SANTA EULÀLIA DE VILAPICINA, UN BARRI ANDREUENC

Façana de l'església vella de Santa Eulàlia de Vilapicina, Barcelona, 1927. Autor- Manuel Genovart i Boixet / AFCEC

L’antic  municipi de Sant Andreu de Palomar era un dels més extens del pla de Barcelona. Feia frontera amb els municipis de Santa Coloma de Gramenet, per l’est; Montcada, pel nord; Cerdanyola i Sant Joan d’Horta, per l’oest; i pel sud amb Sant Martí de Provençals. Arrel del Decret de Nova Planta les antigues parròquies del pla de Barcelona s’independitzaven de la ciutat Comtal i esdevenien municipis, a semblança dels ajuntaments castellans. Joan Clapés i Corbera, capellà i historiador en les seves Fulles històriques de Sant Andreu de Palomar esmenta que el municipi en època de l’annexió de Catalunya a França, el 1810:

“se la dividí en Corregiments, i el de Barcelona es subdividí en tres subcorregiments, essent dirigit pel Corregidor. El subcorregiment de Barcelona  es dividia en nou cantons, quatre d’ells dins de la Ciutat, titulats de Migdia, Ponent, Tramuntana i Llevant. Al darrer corresponien: Montcada, Vallbona (és la Torre del Baró), Sant Iscle, Horta, Sant Martí de Provençals, Clot i Sant Andreu de Palomar.” (1)

Arran del triomf dels liberals i en el període conegut com del Trienni Liberal els regidors seran elegits per tots els ciutadans -homes, ja que les dones no tenien dret a vot. Amb el retorn de l’absolutisme borbònic és retorna al vell sistema d’elecció  de veïns. Durant el regant d’Isabel II, l’any 1845, es reestructura l’administració local de l’Estat i les corporacions municipals passen a tenir les figures d’alcalde, tinents d’alcalde i regidors elegits pels ciutadans que tenien, per llei, la potestat de poder ser electors. És a dir, les classes benestants eren les que gaudien d’aquest dret. Els membres del consistori eren renovats cada dos anys, renovant-se la meitat de l’equip de govern. El tinent d’alcalde substituïa l’alcalde en cas de malaltia o absència. Tanmateix, des l’administració de l’Estat, amb els seus corresponents governadors civils, controlava el quefer dels municipis i no se’ls permetia excedir-se de les seves obligacions amb l’estatus quo imperant. Els regidors solien dur una banda vermella i l’alcalde la vara que l’acreditava com a tal. En el regnat d’Amadeu de Savoia (1870-1873), la banda vermella es bescanvià per una medalla d’argent daurat penjada amb una cinta vermella del coll. El segell del municipi va anar evolucionant en mida i disseny; i del català dels primers anys es passà al castellà dels darrers. Abans de l’annexió a Barcelona Sant Andreu de Palomar es componia en cinc districtes. Un d’aquests districtes era el de Santa Eulàlia de Vilapicina, del qual tot seguit en parlarem.

Imatge actual del Santuari de Santa Eulàlia de Vilapicina. Galdric de Rocabruna.

Per l’esmentat  mossèn Clapés, historiador local: “En primer lloc hem d’advertir que les escriptures que citem a Vilapiscina (així ho escriu mossèn Clapés) com en diem avui, ho fan no pas com si fos poble, sinó com a lloc local, situat dintre de la parròquia de Sant Andreu, cap a la part d’Horta.”(2) Tot i això, l’existència del topònim ja el trobem en època romana. Des de l’any 991 hi ha documentada una església romànica dedicada a Sant a Eulàlia a la qual se li afegeix el topònim de Vilapicina. L’any 999 trobem una escriptura on s’esmenta l’existència d’una vinya situada al terme de Vilapicina. I segons mossèn Clapés: “Una altra de l’any 1017, de testament jurat sobre l’altar de Santa Eulària (sic), verge i màrtir, que té la basílica al lloc que diuen Villa Picinna.”(3) Sembla ser que el nom del topònim prové de la pega que sostreien dels pins i un cop preparada era utilitzada en la construcció de vaixells. 

Imatge de Santa Eulàlia situada en el santuari del mateix nom. Galdric de Rocabruna.

Als segles XVI i XVII la presència de diversos exèrcits forans provoquen desperfectes en el temple, el qual s’ha de restaurar de nou, en 1562 i 1637. L’actual església fou construïda el 1782 a proposta dels veïns i de les veïnes que pagaran les obres. A tocar del nou temple hi havia l’hostal de ca l’Artés  i la masia de can Basté –actualment reconvertida en centre cívic.

Plànol de l'església nova de Santa Eulàlia de Vilapicina, obra de l'arquitecte Josep Domènech i Estapà. Arxiu COAC.

