SEBASTIÁN CALVO SAHÚN, D’ANARQUISTA A REGIDOR FRANQUISTA

Hi ha descobertes que et desconcerten i no te les acabes d’imaginar, però fas recerca i descobreixes que allò que has llegit és plenament real. Vet-aquí que la figura de Sebastián Calvo Sahún m’ha sorprès del tot. Mai hagués imaginat que després de patir tortures per part d’un règim feixista acabaria sent part d’aquest. Però, anem a pams.

Sebastián Calvo Sahún jurant el càrrec de regidor davant l'acalde Enrique Masó Vázquez, l'octubre de 1973. Foto Pérez de Rozas. 

Sebastián Calvo Sahún va ser elegit pel terç sindical regidor a l’Ajuntament de Barcelona i poc després nomenat per l’alcalde Enrique Masó Vázquez President de la Junta  Municipal del Districte Novè el desembre de 1973, en substitució de José Antonio Sauqué y Gallarda -el regidor que va dur a la pràctica el desmantellament del passeig central de la Rambla de Sant Andreu per tal de convertir-la en una via ràpida. Molts andreuencs encara ho preservem en la memòria i en aquest blog n’hem parlat.

Sebastián Calvo Sahún als 14 anys. Font: Ateneu Llibertari L'Estel Negre.

Sebastián Calvo Sahún va néixer el 3 d’abril de 1909 a la petita població d’A Buerda, a la província d’Osca. Poble a tocar del Pirineu aragonès i on es parla la fabla aragonesa  idioma  que ell de ben petit deuria parlar.  Amb onze anys emigra cap a  França a la recerca del seu germà Florencio, qui li ensenya l’ofici de fuster. En territori francès s’hi estarà fins que el cridin a files, tot i que podia haver demanat la nacionalitat francesa i deslliurar-se, però no ho fa. Un cop a l’Estat espanyol es traslladat a la Comandància d’Artilleria de Ceuta i seguidament destinat al protectorat espanyol de Larraix, a l’actual Marroc, on complirà el servei militar obligatori. Es llicencia el dia de Tots Sants de 1931 i decideix retornar a França amb el seu germà. S’afiliarà a la Confederació General del Treball (CGT), sindicat francès anarquista. En assabentar-se del cop d’estat contra el règim legítim de la República Espanyola pren la decisió de tornar a la península i s’allistarà com a voluntari en les milícies anarquistes de la CNT i lluitarà al front d’Aragó. El 1937, es escollit delegat polític d’una Bateria Antiaèria  del XI Cos de l’exèrcit republicà. Ferit al front, passarà la seva convalescència en el seu poble nadiu, a Buerda. Durant els dies posteriors  al seu confinament per malaltia  se les tindrà  amb el Comitè  Comunista d’Ainsa, a Osca, per  les confiscacions  forçades i els excessos que s’estaven cometen sense cap mena de justificació plausible. El 1938, el trobem comandant un magatzem de polvorí, en una masia propera a Reus, al Baix Camp.

Davant avançava dels feixistes del general Franco decideix creuar la frontera a inicis de 1939 i instal·lar-se de nou a França. En dominar l’idioma francès i conservar el permís de treball se’n deslliura de ser dut a un camp de concentració. La seva companya Maria Pardina i el seu fill de pocs mesos intenten  creuar la frontera francesa però són detinguts i passaran vuit mesos engarjolats al Castell de Sant Ferran de Figueres, a l’Alt Empordà.

A França serà jutjat per contraban (1). Se’n deslliura de ser empresonat i un cop els nazis han ocupat França realitzarà accions compromeses contra l’exèrcit alemany. Organitza una xarxa clandestina d'evacuació  pel Pirineu aragonès, per on passen jueus, membres de la resistència  i aviadors britànics, aquests darrers camí del consolat per ser repatriats de nou als seu país d’origen. El President dels EEUU Dwigh Eisenhoverr el condecora amb la Medalla Medal of Fredom -medalla de la llibertat. L’acte de lliurament de les medalles va tenir lloc  el 3 de desembre de 1947, en el Cercle Interallié, 33 Faubourg St. Honore de París, a la qual no va poder assistir per estar empresonat. Setmanes després el guardó fou lliurat a la seva dona pel cònsol nord-americà de Barcelona.

