NOTA PRELIMINAR
En publicar-se el present article a la xarxa va arribar a mans de la néta d'Antonio Amador Obón, qui en assabentar-se de la publicació va connectar amb l'autor del manuscrit. Per aquest motiu, afegim imatges noves i els noms dels familiars. Volem agrair a l'Aurea Pérez i Amador, néta de l'Antonio Amador, la documentació i informació facilitades.
Estirant del fil d'una fotografia
Arran del treball bibliogràfic
sobre el fotògraf sarrianenc Josep Maria Sagarra i Plana (1885-1959), realitzat
conjuntament amb l’historiador i museòleg Daniel Venteo, vam anar triant les
imatges que han de composar el llibre. Essent qui escriu aquestes línies
andreuenc vaig interessar-me per les imatges que feien referència a Sant Andreu
de Palomar. En una d’elles, surt una comitiva fúnebre darrera un cotxe de morts
pel tram del carrer Gran conegut antigament com Major, just per davant de l’antiga
merceria La Azucena -edifici enderrocat arran de les obres del metro a Sant
Andreu i propietat de la família del fotògraf Antoni Arissa i Asmarats (1900-1980).
Entre les autoritats del seguici hi sobresurten Jaume Aiguader i Miró
(1882-1943), alcalde de Barcelona, i Miquel Ollé i Jové (1894-1976), regidor del
Districte Nové -actual Districte de Sant Andreu. La fotografia fou captada des
de la cruïlla dels carrers Gran i Sant Adrià, el 27 d’octubre de 1933, a quarts
de cinc de la tarda. En la fitxa descriptiva de l’Arxiu Nacional de Catalunya -ens
públic que custòdia part del fons del fotògraf Sagarra-, a més de les dades tècniques,
esmenta: “Un
automòbil amb les despulles del periodista Antoni Amador, cobertes de flors,
seguit per un seguici fúnebre, al barri de Sant Andreu, a Barcelona.” A partir
d'aquí vaig iniciar una recerca per la xarxa (som en temps de confinament i la
mobilitat està força restringida) per tal d'esbrinar qui era aquell periodista
que duien a soterrar.
 |
| Comitiva fúnebre del periodista Antonio Amador Obón, al seu pas pel carrer Gran de Sant Andreu, a Sant Andreu de Palomar. Josep Maria Sagarra i Plana/ANC |
Qui era Antonio Amador ?
Per tal de poder composar un mínim esbós biogràfic d’Antonio
Amador he hagut de recórrer a la premsa de l’època i a un bon article publicat en tres capítols al Diari
de Menorca, el juny de 2015, per l’historiador menorquí Josep Portella Coll.
Cal precisar que hi ha poques dades sobre l’Amador i poques fotografies d’ell, una de petit i dues d'adult, localitzades fins el moment.
