La memòria no ens és en va. La memòria ens ajuda a fer camí per un món millor. Gràcies a la feina precedent de Montserrat Carreras García i el Grup d’Història José Berruezo s’ha pogut anar construint, com si fos un trencaclosques, la història de Santa Coloma de Gramenet durant el període la Segona República. Tanmateix, aquest trencaclosques encara li manquen peces, i és feina dels historiadors d’anar-les cercant i encaixant a mesura que les anem trobant. Santa Coloma de Gramenet es mereix reconstruir el seu passat i fer-lo viu per tal de no oblidar-lo, ja que configura l’ADN d’una comunitat que vol esdevenir fidel als seus orígens.
D’esquerra a dreta, Sam Núñez, portaveu d’ERC a l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet; Pau Vinyes i Roig, historiador; i Albert Boada i el seu fill, net i besnét de Celestí Boada respectivament, durant l’acte inaugural de la plaça de Celestí Boada al barri de Bon Pastor, de Barcelona, el 17 d’octubre de 2019.
El llarg túnel del franquisme va ser una llossa que va sepultar esperança, progrés i vivències. En morir el dictador al llit -l’únic dictador feixista que va morir enllitat- i recuperar el rol democràtic sembla que la tapa de la sepultura no s’obriria del tot. Només es va obrir una escletxa. Ni es va voler ni es va poder recuperar el llegat de la República. Semblava com si el passat no importés. Només algunes iniciatives voluntarioses van dignificar persones i llegat republicà. A Santa Coloma, amb les excepcions que hem esmentat a l’inici i dels partits polítics com ERC i dels familiars de les víctimes de la repressió franquista, el silenci va ser total; i sobretot des de l’administració local governada per partits d’esquerres, els quals teòricament n’haurien de ser hereus d’aquell llegat republicà.
Un dels casos més flagrants de l’oblit fou el de Celestí Boada i Salvador, l’alcalde republicà de Santa Coloma entre 1936-1938. No serà fins els darrers anys de la dècada dels anys noranta del segle passat que la seva figura serà reconeguda, gràcies a les reivindicacions de la família , d’ERC i de veïns i veïnes de Santa Coloma de Gramenet. El 18 d’octubre de 1998, coincidint en la data de la seva mort, l’Ajuntament colomenc, arran de la petició formulada per la secció local d’ERC, dona el seu nom a un jardí de la ciutat -situat a la confluència del carrer de Lluís Companys i l’avinguda de Francesc Macià. Qui ho anava a pensar que seria ubicat entre dos noms del nomenclàtor que fan referència a prohoms de la Catalunya republicana. Nou anys després, el consistori renovava l’homenatge amb una escultura , obra dels escultors Jordi Dalmau i Lídia Gorriz, a la Rambla del Fondo ( a parer meu massa allunyat del centre i en un racó amagat i poc visual). I, fins al 2018, l’Ajuntament no col·loca una placa commemorativa a la casa on va viure durant la seva etapa com a regidor i alcalde, al carrer Major. I l’any següent, un dia abans de commemorar-se el 80è aniversari del seu afusellament, el Districte de Sant Andreu, de Barcelona, li dedicava una plaça del barri del Bon Pastor -barriada que fins l’1 de gener de 1945 va pertànyer a Santa Coloma de Gramenet. Finalment, el Museu Torre Balldovina li dedicava un espai museogràfic dins de l’exposició “1939. L’abans i després”. La Fundació Josep Irla, a través de qui escriu aquestes ratlles, li configurava un esbós biogràfic per al web de Memòria Esquerra, la enciclopèdica històrica d’Esquerra Republicana.
He volgut començar pel final del relat per tal de fer-vos saber com de difícil i costós ha estat recuperar la memòria de Celestí Boada en plena democràcia, però finalment la tossuderia ha pogut més que la mandra de certs polítics en fer-ho possible. Celestí Boda i Salvador, neix al carrer de Curtidors del barri del Poble Nou, a l’antic municipi de Sant Martí de Provençals -feia tos just cinc anys de l’annexió a Barcelona-, el 18 de juny de 1902. En aquest barri barceloní hi viurà la seva infantesa i joventut fins que el 1926 es trasllada amb la seva dona, Joaquima Borràs i Rovira (19805-1993), al carrer del Fiscal, a la barriada de les Carolines de Santa Coloma de Gramenet -actual barri del Bon Pastor, del districte de Sant Andreu. Fruït del matrimoni naixeran 5 fills: Francesca (1927-2016), Montserrat (1932), Joan (1933-1980), Jaume (1937-2018), Andreu (1939-2019). Treballador camperol i afiliat a la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya. El 1931, en fundar-se Esquerra Republicana de Catalunya s’afilia al Centre Català Republicà Les Carolines, des d’on participa fent xerrades i mítings. Es presenta com a regidor a les llistes de la candidatura de la Coalició d’Esquerres Catalanes, liderada per ERC, per l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet en les eleccions del 14 de gener de 1934 -les primeres i úniques eleccions municipals convocades per la Generalitat de Catalunya arran de l’articulat de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Es postula com a alcalde, però la seva opció és desestimada pel Ple Municipal, sent escollit el seu company de partit Josep González i Sabater. Ocuparà la segona tinença d’alcaldia, ocupant-se de les àrees d’Hisenda i Proveïments. Arran d’aquest nou càrrec decideix traslladar-se amb la família al centre de Santa Coloma, a tocar de la casa consistorial, al carrer Major número 9 -edifici encara dempeus on s’hi ha col·locat una placa en memòria seva.