Davant la negativa de les forces aliades de combatre el franquisme, decideix retornar a l’Estat espanyol.  S’instal·la a Barcelona  el 1944; el juny d'aquell any es detingut, torturat i empresonat a la presó Model, després  de la detenció d’un pilot, a qui li intercepten una carta adreçada a ell. La seva dona Maria Pardina, la seva germana Julia Calvo i el seu cunyat Mariano Larrosa seran detinguts, aquests dos darrers al poble d’A Buerda. Se’ls acusa de donar suport i promoure la rebel·lió. Seran empresonats al llarg de dos anys a la presó saragossana de Torrero. Arrel de l’empresonament la seva germana mor als 40 anys de vida. D'aquesta forma s'acarnissava el franquisme amb les persones contràries al règim. 

Diploma en agraïment dels EEUU pels serveis durant la Segona Guerra Mundial. Font: Ateneu Llibertari  L'Estel Negre

Un cop alliberat reactivarà la seva activitat sindical militant a la CNT clandestina. El 1946 serà nomenat secretari de la Construcció de Barcelona del sindicat anarquista. El 1947 participa en el complot per a assassinar al general Franco  organitzat per la Comissió de Defensa 1001 a Barcelona. Projecte que finalment no es dugué a terme en ser detinguts els seus promotors, entre ells Sebastián Calvo. Detingut novament el 1949, de nou torturat i empresonat durant dos anys.

En sortir de la presó va treballar amb el productor cinematogràfic  Ignacio F. Iquino, gràcies a les gestions realitzades per una persona a qui li havia salvat la vida durant la guerra. Treballarà com empleat en cinemes barcelonins, entre ells el cinema Tiunfo. El 1952, entrarà a militar al Sindicat d’Espectacles de la CNT així com esdevindrà tresorer del sindicat a Catalunya. Aquell any és detingut de altre cop conjuntament amb d’altres companys anarquistes. Se li farà un consell de guerra que el jutjarà amb una pena de presó de cinc anys. A inicis dels anys seixanta la CNT estava en hores baixes per manca d’efectius i la repressió soferta. Calvo serà un ferm defensor de continuar la lluita clandestina en contra de la majoria de sindicalistes. A partir de mitjan anys seixanta fa un canvi radical i abandona l’anarquisme i fa el salt cap al sindicalisme del règim. Una part de la CNT pacta amb el Sindicat Vertical la incorporació d’aquests primers al sindicat del règim. El pacte conegut com el cincpuntisme, pels cinc punts de l’acord, i signat entre juny i juliol de 1965 per membres de la CNT a títol individual  i representants de la Confederació Nacional  de Sindicats. El franquisme amb aquesta operació aconseguia desarticular la CNT  i aprofitava el prestigi que tenia la sindical anarquista entre els treballadors, engrescant-los cap al sindicalisme oficial.

Sebastián Calvo  Sahún, anys seixanta. Font: Ateneu Llibertari L'Estel Negre

Un cop instal·lat dins del règim és nomenat president provincial del Sindicat d’Espectacles  Públics  del Sindicat Vertical. Com ja hem esmentat més amunt és elegit pel terç sindical regidor del consistori barceloní capitanejat per l’enginyer i empresari Enrique Masó. Durant el temps que ocupà la regidoria del Districte Novè -aleshores els districtes de Sant Andreu i Nou Barris eren un de sol-, el més poblat i per extensió el més gran de la ciutat de Barcelona, se les haurà amb un incipient però fort moviment veïnal que reclama millores socials, urbanístiques i culturals en un territori deixat de la mà de Déu durant dècades. També, serà el regidor que viurà el funeral de l’anarquista Salvador Puig-Antic, mort al garrot vil el 2 de març de 1974, realitzat a la parròquia de Sant Andreu de Palomar així com la tancada de les dones de Motor Ibèrica en solidaritat amb els seus marits en vaga, el juny de 1976, a la mateixa església. Segons un article del seu fill Humberto Calvo, publicat  a la revista Gurrión:

