SANT ANDREU DE PALOMAR, DE POBLE RURAL A BARRI INDUSTRIAL

Durant el mes de gener de 2019 es presentarà el llibre Melcior Font, guerriller cultural, de l'historiador Pau Vinyes i Roig. Melcior Font i Marsà (Sant Andreu de Palomar, 1902-Barcelona, 1959) fou un poeta reconegut en el seu temps, traductor de novel·la infantil i juvenil i per a adults, periodista en grans capçaleres, cineasta i secretari personal del conseller de la Generalitat republicana de Cultura Ventura Gassol. Arran d'aquest fet us oferim en primícia el primer capítol, el qual ens parla del Sant Andreu de Palomar que va veure néixer Melcior Font. Llibre coeditat per Llop Roig i Tot Història Associació Cultural.

SANT ANDREU DE PALOMAR, DE POBLE RURAL A BARRI INDUSTRIAL (1)

L’antic municipi de Sant Andreu de Palomar, amb més de mil anys d’història, esdevé centre destacat de les operacions en els atacs a Barcelona durant la Guerra de Successió espanyola. Malgrat la desfeta i la pèrdua de les institucions catalanes, Sant Andreu esdevé municipi independent del Consell de Cent amb el Decret de Nova Planta, el 1716.

La pèrdua de la sobirania municipal arribà amb el Decret d’Annexió a la ciutat de Barcelona, conjuntament amb altres pobles del Pla de Barcelona, el 20 d’abril de 1897. Va ésser signat per la reina regent, Maria Cristina d’Habsburg, i pel ministre de Governació de l’època, Fernando Cos Gayón. Els andreuencs i les andreuenques passen a formar part del gruix de la població Barcelonina, primerament sense cap tipus resistència quantitativa, ja que els andreuencs pensaven que d’aquesta manera desapareixeria el caciquisme regnant, però el descontent amb la nova situació administrativa no trigà gaire a aflorar. Es creà la Junta Desagregacionista, encapçalada per Josep Boguñà i amb el suport de centenars d’andreuencs, entre els quals hi havia el futur regidor de la Lliga Regionalista, Josep Cararach i Mauri, i el capellà i historiador Joan Clapés i Corbera. La Junta aconseguí, a través de l’advocat Nicolàs Salmeron —expresident de la Primera República espanyola i aleshores diputat pel districte dels Afores, el qual englobava Sant Andreu i altres exmunicipis del Pla de Barcelona—, interposar un recurs al Tribunal d’Assumptes Contenciosos i Administratius de Madrid, per tal que derogués el Decret d’annexió. Finalment, malgrat les protestes dels veïns, la decisió de Madrid fou definitiva. 

LA PLAÇA D’ORFILA AMB L’ESGLÈSIA PARROQUIAL DE SANT ANDREU DE PALOMAR, EL 1918
Carles Fargas / AFCEC.

De l’horta a la filadora

 
A les acaballes del segle xix es dona el pas gegantí de l’evolució d’una economia rural a la definitiva industrialització andreuenca. Tot i això, encara subsistiren algunes masies amb els pagesos dedicats a la feina del camp. (2)

L’enderrocament de les muralles que envoltaven la ciutat de Barcelona comportà el creixement urbanístic del Pla de Barcelona. La industrialització trobà el seu espai per poder créixer i implantar-se còmodament, sense patir per la manca d’espai. La industrialització es refermà de forma extensa als termes municipals de Santa Maria de Sants i Sant Martí de Provençals, i a Sant Andreu de Palomar ho feu de manera més pausada però no per això menys important. 

Les indústries que predominaren al territori andreuenc foren la tèxtil i la metal·lúrgica. Això comportà l’arribada de gent d’altres indrets de Catalunya, sobretot del nord. A la segona meitat del segle xix es començaren a introduir els telers mecànics i s’incrementà el creixement industrial. Per tal de poder fer anar les noves màquines, que funcionaven per força hidràulica o per vapor, calgué mà d’obra especialitzada. L’arribada de gent forastera feu que la població andreuenca augmentés considerablement de manera que passà dels 5.000 habitants de començaments del segle xix als 14.000 de l’any 1876. El nucli primitiu s’estén als dos extrems del carrer Gran de Sant Andreu. El cas concret dels tallers del Nord fa que s’obrin nous carrers, com ara Ignasi Iglésias, Abat Odó i Coroleu. Així mateix, s’urbanitza la rambla de Santa Eulàlia —per tal d’unir el nucli històric del poble amb la barriada de Santa Eulàlia de Vilapicina— i s’eixampla el carrer Gran amb el nou tram de Casesnoves.(3)

