupament a Catalunya i, sobretot, en l'estudi de determinats posicionaments i postures ideològiques que ens podrien semblar a primer cop d'ull contradictòries, adquireixen significat a partir de l'estudi local: poble per poble i barri per barri. Les monografies locals sobre la Guerra Civil s'han multiplicat espectacularment en els darrers anys, n'hi ha de millors i de pitjors, però totes ajuden a clarificar aspectes foscos del tema. la gran monografia a nivell català s'haurà de bastir de desenes de petites monografies."
 |
| El general Yagüe amb Dionisio Ridroguejo al centre de la imatge. Plaça de Catalunya, 26 de gener de 1939. Arxiu Particular. |
Per als mateixos autors, l'estudi de la Guerra Civil a finals del segle XX era un tema que comportava molts silencis, ja que la ferida encara era oberta. Els historiadors andreuencs ens diuen:
"Hom diria que encara hi ha ferides obertes passats seixanta anys. Aquest fet no és excepcional a Sant Andreu i que passa arreu de Catalunya de vegades amb no poca virulència, fa que sigui un tema viu. Els historiadors no hem de refer el decorat que encara ens envolta i resituar persones que no ens queden gens lluny, quan no estan vives."
Per sort, aquestes ferides es van tancant, però molt lentament en molts indrets de la nostra geografia.
Per testimonis com el de Salvador Casas, membre honorífic de la Junta del Centre d'Estudis Ignasi Iglésias, sabem com van ser els darrers dies de la República al nostre poble:
"El dia 25 abans de l'entrada a Barcelona (de les tropes franquistes), encara vaig anar a l'escola, i el 26 crec que vaig al col·legi i els mestres no es van presentar"
Maria Pascual Téllez, una de les altres testimonis que recull la revista Finestrelles, descriu com va viure l'entrada dels feixistes:
"Quan van entrar els nacionals, els vèiem baixar per la muntanya del Tibidabo, tots en filera i es veien tot de llumets que anaven baixant (2). La gent de per allà deien que les famílies que tinguessin nenes posessin un drap blanc al balcó, però no va passar res. Hi havia molta por. Anaven fent les esses per la carretera, baixant, baixant, i aquella nit no vam dormir, tots amagats a casa. Al matí següent jo no recordo haver vist soldats, suposo que es deurien quedar a Barcelona i alguns arribarien a Sant Andreu, però al Bon Pastor era com la fi del món! Ens van prendre tots els diners. Els del Comitè van fugir cap a França o a on fos, no ens donaven menjar.... i passàvem molta gana."
I heus aquí aquests dos testimonis orals. Ens deixen entreveure que l'arribada de les tropes sollevades a Sant Andreu de Palomar no seria fins l'endemà al matí. Els darrers dies abans de la caiguda de Barcelona foren de caos i de desbandades per part de les forces republicanes. La guerra es donava per acabada. Tot i això, hi havia la consigna des del Govern de la república de lluitar fins el darrer moment. Els últims bombardeigs havien deixat la població molt tocada i les ganes de posar fi aquell desgavell caòtic de por, gana i fred era la principal divisa de molts barcelonins. El general en cap de les forces republicanes Vicente Rojo va proposar utilitzar el riu Llobregat com a barrera estratègica per tal d'aturar l'avanç de l'enemic va fracassar totalment. La tarda-nit del 25 de gener els revoltats s'enfilaren per les carreteres de Molins de Rei i Santa Creu d'Olerde, ocupant la muntanya del Tibidabo, així com d'altres creuaven el riu Llobregat per L'Hospitalet i dirigint-se cap a Montjuïc. El Pla de Barcelona quedava a tocar. L'atac de Barcelona era imminent.
Els dos dies previs a l'entrada de l'exèrcit del general Franco foren assaltats molts magatzems de queviure. La fam era angoixant i només responia a un fet: aconseguir aliments. Els magatzems de provisions de l'estació de La Sagrera foren assaltats per veïns del barri i de fora. S'enduren llegums, farines i diversos tipus de queviures. Segons l'arqueòleg Magí Travesset:
"A Sant Andreu, durant aquests dos dies previs a l'ocupació de Barcelona, la riada de fugitius era angoixant tant a través del carrer Gran com del de Concepció Arenal. Precisament un dels esdeveniments més dramàtics d'aquelles circumstàncies succeí la tarda del dia 24 al carrer de Concepció Arenal, entre el carrer del Vallès i el passatge Rita, quan un soldat republicà en retirada, esgotat per la caminada que havia fet des del matí, va intentar aturar un camió que anava mig buit, conduït per uns oficials del cos de carabiners, tenint la mala pensada d'amenaçar el conductor amb el seu fusell. el resultat fou una ràfega del subfusell d'un dels oficials que anaven al camió. el seu cadàver va quedar estès a la vorera propera a la finca de Can Magarola. Allí continuà estès el dia següent. Durant el dia 27, tropes del Cos de l'Exèrcit Marroquí, en marxa cap a Montcada i Granollers, passaren pel costat del cadàver d'aquell soldat, amb el resultat, certificat pels veïns especialment per l'aparellador SR. Miret, que un soldat moro li tallà el dit anular de la mà esquerra, per tal de robar-li un anell d'or en forma de cèrcol que duia en aquell dit. L'endemà al matí fou recollit el seu cadàver per donar-li sepultura".