“El 4 de marzo de 1975, el Pleno del Ayuntamiento, termino con el voto negativo  de 18 regidores, a la aprobación de una partida dedicada a fomentar la enseñanza del catalán. Una parte de la Prensa, por error, incluyó a Sebastián Calvo Sahún, entre los regidores que, desde entonces se han conocido como los ’18 del no’. La realidad es que él, no asistio a este Pleno y quién si votó no, fue otro concejal  de su mismo apellido, el Sr. Jesús Calvo. Se solicitavan 50 millones para la partida de Educación  que habían de destinarse a la enseñanza del catalán. El resultado 18 no 9 si con un cierto protagonismo  de Jacinto Soler Padró (promotor de  la proposta envers l’ajut econòmic  a l’ensenyament en català).”(2)

Saluda  del regidor president de la Junta Municipal del Districte Novè Sebastián Calvo Sahún al president de la Societat Coral La Lira Josep Rabanillo i Zea. AMDSA-Fons SC. La Lira


El diari La Vanguardia -31 de gener de 1974- es feia ressò del malestar produït per vàries associacions de veïns  del Districte Novè en no ser convidades a la reunió prevista amb el regidor Sebastián Calvo. Reproduïm la notícia del diari monàrquic pel seu interès, la qual duia per títol "Dos tantos en contra":

"Últimamente se han producido un par de hechos desconcertantes —por decirlo de algún modo—, que si bien diferentes entre sí, tienen un denominador común; los protagonistas han sido concejales, y en los dos casos han demostrado que no le han tomado el pulso, ese pragmatismo que al parecer se quiere establecer desde la Alcaldía. 

Todo el mundo conoce la difícil situación de la Concejalía del Distrito IX, con un concejal electo que no fue el elegido por los vecinos (es refereix al candidat Ocaña, el guanyador de les eleccions), y con un presidente de Junta Municipal que no es ni uno ni otro, precisamente para evitar enfrentamientos con las Asociaciones de Vecinos de aquellos barrios, de las más activas, precisamente porque son de las que tienen más problemas y además, no se les resuelven. 

Pues con todo eso, en los periódicos se recibió una hoja con el sello de la Junta Municipal del Distrito —que dicho sea de paso, no existe, no está constituida—, en la que se decía que el concejal en cuestión se había reunido 'con los presidentes y delegaciones dé las Asociaciones de Vecinos radicadas en el distrito' y que éstas se le habían ofrecido 'a mantener una constante coordinación con cuanto se estime necesario para la buena marcha y desarrollo de la Junta Municipal, a la que auguran y desean el mejor éxito'. ¡Precisamente a la Junta Municipal! 

Naturalmente, les faltó tiempo a las Asociaciones de Vecinos de los nueve barrios y a la de La Sagrera, con su problema de barracas de «La Perona», para decir que «no habían recibido tal Invitación y que no asistieron a la misma». Y que no creen que «esta reunión u otras parecidas convocadas por la autoridad municipal vaya a solucionar los problemas de nuestn barrios, cuando después de más de 3 años de exigencias, peticiones y manifestaciones no se han tomado en consideración nuestras necesidades». 

No se nos ocurre otra explicación a la maniobra del concejal, como no sea de provocar a los vecinos no convocados y hundir de nuevo el bisturí en las heridas no cicatrizadas. Lamentable desde el punto de vista de eficacia para la buena marcha del distrito. 

El otro caso, desconcertante también, estuvo a cargo del presidente del Patronato Municipal de la Vivienda, que, convocó a los medios informativos para, entre otros extremos, repetir por enésima vez que el año que viene estará solucionado el problema  de las barracas. 

Esto no es ninguna novedad, sino que ésta corrió a cargo de otro concejal, el tercer hombre, vicepresidente del Patronato en cuestión, que se enteró de la convocatoria efectuada por su presidente mientras estaba contemplando la televisión. Y como el hombre llevaba dos meses nombrado vicepresidente y nunca se le había convocado para una reunión, ni siquiera para informarle de que iba a haber una rueda de prensa ni mucho menos de lo que en ésta se ¡ba a decir, consideró que si esto iba asi, era porque no le nesitaban, y que por tanto lo correcto era dimitir de la vicepresidencia. Y asi lo hizo.

