El
carrer de Sant Llorenç, una de les principals vies de comunicació i eix
comercial de Sant Andreu
Segons
l’historiador i arqueòleg andreuenc Jordi Petit i Gil -membre de la Junta
Directiva del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias- l’actual carrer de Pons i
Gallarza és, després del carrer Gran de Sant Andreu, una de les vies de
comunicació i eix comercial més antic de l’antic poble de Sant Andreu de
Palomar. Antic camí parroquial que unia el nucli històric de Sant Andreu amb la
veïna barriada de Santa Eulàlia de Vilapicina - i després enllaçava amb la vila
d’Horta-. Fins l’any 1910 rebia el nom de Sant Llorenç. La duplicitat de noms
de sants amb els pobles annexionats a Barcelona arran del Reial Decret del 20
d’abril de 1897 comportà el canvi de nomenclàtor de molts carrers i places. Per
aquest motiu fou batejat amb el nom de l’il·lustre poeta i restaurador del Jocs
Florals Josep Lluís Pons i Gallarza (Sant Andreu de Palomar, 1823-Sóller,
Mallorca, 1894).
 |
“Proyecto de rectificación de las alineaciones de las
calles de S. Lorenzo y del Arco (Sant
Andrés)”, amb data del 13 de maig de 1901. Arxiu d’Urbanisme de l’Ajuntament de
Barcelona.
Al llarg del seu recorregut albiraven les masies de can Cerdà, ca l’Estruch (o can Riera), can Batista, can Diumenjó, can Planas… També fou la principal via per on solien passar els cotxes fúnebres camí del Cementiri de Sant Andreu de Palomar -actualment situat dins del Districte de Nou Barris-.
Segons
Jordi Petit (Història dels carrers de Sant Andreu de Palomar. Centre d’Estudis
Ignasi Iglésias, 2015):
“La
denominació de Sant Llorenç (després ja San Lorenzo) li ve per un benefici que
s’hauria instituït a l’església de Sant Andreu de Palomar sota invocació de sant Llorenç, que de ben antic tenia un
altar i que era destí habitual de moltes
donacions per part de parroquians andreuencs en els seus testaments. Tot i la titulació de “carrer”, tret de les
masies ja existents, no va ser fins a finals del segle XVIII quan a poc a poc
es va començar a urbanitzar, tot i que no va ser fins al primer quart del segle XIX quan ho va fer
de forma més densa, sobretot en la part més baixa, entre els actuals carrers
Gran de Sant Andreu i Jorba. Al llarg del segon quart del segle XIX, es va acabar d’urbanitzar la
part més alta entre el carrer Jorba i can Cerdà, situada a l’heredat de can
Diumenjó, prop de l’actual Meridiana.”
En
el context d’aquesta urbanització apareixen els carrerons sense sortida de
Cerdà i Gordi, els quals tenien la numeració corresponent al carrer principal.
 |
| Imatge actual del carrer de Gordi. Galdric de Rocabruna |
Pel que fa al carreró d’en Gordi era sense sortida i donava a una vaqueria, la qual tenia una granja-botiga situada al carrer Gran de Sant Andreu, ambdues dependències comunicades entre si. El 1880 el carreró va ésser anomenat del Teatre, per l’edifici de can Barbosa com veurem més endavant. Pels volts de 1890 el carreró va canviar de nom pel de Gordi. Segons el nomenclàtor de Barcelona la tria d’aquest nom ve donat per la casa Gordi (casa Jordi en alguns documents de l’època). Segons l’historiador Jordi Petit el nom vindria de l'antic propietari, ja que s’ha trobat com a cognom a principis del segle XIX a Sant Andreu de Palomar. Actualment a tocar de l'antiga vaqueria, per la banda del riu Besòs, existeix un petit passatge amb habitatges que formen el barri de Gordi.