L’any 1885, el rector de la parròquia de Santa Eulàlia Narcís Cot considerant que l’edifici religiós havia quedat petit (mossèn Clapés esmenta 4000 habitants en aquest indret) per a les necessitats dels feligresos encarrega a l’arquitecte municipal de Sant Andreu Josep Domènech i Estapà (1858-1917) la construcció d’un nou temple. Domènech en aquells moments estava finalitzant les obres del temple parroquial de Sant Andreu de Palomar -nova cúpula, campanar i façana- i havia substituït en el càrrec d’arquitecte municipal a Pere Falqués i Urpí, depurat en ensorrar-se la primitiva cúpula.

Projecte de façana de la nova església de Santa Eulàlia de Vilapicina projectat per Josep Domènech i Estapà, arquitecte municipal de Sant Andreu de Palomar. Finalment la façana va quedar inacabada. Arxiu COAC.

El 1896 la nova església ofereix culte i l’antic temple l’any 1906 perd la seva condició de parròquia. Durant el conflicte bèl·lic de 1936 ambdues esglésies són cremades i saquejades. L’any 1939 l’antiga església de Santa Eulàlia presta serveis religiosos fins a la restauració del nou edifici. Després quedarà en oblit fins que el 1960 un grup de seminaristes en restaura l’església i l’obre de nou al culte distingint-la amb el nom de Santuari de Santa Eulàlia de Vilapicina. El 2010 es realitzaren importants obres de restauració a càrrec dels veïns i de les veïnes de la zona. Actualment els diumenges es oberta al culte i se’n pot visitar l’interior.

Altar amb la imatge de Santa Eulàlia per a la nova església de Santa Eulàlia de Vilapicina. Obra de Josep Domènech i Estapà. Arxiu COAC.

A redós de l’església s’anà urbanitzant un nou barri que depenia territorialment de l’antic municipi de Sant Andreu de Palomar. A finals del segle XIX s’uní les dues congregacions urbanes a través d’una rambla amb plàtans i bancs. Fins aleshores l’antic camí de Sant Andreu de Palomar a Horta –part del qual el formava el carrer de Piferrer, desaparegut en urbanitzar-se el Parc de Can Dragó- era la via d’accés habitual entre ambdues poblacions. El nou passeig va comportar una interconnexió més fluïda entre Horta, Santa Eulàlia de Vilapicina amb Sant Andreu de Palomar i a la inversa. Va ser batejat amb el nom de Santa Eulàlia, fins que el 18 de febrer de 1918 fou canviat pel de Fabra i Puig, en honor al codirector de la fàbrica tèxtil Fabra i Coats Ferran Fabra i Puig. Durant la República en guerra el passeig va denominar-se de Josep Garcia, jove milicià  anarquista mort al Front d'Aragó l'agost de 1936. El franquistes en finalitzar la guerra reimposen el nom de Fabra i Puig. El geògraf Martí Checa en referir-se a la connexió d’ambdós nuclis ho descriu d’aquesta manera:

“En aquells anys, l’Ajuntament (de Sant Andreu de Palomar) veia necessari l’apertura d’una via per l’expansió del poble vers la zona de Santa Eulàlia de Vilapicina i de retruc amb Horta, però no l’havia pogut portar a terme per la falta de recursos econòmics  i no va ser fins que Josep Mª Nadal (alcalde de Barcelona en el moment de l’annexió de Sant Andreu de Palomar amb Barcelona, el 1897) va voler urbanitzar les seves propietats quan va decidir actuar. En aquest cas, la cooperació i fins i tot iniciativa d’un propietari privat va ser el motor d’arrencada d’un projecte necessari per a la població." (4)

Entre 1917 i 1936 aquesta zona tindrà el primer impuls constructiu del que més tard serà conegut com a Nou Barris. El primer nucli en construir-se serà el de la barriada de la Prosperitat, ocupant terrenys de cultiu. És a la dècada dels anys vint que aquesta zona s’anirà omplint de casetes habitades per persones vingudes d’Aragó, del País Valencià, de Múrcia i d’Almeria, majoritàriament. Els barris de Verdum, Xarlot , Roquetes, la Guineueta,...seran els nous eixos urbanístics que eixamplaran el territori del nord-oest de Sant Andreu. En paraules de Martí Checa repoblada per: “una població jove, immigrada i jornalera”. (5)

El nucli central del barri el forma la plaça de Virrei Amat, essent oficialitzat en ple inici del franquisme amb aquest nom, en reconeixement al virrei de Perú i de governador de Xile Manuel Amat i Junyent (1704-1782) i germà del propietari dels terrenys i de la masia de Can Sitjà. El 1914 s’urbanitza el passeig de Pi i Molist, vial que enllaçava amb  l’Institut Mental de la Santa Creu. El nou hospital psiquiàtric -més conegut com El Mental- depenia de l’Hospital de Sant Pau i fou impulsat pel doctor Emili Pi i Molist. El centre fou inaugurat el 1889 i fou dirigit en els primers anys pel mateix Pi i Molist. Tenia capacitat per a 700 interns i va ser un dels primers en cures de malalties mentals a l’Estat espanyol. Després d’un segle en funcionament, el 30 de novembre de 1987 tancava definitivament les portes. Avui dia allotja la Biblioteca de Nous Barris i la seu del Districte de Nou Barris. La capella del recinte, molt malmesa, està pendent de restauració.

