El 20 d'abril de 1997 es commemorava el centenari de l'annexió del poble de Sant Andreu de Palomar a la ciutat de Barcelona amb un seguit d'actes, organitzats per la societat civil i amb el recolzament de l'Ajuntament de Barcelona. Comerciants del Mercat de Sant Andreu, membres de l'Associació de Veïns de Sant Andreu de Palomar i del Centre d'Estudis Ignasi Iglésias van esmerçar hores i hores en l'organització de la diada commemorativa. Dies previs a la data assenyalada un pregoner acompanyat per un secretari municipal i un guàrdia civil anaven pregonant pels carrers i places del poble les activitats a realitzar. Malauradament el matí del 20 d'abril de 1997 es va llevar plujós. Per sort les voltes de la plaça del Mercadal van servir d'aixopluc per a les parades gremials (fusters, picapedrers, ferrers i manyans, herbolaris, escola,...) i els carros dels Tres Tombs es van poder lluir tot i la pluja. I l'àpat de germanor també es va poder realitzar a les voltes. Per sort a la tarda el sol va eixir i es va poder dur a terme el ball amb l'Orquestra Els Ministrils de Terrassa. Un periòdic, centenars de fotografies i un munt de records van quedar com a testimoni d'aquella jornada festiva.
 |
| Detall del plànol de l'Eixample d'Ildefons Cerdà, 1860. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. |
Enguany de nou data commemorativa de renom: cent vint-i-cinc aniversari de l'annexió. Tanmateix, la commemoració serà menys farcida d'activitats, però no menys important. Es preveuen dues xerrades sobre el tema. La primera sobre l'abans i el moment de l'annexió a càrrec de l'historiador Pau Vinyes i Roig, i la segona com es va viure el després de la incorporació forçosa a la ciutat de Barcelona, impartida per l'historiador i arqueòleg Jordi Petit i Gil. En aquesta segona xerrada es comptarà amb la col·laboració de l'historiador sarrianenc Jesús Mestre, el qual ens parlarà del centenari de l'annexió de Sant Vicenç de Sarrià, que s'escau el 2022. Ambdues xerrades a realitzar a la SCE La Lira (carrer del Coroleu, 15), els dies dimecres 4 i 18 de maig, a les 19 hores, respectivament i organitzades pel Centre d'Estudis Ignasi Iglésias amb la col·laboració de La Lira.
 |
| Panoràmica de Sant Andreu de Palomar, 1928. Josep Boixadera i Ponsa / Fons Família Vinyes-Roig. |
Però, anem a pams i fem un petit esbós de com va anar tot plegat:
L’annexió del poble de Sant Andreu de Palomar a Barcelona
La població de Sant Andreu de Palomar l’any 1886 ja
era de 14.615 habitants, l’any següent augmentava en 356. El 1897, el padró
pujà a 17.451 habitants. Són en aquests darrers anys del segle xix quan la població va experimentar una
transformació urbanística important. Es construïren nous carrers i places:
Renart, carretera de Dalt (actual Concepció Arenal), Tres Creus,
Montsec, Sant Miquel (actual Llenguadoc), Mare de Déu del
Pilar (Coroleu), plaça de Sant Francesc (de les
Palmeres)... i la urbanització d’un passeig que connectés el nucli antic amb la
barriada de Santa Eulàlia de Vilapicina, la rambla de Santa Eulàlia (actualment
de Fabra i Puig).
