Commemoració de l' aniversari de la proclama de la Segona República
Enguany es commemora el 90è aniversari de la Segona República Espanyola. Per tal de copsar aquell moment històric farem una aproximació de com es va viure aquell fet històric a nivell local, és a dir des del nostre poble.
A inicis dels anys trenta el govern i la monarquia estaven en el seu nivell més baix de popularitat i es respirava un ambient de canvi i de passar pàgina a la dictadura del general Primo de Rivera i els seus hereus. Les forces republicanes havien forjat el Pacte de Sant Sebastià i el fracassat cop revolucionari dels capitans Àngel García Hernández i Fermín Galán Rodríguez, els quals serien afusellats, comportarien, entre d’altres, un sentiment revolucionari envers el model republicà.
D’altra banda, el 22 de febrer de 1931, després d’un llarg exili, tornava a Catalunya Francesc Macià, dirigent d’Estat Català amb un fort lideratge entre l’estament republicà i catalanista. El partit de Francesc Cambó, la Lliga Regionalista – a partir de 1933 Lliga Catalana- vivia el seu moment més crític en ser una peça de l’antic règim monàrquic i els lerrouxistes del Partit Republicà Radical també esgotaven la seva popularitat entre les masses obreres pel descrèdit del seu màxim líder, Alejandro Lerroux. Entre el republicanisme català organitzat hi havia Acció Catalana que faria la reformulació cap al Partit Catalanista Republicà, organització política farcida d’intel·lectuals desconnectats del moviment obrer i amb poc suport a nivell d’implantació en el territori.
El 14 de març, encara no feia ni un mes del retorn de Macià, que els d’Estat Català es reunien a la seu de l’Avenç Democràtic Republicà de Sant Andreu de Palomar, situat al carrer Gran núm. 52 -on després hi hauria el Gimnàs Lleure. Sembla ser que la proposta del lloc de trobada va ser de l’andreuenc Josep Dencàs (1900-1966), aleshores vicepresident de l’Avenç Democràtic Republicà, dirigent d’Estat Català i futur conseller de Sanitat i posteriorment de Governació de la Generalitat de Catalunya i metge de professió. Després de debatre els punts bàsics i de la discussió de participació o no a la Conferència de les Esquerres Catalanes, a celebrar els dies 18 i 19 d’aquell mes al Foment Republicà de Sants, es decideix participar-hi. Arran de la Conferència d’Esquerres naixerà Esquerra Republicana de Catalunya, partit homogeni durant els anys de la República.
El 12 d’abril el govern de la monarquia convoca eleccions municipals a tot el territori de l’Estat espanyol. Aquestes eleccions es converteixen en un plebiscit entre monarquia o república. El resultat de les urnes ho deixa prou clar: esclatant majoria republicana a la majoria de capitals de província i ciutats grans. Les candidatures republicanes, tant de dretes com d’esquerres, son les guanyadores. Dos dies després, el 14 d’abril, Lluís Companys, des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona, proclamà la República i minuts més tard des de la Generalitat -aleshores Palau de la Diputació- Francesc Macià pregona la República Catalana. ERC havia guanyat les eleccions municipals contra tot pronòstic. Eren moments d’eufòria i alegria. Des de Sant Andreu de Palomar se seguí la notícia per telèfon i per ràdio. Una de les ràdios que sonà amb altaveus potents fou la del bar Versalles. Segons conten els veïns i les veïnes de la zona, Eduard Heredero, des de l’abril de 1928 propietari del Versalles, va fer treure l’aparell al carrer per tal que la gent seguís els esdeveniments. Moltes empreses deixaren de treballar i la majoria d’empleats es dirigiren cap a associacions i entitats de caràcter republicà per resseguir la notícia de la proclamació. Altres emprengueren camí vers la plaça de Sant Jaume per viure aquells moments històrics en directe. A Sant Andreu, en conèixer la notícia, Josep Dencàs i Puigdollers, es dirigí des de la Clínica Sant Jordi —cofundador d’aquest centre sanitari— cap a la tinença d’alcaldia del Districte Novè per tal de proclamar la República des del balcó. Diversos grups de republicans es concentraren a la plaça d’Orfila tot cantant consignes a favor del nou ordre democràtic. Es llançà des del balcó del consistori andreuenc el retrat d’Alfons XIII. Segons Joan Costa i Raimon Bonal coautors del llibre Sant Andreu de Palomar, del poble independent al barri actual ( Fundació Bofill, 1979, p. 26.):
«(En proclamar-se la República la plaça d’Orfila) Dencàs va proposar d’anar a Unió Patriòtica on els santanadreuencs van estripar la bandera de l’Estat i van posar la Republicana. Immediatament algú li va proposar aleshores d’anar al local de Lliga a fer-hi el mateix. La resposta d’en Dencàs fou categòrica: “No, als Catalanistes, hi aniré jo.”»