L’Antonio Amador Obón va néixer a Sant Vicenç de
Sarrià el 1896, aleshores municipi independent -l’any vinent farà cent anys de
l’annexió a la ciutat de Barcelona. Sarrianenc com el fotògraf de la fotografia
en qüestió -potser es van conèixer en vida i d’aquí que anés a retratar la comitiva
fúnebre?. Tal com explica el tot just ara esmentat historiador menorquí:
“Neix en una casa humil i s’educa en l’Escola Moderna
de Ferrer i Guàrdia i, jove, entra en el món del periodisme, primer com a corrector
de proves i posteriorment com a redactor i articulista. Braulio Solsona,
escriptor i periodista republicà, que durant la guerra serà governador civil de
València i viurà l’exili a França, coincideix amb Amador durant els anys 10 en
la impremta Solidaridad Obrera del carrer de l’Est, el recorda: «Era
menudo, nervioso, desaliñado en el vestir, de palabra viva y rotundo, exaltado
hasta la violencia, y de una infantibilidad simpática». [Solsona, B. «El
Luchador», 3/11/1933]. En aquests anys juvenils, la colla d’Amador viu la vida
entre la impremta, la lluita sindical i les tavernes de les drassanes de la
capital.” (Diari de Menorca, 12 de juny de 2015)
 |
| Gràcies a Joana Francés tenim una fotografia on suposadament surt Antonio Amador de petit entre companys i companyes d'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Per la descripció que fan d'ell com a home baixet, podria ser el nen de la primera fila amb barret de palla (5 anys d'edat). Se'l destaca com "dejan que desear". Ja donava símptomes de revolucionari?. Autor desconegut/Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia. |
I segueix amb un text de l’historiador Paco Ignacio
Taibo (1924-2008) sobre el periodista:
“«Antonio Amador, La Pulga, quizá el mejor periodista
en aquella ciudad enloquecida, engañosa y sanguinolenta, buitre de la verdad,
caballero del Santo Grial de la información, vagaba por el puerto, preguntando aquí
y allá. Más tarde su errabundo movimiento lo hubo de llevar hasta las redacciones
de algunos diarios, donde con cautela realizó sus propias averiguaciones…»
[FranciscoI.Taibo.«La bicicleta de Leonardo».Pàg.112].A Amador li deien El
Pulga perquè alçava només 1,52 m. Taibo, en una novel·la on mescla realitat i ficció,
ens el mostra:«Dormía con putas amigas suyas, en pensiones de mala muerte, cambiando
de colchón noche a noche y heredando los piojos que el último cliente le
dejaba, acunando niños llorones y solitarios de sus amigas, bebiendo café con
leche en los amaneceres en bares de la esquina y tenía un empleo miserable en El
Progreso, un empleo por el que cobraba medio sueldo y lo obligaba a firmar
con seudónimo (…) Antonio Amador era pues, una especie de ave de mal agüero
herida (…). Tecleaba de pie, con la máquina de escribir elevada en el escritorio
sobre dos tomos de una enciclopedia, apoyado en la pared y con el chaleco
abierto, poco más que dejando ver el revólver Star de siete tiros calibre 32
[Taibo. “La bicicleta de Leonardo”, pàgines 98 i 99].” (Diari de Menorca,
12 de juny de 2015)
 |
| Capçalera del periòdic radical El Progreso, on Antonio Amador hi publicarà els seus primers articles. Font: Biblioteca Virtual de Prensa Histórica. |
Periodista bregat en temes foscos
L’any 1917 el trobem com a redactor als periòdics El
País, El Luchador i El Pogreso, realitzant articles punyents
i crítics amb la realitat social i política del moment. És l’època negra del
pistolerisme a Barcelona i voltants. De la lluita aferrissada del sindicat únic
i el sindicat groc, aquest darrer finançat per la patronal. De vagues obreres
com la de La Canadenca, en la qual es va aconseguir la jornada de vuit hores. En
mica en mica els obrers anaven aconseguint algunes millores laborals, però
encara molt minses i insuficients. Els grans oligarques de la burgesia catalana
van fer mans i mànigues per a aturar el moviment anarquista. En aquells temps la
CNT era el sindicat majoritari i amb més força de tot Catalunya. Arran dels
seus articles i la seva participació en les revoltes obreres serà empresonat.
Segons el seu bon amic Brauli Solsona, es comptabilitzen 21 processos oberts
contra Antoni Amador tot just fets els 18 anys. Josep Portella ens fa saber en
l’article del Diari de Menorca:
“No ho he pogut documentar. La primera notícia d’un
període a la garjola és del setembre de 1917, quan és detingut i tancat per un
delicte d’opinió. Sembla que en aquesta estada, el doctor Heredia, que atenia
als presos a compte de la CNT, ja li diagnostica una tuberculosi en estat
avançat i poques esperances de vida.” (Diari de Menorca, 12 de juny de
2015)
El seu estat de salut és força precari. Viu del
periodisme, amb sous baixos i de mal viure en els àpats, quasi sempre de
taberna i sol. Ens el podem imaginar -és una suposició de qui escriu l’article no
confirmada, que quedi clar!- com a aquells periodistes mal vestits i amb gavardina i barret, fumant a tort i a dret, mal alimentats, de les pel·lícules de gàngsters de Hollywood.