La veïna ciutat de Barcelona des de mitjan segle xix estava enderrocant les muralles i experimentava
un creixement a través d’un pla urbanístic ideat per l’urbanista Ildefons
Cerdà. El nou eixample de Barcelona topava amb les poblacions veïnes, receloses
la majoria de perdre la seva autonomia municipal. Les ganes de créixer de
Barcelona i desfer-se de les muralles que l’ofegaven venia de lluny, però la
por de Madrid tot desconfiant que la capital catalana la pogués destronar en
superfície i població va endarrerir els intents d’annexió dels pobles del Pla
de Barcelona. No serà fins a finals de segle xix
amb l’endeutament per la pèrdua de les darreres colònies espanyoles d’Amèrica i
Àsia, que l’Estat haurà de cedir a les pretensions barcelonines. Així doncs, el
20 d’abril de 1897 naixia una nova ciutat amb la incorporació de diferents
sensibilitats demogràfiques, històriques i de cultura pròpia. Segons
l’historiador andreuenc Jordi Rabassa:
«La reina regent, Maria Cristina, i el ministre de
Governació, Fernando Cos Gayón, signaven (20 d’abril de 1897) un decret que
posava fi a la independència atorgada pel rei Felip V amb el Decret de Nova
Planta. Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sant Gervasi de Cassoles, (Santa
Maria de) Sants, Les Corts (de Sarrià) i Sant Andreu (de Palomar) es diluïren
en la gran Barcelona. Es tancava un contenciós que havia començat el 1876.»[1]
Seguint el fil de la narració històrica de Jordi
Rabassa:
«Extraordinàriament, tot anà molt ràpid i el 20
d’abril de 1897 arribà el telegrama que donava llum verda a l’agregació. Els
regidors del consistori andreuenc de ben segur se sorprengueren per la rapidesa
de la notícia; se n’assabentaren ben aviat, ja que després de la sessió de
l’Ajuntament de la tarda (que durà una hora i mitja i on no es parlà per res
del final de la seva tasca), els regidors es dirigiren a Barcelona, on els esperava
l’alcalde Josep Maria Nadal i Vilardaga, propietari andreuenc, i la resta de
membres del consistori. Allà decidiren qui representaria el Districte Novè, en
que quedaren enquadrats Sant Andreu, la Sagrera, Santa Eulàlia i el Camp de
l’Arpa. Els nous regidors triats foren Casanoves i Monteis.»[2]
Les reaccions dels pobles annexionats no es feren
esperar, sobretot a Sant Martí de Provençals i a Sant Andreu de Palomar.
S’organitzaren diverses manifestacions amb el consegüent manifest de rebuig.
Tanmateix, la decisió ja era un fet consumat. Cal dir, que en un principi
l’annexió representà una alegria per a la població, ja que es deslliuraven dels
cacics locals. Tot i això, més tard l’annexió comportà un seguit de desgreuges
que afebliren aquesta simpatia per part de la immensa majoria dels habitants. A
tal efecte es creà la junta Desagregacionista, dirigida pel benestant local
Josep Boguñà, des d’on es decidí presentar un recurs al suprem demanant la
derogació de l’esmentat decret. A Sant Andreu aconseguiren reunir més de mil
signatures de rebuig. A les eleccions municipals de juliol de 1899, el poble
s’abstingué d’anar a votar i es tancaren comerços. Les raons de la junta eren
clares: Sant Andreu de Palomar tenia més de sis quilòmetres de distància vers
Barcelona —tal com
remarcava la llei municipal del moment per ser annexionat—, el poble no tenia frontera directa amb
la capital i no s’havia demanat l’opinió popular.
L’expresident de la Primera República espanyola,
Nicolás Salmerón, fou l’advocat encarregat de dur el cas dels andreuencs al
Tribunal d’Assumptes Contenciosos. El 1902 el Tribunal desestimà la demanda
andreuenca i des d’aquest moment ja no hi hagué res a fer. Des d’aleshores, ha
format part territorial, social i econòmica de la ciutat de Barcelona.
 |
| Seu de la Tinença Alcaldia Districte IX -actual Districte de Sant Andreu-, 1928. Josep Boixadera i Ponsa / Fons Família Vinyes-Roig. |
De poble a ciutat
El diari Opinión de Cataluña en referir-se a
la pèrdua de l’autonomia municipal de Sant Andreu de Palomar ho feia amb
aquestes paraules:
«Una d’aquestes poblacions sobresurt per l’energia
i per la constància en la defensa de la seva perduda autonomia: Sant Andreu de
Palomar. La reial Ordre recentment dictada no ha acovardit aquells veïns i,
segons notícies, tenen empresos treballs nous per la desitjada segregació. Per
altra part aquests treballs han trobat eco en altres poblacions agregades, que
cuiten a secundar-los.»[3]
Però com ja hem vist anteriorment aquest «treballs»
no van dur de nou la desitjada autonomia municipal. Sant Andreu de Palomar
quedava englobat en el Districte Novè de Barcelona. Un cop consumada
l’agregació, mossèn Clapés reflexionava de la manera següent:
«Cap de les barriades que constitueixen el
Districte tenien quasi res del que deu tenir tota ciutat mitjanament urbanitzada,
ni empedrats, els carrers fets un munt de pols, sense regar a l’estiu, o fets
un munt de fang a l’hivern i en tot temps sots enormes, llum defectuosa, i
molts carrers a les fosques, sense aceres (sic) construïdes des del
temps que fou alcalde D. Josep Soldevila, les fonts públiques no eren
suficients per l’extensió dels barris de l’ex-poble, ni per la densitat de la
població que contenia; la Rambla de Santa Eulària, sense completar l’arbrat, ni
vorades, ni bancs. Carrers interceptats per camps, per casals o per parets,
sense afermats, ni engravats o empedrats, clavegueres, ni la Sèquia Comtal
coberta, ni arreglats sos murs que eren marges que s’esllavissaven, ni la
Tinència del districte feta aposta per a ses necessitats. El Municipi sols
cuidava dels cobraments dels arbitris i de les dècimes de les contribucions.»[4]
 |
| Postal amb imatge de l'edifici del Casinet (Centre Obrer Instructiu Andreuenc), datada el 6 d'octubre de 1912. Autor desconegut / Fons Família Vinyes-Roig. |
Aquesta calamitat descriptiva del sacerdot i
historiador andreuenc era prou eloqüent per fer-nos entreveure que la
incorporació a Barcelona no va ser cap regal. Ans el contrari, la pèrdua d’un
rol municipal, tot i tenir les seves deficiències, podia albirar algunes
millores urbanístiques que ara serien més difícils d’aconseguir. Prova d’això
és la negativa dels taxistes de fer serveis a les noves barriades de la
Prosperitat i del Verdum perquè eren carrers sense asfaltar i les conseqüències
que podien ocasionar als seus vehicles.
