Amb la caiguda de Miguel Primo Rivera, el 28 de gener de 1930, s’inicià un període conegut com a Dictablanda, tot i que no tenia la fortalesa de l’anterior directori militar continuava tenint una presència militarista. Tot i això, el nou règim inicià una obertura molt lenta i esquifida cap a la democràcia. Dámaso Berenguer y Fusté, cap de la casa militar del rei, fou l’escollit per a encapçalar el nou govern. Els antics regidors -no pas els alcaldes que continuaren sent elegits a dit pel govern de l’Estat- en actiu abans del cop d’estat de Primo de Rivera retornaren a llurs funcions. L’agost de 1930 diverses personalitats republicanes, tant de dretes com d’esquerres, signaven el Pacte de Sant Sebastià, on s’acordaren una sèrie de mesures amb la finalitat d’instaurar una república parlamentària i atorgar un règim d’autogovern per a Catalunya. El febrer de l’any següent Berenguer dimitia i era substituït per l’almirall Juan Bautista Aznar-Cabañas. Aquest convocà eleccions municipals per al 12 d’abril -l’opció inicial era convocar legislatives però a darrera hora es desestimà i s’optà per l’opció municipalista.
Mentrestant Francesc Macià, dirigent de la formació separatista Estat Català, retornava el 22 de febrer del seu llarg exili. Amb més o menys cobertura tots els diaris de l’època en parlaren del seu retorn. Des del primer dia en terra catalana Macià engega l’impuls de reorganitzar l’espai republicà i catalanista conjuntament amb d’altres formacions polítiques. Francesc Macià era un peça important de la futura formació política, atès el seu prestigi i el d’Estat Català en la lluita contra la dictadura militar -sobretot amb intent fracassat del Complot de Prats de Molló- el feien esdevenir líder indiscutible de l’oposició republicana i sobiranista.
Amb l’objectiu d’aglutinar les forces catalanistes d’esquerra i fer front a la contesa electoral del 12 d’abril es convocà la Conferència d’Esquerres Catalanes, la qual es reuniria, primerament a Gràcia el 17 de març de 1931, per tal preparar la logística i les comissions de la trobada i els dies 18 i 19 següents al Foment Republicà de Sants. En aquesta conferència sorgiria Esquerra Republicana de Catalunya arrel de la unió del Partit Republicà Català de Lluís Companys, Estat Català de Francesc Macià i el Grup de L’Opinió de Joan Lluhí i Vallescà, i l’adhesió de diversos ateneus i centres republicans del país. Ningú preveia -ni els mateixos organitzadors del nou partit polític- que en sortirien vencedors en la majoria de pobles i ciutats de Catalunya en les eleccions municipals i que seria la principal organització política al llarg de tot el període de la Segona República a Catalunya.
Però les coses no van ser tant senzilles com les cròniques periodístiques ens expliquen. Va anar d’un pèl que els d’Estat Català no participessin en l’esmentada Conferència d’Esquerres. El 14 de març Estat Català celebrava una assemblea per tal de decidir la seva implicació en el nou projecte polític que havia de sorgir de la Conferència de les Esquerres Catalanes. La reunió es dugué a terme al local de l'Avenç Democràtic Republicà (carrer Gran de Sant Andreu, 52), a Sant Andreu de Palomar (el setembre d’aquell any el Centre Obrer Instructiu Andreuenc i l’Avenç Democràtic Republicà es fusionarien i crearien l’Avenç Obrer Català amb seu a l’antic Casinet de Sant Andreu de Palomar -plaça del Comerç, 3-, adherint-se a ERC). El diari monàrquic La Vanguardia, publicava la notícia de l'assemblea d'Estat Català amb la nota següent, sota el títol de “Reunión de Izquierdas”:
“El sábado, a las diez de la noche, se efectuó la asemblea que ‘Estat Català’ y la Unión de Izquierdas convocaron con el fin de fijar puntos de coincidencia para llevarlos a la conferencia de izquierdas.
Asistieron a dicha asemblea ciento veinte representaciones y delegaciones de centros locales y comarcales, presidiendo don Francisco Maciá.
Las ponencias fueron expuestas por los señores Battestini, Oller, Vila, Boronat, García, Castells, y defendidas además por los señores Maciá, Gassol, Trabal, Francés y Vachier.
El acto termino a las tres de la madrugada, acordando asistir con el nombre de Social Demócrata de Cataluña a la conferencia de izquierdas que se inaugurará hoy en el Ateneo Republicano de Gracia (Verdi, número 32).” (La Vanguardia, 17 de març de 1931)
Segons Maria Dolors Ivern i Salvà en el seu llibre Esquerra Republicana de Catalunya (1931-1936) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988):
“El 14 de març de 1931, a l’Avenç Obrer de Sant Andreu, es reuní l’assemblea d’Estat Català, que, després de procedir a la reorganització d’aquest agrupament polític, s’acordà acudir a la Conferència d’Esquerres Catalanes.
En aquesta assemblea celebrada per Estat Català fou aprovada, entre d’altres, una ponència pragmàtica referent a les qüestions econòmiques i socials. Aquesta ponència podia resumir-se en els punts següents:
1- Nacionalització de la Banca.
2- Poder exclusiu de l’estat de modificar les tarifes de les Duanes.
3- Implantació de la tributació directa sobre les classe productora.
4- Implantació de la tributació directa sobre el consum.
5- Nacionalització dels serveis de transports.
6- Municipalització de tots els serveis públics.
7- Nacionalització de la riquesa agrícola.
