A casa no acostumo esmorzar.
De fet ho faig a fora de casa. Avui en sortir he anat a cercar un llibre i
després a recollir un paquet. Fet ambdues coses m’he dirigit cap a la Taverna
de Can Roca per fer-hi un bon esmorzar, d’aquells que fan història. En Josep
Maria, l’amo de Can Roca, és un crac de la cuina de mercat. Ha guanyat diversos
premis en categoria d’esmorzars de forquilla. Aquest cop l’han fet sortir a la
revista Time Out en un reportatge
sobre entrepans de “categoria”. Curiosament l’entrepà que he menjat era el
seleccionat per a l’article. Era un entrepà de cansalada i vianda. Talment
fabulós i molt gustós. Per dir-ho en poques paraules: una meravella d’entrepà.
A Can Roca, a més
d’esmorzars de forquilla i ganivet s’hi fan dinars. La cuina és del dia i és
cuinada pel propi Josep Maria i la seva tia Pepita. En acabar de servir els
esmorzars – a partir de les 12 del migdia ja no se’n serveixen- en Josep Maria
cistell en mà se’n va fer les darreres compres al Mercat. Compra teca
fresca i ben servida i tallada. Els
àpats exposats al migdia són cantats. No hi ha carta ni menú. El preu és fix,
tan si s’ha begut una ampolla com dues de vi o bé s’han pres dos o tres cafès.
A cada taula en Josep Maria s’hi apropa tot col·locant les mans en un cantó de
cada extrem i com si fos un cantant del Bello
canto canta els plats del dia. És tot un ritual. Tot de memòria i sense
deixar-se cap farciment o acompanyament. De sota el seu bigoti sorrut surten
les paraules culinàries adequades que deixades anar amb un rampell estoic,
s’endinsen en la ment del client, el qual després de la sorpresa del cant no
sap si aplaudir o bé triar el seu menjar preferit. I així mateix succeeix
en el segon plat i en les postres. Dos joves cambrers l’ajuden en el noble art
de servir els comensals.
En acabar de dinar
el plaer del bon menjar s’omple per tot el cos. El cafè, les copes i , en temps
que es podia fumar en locals públics, del bon puro guarnien de satisfacció i de
glòria aquell racó de món. En les parets de Can Roca hi ha història viva. Farcida
d’anècdotes i de llargues partides de domino. Resseguint generació rere
generació fins arribar a en Josep Maria Can Roca ha sabut lluir amb bon
mestratge i sabedora herència la bona cuina popular.
En sortir de Can
Roca un té la impressió d’haver trepitjat un temple sagrat i en topar amb la
realitat de nou adornar-se’n que tot just ha sortit d’un túnel del temps. Pocs
llocs queden a Barcelona d’aquestes característiques. A molt estirar una
vintena, refugiats entre carrerons i places dels antic pobles del pla de
Barcelona. El regust del bon entrepà m’acompanya allà on vaig i a voltes em
codifico en un farcellet d’orgull d’haver gaudit d’un dels plaers més
gratificants que pugui donar la vida. Em pessigo per tal de tocar de nou de
peus a terra. Segueixo el meu camí fins a arribar al destí encomanat.
Després del tràfec
de gestions i encàrrecs realitzats arribo a casa. M’assec davant de l’ordinador
i mentre capgiro els correus electrònics i els missatges de facebook rebuts,
m’adono que avui he tingut una estona de cel. Repetiré, n’estic segur. Vull
tocar més estones de cel.
Pau Vinyes i Roig
Fotografies i text: Time Out, divendres dia 15 de juny de 2012.
Fotografies i text: Time Out, divendres dia 15 de juny de 2012.
Comentaris