Celestí Boada, alcalde de Gramenet del Besòs. La Rambla, 18 de juny de 1937.
Arran de la proclamació de l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola pel president de la Generalitat Lluís Companys, el 6 d’octubre de 1934, participa en la proclama des de l’Ajuntament colomenc, motiu pel qual és detingut i empresonat al Palau d’Exposicions de Montjuïc conjuntament amb l’alcalde Josep Gonzàlez, dos regidors d’ERC, Rupert Martínez i Salvador Solé, i el secretari de l’Ajuntament colomenc Felip Salvador. Hi romandrà fins a inicis del 1935 en que és alliberat, tot reincorporant-se el març d’aquell any com a regidor. Al cap de tres mesos és destituït de nou per les autoritats governatives en saber-se la seva participació en els Fets d’Octubre de l’any anterior. El desembre següent és elegit vicepresident del Centre d’Esquerra Republicana de Santa Coloma de Gramenet. Mentre no exerceix de regidor continua fent de jornaler. El 16 de febrer de 1936 es celebrem les terceres eleccions legislatives de la Segona República; a Catalunya la coalició Front d’Esquerres en surt guanyadora i a la resta de l’Estat el Frente Popular, ambdues formacions formades per diverses organitzacions polítiques d’esquerres i centre-esquerra. Els consistoris municipals i el Govern de la Generalitat de Catalunya cessats arran dels Fets d’Octubre són restituïts de nou.
Un cop ha recuperat l’àrea d’Hisenda fiscalitzarà els comptes de l’anterior consistori municipal i se les tindrà amb exregidors de la Lliga Catalana, els quals havien ocupat el càrrec durant el bienni negre. Denunciarà les irregularitats comeses per l’alcalde lligaire Narcís Font i el seu secretari Miquel Viñas. Posteriorment és nomenat conjuntament amb Joan Sucre delegat pel Centre Republicà d’Esquerra de Santa Coloma en el 3r. Congrés Nacional d’ERC, que s’obre a Barcelona el 18 de juliol de 1936 i se suspèn en el context del cop d’estat feixista del mateix dia.
L’esclat de la Guerra Civil comportarà l’inici d’un període revolucionari capitanejat per les milícies anarquistes de la CNT-FAI amb el recolzament d’altres formacions polítiques d’esquerres i republicanes. Serà nomenat membre del Comitè Revolucionari de la població per la Unió de Rabassaires i per ERC. En dissoldre’s el Comitè Revolucionari serà escollit per majoria alcalde del nou Consell Municipal l’octubre de 1936.Tot i el poder de la CNT-FAI, ocupa l’alcaldia gràcies al seu tarannà enèrgic i alhora moderat, ben vist per àmplies capes de la ciutadania, ja que va ajudar a protegir de l’esclat revolucionari de l’estiu a moltes persones conservadores i religioses, entre ells el capellà de l’Església Major Josep Rovira. Durant el seu mandat com a alcalde es realitza, entre d’altres: la distribució aliments per als més necessitats del municipi; la inauguració d’una estafeta de correus —abans calia anar a Badalona per a utilitzar aquest servei; l’adequació de Can Roig i Torres en hospital i consultori mèdic; el canvi del nomenclàtor de caire religiós o conservador per noms de milicians morts durant els primers dies del conflicte bèl·lic o de persones d’esquerres; i la nova escola pública integrada dins del CENU —ubicada a la torre de Can Rius. És durant el seu govern que la població canvia de nom passant-se a denominar-se Gramenet del Besòs.
La Unió de Rabassaires el tria com a representant de la pagesia catalana, dins de la delegació espanyola, per anar com a convidat a les commemoracions del Primer de Maig de 1937 a la URSS. Visitarà les ciutats de Moscou, Kiev i la península de Crimea. Sent en terres soviètiques coneixerà de prop les col·lectivitzacions en el camp rus. D’aquesta experiència seran els relats que difondrà per Ràdio Barcelona, en el programa de la conselleria d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya. Poc després, aquesta entrevista és publicada en el diari vespertí d’Esquerra Última Hora. El 10 de juny participa en l’acte d’homenatge als delegats espanyols retornats de l’URSS, celebrat al Palau de la Música Catalana. Del seu viatge en destaca la feina realitzada en els kolkhozos col·lectius, la nova maquinària en l’organització del treball agrícola i com Catalunya, segons ell, pot aprendre del sistema soviètic en el desenvolupament agrari del camp. L’entrevista serà un dels atenuants que dos anys després les autoritats feixistes li retrauran per a poder-lo jutjar i condemnar-lo a mort. El maig de 1938 decideix abandonar l’alcaldia i anar-se’n de voluntari a l’aviació de l’Exèrcit Popular de la República. No sabem quin motiu l’impulsà a fer aquest pas, ja que no tenim constància que tingués coneixements en aeronàutica i més tenint en compte que era pare de família nombrosa. Segurament el seu esperit de sacrifici en un moment crític per a la República en el desenvolupament del context bèl·lic va prevaldre més que d’altres qüestions, ja fossin com alcalde o familiars. L’anarquista José Berruezo, fins aleshores segon tinent alcalde, el substitueix a l’alcaldia. Berruezo serà el darrer alcalde republicà de Santa Coloma de Gramenet.
