80 cm DE NEU VAN PARALITZAR TOT UN POBLE

La nit de Nadal de l’any 1962 molts andreuencs i andreuenques eren celebrant el naixement de Jesús a les esglésies parroquials de Sant Andreu de Palomar, dels Padres i de Sant Pacià. La tradicional missa del Gall aixoplugava tota una comunitat veïnal sotmesa en una dictadura que l’ofegava a nivell polític i social. Eren temps difícils però al mateix temps de resistència. De plans de desarrollo i d’esclat turístic en molts pobles de la costa catalana. A dins de les esglésies cants de germanor i pregàries de benaurança a l’exterior una pluja convertida en neu fina i suau anava calant. En sortir de la missa del Gall molts veïns i veïnes van acollir aquella nevada amb sorpresa i alegria. Segons La Vanguardia Española  (27/12/1962): “La mayor parte de los fieles pudieron regresar normalmente a sus domicilios y no se empañó la tónica alegre y brillante de la Navidad que estaba comenzando”. Ningú es podia imaginar que dos dies després aquell esclat joiós es convertiria en un greu problema a nivell de ciutat. La temperatura va caure deu graus en poc més de tres hores. Començava a nevar de forma continuada i no va parar  fins a l’una del migdia del dia de Nadal.

 

 

El Bar Colòmbia, situat a la Rambla de Fabra i Puig, durant la nit del 24 de desembre de 1962. Joan Vinyes i Riera / Fons Família Vinyes-Roig.
 

 

Les darreres nevades del segle XX a Barcelona van ser poca cosa comparada amb la magnitud de la neu caiguda en aquell Nadal de 1962. La ciutat va quedar paralitzada del tot. En ser un dia festiu i el poc trànsit rodat de cotxes, troleibusos i tramvies va fer que la neu quallés més ràpidament. A Sant Andreu de Palomar , segons el meteoròleg Sergi Corral, hi va haver un gruix entre els 70 i 80 cm de neu, de 40 a 60 cm al centre de Barcelona i entre 70 i 90 cm dalt de la serra de Collserola. Més enllà de la ciutat Comtal, els gruixos de neu foren encara més importants. A les comarques del Vallès Occidental i Vallès Oriental el gruix superà el metre de neu. Fets com el de Nadal d’aquell any, es donen una vegada cada segle i el cas més comparable i immediat a aquella efemèride, l’hem d’anar a cercar entre els dies 9 i 10 de febrer de 1887.  Per a molts, sobretot els més menuts, la nevada hi va deixar un agradable record d’infantesa, però per a molts adults de les zones perifèriques de les ciutats metropolitanes, mal connectades amb el centre i amb moltes manques d’equipaments socials i culturals i en plena extensió urbanitzadora arran de l’onada immigratòria dels inicis del desarrollismo dels anys seixanta, no els hi va deixar pas cap satisfacció. I, a més, molts dels veïns van patir anteriorment les nefastes i mortíferes riuades del setembre d’aquell any.

 

Sant Andreu i la ciutat de Barcelona van quedar col·lapsats. Els transports públics terrestres no funcionaven – només les línies de metro que tenien el tram cobert. A Sant Andreu de Palomar el metro només arribava a Fabra i Puig (al cor del poble no arribaria fins el març de 1968). Molts cotxes particulars van quedar encallats enmig del gruix de la neu. Els serveis d’urgències van patir per a poder realitzar les seves escomeses. Es calcula que a nivell de ciutat els bombers van fer tres-centes sortides.  L’aeroport del Prat va quedar tancat i no retornà a la normalitat fins el dia 30 de desembre. El serveis d’enterrament així com hospitalaris van haver de fer grans esforços per a poder realitzar la seva tasca en condicions. En glaçar-se l’aigua moltes canonades van quedar paralitzades i fins dies després no es normalitzà el corrent.

 

La plaça d'Orfila durant la nevada de la nit de Nadal de 1962. Joan Vinyes i Riera / Fons Família Vinyes-Roig.
 

 

Però com es va produir aquell fenomen meteorològic a Catalunya? El tot just meteoròleg esmenta, en Sergi Corral, ens ho descriu de forma clara i concisa:

 

La meteorologia, com tota ciència, té uns principis físics o lleis fonamentals que ens  expliquen  tots el processos físics i fenòmens meteorològics que es donen a la troposfera. Però a voltes, apareixen excepcions i a la gran cuina meteorològica, s’experimenten combinacions  d’ingredients inversemblants amb plats sorprenents. Una d’aquestes lleis ens diu que a mesura que l’aire es va fent més sec, aquest redueix proporcionalment la seva capacitat de contenir humitat i com a resultat final, es redueix la probabilitat de pluja. En contades ocasions, gràcies a la influència de la mediterrània, aquesta llei s’incompleix i és poden combinar entrades potents d’aire fred procedents d’Europa amb vents humits procedents del mediterrani, només en aquests casos pot aparèixer la neu a cotes baixes i fins i tot arran de mar. La seva predicció segueix essent un misteri i moltes vegades,  més un acte de fe que no pas d’estudi.

