De nou arran d’un fotografia de Ramon Claret i Joan Bert, custodiada a l’Arxiu Nacional de Catalunya, hem anat estirant del fil per esbrinar-ne quelcom del personatge principal del clic fotogràfic. Però, aquest cop amb l’ajut del nebot, Antoni Covelo i Smandia. La imatge en qüestió és el corredor de fons Antoni Smandia i Pi participant en una edició de la Volta a Peu a Sant Andreu de Palomar, a inicis dels anys trenta del segle passat. Concretament la imatge fou captada al carrer de Coroleu i al seu voltant s’observa un nombrós públic -bàsicament format per homes- que l’anima. Gràcies al nebot, fill de la germana de l’Antoni Smandia, hem pogut albirar qui era i el misteri que envolta la seva mort a les acaballes de la Guerra Civil. Però anem a pams i fem-ne un esbós biogràfic que ens aproximi a la seva figura.
El cognom Smandia, com ens referma el seu nebot, també el podem localitzar com Esmandia. Per la documentació localitzada al registre de lleves de 1930 sabem que va néixer el 24 de març de 1909 a Barcelona. Fill de Josep Smandia i de Teresa Pi i Gomis, originaris els dos de Mataró. Se’l situa fent veïnatge al carrer de Lugo núm. 7, al barri del Carmel. Va tenir tres germanes: la Clara, la gran, l'Agustina i la Teresa, la petita. De ben jove fou un aficionat a les curses atlètiques, esdevenint posteriorment professional de l’atletisme. L’afició esportiva la va compaginar amb la professió de pintor a domicili, heretada de l'avi i el pare. Els Smandia eren molt ben considerats i apreciats entre la gent del barri del Carmel. Per ser un atleta forjat en múltiples competicions no sobrepassava els 160 metres d’alçada. Se’l considera un dels millors corredors de 3 mil metres d’obstacles durant els primers anys de la dècada dels trenta.
Activitat esportiva
La seva participació en el món esportiu s’emmarca dins de l’Agrupació Excursionista Tagamanent, entitat fundada el juliol de 1920. Tot i ser una associació dedicada al mont de l’excursionisme també impulsà una secció Atlètica, creada el 1924. La secció va participar en diversos campionats i proves esportives i entre els seus membres més destacats, a part de l’Smandia, hi trobem Ricard Ferrando, M. Ramon, A. Madrid, J. Pere i S. Gelabert. El seu perible de guanys esportius el trobem documentat per primer cop els dies 25 i 26 de juliol de 1931 als Campionats d’Espanya d’Atletisme quedant segon als 3 mil steèp-chase i sent rècord de Catalunya. Durant la temporada 1931-1932, l'albirem segon en la categoria individual de la III Volta a Peu del Poblenou (13 de setembre de 1931); segon a la IV Volta de Sarrià (25 d’octubre de 1931); de nou segon la Cursa FC Barcelona (1 de novembre de 1931); quart a la IV Volta de Sant Andreu de Palomar (29 de novembre de 1931); tercer al Campionat Provincial de Cross (17 de gener de 1932) i quart al XVI Campionat de Catalunya de Cros (31 de gener de 1932).
El 15 de gener de 1933 l’equip del Barcelona Universitary Club, format per Smandia, Freixas, Mongrell i Bravo, van batre els rècords de Catalunya i Espanya de 4 x 200, en les proves atlètiques organitzades a l’Estadi de Montjuïc. Set dies després quedava segon classificat en el Campionat Comarcal de Cross. El mateix any esdevé campió en la prova de 3 mil metres d’obstacles en els Campionats d’Espanya d’Atletisme, disputats a l’Estadi de Montjuïc els dies 12 i 13 d’agost. El 1933 fitxava per la Unió Atlètica Nurmi, societat batejada amb el nom del famós corredor finlandès Paavo Nurmi (1897-1973). Amb la samarreta de la Nurmi participa a la VII Volta a Peu a Sant Andreu de Palomar quedant com a primer classificat. Competició realitzada el 3 de desembre de 1933, durant la festa major de Sant Andreu. La cursa fou organitzada per l'Agrupació Atlètica Vida, secció de l'Ateneu Obrer de Sant Andreu de Palomar. En aquesta entitat esportiva hi va romandre fins que va ésser cridat a files en esclatar la República en Guerra. Arran del conflicte bèl·lic el club es dissolgué per manca de competicions i per la marxa del propi Smandia i de Ramon Santesmases, els seus atletes més destacats.
Soldat de l’Exèrcit Popular de la República
Segons els historiadors Carles Santacana
i Xavier Pujadas (Història de l'atletisme a
Catalunya. Barcelona
: Federació Catalana d'Atletisme, 2012) s’incorpora inicialment
com a soldat ras a la Columna Engels, organització militar formada majoritàriament
per militants comunistes del Partit Socialista Unificat de Catalunya, organització creada el 23 de juliol de 1936 arran de la unió de diverses societats polítiques socialistes i marxistes. El cap militar d'aquesta columna va ser el sergent Felipe Luis Iglésias i formada per milicians provinents de les comarques barcelonines, gironines i lleidatanes i un petit contingent de brigadistes francesos així com un grup important de dones hi va donar suport. L'octubre d'aquell any va integrar sota el comandament de la Columna Macià-Companys (ERC). A inicis del membre va estar destacada al front de Madrid i un cop allà va ser de nou integrada dins de la Columna Libertad (PSUC-UGT). Els darrers voluntaris en integrar-se ho feren el 25 de desembre de 1936 (Berger, Gonzalo. Les milícies antifeixistes de Catalunya. Eumo Editorial, 2018).