Se l’acusa de la participació en l’atemptat que costà
la vida a Manuel Bravo Portillo (1876-1919). Portillo era un policia nascut a les illes Marianes i destinat
a la ciutat Comtal el 1909. En temps de la Primera Guerra Mundial treballava
com espia per al govern alemany. Policia sense escrúpols alhora de fer servir
els seus mètodes policials i interrogatoris. El 1918, se’l veu implicat en la
mort violenta de Josep Albert Barret (1865-1918), industrial català que fabricava
material de guerra per als aliats. Tot i ser denunciat i processat i desposseït
del càrrec Bravo Portillo va continuar en llibertat i a sou de la patronal.
Exercint feines per al capità general de Catalunya, Joaquín Milans del Bosch
(1854-1936), com per exemple promovent i realitzant atemptats contra sindicalistes.
Al Diccionari Biogràfic de la Real Academia Española de Historia, en la
biografia de Barret, realitzada per Fernando Rodríguez de la Torre, s’hi fa
constar:
“Este asesinato causó una fuerte impresión en toda
Barcelona, en tanto por la responsabilidad de Barret como por la alevosía del
crimen. Las autoridades lo atribuyeron a los sindicalistas obreros, pero estos
lo negaron categóricamente, acusando a un grup de agentes alemanes concentrados
en Barcelona con el objeto de perturbar la podrucción de los Industriales que
trabajaban para las potencias aliadas. Incluso el Diccionari Biogràfic
(1966) (es refereix al Diccionari Biogràfic de Santiago Albertí) llegó a
decir que este grupo de agentes se encontraba amparado en sus actividades por un policia llamado
Bravo Portillo, aunque, en la realidad nada se pudo demostrar i el crimen quedo
impune.”
Sembla ser que la detenció d’Amador Obón es deguda a la
falsa denúncia d’un policia amb la finalitat d’intimidar a un periodista massa incòmode
per les autoritats de l’època. Serà posat
en llibertat sota una fiança de 2000 pessetes, gràcies, en part, a la campanya pel
seu alliberament que realitza el polític radical Alejandro Lerroux.
Antonio Amador Odón. Autor desconegut / Fons Família Amador.
Entre 1917 i 1923, Barcelona viu un temps convuls on
les pistoles són les mestresses del context històric. Molts obrers
sindicalistes són assassinats, entre ells Salvador Seguí de la CNT i l’advocat
laboralista Francesc Layret. Els empresaris catalans davant l’alarmisme de la
situació aconsegueixen que sigui anomenat com a governador civil de Barcelona
Severiano Martínez Anido (1862-1938), un militar d’origen gallec i de la vella
escola, amb un tarannà ultraconservador i amb fama de repressor dels moviments
socials. A ell se li atribueix la famosa frase “Hay que llenar Cataluña de lo peor que tenga España”,
dirigida al dictador Primo de Rivera. Amb l’arribada de Martínez Aido s’iniciarà
un procés de detencions de líders sindicals anarquistes i de personalitats progressistes. Recolzat en
la tasca repressora pel general Miguel Arlegui y Bayonés (1858-1924), en
aquells moments cap de la Direcció General de Seguretat de Barcelona. Tots dos van ser els artífex de
la sanguinària llei de fugues, amb la qual es podien desfer a cop de trets de
pistola de persones detingudes amb l’excusa que “havien fugit”. La llei va ser
utilitzada sobretot entre els anys 1920 i 1923.
El desembre de 1920 seran detinguts 36 anarquistes i l’advocat
sindicalista Lluís Companys i Jover (1882-1940), amb el pretext de ser els
instigadors de les vagues i revoltes obreres. Seran conduits i empresonats al penal de La
Mola, a Maó (Menorca). Entre els detinguts Antonio Amador Obón. Josep Portella
en el seu segon article sobre el periodista anarquista ens diu:
“El dia 1 de desembre, Antoni Amador entra a la Mola.