El
carrer de Pons i Gallarza també va allotjar diverses entitats recreatives i
culturals com el Casino del Porvenir -anomenat el Casino dels Rics-, el Casino
del Progrés i el Casal Catòlic de Sant Andreu de Palomar -l'única d'aquestes entitats encara en funcionament.
Els
orígens de can Barbosa
És
en aquest context urbanístic on s'acaba urbanitzant un edifici destinat a
cafè-teatre i després cafè-sala de ball, al número 10 del carrer de Sant
Llorenç -després de Pons i Gallarza-. Per la documentació recollida a l'Arxiu
Notarial de Barcelona sabem que l'edifici es va construir poc abans de 1848. El
16 d'agost de 1855 es fa constar davant del notari Joan Janer i Pascual que es
volen fer millores al “café teatro” (Arxiu Notarial de Barcelona). Els terrenys
propietat de Pere Feliu i Guardiola, fill de Francesc d'Asis Feliu i
Cortés, son venuts a Joan Claret de
professió paleta, amb
la possibilitat de poder-los adquirir de nou el venedor.
En morir, la seva dona heretera la propietat i ha de fer front a una hipoteca
que en vida havia formalitzat el seu difunt marit.
 |
| Façana de can Barbosa. Salvador Espadalé/ Arxiu CEII |
L'edifici va ésser construït per a allotjar un cafè i un teatre. Tal com ens mostra la caixa escènica - la part més elevada de l'edifici-, que ens demostraria la seva funció com a sala d'espectacle. També en una escriptura datada el 31 de desembre de 1872, realitzada pel notari Joan Grasset, descriu com era l'edifici (Arxiu Notarial de Barcelona):
“Planta
baja en la que había y hay á saber en la parte de delante una sala destinada a
café y demás dependencias, y en la parte de detrás una gran sala de baile
cubierta con tejado, de pisos primero (y) segundo también con tejado, en la
dicha parte de delante, con la correspondiente
escalaera para subir a los indicados pisos…”
D'altra
banda, les grans finestres de l'edifici ens remeten a la funció de cafè
públic, atès per la manca de llum elèctrica -l'electricitat no arribarà a casa
nostra fins a principis del xx i en el cas dels teatres i sales de festes no
arribaria fins als anys quaranta , en què van començar a disposar de generador— calia una bona lluminositat,
més si tenim en compte l'estretot del carrer de Pons i Gallarza i carreró de Gordi.
A
la guia Las cercanías de Barcelona, de Josep Fiter i Ingles i publicada
el 1888, s'esmenta un “teatro Gordi”.
Quatre anys abans surt publicada la guia Barcelona en la mano, de Josep
Roca i Roca, on també s'esmenta el teatre Gordi al carrer de Cases Noves amb aquesta expressió “pequeño local que nada
ofrece de particular”. Aleshores el trem central de l'actual carrer Gran era conegut com a Cases Noves.
El
1888 el cafè-teatre o cafè-sala de ball deixarà pas a l'Ateneu Obrer de Sant
Andreu de Palomar. L'entitat nascuda el 1885, tenia el primer local al carrer
Gran de Sant Andreu 263. Tres anys després per manca d'espai l'Ateneu passava a
ocupar el número 10 del carrer de Pons i Gallarza -can Barbosa-, establint una
classe per a obrers diürna a més de la nocturna. Els primers anys del segle XX
són els de màxims apogeu en aquest edifici i de nou per falta de lloc decideixen marxar l'agost de 1911 a la torre de Parellada, al carrer d'Abat d'Odó 67, “que
abans havia estat ocupada per les monges de Jesús Maria i les seves escoles”,
segons l'historiador i capellà Joan Clapés i Corbera (Fulles Històriques de
Sant Andreu de Palomar, Catalònia, 1930). Durant el temps que el casalot
fou ocupat per l'Ateneu aquest organitzava vetllades teatrals. El butlletí Rayo
de Luz de l'entitat se'n fa ressò vàries vagades. Per tant podem suposar
que l'espai que allotjava el teatre no seria malmès i continuaria fent aquesta
funció.
