Els fets històrics no els podem obviar per dolorosos que seguin o per que ens repugnin ideològicament. Van succeir i no els podem amagar. Tot això ve a tomb pel fet que l’estiu de 1940 a Sant Andreu de Palomar, concretament al cementiri, s’hi va realitzar un homenatge a quatre alemanys morts durant els primer dies de la Guerra Civil, en el qual hi van assistir soldats i oficials nazis conjuntament amb falangistes i admiradors dels règims totalitaris espanyol i alemany.
El 4 d’agost de 1940 el Cementiri de Sant Andreu de Palomar es va omplir de simbologia feixista. S’hi homenatjaven quatre joves alemanys morts el 23 de juliol de 1936, quan Wilhelm Gatje, Helmut Hofmeister, Günther Swalmius i Thomas Treiz, pretenien marxar cap a Hamburg, Alemanya, on s’hi celebrava a finals de juliol el congrés de les joventuts del Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors (NSDAP en alemany), el qual portava com divisa Vigor per l’alegria. Una patrulla de milicians en descobrir-los els va assassinar. El diari del Movimiento Solidaridad Nacional ho narrava així: (1)
“Era el 23 de julio de 1936 cuando cuatro súbditos alemanes se dirigieron a su patria, saliendo de Barcelona en su propio coche. Pero el destino no quiso que estos jóvenes volvieran a ver su tierra natal, ni a sus familiares. Algunos años ya estaban estos alemanes trabajando en España para el desarrollo del intercanbio industrial y comercial entre Esapña y Alemania. Dos de ellos vivieron en Barcelona, y los otros dos, en Sevilla (...) Pero cuando llegaron a Barcelona fueron sorprendidos por los acontecimientos políticos, de tal manera que no podían seguir, por el momento su viaje. Reuniédonse entonces con los amigos residentes en Barcelona, y que tenían ya todo preparado para el viaje a Alemania., reemprendieron el viaje en aquel 23 de julio de 1936, para llegar a la frontera de Port-Bou. Pero ni siquiera lograron pasar por los arrabales de Barcelona. Al llegar a Sant Martín fueron detenidos por las bandas marxistas, saqueados y maltratados y vilmente asesinados. Y sólo por haber sido alemanes hasta el último momento”.
L’agost de 1940, tot just feia un any de l’inici de la Segona Guerra Mundial i el règim del general Franco donava ple suport a Adolf Hitler. Temps després, Franco, veien com el bloc feixista perdia la guerra es decantaria per l’anticomunisme per tal de salvar els mobles i seguir reprimint amb mà ferotge i assassina durant quaranta anys i deixant com herència el seu llegat repressor, encara ben present avui entre alguns jutges de la judicatura espanyola.
La cerimònia de l’homenatge va deixar curioses imatges de soldats d’ambdós estats uniformats i desfilant amb tota la simbologia que els corresponia. La colònia alemanya de Barcelona va erigir en el recinte funerari una pedra commemorativa amb una placa, avui desapareguda (no sabem si malmesa per vandalisme i retirada o bé sostreta oficialment per la Llei de Memòria Històrica) i guarnida per a l’ocasió de flors. La làpida contenia la inscripció següent: (2)
“Wilhelm Gaetje, nacido 2-6-1907.
Helmuth Hofmeister, nacido el 4-9-1909.
Günter Swalmius-Dato, nacido el 14-4-1910.
Thomas Treiz, nacido 11-12-1903.
Wurden am 23 Juli 1936 auf dem Wege zur Heimat ermordet.