Ja no sortirà fins el 8 de maig de 1922 (...). Ell no era, ni de noves, el més
conegut dels deportats. En l’embarcada hi trobarem Lluís Companys, Salvador
Seguí (a) El noi del sucre, o Martí Barrera, son pare d’Heribert Barrera, que
llavors té només 3 anys. L’arribada dels anarquistes a Maó és un esdeveniment a
la ciutat. La presència dels presos a la Mola serà present en la vida
ciutadana, tot i que no hi pugui haver cap contacte amb ells.” (Diari de Menorca,
19 de juny de 2015)
 |
| Penal de La Mola, Maó (Menorca), lloc on va estar reclòs Antonio Amador Obón. AP. |
Per sort, en arribar a la Mola, hi trobaran el coronel
José Illán Salmerón com a responsable de
la presó. Militar d’ideologia liberal i amic personal del menorquí Vicenç Guarner i Vivancos (1893-1981), militar
com ell i cap de l’Ordre Públic durant la Generalitat republicana. Rebran els
empresonats un bon tracte dins de les dificultats de manca de llibertat i
podran organitzar-se en aquell complex de forma satisfactòria, atenent-nos a d’altres
centres penitenciaris de l’Estat espanyol en aquella època. Rebran la
correspondència i podran llegir la premsa amb la finalitat de poder estar
assabentats de tot el que succeïa a Barcelona. Per a molts dels empresonats era
preferible estar tancats que vivint a la ciutat del pistolerisme. Molts van
sol·licitar en ser alliberats el trasllat a d’altres ciutats davant del que
ells suposaven una mort segura si tornaven a Barcelona. L’historiador menorquí
Portella diu:
“A pesar de la prohibició, potser per la lassitud de
les mesures de vigilància, s’aconsegueixen treure de la Mola informacions i
articles que arribaven a la premsa llibertària” (Diari de Menorca, 19 de
juny de 2015).
 |
| Diari La Voz de Menorca, on Amador publicarà un article d'agraïment als menorquins que l'han custodiat al penal de La Mola. Font: Biblioteca Virtual de Prensa Histórica. |
Per a Amador Obón sabent a través de la seva curta
novel·la “Los poscritos” -manuscrit amb clares referències al seu captiveri
menorquí- que els dies de més ansietat
eren els de la rebuda del correu. A voltes el correu no arribava per culpa de la
mala mar, ja que els vaixells quedaven reclosos en alta mar fins que els temps
amainava o bé en el cas de no rebre cap notícia de familiars i amics. El primer
en ser posat en llibertat fou Lluís Companys, pel fet de ser elegit diputat a
Corts pel districte de Sabadell i restar
amb immunitat parlamentària. Des de Barcelona i Catalunya estant s’inicia
una campanya de solidaritat amb els presos i se’n demana la seva posada en
llibertat. L’abril de 1922 seran alliberats els presos que no tinguessin causes
pendents amb la justícia. No serà el cas d’Antonio Amador, qui encara manté
diligències penals amb la judicatura espanyola. Malgrat l’empresonament, Antonio
Amador té paraules d’agraïment envers els treballadors menorquins del penal de La
Mola. Amador escriurà unes ratlles al diari La Voz de Menorca l’abril d’aquell
any:
“Las demostracions de espontània solidaridad y simpatia
que fueron objeto por parte del proletariado de Menorca y especialmente de los
trabajadores de Mahón, han de compensarles, y se consideran compensados diez y
seis meses de prisión. Esa solidaridad y la simpatía que nos han prestado y demostrado,
son un alto estimulo para ocupar de nuevo el puesto que cada uno tenga señalado
en la lucha. (...) Tabajadores de Mahón: habeis sido los primeros en manifestar
después de la represión e inmediatamente restablecidas las garantías, vuestro
espiritu y vuestra conciencia de clase.
