Un dels darrers forns més antics en funcionament a Sant Andreu de Palomar, el Forn Girabal del carrer de Servet núm. 34, abaixa la persiana per sempre. Només ens queda dempeus el Forn Tur, en funcionament des de 1888, i el Forn Magrinyà de la plaça del Mercadal -actualment amb el nom Ribalta i existent des d'abans de 1926-; la resta són forners instal·lats ençà els anys cinquanta i seixanta cap endavant. Tanmateix, com veurem, Sant Andreu de Palomar ha estat i és un poble de forns. L’historiador i capellà Joan Clapés i Corbera (1872-1939) en les seves Fulles històriques de Sant Andreu de Palomar (Editorial Catalònia, 1930-1931, Vol. VI, pàg. 77-78), ens ho remarcava prou bé:
“D’aquells antics forners de Sant Andreu que proveïen la ciutat i que tenien el torn davant per davant del taulell, es transformaren en grans farinaires quan s’introduí la moldura a gran escala i els noms dels Palès, Gallardes, Guardiola, Albinyana, Blanchart i d’altres, no em deixaran mentir, han fet i alguns fan amb els blats i les farines, amb les triadures i derivats del blat, un gran comerç”.
Seguint el relat de Clapés (pàg. 94):
“Es veu que els forners de Sant Andreu, en bona part, deurien ésser persones d’un gran sentit pràctic i d’empenta industrial, car molts d’ells, per una part continuaren fabricant pa, i per l’altra, establien tot seguit la major part de farineres del Pla de Barcelona, que després no sols han servit la farina als forners de Catalunya, sinó en d’altres regions d’Espanya i en les ex-colònies d’Ultramar”.
A Sant Andreu de Palomar, i sobretot al llarg del carrer gran, s’hi van establir diferents forns. Sembla ser que fou un dels llocs del pla de Barcelona amb més forns per habitant, superant amb escreix les altres poblacions annexionades el 1897 a la capital. Per aquest motiu el carrer Gran era un continu traginar de carros que anaven amunt i avall transportant farina i pa a Barcelona i als barris i pobles veïns (Fulles històriques de Sant Andreu de Palomar, 1930-1931, Vol. VI, pàg. 96). Entre els forns ja desapareguts i que han deixat petjada a Sant Andreu, entre d’altres, hi havia el Molins -situat al carrer Gran, enfront del carrer de Santa Marta, on una de les especialitats era el pa de Valls (semblant a un tricorni de Guàrdia Civil)-, Can Pelegrí -carrer de Joan Torras-, Sant Jordi -Carrer Gran, entre Sòcrates i Abat d’Odó-, Pastisseria Ferreri -carrer Gran davant la Rambla de Fabra i Puig-, Colominas -carrer Gran núm. 218-, Pastisseria Mas -Rambla de Fabra i Puig-, ...
En època medieval les fleques no es podien establir sense l’oportuna autorització reial, atès era un de les ordenances més preuades de la reialesa. Anys després les autoritzacions foren atorgades a les ciutats, amb l’aprovació del Rei. Segons les Rubriques de Bruniquer (vol. IV. pàg. 175): “(Els consellers del Consell de Cent de Barcelona) El dia 24 d’octubre de 1418 dictaven una ordenació que tothom puga metre pa cuit y farina a Barcelona, per terra y per mar, donant del pa blanch una onça més que’ls flequers en lo dobler, exceptat que no pugan vendre a flequers, y a 14 desembre fou revocada” i fruit d’aquesta disposició trobem que l’any 1444 els pagesos de les afores de la muralla de la ciutat Comtal començaven a vendre pa dins d’ella. Aquest fet demostrava la poca capacitat que tenia la ciutat per fer i vendre pa. El 1410 el Consell de Cent rebaixava a 4 sous per quartera a tot aquell volgués donar seguretat de portar blats. El 1510 la ciutat obtenia la facultat del rei per autoritzar l’obertura de fleques de pa en tots els seus territoris i “manant el rei enderrocar els construïts des de la Riera d’Horta a la casa d’en Oliver de Cassoles i a la Creu de Magòria, si bé quedaren incomplides les tals ordres, donant lloc a noves disposicions de Ferran II, en 1511, que tampoc es complien” (Geografia General de Catalunya, Vol. Barcelona, pàg. 660). El 1715, arran de la Guerra de Successió tots aquests drets passaren a mans de la corona espanyola.