Entre les primeres fàbriques que s’hi instal·len, n’hi ha tres de filats i tres de teixits de cotó, dues gerreries, tres forns rajolers i catorze forns de pa que proveeixen, en gran part, Barcelona. El 1837 s’instal·la la fàbrica Vapor del Fil de Ferran Puig, que més tard, el 1903, esdevindria Fabra i Coats, amb associació amb els Coats industrials escocesos del ram del tèxtil. La primera màquina de vapor, construïda per La Maquinista Terrestre y Marítima de la Barceloneta, fou adquirida pel Vapor del Fil. La Fabra i Coats era coneguda popularment com a “can Mamella” pel gruix de feina que donà a la gent de Sant Andreu o com “ca l’Alzina” pel nom d’unes de les fàbriques adquirides pels Fabra. La Fabra i Coats estava especialitzada en el fil de cotó anomenat duet i tenia diverses sucursals fabrils com l’Espanyola, a la barriada de la Sagrera, i la colònia tèxtil de Borgunyà, a Manlleu (Osona). 

Altres fàbriques importants que acollí Sant Andreu foren La Hispano-Suiza —després de la Guerra Civil, nacionalitzada com a ENASA-Pegaso—, La Maquinista Terrestre y Marítima —instal·lada l’any 1919 després d’ésser trasllada de la Barceloneta—, can Galta Cremat —reconvertida en Fábrica Nacional de Colorantes y Explosivos— i can Portabella; totes donaren feina a molts andreuencs i andreuenques, de sempre i nouvinguts, al llarg del segle xx. El desplaçament cap a altres zones com el Vallès, la competitivitat ferotge del nou mercat i les esgarrapades multinacionals fan desaparèixer a finals del segle xx la majoria d’aquestes indústries. La presència de les fàbriques fa de Sant Andreu de Palomar un nucli que, en els dos darrers segles, basa la seva economia en la industrialització.

Tanmateix, el nucli urbà es nodreix d’un bon grapat d’associacions de caire catòlic, polític, mutualista i d’esbarjo que fan de la població un batec d’efervescència social i cultural. Entre les entitats amb més solera nascudes a redós de la industrialització andreuenca hi trobem el Centre Cultural Catalanista, vinculat a la Lliga Regionalista; el Centre Obrer Instructiu Andreuenc, federalista i obrerista; l’Ateneu de Sant Lluís de Gongaga —conegut popularment com Els Lluïsos— de caire religiós i vinculat a la parròquia de Sant Andreu, primer, i després a la de Sant Pacià; l’Ateneu Obrer de Sant Andreu de Palomar, cau de republicans i la primera institució d’ensenyament laic i mixt de la població, i les dues entitats nascudes al voltant d’una coral, La Llum Andreuenca —La Rosa— i la Societat Coral La Lira...

L’esbarjo andreuenc a inicis del segle xx estava lligat a la vida de carrer. L’espai públic urbà era el lloc per excel·lència on jugava la canalla. Els carrers i places, sobretot les places, eren l’indret on se solia petar la xerrada. Els més agosarats es banyaven en les aigües del Rec Comtal —canalització d’aigua provinent d’una mina de Montcada que finia al port de Barcelona, de la qual es té constància ja des d’època romana—. Només s’hi banyaven els nois, i alguna noia valenta, però sense fer-ho saber als pares. És l’inici del cinema i la població obre i omple de curiosos els primers locals: el Modelo, el Central, el Recreo... I els bars amb timbes de cartes i partides de dòmino fan passar bones estones entre feina i feina. El descans dominical no arribarà fins el 1904, i és aleshores quan molts andreuencs aprofiten per fer excursionisme pels vorals de Sant Andreu de Palomar. Per anar a Barcelona calia agafar el tramvia elèctric, successor del tramvia de foc, o anar a peu. De cotxes, n’hi havia, però comptats amb els dits de les mans. El tren comunicava amb el rerepaís. De vacances, ni somiar-ne. Només els més adinerats, famílies d’industrials, advocats, notaris, farmacèutics i metges.

INTERIOR DE L’ESGLÈSIA DE SANT ANDREU DE PALOMAR A INICIS DE SEGLE XX
En aquesta parròquia hi fou batejat Melcior Font.
Autor desconegut / ACEII.