Segons la Guia de Sant Andreu de Palomar [5] el 1902 l’expoble tenia 22
mútues de socors per a casos de malaltia, 8 societats recreatives, 5 corals, 4
societats professionals, 3 societats educatives, 2 de religioses, 3
cooperatives —entre
elles L’Andreuenca—. Fet que ens duu a pensar que la vitalitat social i cultural era ben viva.
Una comunitat arrelada al seu passat que, malgrat l’annexió, mantenia viu el
pols i la flaire de poble. Les cartes havien de posar l’acrònim de S.A. per tal
de fer saber al carter de torn que es tractava de l’antic poble de Sant Andreu
de Palomar. Tot i això, les annexions dels sis pobles —més el 1904 la de Sant Joan d’Horta— provocà la multiplicació de
carrers i places amb el mateix nom, motiu pel qual la corporació municipal de
l’època es va veure obligada a tornar a batejar molts carrers. Sant Andreu
perdia els noms de Sant Antoni (Rubén Darío), Sant Jaume (Sòcrates), Sant
Miquel (Llenguadoc), Sant Pau (Ramon Batlle), Sant Pere (Doctor Santponç),
Santa Rosa (Neopàtria), Mare de Déu del Pilar (Coroleu), Santa Teresa
(Montpeller)... però conservava els de Sant Andreu, Sant Ildefons, Sant
Sebastià, Sant Marià, Sant Hipòlit i Sant Narcís. En molts casos, gràcies a
l’enginy de mossèn Clapés i a la seva amistat amb el regidor lligaire
Josep Cararach, Sant Andreu pogué batejar molts carrers amb noms de prohoms
locals: el poeta i advocat Josep Lluís Pons i Gallarza, el dramaturg i poeta
Ignasi Iglésias, el bisbe Agustí Milà, l’arquitecte Joan Torras, el pianista
Joaquim Malats... El 1917, la rambla de Santa Eulàlia va canviar de nom pel de
Fabra i Puig, en honor al director de la Fabra i Coats i alcalde de Barcelona
entre 1919-1923.
 |
| Josep Cararach i Mauri, a la dreta de la fotografia, amb dos regidors més de l'Ajuntament de Barcelona, 1905. Autor desconegut / Fons Família Cararach. |
Entre els regidors del període que va de 1899 a 1923
sobresurt el metge Josep Cararach i Mauri. Elegit diverses vegades, és el
veritable ideòleg del canvi urbanístic que patí Sant Andreu en aquesta època.
L’obertura del carrer de Malats —anomenat popularment de la Reforma perquè va coincidir amb la
urbanització de la Via Laietana barcelonina— i del passeig de Torras i Bages a
finals dels anys 20 són una bona mostra del canvi urbanístic que s’albira.
Sanejar i obrir carrers, empedrar-ne i construir una veritable xarxa de
clavegueres foren algunes de les prioritats d’aquests anys. El cobriment i
desviament de rieres per evitar desbordaments en dies de pluja i il·luminar
carrers que fins aleshores restaven a les fosques també foren prioritats
tangibles.