Por ello, por haber cumplido con un sagrado deber, meréceis
bien la organización obrera. Tenednos presentes en vuestros corazones, que los
compañeros libertados y los quedamos presos, sabremos corresponder con la misma
liberalidad de sentimientos.” (La Voz de Menorca, 8 d’abril de 1922)
Alliberat i retorn a Barcelona
El 8 de maig sortirà de La Mola conjuntament amb els
companys Josep Vidal i Josep Caracena. Son els darrers presos polítics que
quedaven a Menorca. Tanmateix, aquells dies de llibertat seran un miratge ja
que a finals d’aquell mes serà traslladat a Madrid per a ser jutjat de nou per
un article publicat al diari El País. El Sindicat de Periodistes es
mobilitzarà i en demanarà la seva immediata posada en llibertat, aconseguint
que sigui alliberat el 16 de juliol de 1922. Poc temps després serà detingut de
nou i posat en llibertat al cap de pocs temps. El seu entrar i sortir de presidi
en aquells anys serà un fet constant. El setembre de 1922, tornarà a Menorca
acompanyant Salvador Seguí, líder
sindicalista de la CNT, amb qui farà una gira per la illa tot pregonant l’ideal
anarquista. De nou el setembre de 1923 es detingut a Madrid i acusat d’instigar
la revolta vaguista i es empresonat a la presó Model de Barcelona per pocs dies.
És té constància que l’any 1922 tenia plaça com a treballador a l’Ajuntament de Barcelona, tal com ho descriu
el periòdic republicà El Diluvio:
“El periodismo ha sido siempre, en la mayoría de
casos, una profesión que no da para vivir, y, como tantos otros proletarios de la pluma, nuestro compañero Amador hubo de
aceptar un modesto cargo en el Ayuntamiento de Barcelona, para procurarse un
medio relativo de vida, que nivelase aproximadamente el presupuesto de sus
gastos.” (El Diluvio, 13 d’octubre de 1922)
Sembla ser que Antonio Amador la tardor de 1922 hagué
de fugir de la ciutat per por de ser assassinat pels sicaris del Sindicat
Lliure i El Diluvio davant la seva absència a Barcelona, feia un reclam
als regidors del consistori barceloní per tal que fos conservat el seu lloc de treball a l’Ajuntament. La
notícia d’El Diluvio expressava el desig que els regidors es farien càrrec
del perill que corria Amador si tornava a la capital catalana amb aquestes
paraules:
“Los concejales, sin distinción de partidos, sabran sin
duda tener en cuenta que no se trata de un abandono del cargo, sinó de una ausencia forzada, impuesta por un
peligro, de cuya existencia nadie puede dudar, porque hemos tenido numerosas
pruebas sangrientas, de triste y recinte memoria.” (El Diluvio, 13 d’octubre
de 1922)
El 15 de setembre d’aquell any el capità general de Catalunya
Miguel Primo de Rivera fa un cop d’estat i tot seguit es proclama president del
directori militar amb el vistiplau del rei Alfons XIII. S’inicia un període de
dictadura que comportarà la pèrdua de les escasses llibertats democràtiques, la repressió contra
el moviment obrerista i republicà i la persecució de tot referent catalanista.
Al cap d’un any i mig, la Mancomunitat de Catalunya serà suspesa.
Segons Josep Portella i Coll, el desembre de 1923
Antonio Amador Obón decideix abandonar el sindicat anarquista de la CNT. Poc dies
després de prendre la iniciativa escriu un article en el diari local de
Granollers La Lucha Obrera on exposa els motius de la seva renúncia sindicalista.
Allunyat de la CNT inicia una nova vida que el durà de
nou a Menorca per casar-hi. Es casarà amb la menorquina Caterina Carreras i
Vidal pel civil el 13 de juliol de 1925. El diari La Voz de Menorca es fa ressò
del casament en unes notes de societat així:
“En el Juzgado Municipal de esta ciudad se unieron ayer
civilmente nuestros buenos amigos Catalina Carreras Vidal y Antonio Amador Obón.