Segons l’esmentat mossèn Clapés el forn més antic de Sant Andreu de Palomar era el situat a la plaça de l’Església -actual plaça d’Orfila. Conegut per Ca la Maria de la Paula, era públic, i a més d’abastir a la població andreuenca ho feia, en part, a la barcelonina. En aquest forn hi podien coure el pa aquells pagesos que no disposaven de forn però tenien el pastim per fer-ho. En obrir-se el passeig de Torras i Bages, a finals dels anys vint del segle passat, fou enderrocat. Segons Clapés, en el moment de ser enderrocat l’edifici s’hi havia establert uns safareigs públics.
Seguint el relat de l’historiador Joan Clapés (Fulles històriques de Sant Andreu de Palomar, 1930-1931, Vol. VI, pàg. 93-94): “La fabricació (del pa) a base de moles, tal com es practicava fa cinquanta anys i es practica encara en moltes regions, constava en principi, de tres operacions ben diferents: Primera, la neteja del blat per separar les matèries estranyes. Segona: Molturació pròpiament dita, feta per moles. Tercera: Garbellat del producte mòlt per a separar la farina de les matèries procedents de l’exterior del gra.
En aquells temps tots els forns de Sant Andreu, tenien un torn, mecànic de fusta, amb maneta per a posar-lo en moviment, i amb el qual passaven el blat, ja per endavant dut al molí, per xafar-lo.
Aquell procediment de moment semblava molt senzill, però tenia el greu inconvenient que, fent la mòlta d’una sola vegada, era gairebé impossible d’obtenir farines blanques, tal com exigia el consum.
Els forners es passaven la farina en el torn, treien la mitja flor amb la que feien el pa moreno, després els prims, el segonet, i finalment el segó.
Per altra banda, el rendiment de l’operació de la moltura, o sia la quantitat de farina obtinguda per una quantitat determinada de gra, deixava molt que desitjar. Per això, indubtablement, així que el progrés de la construcció mecànica ho ha permès, han començat a substituir-se, no sols les moles, sinó també els torns dels forns mateixos, per parelles de cilindres estriats de fosa dura, que en lloc de convertir el gra en farina amb una sola passada, poden produir, a voluntat, sèmoles o grans de més volum que no els de farina, dels quals podia separar-se gradualment la película trinxada del gra de blat, obtenint-se després, per la comprensió de les sèmoles, farines blanques de molta bona qualitat.” Aquell nou estri va facilitar encara més les coses als forners. Aquell procediment, creat pels vols de 1864, anomenat austro-hongarès o d’alta molineria, fou el que s’utilitzava en les fàbriques del moment.
A cavall de la Sagrera, antic barri de Sant Martí de Provençals, i Sant Andreu de Palomar s’hi establi una farinera, coneguda com la Farinera Gran, la qual constava per vint-i-quatre moles mogudes a vapor. Segons Clapés aquesta indústria farinera fou impulsada per un francès establert a Catalunya. A inicis del segle vint, l’edifici fou venut i s’hi allotjà l’empresa automobilística Hispano-Suiza. D’entre d’altres farineres esmentades pel mossèn historiador hi trobem l’Esperança, promoguda per Antoni Palès i Arró, la qual era situada al carrer Gran de la Sagrera, després reconvertida en altres usos industrials, i enderrocada el 2005; Francesc Guardiola i Jovany, conegut com Xic del Rito, arrendava el Molí de Sant Andreu -a tocar de les antigues casernes militars-, el 1870, per fer-hi farina; Maria Basté de Can Conills, vídua del rossellonès Pere Gallarda, qui tenia un forn al carrer Gran de Sant Andreu núm. 248, fundava una fàbrica de farines a la carretera de Ribes, entre els barris del Clot i el Fort-Pius, amb el nom de la Mercedes. I, l’andreuenc Isidre Albinyana, establia a Sant Martí de Provençals la farinera L’Estrella (Fulles històriques de Sant Andreu de Palomar, 1930-1931, Vol. VI, pàg. 95).