El Govern central l’estiu del 1909 va decretar que
tots els homes reservistes fossin mobilitzats per anar a la guerra del nord de
l’Àfrica. Les darreres colònies africanes espanyoles s’havien de preservar fos
com fos. Molts d’aquests homes eren pares de família i, en molts casos, l’únic
ingrés monetari en famílies desvalgudes i empobrides. El 26 de juliol es
declarava una vaga general contra la guerra del Marroc. Els dies següents, la
majoria de les fàbriques es paralitzaren i l’exèrcit espanyol anava pels
carrers i places de les grans ciutats proclamant l’estat de guerra. A Sant
Andreu les conseqüències foren molt greus. Els revoltats incendiaren la
parròquia, els convents dels maristes —actual Sant Pacià— i de Jesús Maria, La Sagrada Família —els Padres— i les dependències de les germanes
dominiques. El museu-biblioteca organitzat per mossèn Clapés i la imatge del
sant Crist dels Segadors allotjats al temple parroquial foren saquejats i
cremats. Una setmana que fou tràgica, i que deixà unes pèrdues irreparables en
el patrimoni artístic i documental andreuenc.
 |
| Tramvies circulant pel tram de Cases Noves del carrer Gran de Sant Andreu a inicis del segle XX. ATV / Fons Família Vinyes-Roig. |
La substitució del tramvia de foc per l’elèctric,
l’inici el 1922 de la xarxa d’òmnibus i el 1923 d’autobusos van comportar
millores entre les comunicacions amb Barcelona i les poblacions veïnes. Tot i
això, anar cap al centre de la capital continuava esdevenint un desplaçament
llarg, en el qual se solia esmerçar quasi un matí o tot un dia per fer les
gestions necessàries.
Segons dades dels Anuaris Estadístics de Barcelona
la població del nou Districte Novè experimentà un notable creixement, sobretot
per les successives onades immigratòries de principis del segle xx. És el moment de la creació de la
gran fàbrica tèxtil catalana i espanyola Fabra i Coats (1903), de la
instal·lació a Sant Andreu de les metal·lúrgiques Hispano-Suiza (1907),
Maquinista Terrestre i Marítima (1917-1919)..., que s’afegien a tantes altres
fàbriques ja existents com Galta Cremat, Fabricació Nacional de Colorants i
Explosius, Can Portabella... que comportaran un augment de població. Les xifres
de poblament entre 1900 i 1920 són les següents:[6]
Any Habitants
1900 35.875
1905 38.568
1910 42.292
1915 44.446
1920 50.899
 |
| Obertura del carrer de Malats, 1919, amb presència de les autoritats de l'època i nombrós públic. Brangulí (Fotògrafs) / Arxiu Nacional de Catalunya. |
Sant Andreu de Palomar continuava mantenint
l’esperit de poble i aquest fet seria el reflex d’una comunitat on quasi tothom
es coneixia. En aquest context històric es desenvolupen una sèrie
d’associacions culturals, socials i polítiques que crearan xarxa associativa i
veïnal. A banda de les entitats religioses de l’àmbit eclesiàstic, sorgiren
centres lligats al món cultural i polític. En el camp de la política sobresurt
el Centre Cultural Catalanista —popularment conegut com Els Catalanistes, associació creada a partir
d’un grup d’amics a Can Tacón. El local se situà al carrer de Cases Noves (actual carrer Gran de Sant Andreu),
núm. 146. D’aquesta entitat, adherida per complet a la Lliga Regionalista.
Josep Cararach i Mauri fou un dels principals dirigents. Segons Joan Costa i
Raimon Bonal:
«La Lliga, com a entitat cívica i política alhora,
va donar molts regidors i homes públics, que eren impulsors d’importants
urbanitzacions, com, per exemple, l’obertura de carrers, i de la configuració
progressivament modernitzant de Sant Andreu. De tota manera, segurament que la
cosa més important de la Lliga a Sant Andreu és que hi va sembrar la llavor del
catalanisme.»[7]
 |
| Plaça del Comerç, amb el tramvia 40 i l'edifici de Can Vidal al fons. Almanac de Sant Andreu de Palomar de 1925 / Fons Família Vinyes-Roig. |
Al carrer de Ramon Batlle hi havia el local del
Partit Republicà Radical o Casa del Poble del Districte Novè, els
lerrouxistes, els quals a Sant Andreu de Palomar no han tingut gaire
prèdica al llarg de la història. Els centristes d’Acció Catalana (una escissió de la Lliga
Regionalista), que tampoc tingueren massa predicament entre els andreuencs i
les andreuenques.
Al bàndol republicà i federal trobem els de l’Avenç
Nacionalista Republicà, amb seu al carrer del Doctor Santponç, núm. 90. Alguns dels seus membres eren joves lligaires,
que desenganyats de la política de la Lliga en pro del Govern central en sortiren.