Es creu que va fer aquesta afirmació pel fet d’estar casat amb la Raimunda Cararach, filla de Josep Cararach un dels homes forts del Centre Popular Catalanista, seu de la Lliga Regionalista a Sant Andreu.
Segell commemoratiu amb la figura de Josep Dencàs i Puigdollers (1900-1966), destacat dirigent d’Estat Català i d’ERC. FONS FAMÍLIA VINYES-ROIG.
Els candidats més votats al Districte Novè, administració municipal que aleshores englobava Sant Andreu de Palomar, la Sagrera, el Camp de l’Arpa i el també exmunicipi de Sant Joan d’Horta, van ser els d'ERC-USC: Joan Casanovas i Maristany -no resident al districte i futur president del Parlament de Catalunya-, Ramon Marlés -històric del nacionalisme radical -, Miquel Ollé i Jove -futur regidor del districte i col·laborador de Josep Dencàs- i Lluís Puig i Monné. En segon lloc quedava la coalició Radical Socialista integrada pels lerrouxistes del Partit Republicà Radical i la Federació Catalana del PSOE, seguits per la Lliga regionalista de Francesc Cambó -a Sant Andreu amb la seva màxima figura Josep Cararach i Mauri. El Partit Catalanista Republicà (PCR), integrat per Acció Catalana i Acció Republicana de Catalunya es quedaren sense cap mena de representació, igual que els comunistes. Els intel·lectuals PCR, farcit d'intel·lectuals com Rovira i Virgili, Jaume bofill i Mates, Nicolàs D'Olwer, Manuel Carrasco i Formiguera, no van rebre el suport electoral que s'esperaven, tot i creient-se d'antuvi els vencedors de la jornada electoral a Barcelona.
Enrere quedava la monarquia i naixia una nova República plena d’il·lusions i incerteses. Pel que fa al nombre d’habitants, segons l’Anuari Estadístic de l’Ajuntament de Barcelona, el 1932 el districte novè comptava amb 139.944 persones censades i el 1936 amb 144.483.
Durant el consistori republicà, que va des de l’abril de 1931 al juliol de 1936, s’inauguraren els col·legis públics Ignasi Iglésias i l’escola bressol El Mar —la primera institució educativa d’aquestes característiques realitzada a través del Segell Pro Infància de la Generalitat de Catalunya—. També s’inaugurà una biblioteca infantil a la plaça de les Palmeres i es construïren 10 cases de planta baixa i pis —conegudes popularment com les casetes d’en Macià— i l’edifici de pisos dúplex per a obrers Casa Bloc; aquestes tres actuacions dutes a terme pel Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC), i les dues últimes en el tot just urbanitzat passeig de Torras i Bages. També s’inaugurava popularment l’abril de 1936 la Biblioteca Ignasi Iglésias, en homenatge al dramaturg i poeta andreuenc traspassat tot just feia set anys i mig. La biblioteca era situada en origen en el segon pis de la tinència d’alcaldia. La primera bibliotecària, Francesca Farró i Llorera (1891-1977), va iniciar un dietari on narrava el dia a dia de la institució i les seves successores van seguir fins a l’arribada d’internet. L’educació i la dignificació de la professió de l’educador va ser una constant del nou règim republicà. S’escolaritzaren cinquanta mil infants barcelonins i s’inauguraren i rehabilitaren escoles sota els auspicis del Patronat d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona. Les escoles religioses amb la nova constitució republicana deixaren d’existir o bé s’hagueren de transformar en cooperatives de pares, com fou el cas dels Padres i les Dominiques.