No tenim dades del seu període com a combatent de l’aviació republicana per manca de dades documentals. Tanmateix, sabem per la família que dos dies després de l’entrada de les tropes franquistes a Santa Coloma decideix retornar, tot i l’avís que el podien detenir. Tot el consistori municipal amb l’alcalde Barreuzo al capdavant decideixen marxar cap a l’exili. Boada, creu que en no tenir delictes de sang no li passarà res. Tanmateix, els vencedors de la guerra no s’estan per benevolències i van a la recerca i captura de tothom que hagués jugat un paper, per petit que fos, amb el règim republicà sorgit de les urnes del 16 de febrer de 1936. Per d’altra banda, membres de la Lliga Catalana li fan saber que l’antic responsable del sometent en aquesta població, Fernando Rovira, havia estat nomenat cap local de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS i que en assabentar-se de la seva presència anirà per ell i li insisteixen que marxi. Celestí Boada fa cas omís de les reclamacions de fugida. Creu que el seu deure és estar al costat de la família i fills i que no ha de témer de res. Tossut de mena roman a Santa Coloma, a assabentes que el podrien detenir. Les denúncies de Fernando Rovira es fan efectives i el 8 de maig d’aquell any és detingut a casa seva i posteriorment interrogat i torturat per la Guàrdia Civil, qui l’empresona a la presó Model.
Manuel Badia, nou alcalde franquista de Santa Coloma presenta un escrit on l’acusa d’haver format part del Comitè Revolucionari creat arran del cop d’Estat del juliol de 1936, d’haver anat a l’URSS i cantar-ne les excel·lències per ràdio i de pertànyer a l’aviació militar republicana. Tot i que en aquest escrit i en d’altres com el del mossèn Josep Rovira, es fa referència del seu to moderat en la revolta i d’haver evitat la mort de persones religioses i conservadores —entre elles la del propi mossèn Josep— serà acusat en un Consell de Guerra de rebel·lió militar, haver participat en els Fets d’Octubre de 1934, de ser membre del Consell Municipal i alcalde durant el període de la Guerra Civil. D’altra banda, sense cap mena de prova fefaent, se l’acusa de la mort dels industrials Josep Huguet i Josep Aloy, morts per elements radicals anarquistes a l’inici de la guerra. El Consell Sumaríssim el condemna a mort el 26 de juny d’aquell mateix any. Una mort segura però sense data. Els vencedors s’acarnissaven de debò amb els vençuts. La crueltat era fins i tot fer veure al condemnat a morir la mort dels companys de presidi. Boada en va ser testimoni per dos cops. Els carcellers cridaven pel nom als que havien d’afusellar i se’ls duien en un camió cap al Camp de la Bota. Un cop allà feien baixar del camió els que serien afusellats aquell dia. Celestí Boada i Salvador, va veure per dos cops seguits com afusellaven a companys seus. Al tercer dia d’anar-hi, ell seria un dels triats per afusellar. Era una matinada freda i fosca del 18 d’octubre de 1939. Seria enterrat en una fossa comuna del Cementiri del Sud-Oest de Barcelona, al Fossar de la Pedrera. Tenia 37 anys i un futur de vida per endavant que els trets del feixisme van fer emmudir de cop.
La cruesa dels vencedors es va fer encara més efectiva amb la vídua i els cinc fills, tots ells menors d’edat. El nou règim dictà confiscació dels seus béns i patrimoni i els de la família. Tanmateix, quedà desestimada en saber-se que el difunt i la família no eren posseïdors de cap immoble ni de quantitats monetàries. La família, aleshores, va haver de sobreviure com va poder i els hereus eren assenyalats com a fills de perdedors de la guerra a l’escola i al veïnat. Malgrat la dissort de la mort, els descendents han preservat la memòria del marit, el pare i l’avi i foren i son seguidors del seu mestratge humà.
S’ha fet justícia finalment i el seu record ha de ser testimoniatge de valors de pau, esperança i fraternitat. Les escoles de Santa Coloma de Gramenet han de fer merescut reconeixement de la seva figura en parlar del període republicà a Catalunya i a l’Estat espanyol. Figures com Celestí Boada ens dignifiquen i ens fan ser més lliures.
Pau Vinyes i Roig
Article publicat prèviament al butlletí d'ERC de Santa Coloma de Gramenet, la tardor de 2020.
Comentaris