Des de petit a casa meva sempre hem dit anar a Barcelona
quan ens referim que anem al centre de la ciutat. Visc a Sant Andreu de
Palomar, antic poble del Pla de Barcelona. L’any 1897, per Real Decret
signat per la Reina Regent Maria Cristina, sis pobles del Pla van ser
annexionats a la capital de Catalunya. Gràcia, Sants, Sant Martí de
Provençals, Les Corts de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles així com
l’esmentat Sant Andreu de Palomar van perdre llur autonomia municipal i
passaren a engreixar d’habitants i de territori Barcelona. Més tard,
Horta (1904) i Sarrià (1921) s’afegiren a la cua de pobles annexionats.
L’annexió – el sinònim agregació
no m’acaba de fer el pes tot i que el significat sigui el mateix- va
esdevenir per a molts andreuencs i andreuenques un fet consumat. Una
decisió presa des de dalt sense consultar el poble. Cal remarcar que les
administracions municipals d’aquell temps eren molt corruptes i el
caciquisme polític era ben present en molts llocs de l'Estat. Un cop
consumada la decisió política el poble andreuenc desperta de sobte i
s’hi oposa en veure que les conseqüències de l’annexió eren més aviat
molt negatives per als seus interessos. Es crea una Junta
Desagregacionista encapçalada per un tal Boguñà. La Junta va moure cel i
terra per a aconseguir de bell nou la independència del municipi.
Segons la Junta Sant Andreu de Palomar no podia ser annexionat a
Barcelona atès que la Llei Municipal de 1877 deixava ben clar que perquè
un municipi més gran s’annexionés un poble petit calia
que fes frontera entre les dues poblacions i fes menys de sis
quilòmetres de distància. No era el cas de Sant Andreu ja que no feia
frontera amb Barcelona sinó amb Sant Martí de Provençals i des de la
futura plaça de Catalunya fins a la Riera d’Horta – límit territorial
pel sud andreuenc- hi havia, aleshores, més de sis quilòmetres.
L’expresident de la República Espanyola, Nicolás Salmerón, actua com a advocat
defensor dels interessos andreuencs. S’arriba a interposar un
contenciós administratiu. Malauradament, l’any 1902 el recurs és
desestimat i el poble esdevé un nou barri de la gran urbs barcelonina.
Aquest
fet, segurament, deixa petjada en moltes famílies de l’antic municipi i
malgrat que s’ha perdut la independència municipal es continua
considerant Sant Andreu de Palomar com a poble. Les cartes continuen
mostrant a la capçalera el nom de l’indret. I temps després al topònim
de la ciutat s’hi afegeix un SA entre parèntesis. Avui amb la
facilitat i comoditat dels correus electrònics dubto que s’hi afegeixi
el nom de Sant Andreu de Palomar – tot i que un servidor ho fa, com a
mostra d'identitat del lloc on s’ha criat, respirat, alegrat i emprenyat en abundància-.
La gent gran continua fent servir l’expressió anar a Barcelona,
i algun jove que altre. L’he fet servir més d’un cop amb gent forana i
m’han mirat amb una cara d’estrany. Com qui es creu amb el dret de
corregir-te cada dos per tres quan ho esmentes. Per a molts és un gran
orgull poder fer servir l’expressió anar a Barcelona – i també anar a Gràcia, anar a Sants...-
. Sóc realista i m’adono que l’annexió dels pobles del Pla de Barcelona
era un fet dat i beneït. L’historiador andreuenc Martí Pous i Serra
(1910-1997) ho va deixar ben clar: “ L’annexió és com la fruita dels
arbres que cauen quan són madures”. Un fet tangible. Tanmateix, tot i
que la fruita ha caigut, l'expressió anar a Barcelona, malgrat el pas i els canvis de temps, segueix ben viva. I que duri per molts anys.
Un que ha anat a Barcelona per a poder-ho expressar en públic.
Pau Vinyes i Roig.
Imatge: Bitllet anada i tornada Sant Andreu-Barcelona del ferrocarril MZA. Fons Frnacesc Josep Román i Campoy
Comentaris
Pep