Inmolados por la España, Una, Grande y Libre”
A l’acte hi assistiren el cap del Partit Nacionalsocialista Alemany per Espanya, Thomsen; el cap local de l’esmentat partit, Bartoleit; el consol general d’Alemanya, Dr. Jaeger; els consols Rüggeberg i Bock; la delegada de la Secció Femenina de les Joventuts Hitlerianes, Margot Schneider. Per part espanyola hi feren acte de presència el comandant Collado, en representació del Governador Militar; Felip Batlló, vicepresident de la Diputació de Barcelona; Enric Mellado, en representació del Governador Civil; Marqués de Rebalso, cap de la policia a Barcelona; Carlos Trías, cap provincial accidental de la FET i les JONS; Luys Santa Marina, conseller nacional i director de Solidaridad Nacional; José Bonet del Río, alcalde accidental de Barcelona; regidors de l’Ajuntament de Barcelona, membres de la secció femenina de les FET i JONS i el cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona Manuel Ribé Labarta, entre altres.
Dues banderes, l’espanyola i la de l’alemanya nazi, acompanyades de les ensenyes de la Falange i la Nazi, presidien el monument amb el recolzament d’un grup escolta. El citat periòdic del Movimento descrivia l’acte d’aquesta forma: (3)
“ A la entrada de la necrócropolis había, debidamente formados, a un lado tres centurias de la Falange Tradicionalista y de las J. O. N. S., y al otro lado el Partido Nacional-socialista alemán , Servicio de Orden y Juventud Hitleriana”.
Vuitanta músics de la Banda Municipal de Barcelona hi van participar. No hi va faltar poesia i cançons lloant el feixisme. La Banda Municipal va interpretar la marxa fúnebre del “Crepuscle dels Déus” de Richard Wagner. Els discursos van anar a càrrec de Bertoleit, qui alternà l’alemanya amb el castellà. Tot seguit pronuncià unes paraules el delegat de la Falange Carles Trías , en nom dels espanyols. Seguidament la Banda Municipal interpretà la “Marxa fúnebre” de Beethoven.
El darrer en parlar fou Thomsen, president t del Partit Nazi a Espanya, vingut expressament de Madrid. Segons Solidaridad Nacional: (4)
”Dijo, en su discurso, que igualmente como dieron centenares de soldados alemanes de la "Legión Cóndor" su vida en España, también estos cuatro jóvenes alemanes lucharon por una idea nueva, para el bien de su Patria y también para el bien de la Espafía Una, Grande y Libre. La sangre de estos muertos, caídos en tierra española, refuerza ia compenetración entre los dos paises amigos, subrayando, asimismo, que España es el país en cuyo suelo se ha filtrado más sangre española por la libertad de esta nación que en ningún otro país”
Finalment la Banda Municipal va interpretar la cançó del Cara al sol i l’himne alemany, amb la desfilada de les seccions cadets de la FET y JONS i les Joventuts Hitlerianes.
La pedra i la desapareguda làpida estaven just enfront de la necròpolis del soldat desconegut, espai propietat de l’Exèrcit Espanyol, i la Creu de Terme de Sant Andreu (rèplica de l’original, la qual es troba al jardí del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias). La premsa de l’època se’n feu ressò de forma escadussera, i només la citada Solidaridad Nacional en feu un extens reportatge amb fotografia inclosa.
Mausoleu del Soldat Desconegut, propietat de l'Exèrcit Espanyol. Galdric de Rocabruna i Pi.
L’oblit d’aquest homenatge va perdurar durant molts anys, fins que el periodista Jordi Finestres i Martínez en va fer esment en un reportatge publicat a la revista d’història Sàpiens l’hivern de 2011, qui després en faria un esbós per a la revista local Sant Andreu de Cap a Peus, editada per l’Associació de Veïns de Sant Andreu de Palomar, sota el títol “Esvàstiques a Sant Andreu” (número d’abril de 2011).
Per sort, avui el cementiri de Sant Andreu de Palomar és un lloc de repòs i la simbologia feixista ha desaparegut completament. Tot i això, no estaria pas malament que un plafó fes esment d’aquest fet històric, tot contextualitzant-lo amb l’època i destacant-ne tot allò de contradictori comportaven aquells reconeixements vers els valors democràtics.
Pau Vinyes i Roig
1-2-3-4: "Homenaje a los alemanes asesinados en Barcelona por los rojos", Solidaridad Nacional, 6 d'agost de 1940, p. 4. AHCB.
Comentaris