El català recuperà l’estatus perdut durant la dictadura i les entitats de caràcter republicà i catalanista pogueren reeixir de nou. L’Avenç Democràtic Republicà es fusionà amb el Centre Obrer Instructiu Andreuenc, i el resultat en va ser l’Avenç Obrer Català, entitat que s’adheriria a Esquerra Republicana de Catalunya. Entre les associades a l’Avenç sobresurt Francesca Vergés i Escofet (1899-1976), prometedora oradora i activista republicana d’esquerres que el franquisme va fer empresonar a la presó de dones de les Corts, com tantes altres demòcrates fidels al règim republicà sorgit de les urnes del 16 de febrer de 1936. Els Catalanistes reobriren amb el nom de Centre Popular Catalanista sota el patronatge de la Lliga Regionalista. Els lerrouxistes seguiren dempeus però en minoria i Estat Català, amb Dencàs al capdavant, esdevenia una organització amb presència més que destacable a Sant Andreu. El sindicat predominant entre la classe treballadora de les fàbriques andreuenques en tot el període republicà fou la CNT. La UGT aleshores era una central sindical minoritària. En el terreny dels pagesos, el sindicat agrari per excel·lència fou la Unió de Rabassaires, sobretot entre els membres del Sindicat Agrícola de Sant Andreu de Palomar.
Les associacions religioses com Els Lluïsos i el Casal Catòlic subsistiren fins l’esclat de la Guerra Civil, quan foren dissoltes i els seus locals confiscats pels anarquistes o comunistes. L’Ateneu Obrer enderrocà l’antiga Torre Parellada per obrir la connexió del carrer de l’Abat Odó, entre la plaça de les Palmeres i el carrer de Concepción Arenal. El tarannà republicà i catalanista de l’Ateneu s’accentuà i esdevingué una de les entitats de referència en l’àmbit cultural i educatiu d’aquests primers anys republicans.
En el camp de l’excursionisme s’havien creat seccions i grups excursionistes en moltes entitats andreuenques. Els butlletins i les revistes es feien ressò de les sortides i dels treballs relacionats amb la muntanya. Entre les seccions excursionistes destaquem l’Agrupació Excursionista Ferroviària, vinculada als Tallers del Nord; el Grup Bon Camí del Casal Catòlic, el Xucla Rou de l’Avenç Obrer Català, el grup de muntanyisme de l’Ateneu Obrer i els grups excursionistes Coll Formic, amb seu social a la rambla de Fabra i Puig núm. 21 i l’Acció, vinculat a la Penya Fox i amb hostalatge al local de la Societat de la Lira. Els Catalanistes i l’Ateneu de Sant Lluís de Gonçaga (Els Lluïsos) també van disposar de secció dedicada a l’esport i esbarjo de la muntanya.
Tanmateix l’associació dedicada exclusivament i de trajectòria fins al dia d'avui de l’excursionisme andreuenc és l’Agrupació Excursionista Muntanya, amb seu fins a inicis dels anys seixanta del segle passat a la seu de La Lira, compartint hostalatge amb l’esmentat Grup Excursionista Acció.
Amb l’adveniment de la República s’aprovà una nova constitució que reconeixia el dret de vot de la dona. El primer cop que les andreuenques van poder votar foren les segones eleccions legislatives del novembre de 1933. Hi hagué molta reticència a permetre votar les dones, ja que per alguns republicans d’esquerres podia comportar que la majoria de dones votessin a les dretes. Tot i el triomf de les dretes en aquestes eleccions, el vot de la dona no va influir en el resultat.
El sis d’octubre de 1934 el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys i Jover, qui havia succeït a Francesc Macià el desembre de 1933 arran de la mort d’aquest, proclamà l’Estat català dins de la República Federal Espanyola. La proclama volia fer reeixir de nou l’esperit del 14 d’abril de 1931 davant el nou tarannà del Govern central, en el qual hi havia ministres simpatitzants amb el feixisme italià. La proclama va ser un fracàs i tot el govern de la Generalitat de Catalunya fou empresonat, excepte Josep Dencàs i els seus homes de confiança, que s’escapoliren per les clavegueres del Palau de Governació i s’exiliaren a França. Aleshores la reacció del Govern de la República no es feu esperar i destituí molts ajuntaments democràtics imposant gent de dretes com a alcaldes i regidors, clausurà entitats i periòdics i empresonà polítics i dirigents associatius partidaris de la proclama de Companys. Sant Andreu de Palomar no en fou aliè i també pati les represàlies governatives.
Pau Vinyes i Roig
Article ampliat, publicat al Sant Andreu de Cap a Peus l'abril-maig de 2021.
Comentaris