Actuaron de testigos don Rafel Vidal Massa y Don Juan
Manent Victory, director de este diario.
El amigo Amador llegó ayer de Barcelona y solamente ha
podido dejar sus tareas periodísticas por breves días, por lo que hoy mismo
emprenderá el regresso a la ciudad condal en companyia de su esposa.
Desamos a los novios una no interrumpida era de dichas y venturas, que bien merecen ambos por sus buenas
cualidades, y de la que es segura garantia el cariño que se profesan” (La Voz de Menorca, 14 de juliol de 1925)
A inicis de 1926, Amador Obón, tot i estar allunyat de
la militància sindicalista, s’involucra
en una campanya de suport envers el dibuixant anarquista Juan Bautista Acher
(1897-1967), més conegut com a Shum -tot i què per alguns historiadors el seu
veritable nom era Alfons Vila i Franques-, qui en aquells moments era
empresonat sota la condemna de voler assassinar al general Martínez Anido el 1922.
La campanya aconseguí la commutació de la pena capital per la de reclusió
perpetua en presó. Serà amnistiat en arribar la República, el 1931.
La salut d’Antonio Amador s’agreuja el 1927 amb símptomes
de follia. Malgrat tot, seguirà escrivint articles en premsa i organitzant
campanyes com la d’aturar la Llei de Premsa que preveu tirar endavant el govern
de la dictadura. El 5 de febrer de 1927, ingressa de nou com a funcionari de l’Ajuntament
de Barcelona en qualitat d’ajudant d’escrivent, segons la Gaseta Municipal
del 1 de gener de 1929. Ignorem fins quan de temps hi va treballar, però podem
suposar que no més enllà de 1930.
 |
| Llibret El terror blanco, petit recull d'articles d'Antonio Amador a El Progreso. Font: Todo Colección. |
Els companys de professió li organitzen el 3 setembre
de 1927 un sopar d’homenatge arran de l’èxit de la seva novel·la “El caso”. El
diari monàrquic La Vanguardia publicava la nota següent:
“Reunida la comisión organizadora del banquete en
honor de nuestro compañero en la prensa, don Antonio Amador, para celebrar el
éxito de su novela «El caso», ha acordado que el acto se celebre el próximo
sábado, 3, a las nueve y media de la noche, y constará de cincuenta cubiertos .
Han prometido su asistencia personalidades relevantes del periodismo y de Ia literatura.”
(La Vanguardia, 30 d’agost de 1927)
El novembre de 1930, ha de tornar a seure davant d’un
jutge per un article d’opinió publicat a El Progreso. Serà processat
conjuntament amb en Pere Foix i Cases i Bernat Pou i Riera, per delicte de premsa
per publicar i repartir un pamflet contra l’autoritat governativa. És el darrer
judici en vida.
Un dels últims articles en publicar en vida versarà
sobre la televisió. Tal com explica al diari menorquí Josep Portella Coll:
“Es tracta d’un reportatge sobre el futur de la
televisió. Sí, de la televisió! Amador anuncia les grans perspectives que
s’obren gràcies a la ciència i els avenços tecnològics, i veu l’enginy com una
eina per a promoure una espècie de pau universal: «¿Quien pensó hace 50 años en
volar, en ir por debajo del mar, en hablar de un extremo al otro del
continente? La televisión es un hecho. Que ella contribuia a amarse los unos a
los otros.»” (El Pueblo, 18 de juliol de 1929).