8- Nacionalització de totes les fonts d’energia.
9- Nacionalització de les primeres matèries.
10- Nacionalització de la principal maquinària, utillatge, etc.
11- Nacionalització del comerç.
12- Creació de Comitès d’Estadística per fer front a aquesta organització estatal.”
D'altra banda, qui també se'n fa ressò de l'assemblea son Josep Casals i Freixes (1872-1939) i Ramon Arrufat i Arrufat (19897-1981) en el llibre Catalunya, poble dissortat, amb aquestes paraules:
“Ell (es refereix al futur alcalde de Barcelona Jaume Aiguader i Miró) ens parlava que feia dies, de vuit o deu Centres que s’adherien a nosaltres i faríem un gran partit. Tot això ell ho anà covant i a la vegada preparava el terreny. Son aquelles coses tèrboles que sempre tenia entre mans. Llaors és quant ens trobàrem que sense preparació de cap mena, es convocà una Assemblea d’Estat Català a l’Ateneu Obrer de Sant Andreu entitat que presidia el doctor Dencàs (de fet el nom és erroni, ja que era Avenç Democràtic Republicà, i Dencàs era vicepresident no president de l’entitat).
L’assemblea fou bastant concorreguda,
però no fou tampoc el que amb una bona organització hauria esta. Però.... què
voleu que fes un home tan desordenat com el doctor Aguadé!” (Catalunya, poble dissortat, editat per J. Vila Fonseré, 1933)
Tanmateix, sorgiren diverses divergències entre els convocats, ja que per alguns no es veia prou clar la participació en les eleccions municipals per precipitada i preferien participar en les eleccions generals previstes per al maig d’aquell mateix any. Tot i això l’opció majoritària fou la de participar a la Conferència. Un dels principals dirigents d’Estat Català fou Josep Dencàs i Puigdollers (1900-1966), metge de professió i gendre de Josep Cararach i Mauri (1877-1969), prohom de la Lliga Regionalista a Sant Andreu de Palomar i regidor del districte Novè en diverses ocasions. La tria de l’assemblea en territori andreuenc segurament va ser d’en Josep Dencàs. A aquesta suposició ens remet a que Dencàs era en aquelles dates vicepresident del COIA, lloc on es va realitzar la trobada.
Un cop fundat el nou partit i arrel de la negativa del Partit Catalanista Republicà, la nova formació sorgida d’Acció Catalana i diverses agrupacions polítiques, d’anar en coalició amb Esquerra Republicana de Catalunya, feren reflotar de nou els dubtes de Macià de participar o no en les eleccions municipals. Lluís Companys i Joan Lluhí Vasllescà hagueren de fer mans i mànigues per tal de convèncer a Macià i Estat Català de la conveniència de participar-hi.
Contra tot pronòstic Esquerra Republicana de Catalunya fou el partit més votat a Barcelona, doblant o triplicant en nombre de regidors als principals oponents de la Lliga Regionalista i el Partit Republicà Radical. Les eleccions s’havien convertit en un plebiscit entre monarquia i república, essent aquests darrers els guanyadors amb escreix a les principals ciutats i capitals de província de l’Estat espanyol. Dos dies després, el 14 d’abril, es proclamava la República Catalana a Barcelona per part de Francesc Macià des del Palau de la Generalitat i a nivell d’Estat espanyol la Segona República.
Al districte Novè, ens administratiu on pertanyia Sant Andreu de Palomar, va ser el segon districte de la Ciutat de Barcelona amb majoria de vots favorables envers ERC. Els resultats foren:
ERC 6.287
Lliga Regionalista 2.139
Partit Republicà Radical-Socialista 2.355
Partit Catalanista Republicà 1.297
Bloc Obrer Camperol 160
Partit Comunista d’Espanya 9
Font: Junta Provincial del Cens,
a La Veu de Catalunya, 17,18 i 19 d’abril de 1931.
Els candidats d’ERC pel districte escollits foren:
Joan Casanovas i Maristany, advocat, membre de la Junta del Col·ligi Oficial d’Advocats de Barcelona.
Ramon Marlés i Farrés, obrer.
Miquel Ollé i Jové, obrer i dramaturg.
Lluís Puig i Monné, comerciant.
A partir d’aquesta data ERC serà el partit hegemònic de Sant Andreu de Palomar i del districte Novè al llarg de tota la Segona República, essent la formació política en rebré més vots en totes les convocatòries electorals del període republicà. En l’àmbit local , sobresurten, els regidors del districte Miquel Ollé i Joan Codormí, el poeta i periodista Melcior Font i l’activista i publicista Francesca Vergés.
En finalitzar la guerra el local de la formació política fou confiscat per la Falange i va esdevenir la seu d’aquest partit únic, i del Frente de Juventudes a Sant Andreu. Els militants s’exiliaren i els que no ho pogueren fer foren reprimits i perseguits pel nou règim -com fou el cas de l’esmentada Francesca Vergés, reclosa a la presó de dones de les Corts. El 1962, el local fou venut, enderrocat i en el seu solar si va construir un bloc d’habitatges. El 1977, el partit va renéixer de la clandestinitat i passà a ocupar els baixos d’un local del carrer del Llenguadoc, 25. Després de passar per diferents adreces, actualment la seu està ubicada al carrer d’Agustí i Milà, 27. Del reconeixement com a propietaris de l’antic Casinet res de res. Potser seria bo reclamar-ne la propietat de l’actual edifici com a compensació pel greuge històric sofert i dignificar-ne l’herència.
Pau Vinyes i Roig
Comentaris