Fins ben entrat els anys cinquanta del segle passat, la majoria de la població andreuenca vivia en cases de planta baixa i pis, i en alguns casos, amb un pati petit —anomenat eixida—, tret de poquíssims habitatges de pisos que foren construïts arran de l’annexió amb Barcelona. Les cases conviuen amb petits tallers artesanals i amb indústries. En alguns baixos s’estableixen vaqueries i estables. Les cases de planta baixa i pis són insuficients per donar cabuda a tota una família; cal tenir en compte que hi poden viure juntes fins a tres generacions. Les cases dels obrers, com les del carrer de Bascònia, tenen espais reduïts, sostres baixos, mal ventilats i amb poca llum. En algunes hi allotjaven rellogats.

La xarxa de clavegueram era obsoleta i en molts casos els mateixos carrers feien la funció de corriol de les aigües residuals de les cases. La comuna o el vàter es construeix als llocs més estranys i impensats, fins i tot a la cuina o al menjador. Les comunes es reduïen a un recambró amb una porta i una finestra, i un seient a tot el llarg de l’habitació amb dos forats: un per a la gent gran i l’altre per a la canalla. Alguns habitatges difícilment disposaven de vàter i lavabo, i en feien servir un de comú per a tota l’escala. Les cases tenien pou moràs, un dipòsit que recollia la mercaderia i les deixalles de l’aigüera que se n’anaven desguàs enllà. El peixós era l’encarregat de buidar-lo. 

LA PLACA DEL COMERÇ
Centre neuràlgic del poble de Sant Andreu de Palomar, l’any 1928. Josep Boixadera / FFVR.

No hi havia aigua corrent per dutxar-se i sovint les fonts fornien les necessitats domèstiques de la gent. N’hi havia que tenia la sort de disposar de pou i cisternes, i això ajudava a sobreviure d’una manera digna. La llum arribarà als anys vint; fins aleshores els andreuencs, per il·luminar-se, fan servir espelmes, quinqués de petroli o carburs. L’arribada del gas per a ús domèstic no es produeix fins els anys seixanta. El carbó i la llenya són elements més utilitzats per fer anar la cuina. El poble era ple de carboners que venien carbó a preus mòdics. L’arribada al domicili dels serveis d’aigua, gas i llum millora una mica les condicions de vida. Els carboners, doncs, es veuen condemnats a desaparèixer. 

La cuina i el menjador eren els espais més freqüentats de la casa, ja que bona part de la vida es feia en aquests indrets. Les cuines tenien una aigüera, armaris per guardar els estris, petits fogons de carbó i llenya i, generalment, a prop hi havia un rebost. 

La neteja personal consistia a fer servir una gibrella i una gerra, ja que amb prou feines hi havia aigua corrent. Per a una neteja a fons del cos calia anar als banys públics del carrer Muntanya, al Clot. Els més agosarats, i fins i tot els més mandrosos, feien servir els safarejos públics del carrer de Pare Secchi (tram anomenat del Criadero (4)) i els del carrer de Cabrera, tots dos desapareguts. Els safarejos també eren l’espai dedicat a rentar roba a mà. Les dutxes i els escalfadors d’aigua calenta no arribarien fins a la darreria dels anys cinquanta.
El mobiliari de les cases era molt senzill i auster; hi havia el més necessari i imprescindible. A les habitacions era costum tenir la tauleta de nit, el llit i l’armari. Les entrades tenien funció de rebre les visites i en els bufets que hi havia guardaven els documents més propers.

És en aquest context històric que un 24 de desembre de 1902, a les 7 hores del matí, neix Melcior Font i Marsà, poeta, periodista, cineasta i secretari personal de Ventura Gassol, conseller de Cultura de la Generalitat republicana. Heus ací la seva biografia... 

Pau Vinyes i Roig

Notes: 

1 Per a la confecció d’aquest capítol s’ha utilitzat molta informació del llibre de l’autor d’aquesta biografia Una mica d’història. Com es passava el temps abans a Sant Andreu de Palomar. Sant Andreu de Palomar: Llop Roig, 1999.
2 Segons dades documentals recents, es té constància que a l’antic municipi de Sant Andreu de Palomar hi va haver unes 150 masies o cases de pagès aproximadament, de les quals a hores d’ara només resten una vintena en peu. Per a més informació: AD. Les masies de Sant Andreu de Palomar. Inventari de cases de pagès andreuenques. Sant Andreu de Palomar: Llop Roig, 2013.
3 Per a més informació, consulteu: Petit, Jordi i Sànchez, Jordi. Història dels carrers de Sant Andreu de Palomar. Centre d’Estudis Ignasi Iglésias: Sant Andreu de Palomar, 2015.
4 Carrer desaparegut que anava des de Montsec fins a Ignasi Iglésias, anomenat d’aquesta manera atès que hi havia uns petits corrals on es criaven gallines i conills.