El 1930, l’establiment de venda de pa més antic situat a la població era el Forn Nou, propietat d’un forner vingut de Malgrat, a finals del primer terç del segle XIX. (Fulles històriques de Sant Andreu de Palomar, 1930-1931, Vol. VI, pàg. 96) El 1931, mossèn Clapés comptabilitzava 34 forns dins del territori andreuenc, i tres anys després ja ens comptaven 90 en funcionament (L’Abans de Sant Andreu de Palomar, 2013, pàg. 232).
Fleca Girabal
I tot just dos anys després de la pandèmia del Covid i la inflació desmesurada que ens està caient, l’emblemàtic Fleca Girabal tanca per sempre. Enrere queden 113 anys d’història. Nascut el 1909, en ple any de la Setmana Tràgica i en els inicis de la efervescència del catalanisme polític; en ell hi han transcorregut quatre generacions de forners que han fornit de pa als andreuencs i a les andreuenques. L’actual propietari Ramon Girabal ha decidit plegar veles abans que els deutes se’l cruspeixin. Ha volgut acomiadar-se com Déu mana, amb una festa en la qual, a més del propi Girabal, hi han participat en els parlaments Pròsper Puig en nom de l’Eix Comercial i l’historiador Pau Vinyes i Roig en nom del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias. La festa commemorativa duta a terme el dissabte 30 de juliol i amb molta calor, atès l'espai de l'obrador era ple de gent i d'escalfor de la darrera fornada, també va comptar amb la participació del grup teatral L’Avançada del Casal Catòlic de Sant Andreu de Palomar -recreant la història del local per la memòria dels seus protagonistes, els Girabal- , agrupació escènica de la qual Ramon Girabal n’és un dels actors principals . La darrera fornada, realitzada la nit anterior del seu tancament, va ser emotiva i seguida per alguns veïns i fotògrafs, com Jordi Esplugas i Xavier de la Cruz, que van voler immortalitzar aquell moment històric amb les seves captures fotogràfiques.
La fleca, coneguda en els seus orígens com a Forn Andreuenc, va ser fundada pel besavi de Ramon
Girabal, Bartomeu Girabal i Plans (1875-1914), qui s’havia instal·lat a Sant Andreu de
Palomar provinent d’Artés (Bages), on la fil·loxera havia arrasat les vinyes i
calia cercar nous horitzons professionals. Un cop instal·lat a Sant Andreu
lloga al carrer de Servet num. 34 un local, que anteriorment havia estat una
botiga, per instal·lar-hi un obrador i mostrador de venda de pa i de dolços i
coques. Ramon Girabal explicava en una reportatge sobre el forn, publicat a la revista Sant Andreu de Cap a Peus (febrer de 2010) el seu besavi va fer venir una màquina de pastar des de Girona en tren i com l'època era convulsa, ja que era l'any de la Setmana Tràgica, va contractar un pistoler per protegir la maquinària des de l'estació de Sant Andreu de Palomar de la companyia MZA -l'actual Sant Andreu Comtal- fins a l'establiment del carrer de Servet.