Una altra pista que ens remet al 27 de gener, en esmentar que les tropes marroquines passaren per Sant Andreu camí del Vallès Oriental. En Joan Pallarès-Personat en el llibre Sant Andreu de Palomar, més que un poble (Vers. Art, 1998) narra l'entrada dels sollevats a Sant Andreu de la següent manera:
"Al migdia del 26 de gener els franquistes eren al centre de Barcelona, i fins a punt fosc no arribarien a Sant Andreu, on s'aturaren les avantguardes, per passar l'endemà el Besòs. De fet, alguns testimonis de la guerra ens indiquen que la nit del 26 de gener Sant Andreu quedava en una mena de "terra de ningú", comunicada, això sí, amb tots dos bàndols mitjançant el telèfon que ningú es molestà a tallar."
L'historiador i arqueòleg Joan Pallarès-Personat, actualment veí de La Sagrera, narrava el juny de 2014 (3) de nou l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona en un article publicat a L'Opinió Andreuenca deia el següent:
"S'ha de dir que entre la hora oficial entre la zona
republicana i la zona nacional hi havia una de diferència perquè en zona
republicana ningú no havia fet el canvi d'hivern, així si veiem que a les cinc
eren a Plaça Catalunya i se'ls començava a rebre clamorosament, la cosa no va
durar massa perquè eren a boca de fosc. Així en fer-se de nit a les sis de la
tarda, a la pràctica, estava tota Barcelona ocupada fins a la plaça de les
Glories, inclús el nucli del Clot però realment amplis sectors del Poble Nou,
entre camps, La Sagrera, els petits trossos urbanitzats de Nou Barris, Sant
Andreu, alguns havien vist alguna tanqueta a punta de fosc però el que és tropa
franquista acampada i estable aquell vespre pels seus carrers no n'hi hagué.
Tagüeña ja era a l'altra banda del Besós, de manera que això era una mena de
terra de ningú."
 |
| Soldats de l’exèrcit franquista entrant per la Diagonal de Barcelona, 26 de gener de 1939. Arxiu Particular. |
En Joan Vinyes i Riera, pare de qui escriu aquestes ratlles, convalescent d'una malaltia pulmonar, fet pel qual es va lliurar de fer el servei militar, explicava que des del balcó de casa -aleshores vivien al carrer Gran de Sant Andreu, 322- havia vist desfilar les tropes franquistes pel matí del 27, camí de Montcada i Reixac.
Fos a la nit del 26 de gener a punt de tocar les 12 campanades darreres d'aquell dia o l'endemà de bon matí, el cert és que les tropes del general Franco no farien estada completa fins el 27 de gener. Per tant, podem dir que Sant Andreu de Palomar i part del nord del Pla de Barcelona encara va resistir el jou feixista unes quantes hores (4).
En un proper article parlarem del que va significar els primers dies del franquisme a Sant Andreu de Palomar, resseguint el fil dels testimonis del Finestrelles número 10 i d'altres que ens han deixat memòria oral, documental i gràfica.
Pau Vinyes i Roig
Notes:
1- Els historiadors Jordi Rabassa i Pau Vinyes i Roig estan treballant l'estudi de la República i la guerra a Sant Andreu de Palomar, amb la previsió de publicar una monografia.
2- En aquella època des de Sant Andreu de Palomar es podia guaitar el Tibidabo amb facilitat, atès no hi havia, a la banda de muntanya, edificis alts que en privessin la visibilitat.
3- De la publicació del llibre Sant Andreu de Palomar, més que un poble (1998) fins a l'article "El 26 de gener de 1939 a Barcelona" (2014) van passar 16 anys.
4- Malauradament no disposem de cap imatge que faci referència als darrers dies de la República en guerra a Sant Andreu de Palomar.
Comentaris