Darrers anys de vida
La salut mental d’Amador empitjorarà. L’historiador Portella
i Coll creu que la filla que té el 1930 és amb la seva dona Catalina, però no
ha pogut esbrinar-ho del cert per manca de documentació que ho de mostri. Els anys
de presidi, la vida bohèmia, l’alcohol i les nits de llit en llit deurien deixar
un rastre latent en la salut del periodista sarrianenc. Companys periodistes de
l’època com Brauli Solsona i Ronda (1896-1981), qui fou governador civil d’Alacant
i València durant la Segona República,
expressava pocs dies després de la seva mort :
“Una dolencia añeja descuidada minó su organismo mal
atendido en la época de bohemia. Y las persecuciones acabaron de perturbar su
sistema nervioso, hasta el punto de que hace algún tiempo hubo de ser recluido en
un sanatorio de enfermedades mentales”. (El Luchador, 3 de novembre de
1933)
Arran de la malaltia serà internat a l’Hospital Mental
de Torreribera de Santa Coloma de
Gramenet, Barcelonès, d’on ja no sortirà
viu. El 26 d’octubre de 1933 moria deixant una petjada que el pas del temps,
com succeirà amb d’altres casos, s’acabarà malauradament esborrant. El seu
comiat va ser difós per la premsa de l’època. El diari republicà editat a
Madrid El Liberal, sota el títol “Antonio Amador, el gallardo acusador
de Arlegui”, ho narrava amb aquestes paraules:
“Antonio Amador no era un anarquista, aunque con los
màs destacados de entre ellos fué deportado en diciembre de 1920 a Mahón, sino republicano.
Como también era - y es - republicano Luis Companys, que formó parte de aquella
expediclón, con Salvador Segui, con David Rey, con Martín Barrera -hoy diputado
y consejero de la Generalidad-, y con otros líderes obreristas, ninguno de los
cuales merecia el calificativo inflamante de pistolero.
Sin tener con la confederación Nacional del Trabajo
más relación que la de su simpatía por
el proletariado en la lucha contra una represión inquisitorial, Antonio Amador
fué uno de los primeros que denunciaron gallardamente, sin miedo a represalias la acción terrorista de patronos carlistas y autoridades alfonsinas.
Publicaba diariamente sus acusaciones en el Periódico radical El Progreso
-recientemente desaparecido- y las recopiló después, con más método y más
deocumentación, en el folleto que es hoy inasequible: "El terror blanco en
Barcelona".
Hay que acudir a esas páginas para reconstruir los
primeros pasos del pistolerismo gubernamental, nacido en los años de la guerra
(refereix a la Primera Guerra Mundial), a favor del espionaje y el boicot
contra los fabricantes que provenian de armas a las naciones de la ‘Entente’.
Todavía no habia llegado Martínez Anido a Barcelona
cuando se cometían los crimenes denunciados por Antonio Amador con admirable
valor cívico; pero ya estaba allí el general Arlegui, que fué quien sostuvo con
su indigna autoridad a las bandas de Bravo Portillo y el barón de Koenig, y
quien decidió a los ‘pinchos’ del ‘requeté’ a fundar el Sindicato Libre.
No sólo fué el confinamiento en el castillo de la Mola
lo que conturbó material y mentalmente a Antonlo Amador, sinó otras persecuciones
más solapades y más crueles, en las que ya intervino activamente Martínez
Anido, en cuya época alcanzó el Sindicato Libre el ápice de su criminalidad.
Aquel acoso ha impedido que Antonio Amador, periodista
republicano, viera la República en España y la corroboración de sus magnificas
campañas. Mucho antes del 14 de abril, Antonio Amador habia dejado de existir
espiritualmente, recluído en una celda de invalido.
¡Qué menos le debemos sus correligionarios y
compañeros que una exaltación póstuma de sus virtudes cívicas” (El Liberal,
28 octubre de 1933)
El diari dels Lluhístes L’Opinió també se’n
feia ressò i publicava aquestes línies l’endemà del seu decés:
“Ahir a les quatre de la tarda, tingué lloc l’acte d’enterrament
civil del cadàver del periodista i antic lluitador sindicalista , Antonio Amador,
que morí a la Clínica Mental de Santa Coloma (de Gramenet).