 

Mapa isobàric (Pressió SFC) del 24 de desembre de 1962. Font: La Vanguardia.
 

 

Els dies previs a la nevada (del 20 al 23 de desembre de 1962) una gran irrupció d’aire fred continental atacava gran part d’Europa, mentre que un gran anticicló de bloqueig, situat entre les Illes Britàniques i els Països escandinaus, obligava a tota aquesta bombolla freda a baixar cal al sud i sud-oest. El 24 de desembre, la glopada freda travessava els Pirineus i el vespre d’aquella mateixa jornada es formava una petita àrea de baixes pressions entre Balears i Catalunya, la qual enviava llevant humit, cap a casa nostra.  (Corral, Sergi. Extret d’un dels textos de l’exposició “La nevada de 1962 a Sant Andreu de Palomar”, gener de 2013)    

 

Per Sant Esteve el sol va sortir de nou, però la ciutat continuava coberta de neu. Les escombraries no van poder ésser recollides – en molts indrets encara es feia la recollida a mà- i això va provocar molèsties per a molts veïns i veïnes. Les autoritats de l’època recomanaven: “Se ruega encarecidamente al vecindario que , con del fin de aligerar el enrome volumen de trabajo que pesa sobre el servicio de recogida de basuras, procure quemar aquellas que por su naturaleza sean combustibles en los hornos domésticos” (La Vanguardia Española, 27/12/1962). També, es recomanava a veïns i veïnes la neteja de terrats, sostres i voreres per tal d’evitar mals majors. En algunes cases, magatzems i coberts el gruix de neu caigut va ocasionar esfondraments. En alguns indrets de la ciutat calgué desallotjar habitatges  per por de l’enfonsament del sostre. Foren repartides, prèvia presentació del document nacional d’identitat, 800 pales en tota la ciutat per a la recollida de neu, lliurades per l’exèrcit espanyol. A Sant Andreu de Palomar els bombers hagueren de fer una sortida d’emergència per tal d’apagar un foc en : “...una carpinteria de la barriada de San Andrés . Se envio una autobomba  y fue sofocado unas horas después” (La Vanguardia Española, 27/12/1962).

 

Entremig d’aquest batibull alguns aprofitaven per fer ninots de neu – coberts amb una bufanda i un barret, talment com si fossin figures humanes. L’edició del diari barceloní, esmentat més amunt, es feia ressò d’aquest fet: “Igualment se multiplicaron por la ciudad las iniciativas bien humoradas de levantar monigotes y castillos de nieve, que contaron con una perduralidad poco frequente en Barcelona y permanecieron horas y horas pregonando el buen humor con que nuestras gentes han hecho cara al trance”.

 

El gremi de forners va treballar de valent. Es vengué  més pa que en vuit dies seguits. La Delegación Provincial Abastecimientos y Transportes comunicava, via premsa escrita, que el dia 30 d’aquell mes tots els forns de la ciutat vendrian pa amb total normalitat. Alguns venedors davant la situació aprofitaren per a guanyar més calerons i apujaren preus en aliments bàsics. Des de l’administració se’ls obligà a corregir aquests desnivells monetaris. Fou necessari adquirir d’un vaixell, ancorat  a Barcelona, patates d’origen polonès ja que la neu havia ensorrat un magatzem on es dipositava aquest tubèrcul.

 

L’alcalde de Barcelona, José Maria de Porcioles y Colomer, davant la impossibilitat de fer front a la quantitat de neu caiguda va demanar ajuda al Principat d’Andorra, a través d’un vell conegut: Andreu Claret i Casadesús. Claret era un reconegut activista republicà refugiat entre França i Andorra, que es dedicava al disseny i construcció de carreteres de muntanya. Tenia una flota de màquines llevaneus per a poder realitzar les seves comeses. Vuit màquines llevaneus amb l’Andreu Claret al capdamunt es van posar rumb cap a Barcelona escortats per la Guàrdia Civil. Tanmateix, en ser un exiliat polític va tenir problemes per a creuar la frontera entre Andorra i l’Estat espanyol.  Segons explicava ell mateix al programa Temps de neu de TV3: “Em van tenir quatre hores aturat... A la frontera em van portar un document per signar i demanar permís al cap d’Estat per entrar. Recordo que vaig fer una mica de conya amb el cap de policia de la zona:

 

-       El cap d’Estat? Qui és aquest senyor? Jo sóc un home que puc anar pel món  i no signo papers. No m’agraden els papers.

