Aquest 2022 es commemoren els cent anys de la creació d’Estat Català. A Sant Andreu de Palomar aquesta organització política va tenir força incidència als anys trenta del segle passat, sobretot en la figura de qui va ser conseller de la Generalitat republicana, Josep Dencàs i Puigdollers (1900-1966), del qual properament sortirà una extensa biografia a càrrec dels historiadors Fermí Rubiralta, Fèlix Villagrasa, Frederic J. Porta, amb l’ajut de Jordi Gascó.
El 18 de juliol de 1922, Francesc Macià, Lluís Massans, Daniel Cardona, Domènec Solé i Manuel Pagès, dirigents de la Federació Democràtica Nacionalista, varen fundar el partit Estat Català. Inicialment es va definir com un partit independentista, interclassista i no dogmàtic, que lluitava per la independència dels Països Catalans i defensava el català com a llengua única i oficial.
A mitjans de març de 1931, els seus dirigents es reuniren a la seu de l'Avenç Democràtic Republicà, situat al carrer Gran de Sant Andreu número. 152, per tal d’aprovar en assemblea la seva participació a la Conferència d’Esquerres que s’havia de celebrar a Sants el 19 d’aquell mes, de la qual sorgí Esquerra Republicana de Catalunya. En un principi hi hagueren moltes reticències a assistir-hi, atès que no es creia oportú participar en les eleccions municipals del 12 d’abril d’aquell any, ja que la intenció era participar en les generals, previstes per a més endavant. Finalment s’optà per anar-hi. Un cop creada ERC, l’organització s’integrà, però continuant tenint estructura pròpia.
Segell commemoratiu amb la imatge de Josep Dencàs, aleshores diputat del Parlament de Catalunya, l’any 1932. Fons Família Vinyes-Roig.
Entre els seus dirigents a escala local trobem l’esmentat Josep Dencàs, gendre del metge i polític «lligaire» Josep Cararach, futur conseller de Sanitat i Governació de la Generalitat de Catalunya. Dencàs milità entre Estat Català i ERC i va ser un dels principals protagonistes dels Fets del Sis d’Octubre de 1934. Durant la República en guerra s’exilià per por de ser assassinat per la FAI, ja que li tenien brega per la seva persecució d’anarquistes durant la seva etapa al capdavant de la conselleria de Governació. El darrer exili va ser a Tànger, on fundà dues clíniques, morí i va ser enterrat.
En esdevenir la Segona República Francesc Macià fou elegit president de la Generalitat de Catalunya, fet que provocà que alguns membres fundadors se’n separessin, com va ser el cas de Daniel Cardona qui fundà Nosaltres Sols! i es crearen d’altres crepuscles independentistes. La branca juvenil de l’organització és materialitzà en les Joventuts d’Esquerra - Estat Català. Durant un temps compartiren seu amb ERC, al local de l’Avenç Obrer Català. L’edifici disposava d'un gimnàs per als socis, propietat de la Joventut d'Esquerra-Estat Català. Per poder fruir del gimnàs calia estar inscrit a la secció de cultura física de l’esmentada organització o bé ser soci de l'Avenç. Només hi era permesa l'entrada als menors de 18 anys acompanyats dels seus pares. La instal·lació era dividida en tres seccions: homes, dones i infants amb els seus horaris corresponents
Portada del Diari de Barcelona-Estat Català amb la comitiva fúnebre de Josep Jolis i Calvés, del 15 de gener de 1937, al seu pas pel passeig de Josep Garcia -actual rambla de Fabra i Puig. Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
L’1 d’abril de 1932 s’inaugurà nova seu, situada al carrer de Pons i Gallarza, 3, en un dels pisos de l’emblemàtic edifici modernista de Can Vidal. Durant la guerra, aquest local fou centre d’allistament, de recepció i tramesa de paquets per al front. Entre els milicians andreuencs d’Estat Català hi trobem Josep Jolis i Calvés, mort al front de Madrid el 7 de gener de 1937.
La formació va ser força activa durant els anys de la guerra, i el seu portaveu era l’expropiat Diari de Barcelona. En finalitzar el conflicte bèl·lic molts dels seus membres s’hagueren d’exiliar per por de possibles represàlies i els que es quedaren van ser represaliats.
Pau Vinyes i Roig
Per saber-ne més:
Rabassa Massons, Jordi. Josep Dencàs i Puigdollers. El nacionalisme radical a la Generalitat. Barcelona: Dalmau, 2006
Comentaris