En un cotxe-furgó fou traslladat des d’aquell
establiment a la plaça del Comerç, de Sant Andreu, on s’organitzà la comitiva. La
presidència d’aquesta estava formada pel
conseller de Treball, senyor Barrera; l'alcalde, doctor Aiguader; el
periodista, senyor Carballo, i els familiars
del difunt. En el seguici, força nombrós, veiérem, entre altres, el tinent
d'alcalde, senyor Oller; el regidor, senyor Semblancat; el president de la Unió
de Xofers, senyor García; l'ex-governador d'Alacant, senyor Brauli Solsona; els
senyors Costa i Deu, Julià i Lladó Figueres, de l' Associació de Periodistes, i
els periodistes senyors Marsà (podria ser el poeta andreuenc i periodista
Melcior Font i Marsà?), Zuraluqui, Rodríguez Soriano, Barangó, Freixes, Amichatis
i Solsona. El dol s'acomiadà a la Rambla de Fabra i Puig.
El cadàver rebé sepultura al Cementiri Nou.” (L’Opinió,
27 d’octubre de 1933)
El diumenge 4 de febrer 1934, quatre mesos i escaig de
la seva mort, l’Associació de Periodistes posava una làpida marbre a la seva
tomba del Cementiri de Montjuïc, propietat de l’esmentada entitat
periodística. El diari El Diluvio ho
expressava amb aquestes paraules:
“...en la làpida consta el nombre del que fué periodista Antonio
Amador, cuyos restos ya estan sepultados en este nicho.
El acto fué sencillo y de la sobriedad propia del
caso. No se pronunciaron discursos.” (El Diluvio, 6 de febrer de 1934)
Antonio Amador Obón, deixava una extensa obra periodística
que seria bo recuperar una selecció i publicar-la en format llibre, per tal de
poder copsar de primera mà la seva magnitud com a home de lletres. En vida va
escriure dues novel·les: “Los poscritos”(1922) i “El Caso” (1927). Ambdós
manuscrits difícils de trobar i en cas de trobar-los en pàgines de col·leccionisme
a preus astronòmics.
Arran de la publicació del present article hem pogut localitzar a la filla, Aurea Amador i Carreras, amb noranta anys ben duts, amb el goig de tenir quatre fills, vuit nets i nou besnéts.
El ja esmentat El Liberal per la ploma del
cronista Roberto Castrovido en descriure’l en un article necrològic ho feia d’aquesta
manera:
“Antonio Amador, era chiquilló, de aspecto aniñado,
corriente y cordial. Su mirada era energica, y cuando hablaba de cosas serias o
escribía, se echaba pronto de ver que era un hombre muy hombe, todo un hombre.”
(El Liberal, 4 de novembre del 1933)
Aquest petit homenatge a qui l’ètica periodística el
portà més d’un cop a la presó i qui en els darrers anys visqué en un món
allunyat de la realitat. Tot gràcies a la instantània del fotògraf de Josep
Maria Sagarra i Plana.
Epíleg
El dimecres 9 de setembre de 2020, a les 4 de la tarda, l'autor del present article va entrevistar-se amb les nétes i net de l'Antonio Amador Obón, en una cèntrica cafeteria de la Dreta de l'Eixample de Barcelona. Durant l'entrevista van fluir algunes dades que han pogut enriquir l'esmentat esbós biogràfic.
Pau Vinyes i Roig
Referències:
Viquipèdia i Enciclopèdia Catalana (vàries
consultes maig de 2020)
Diari de Menorca, articles de Josep Portella i Coll
publicats els dies 12, 19 i 26 de juny de 2015.
El Diluvio, Barcelona.
El Liberal, Madrid.
Gaseta Municipal de Barcelona, Barcelona.
L’Opinió, Barcelona.
La Humanitat, Barcelona.
La Vanguardia, Barcelona.
La Voz del Pueblo, València.
Arxiu Nacional de Catalunya. Fons Josep Maria Sagarra
i Plana.
Fons Família Amador.
Fundació Ferrer i Guàrdia.
Fundació Ferrer i Guàrdia.
Agraïments:
A la Família Pérez Amador, per fer-nos arribar documentació sobre l'avi i l'amabilitat rebudes.
Comentaris