L’octubre de 1936 es formava l’Exèrcit Popular de la República i les columnes creades a inicis de la guerra s’anaren dissolen dins d’aquesta organització militar -amb algunes recances- impulsada pel Govern de la Segona República, aleshores presidit per Francisco Largo Caballero. El març de 1937 es formava la 123 Brigada Mixta, enquadrada dins de la 27 Divisió de l’Exèrcit Popular de la República. En aquesta brigada s’incorporaria Antoni Smandia. Sent ascendit a tinent d’infanteria el 10 de desembre d’aquell any i a capità el 22 de març de 1938.
Essent soldat se li concedeix un permís extraordinari per tal que pugui participar com atleta en diversos festivals esportius benèfics així com al campionat organitzat pel diari d’esquerres L’Humanité de París, el 14 febrer de 1937, a petició del Comitè Català Pro Esport Popular. Segons aquest organisme, en una carta adreçada al conseller de Defensa de la Generalitat de Catalunya Francesc Igleas i Piarnau a inicis del 1937, se’l reclamava conjuntament amb d’altres companys:
“A fin de tomar parte en
distintos festivales deportivos organizados por el diario L’Humanité de París,
y por la Federación Internacional de Ciclismo, y considerando que la
participación en los mismos de nuestros mejores corredores que hoy combaten el
fascismo criminal en las filas de nuestro Ejército Popular, y por ser altamente
interesante para demostrar al público internacional que además de sostener una
guerra, también nos esforzamos con un ritmo constructivo al mantenimiento de
las fuerzas vitales de la juventud.” (Còpia del document conservat per la família Smandia)
El seu pas per la 123 Brigada Mixta el podem seguir a través del relat de l’historiador Carlos Engel en el seu llibre Historia de las Brigadas Mixtas del Ejército Popular de la república (1936-1939) (Madrid: Almena, 1999), resumit en l’expedient que la Direcció General del Memorial Democràtic va facilitar als hereus amb aquestes paraules:
“L’autor hi exposa que la 123 Brigada Mixta es creà el mes de març de 1937 enquadrada en la 27 Divisió. Combaté en diversos sectors del front d’Aragó fins l’ofensiva franquista l’obligà a retrocedir cap a Lleida, desplegant-se entre Alamús i Artesa de Segre. Després de la caiguda de Lleida, el 3 d’abril de 1938, creuà el Segre i s’establí al sector d’Ivars d’Urgell. Unes setmanes més tard, a finals del mes de maig, va participar a l’ofensiva del cap de pont de Balaguer, una posició que abastava els termes municipals de Balaguer, Vallfogona de Balaguer, La Sentiu de Sió i Camarasa.”
Els darrers dies de la guerra i la seva misteriosa mort
Per tal de poder esbrinar la dissort de l’Antoni Smandia i Pi els familiars es posen contacte amb el Memorial Democràtic, organisme depenent de la Generalitat de Catalunya, per tal de poder disposar de dades que puguin completar el seu periple vital. Segons els familiars la darrera constància de vida que tenen és el seu pas per Agramunt (Urgell) camí de la frontera amb l'Estat francès. El Memorial Democràtic indaga en arxius militars i públics i organismes municipals si tenen alguna dada sobre l’atleta i les comunicacions rebudes per part d’aquests es sempre negativa. Fins i tot es demana si hi ha alguna pista en els arxius departamentals dels Pirineus Orientals i de l’Erau, per si fos el cas que hagués estat en un camp de concentració de la Catalunya del Nord o d’Occitània. I finalment, es consulta en arxius judicials i policials de l’Estat espanyol i la resposta continua sent negativa. També, es consulten els fitxers del Patronato de la Fundación de la Santa Cruz del Valle de los Caídos, on entre els anys cinquanta i seixanta del segle passat foren traslladats els cossos de molts soldats republicans abatuts al front, i tampoc hi cap constància que les seves despulles estiguin enterrades en aquest recinte manat a construir pel propi Francisco Franco.
De totes les fotografies del període bèl·lic conservades per la família aquesta és l'única que podem entreveure a l'Antoni Smandia -al centre de la imatge-, amb dos companys de la 123 Brigada Mixta. Fons Família Smandia.
Tant la germana Teresa i el nebot sostenen que deuria caure mort durant els darrers dies de la guerra en algun indret del Pirineu català i que les seves restes foren enterrades en alguna fossa comuna. Tot i això, no hi cap indici de com va morir o bé que va sobreviure al conflicte bèl·lic i va poder fugir cap a l’exili i un cop a França refés la seva vida amb un altre nom. Tota una incògnita que quedarà per esbrinar si es que no trobem alguna dada que ens ajudi a rellegir els darrers dies o anys de la seva vida.
Antoni Smandia i Pi ha passat a formar part del Cens de Persones Desaparegudes de la Generalitat de Catalunya i és inclòs dins del programa del Cost Humà de la Guerra Civil, elaborat pel Centre d’Història de Catalunya, institució depenent actualment del Departament de Justícia de la Generalitat.
PD: si teniu alguna dada sobre l’Antoni Smandia i Pi que ens pugui ser útil, si us plau poseu-vos en contacte amb l’autor de l’article a través de l’adreça electrònica: llibres.lloproig@gmail.com
Pau Vinyes i Roig
Agrair la col·laboració d'Antoni Covelo i Smandia, nebot d'Antoni Smandia i Pi, en la confecció del present article.
Comentaris