Rambla de Santa Eulàlia, actual de Fabra i Puig. Autor desconegut / Fons Família Vinyes-Roig.

Un any després d’obrir-se el passeig de Pi i Molist  es decideix engrandir  la plaça de Virrei Amat, tot i això el projecte d’urbanització no es realitza fins el 1933 i ben entrats els anys 70 del segle passat no s’urbanitza del tot. En els seus inicis la plaça havia d’estar situada davant de l’església de Santa Eulàlia, a la cruïlla del nou passeig de Pi i Molist. Tot i això, el 1931 s’aprova un nou projecte que situa la plaça a l’altra cantó de la Rambla de Fabra i Puig, a la banda de Llobregat, amb la intenció d’afavorir l’enllaç amb el nou vial de Felip II. La nova plaça fou batejada amb el nom de Joan Salvat-Papasseit, en honor al jove poeta de la Barceloneta traspassat feia tot just set anys, denominació de curta durada. En un principi la plaça tenia forma circular, per on giraven els tramvies, troleibusos i autobusos. Després s’hi afegirien, a finals de la dècada dels anys cinquanta les boques del metro de la línia 5. En temps del regidor socialista Antonio Santiburcio, a mitjan dels anys noranta del segle passat, s’urbanitza de nou, tot eixamplant les voreres i engrandint l’espai de vianants així com instal·lant mobiliari urbà i decoratiu modern.

Can Sitjà, a mitjan anys cinquanta. Autor desconegut / Fons Maria Pujadas i Colomé.

El 1962 la Caixa de Pensions adquireix la masia de can Sitjà -situada a l’esquerra de la plaça-, enderrocant-la del tot per tal de construir-hi un bloc d’habitatges. L’edifici pairal era un gran casalot envoltat de jardins i era un lloc on sovintejaven barcelonins en època d’estiueig a finals del segle xviii i principis del xix. Com s’ha esmentat era propietat de Manuel Amat i Junyent. A tocar de la masia hi havia la riera d’Horta i diversos torrents que la farcien de bona aigua. Decorat bellament el seu interior amb esgrafiats i pintures murals a les parets i sostres, amb al·legories florals, a la música i a les arts en general. El 1786, els marquesos de Castellbell així com d’altres personatges de la vida social, política, religiosa i militar decideixen passar-hi els estius, i alguns llargues temporades de repòs, com en Rafael d’Amat i de Cortada, popularment conegut com el Baró de Maldà, i autor del Calaix de Sastre, un recull d’anècdotes i vivències de la Barcelona a acaball dels segles xviii i xix. D’aquestes estades sorgeix el Col·legi de la Bona Vida, un espai de reunió de la vida cultural, social i al mateix temps d’esbargiment de la classe social barcelonina.

Interior de can Sitjà, amb els esgrafiats i pintures murals. Autor desconegut /AFCEC

La nova organització de Barcelona en 73 barris va significar que l’entorn de Santa Eulàlia Vilapicina fos dividit entre els actuals barris de Vilapicina-Torre Llobeta, Congrés-Indians, can Peguera, Font d'en Fargas,  Porta, la Guineueta i Turó de la Peira, sent ubicada la primitiva església en aquesta darrera barriada. L’antic barri andreuenc de Sant Andreu de Palomar pertany administrativament als districtes de Nou Barris -majoritàriament-, Horta-Guinardó i Sant Andreu des del 1984.

Pau Vinyes i Roig

Agraïm la la col·laboració en el present article de Jordi Sànchez i Ruiz, president de l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris.

Referències:

(1): Clapés i Corbera, Joan. Fulles històriques de Sant Andreu de Palomar. Volum V. Barcelona: Editorial Catalònia, 1930-1931, pàg. 6.
(2): Clapés i Corbera, Joan. Fulles històriques de Sant Andreu de Palomar. Volum II. Barcelona: Editorial Catalònia, 1930-1931, pàg. 88.
(3): Clapés i Corbera, Joan. Fulles històriques de Sant Andreu de Palomar.  Volum II. Barcelona: Editorial Catalònia, 1930-1931, pàg. 89.
(4): Finestrelles 9 "Sant Andreu. De poble a ciutat (1875-1936)". Sant Andreu de Palomar: Centre d'Estudis Ignasi Iglésias, 1998, pàgs. 21-22.
(5): Finestrelles 9 "Sant Andreu. De poble a ciutat (1875-1936)". Sant Andreu de Palomar: Centre d'Estudis Ignasi Iglésias, 1998, pàg. 38.