 |
| Alumnes de l'Ateneu Obrer de Sant Andreu de Palomar, l'any 1907. Autor desconegut/Fons Carme Hernàndez Crusat |
Fins
el 1915 no tornem a tenir constància de l'ocupació de l'edifici. El programa de
la Festa Major de Sant Andreu de Palomar d'aquell any ens fa saber a través
d'un anunci que al carrer número 10 de Pons i Gallarza hi ha la sastreria de
Can Barbosa -d'aquí com és conegut l'edifici a dia d'avui-. L'anunci feia saber
que la sastreria era especialitzada en “trajos a mida”. La botiga va romandre
oberta fins a mitjans de la dècada dels anys vuitanta del segle passat (el
1984 és el darrer any que surt l'anunci publicat al programa de la Festa Major
de Sant Andreu de Palomar). Temps després el local serà llogat de nou i
convertit en comerç de queviures de l'Àrea de Guissona i en marxar aquesta cap
al carrer Gran de Sant Andreu l'edifici quedarà en desús. Segons Xavier de
la Cruz, fotògraf i vocal de la Junta Directiva del Centre d'Estudis Ignasi
Iglésias, la part del darrera de can Barbosa va ésser utilitzada com a estudi
de fotografia a les darreries del segle xx. A la dècada dels anys seixanta del segle passat s'hi fan algunes petites obres per a habilitar un altell a càrrec de
l'arquitecte andreuenc Enric Piqué, però constant com a referència el carrer de
Gordi, número 1, segons documentació dipositada a l'Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. L'any 1963
la finca consta a nom de Francesca Alemany i Puig i l'arrendatari era un
vidrier.
 |
| Alumnes de l'Ateneu Obrer de Sant Andreu de Palomar, curs 1910-1911, el darrer a can Barbosa. Joan Escofet Cuscó/Fons Pepita Rosas Ribet |
Per
la part del davant, propietat de Victorià Pagès i March -sembla ser que la
finca estava dividida en dos propietats-, llogada a Josep Barbosa i
Vibantos. L'any 1957, l'Ajuntament de Barcelona autoritza a la propietària l'obertura d'una
finestra, a la paret del carreró de Gordi. El permís d'obres conservat a
l'Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona
esmenta que “considerando las escasas dimensiones de la proyectada
ventana, es posible su apertura sin introducir nuevos elementos resistentes en
el edificio, condición indispensable si tenemos en cuenta que el mismo está
afectado por nuevas alineaciones de la calle”. La prevista alineació no
s'arribà a projectar, atès la façana de
l'edifici fou protegida pel seu interès arquitectònic a mitjan anys vuitanta del segle xx. El motiu de l'obertura era donar llum exterior
a la part interior de la botiga i establir una ventilació del mateix.
 |
| Anunci de la sastreria Barbosa aparegut al programa de la Festa Major de Sant Andreu de Palomar de 1915. Fons Família Vinye-Roig |
Els darrers anys va ser un local social ocupat amb hort comunitari. Actualment l'edifici està en procés de ser rehabilitat.
Pau Vinyes i Roig
Bibliografia
Clapés i Corbera, Joan. Fulles Històriques de
Sant Andreu de Palomar. Barcelona: Catalònia, 1930-1931.
Petit i Gil, Jordi i Sánchez i Ruiz, Jordi. Història
dels carrers de Sant Andreu de Palomar. Sant Andreu de Palomar: Centre
d’Estudis Ignasi Iglésias, 2015.
Agraïments: A Jordi Petit i Gil, del Centre d'Estudis Ignasi Iglésias; a Jordi Sánchez i Ruiz, de l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris; a Alícia Xicota, arxivera de l'Arxiu Històric de a Diputació de Barcelona, a l'Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona i a l'Arxiu Notarial de Barcelona.
Comentaris