Un proceder de una lógica aplastante, a la que hasta ahora no se estaba acostumbrado. Un tanto que sumado al otro son dos en contra, que se apuntan otros tantos presidentes de entes municipales. Y como sigan jugando a la contra, la ciudad es la que saldrá perdiendo" (4)

Quinze diess després Sebastián Calvo, eludit, responia en una carta al Director del diari en qüestió i els feia desmentir amb a aquestes paraules:

"Jamás ha existido por parte de este concejal, propósito alguno de maniobrar con unos intereses tan dignos como son los de los vecinos de este distrito, el de mayor densidad de Barcelona, ni se dispone de bisturí alguno para realizar fisuras, puesto que quien por circunstancias determinadas y designación del Sr. alcalde desempeña el cargo de presidente de la Junta Municipal del Distrito IX, ha sido siempre y seguirá siendo un trabajador que por su ¡ndiosincrasia sindicalista ha sido siempre un fiel defensor de los derechos sociales de quienes ha representado, no pudiendo por lo tanto satisfacer campañas publicitarias de clase alguna a su favor." (4)

I acabava d'aquesta manera l'escrit:

"Ha sido y sigue siendo propósito de este concejal el mantener periódicamente ios contactos establecidos con todas las Asociaciones para poder conocer en todo momento el sentir e ¡«quietudes de todas tas representaciones existentes en el distrito e iníormailes reoiprocímente de cuentos proyectos se hatlen en curso de tramitación. A través de ¡as reuniones ya celebradas y como son testigos todos los asistentes, no se fes formuló promesa alguna por mi parte y sí en cambio ríeseos de recabar so sincera colaboración a todos cuantos sa hallen dispuestos a prestármela".(4) 

El diari demanava excuses si se l'havia molestat ja que no era el propòsit d'aquest mitjà fer-ho:

"Oportunamente puntualizaremos algunos extremos de los que expone en su carta el concejal señor Calvo, de acuerdo con la documentación que obra en nuestro poder, anticípando que en ningún momento ha habido por nuestro ánimo propósito de molestarle" (4) 

Nou cartipàs de l'Ajuntament de Barcelona, on surt Sebastián Calvo com a tinent d'alcalde. La Vanguardia, 9 de gener de 1977.

El juny de 1977 Masó serà reemplaçat pel tecnòcrata Josep Maria Socias Humbert i Sebastián Calvo serà promogut a Tinent d’Alcalde Tercer, ocupant la tinença  fins l’arribada del nou consistori democràtic sorgit de les urnes  l’abril de 1979. Un cop retirat de la política viurà els darrers anys de la seva vida al passeig de Valldaura de la Guineueta, a Nou Barris,  amb la seva companya Maria Pardina Barrabés. La parella tindrà un fill, Humberto Calvo i Pardina. S’implicarà en la vida associativa de la Guineueta i reprendrà el seu compromís crític col·laborant en la revista llibertària Polémica. El 3 d’abril de  1983 morirà de forma sobtada en el seu poble nadiu, on serà enterrat. El seu fill a la citada publicació recorda els darrers dies del seu pare amb aquestes paraules:

“Siempre estaba dispuesto a escuchar  a todo aquel que requería de sus consejos, en su ‘cuartel general’ del restuarante ‘Comte d’Urgell’. Tuvo gran contacto con el equipo (de futbol) del barrio, e incluso, durante algunos años, el estadio  de la Guineueta  llevo el nombre  de ‘Sebastián Calvo  Sahún’.”(3)

Sebastián Calvo Sahún i Maria Pardina  Barrabés, l'any 1975. Font: Ateneu Llibertari L'Estel Negre

Un personatge curiós, si més no. Una vida intensa i un bagatge d’experiències extraordinàries  que donarien per a escriure una novel·la. N’hem volgut fer un traç biogràfic per tal que la seva memòria pugui ser recordada.

Pau Vinyes i Roig

Hemeroteca i webgrafia consultada:

  1: estelnegre.org (editat per l’Ateneu Llibertari Estel Negre / consulta realitzada l’abril de 2020)

(  2-3: Gurrión, agost de 2016. Revista editada a A Buerda.
    
    4: La Vanguardia, 31 de gener de 1974 i 1 de febrer de 1974.