-       És que si no signa no el deixem entrar...

-       Doncs, vostès mateix, ens prenem un cafè i ens esperarem – vaig contestar.”

 

Es va esperar quatre hores, fins que el mateix De Porcioles va trucar i va ordenar que el deixessin passar. En arribar a Barcelona va ésser rebut per l’alcalde, el qual li va comentar que fes la feina i marxés. Just després a l’Ajuntament es feia un seguit de parlaments sobre l’afer amb el capità general, l’alcalde i el governador civil. Andreu Claret en el seu torn de discurs va parlar en català. Rebombori tot seguit i malestar en sentir aquelles paraules en una llengua, aleshores, no oficial. Les màquines llevaneus d’en Claret van ser del tot necessàries per a fer sortir Barcelona d’aquell sotrac que l’impedia actuar en plena normalitat. 

 

Per tal de poder fer una bona recollida de la neu així com per a poder facilitar la circulació per carrers i places es va demanar als veïns i a les veïnes que, de forma temporal, aparquessin els cotxes dalt de la vorera. Algun espavilat o despistat va aprofitar aquest fet per tenir el vehicle estacionat més del compte, la qual cosa comportà la corresponent multa de tràfic.

 

Els dies 30 i 31 de desembre tornava la normalitat a la ciutat de Barcelona. Tot i que en alguns indrets la neu encara es feia notar. Per a molts andreuencs i andreuenques aquells dies van ésser excepcionals. Una escletxa dins d’una quotidianitat anamòrfica. Andreu Claret, un dels fundadors d’Esquerra Republicana de Catalunya, l’any 1931, en l’esmentat programa  Temps de neu va  cloure l’entrevista amb un to irònic: “ I vam alliberar Barcelona!” Una frase molt ben oportuna dita per una persona que havia lluitat en el bàndol republicà.

 

Reconstrucció del mapa dels gruixos de neu de l'episodi del 24 al 26 de desembre de 1962. Font: Sergi Corral.
 

 

El Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, amb la col·laboració del Sant Andreu de Cap a Peus -revista editada per l’Associació de Veïns i Veïnes de Sant Andreu de Palomar-, l’Editorial Efadós i el Centre Cultural de Can Fabra van commemorar el 50 aniversari de la nevada amb una exposició a la sala d’exposicions de la Biblioteca Ignasi Iglésias-Can Fabra amb el títol “La nevada de Nadal de 1962 a Sant Andreu de Palomar”. La mostra va restar oberta del 8 al 30 de gener de 2013 i va comptar amb la participació de veïns i veïnes que hi van aportar un reguitzell de records. Prèviament des de les xarxes socials -sobretot des del grup de facebook Sant Andreu de Palomar Abans- es va escometre una crida per tal que la gent aportés records, anècdotes, vivències i imatges d’aquella nevada. La proposta va tenir una bona acollida i foren molts els andreuencs i andreuenques que hi aportaren el seu gra de sorra. 

 

El dia de la inauguració el meteoròleg andreuenc Sergi Corral va pronunciar una conferència sobre el tema, il·lustrada amb imatges i amb dades. Arran d’aquesta experiència qui escriu aquestes ratlles, comissari de l’exposició més amunt citada, vas ésser convidat a Alcanar a la 12a Trobada d’Entitats i Associacions de la Diòcesis de Tortosa, celebrada el 28 de novembre de 2016, amb l’eix central commemoratiu del 60 aniversari de la nevada de 1956 i coorganitzada per l’Institut Ramon Muntaner. Hi vaig impartir una xerrada documentada amb imatges sobre la nevada de 1962 i l’experiència expositiva realitzada la Biblioteca Ignasi Iglésias-Can Fabra.

 

El 50 aniversari de la nevada de 1962 fou el pretext per a recordar un fet meteorològic ben viu, encara avui recordat amb nostàlgia, en la memòria de molts ciutadans i abastament fotografiat.

 

Pau Vinyes i Roig

Article publicat anteriorment a la revista Frontissa, l'1 d'octubre de 2020.


 

Epíleg  

 

Llistat de les nevades més importants ocorregudes a Barcelona, 1600-2012. 

Font: Sergi Corral.

 

Fonts d'informació: Hemeroteca de La Vanguardia, Observatori Fabra (1904-2012), Observatori de Barcelona: Sant Andreu (2004-2012), Mariano Barrientos (UB): Nevades a Barcelona als segles xvii i xviii, Joaquim Ibáñez - Blog: "Històries del Temps", Josep Maria Gasca - Blog: "La Gota Fria", Javier Martín-Ve, Sergi Corral.



Comentaris