En morir el besavi de forma prematura
la besàvia Francesca Tort es feu càrrec del negoci. Després va passar a mans del fill Josep
Girabal i Tort (1901-1996), forner de nit i fotògraf de dia atès va ser un dels fundadors de l’Agrupació
Fotogràfica Saint-Victor de Sant Andreu de Palomar, una de les primeres associacions fotogràfiques de Catalunya i en
la qual hi van sobreeixir fotògrafs com Antoni
Arissa, Lluís Batlle, Andreu Pinyol, ... També, fou un gran assidu al teatre i com actor aficionat actuà al Casal Catòlic de Sant Andreu de Palomar. El 1930 naixia en Bartomeu Girabal i Xicola, el qual arribaria a poder gaudir de la festa del centenari, morint el 2015 i es casaria amb Maria Xicola i Batlle, qui en morir el febrer de 2009 va fer endarrerir fins el juny d'aquell any la commemoració dels cent anys de la fleca.
Entre les vicissituds viscudes al llar
dels 113 anys s’albira el tancament del negoci durant el conflicte bèl·lic del
1936-1939. Els de la FAI van assaltar el local i se’n van endur quasi tots els
estris. En aquells temps de racionament per culpa dels estralls de la guerra
provocada per l’aixecament feixista del juliol de 1936, la Generalitat de Catalunya
es veié obligada a tancar alguns forns, entre ells el Forn Girabal, a fi i
efecte de reduir i supervisar la
distribució de farina i els punts de
venda de pa. El motiu: tenir controlat el repartiment de pa envers la ciutadania
i evitar tripijocs d’alguns estraperlistes que se n’aprofitaven de l’escassetat
dels aliments per tal d’encarir-los encara més i fer negoci. Aleshores, en Ramon Girabal el van enviar a treballar a Cal Querido, un forn situat al carrer Gran, a tocar de la Fleca Mauri.
En finalitzar la guerra el forn va
reobrir i al cap d'uns anys s’amplia el negoci i la producció s’enforteix. L'allau d'immigració fa que creixin noves barriades a l'extrem nord-oest de l'antic municipi, el que avui coneixem com a districte de Nou Barris. En ser barris mancats d'equipaments i botigues en els seus inicis, a la dècada dels cinquanta, va comportar que molts nouvinguts baixessin a comprar el pa a Sant Andreu, entre ells a Can Girabal. Tanmateix, amb la construcció de l'avinguda Meridiana cap a finals dels anys seixanta del segle passat, la qual va comportar la divisió del districte -fet que acabaria configurant els districtes de Nou Barris i Sant Andreu-, així com la proliferació de forns en aquestes noves barriades (Verdum, Porta, Prosperitat, Guineueta,...) va fer que el nombre de clients baixés considerablement. Havien arribat a tenir tres treballadors a l'obrador i dues dependentes, però en baixar les vendes calgué reduir dràsticament el nombre de assalariats. El 1966 naixia l'actual i darrer propietari, en Ramon Girabal i Ros. El 1998 es va casar amb la Teresa Oliva Basté, qui malauradament va morir jove.
Els artesans del pa vivien en el
mateix edifici i les hores de feina eren bàsicament nocturnes per tenir el pa
llest a l’endemà, per tal de poder-lo
oferir als clients. Les dones de la família recolzada per dependentes eren les encarregades
de vendre el pa tot just sortit del forn. Una de les anècdotes es que el forn,
l’estructura, no es podia deixar d’escalfar. Per aquest motiu el forn sempre
havia d’estar a ple rendiment i durant el mes de vacances calia que algú l’escalfés
per tal que amb el refredament no s’escardés.
Segons declaracions al diari digital Vilaweb l’actual propietari el tancament forçós és degut a “(...) l’augment incontrolat dels preus en general, sobretot les matèries primeres”. El forn, segons Girabal, en referència a l’augment del preu del gas, en la mateixa entrevista ens diu: “No es pot refredar mai, gasta moltíssim. Per escalfar un forn com el meu o cremes gas o cremes gasoil, i mira quin preu va el gasoil”. I l’electricitat, que podria ser l’alternativa també va cara.
Ara, només ens queda el record gràfic d’un establiment que ha deixat petjada en la memòria de molts andreuencs i andreuenques. Aquest 113 anys no són en va, són memòria viva d’un poble que vol preservar el seu passat com a testimoniatge d’un temps viscut.
Pau Vinyes i Roig
Comentaris