L’entitat fundà la primera biblioteca pública de Sant Andreu amb aportacions de
Pere Coromines i Ignasi Iglésias. L’Avenç organitzà diverses conferències i
activitats de caràcter polític i cultural.
D’altres organitzacions polítiques i centres culturals
que tingueren la seu a Sant Andreu foren el Centre Tradicionalista del
Districte Novè, Casino el Nuevo Porvenir, Casino Fènix Andreuenc, Casino El
Progrés (situat
al carrer de Pons i Gallarza, núm. 50), El Foment Andreuenc, La Llum Andreuenca (més coneguda com La Rosa), Centre
d’Unió Republicana...
Per la seva cabdal importància, entre les
corporacions culturals, volem destacar el Centre Obrer Instructiu Andreuenc,
que el
novembre de 1931, arran de la fusió amb l’Avenç Democràtic Republicà,
esdevindrà l’Avenç Obrer Català, tot adherint-se a Esquerra Republicana de
Catalunya. Per l’historiador andreuenc i mossèn Joan Clapés:
«Aquesta associació —referint-se al Casinet— és
tal vegada la que posseeix el local més ben situat, és a la plaça del Comerç,
3, centre de la barriada.»[8]
Els socis de l’entitat Els Nois, existent des de
1873 al carrer de Sant Antoni (avui de Rubén Darío) foren els creadors del Centre Obrer Instructiu
Andreuenc. El centre disposava d’una gran sala on se celebraven balls amb
orquestra per a les festes sonades, com la Festa Major del poble, teatre,
conferències... També disposava de biblioteca, secretaria, saló de descans i un
gran pati utilitzat com a cafè durant l’estiu. Per l’estudiós del teatre
andreuenc Ramon Bacardit, molt probablement el Casinet era el focus cultural
més interessant de la darrera dècada del segle xix
i de la primera del xx. Ignasi
Iglésias hi estrenà les seves primeres obres teatrals.
.jpg) |
| Biblioteca Popular de mossèn Joan Clapés, inaugurada el 30 de novembre de 1913. La Hormiga de Oro / Fons Família Vinyes-Roig. |
D’altra banda, el 1913 Joan Clapés i Corbera fundava
la Biblioteca Pública de Sant Andreu de Palomar, la qual se situava a la casa
pairal del poeta i sacerdot, al carrer de Santa Marta, núm. 18. D’aquesta
manera Clapés reparava un greuge amb la pèrdua del museu-biblioteca arran dels
fets de la Setmana Tràgica de 1909.
 |
| Alumnes de l'Ateneu Obrer de Sant Andreu de Palomar, a inicis dels anys vint del segle XX. L'Estel de Sant Andreu de Palomar / Fons Família Vinyes-Roig. |
El moviment cultural a Sant Andreu de Palomar entre 1897 i 1920 va esdevenir l’exponent de la vitalitat andreuenca. En aquest context històric es van desenvolupar els primers anys de l'annexió andreuenca ja com a part de l'esfera urbana barcelonina, però encara mantenint els trets indentitaris de l'antic poble, malgrat tot.
Pau Vinyes i Roig
Fragament extret del llibre La Lira, 150 anys fent poble (Ajuntament de Barcelona, 2020)
[1] Rabassa Massons, Jordi. Sant Andreu
de Palomar, més que un poble. Barcelona: Vers. Art, 1998, p. 103.
[2] Rabassa Massons, Jordi. Sant Andreu
de Palomar, més que un poble. Barcelona: Vers. Art, 1998, p. 103.
[3] Opinión de Cataluña, 2 de juliol de 1899, p. 76. Volum V.
[4] Clapés i Corbera, Joan. Fulles històriques de Sant Andreu de Palomar. Volum V. Barcelona: Catalònia, 1930-1931, p. 76.
[5] DDAA, Guia de Sant Andreu de Palomar. Sant Andreu de Palomar: Grup de Treball de l’Assemblea Parroquial de Sant Andreu de Palomar, 1983, p. 21.
[6] DDVV. Sant Andreu. De poble a ciutat (1875-1936). Sant Andreu de Palomar: Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, 1998, p. 20.
[7] Costa, Joan, i Bonal, Raimon. Sant Andreu de Palomar, del municipi independent al barri actual. Sant Andreu de Palomar: Fundació Jaume Bofill / Associació de Veïns de Sant Andreu de Palomar, 1979, p. 24.
[8] Clapés i Corbera, Joan. Fulles històriques de Sant Andreu de Palomar. Volum VII. Barcelona: Catalònia, 1930-1931, p. 33.
Comentaris