L'ÀNIMA REPUBLICANA DE VICENTE BENITO I DOMÍNGUEZ

Gràcies a la bona amiga Lourdes Pinyol i Selva vaig aconseguir poder entrevistar a tot un home ple de vida i de dignitat. Vicente Benito i Domínguez viu actualment a la residència de la Casa Asil de Sant Andreu de Palomar, d'ençà uns tres anys. Nascut a Irún, Gipuzcoa, el 4 d'abril de 1917.No parla el basc, però els seus avantpassats si que el parlaven. De ben petit, en quedar viuda la mare se'n va viure amb ella i els dos germans a Madrid, a casa de l'àvia materna. Estudia al col·legi religiós del Sagrado Corazón. Les inquietuds polítiques li fan militar a la Juventud Socialista, on coneixerà a en Santiago Carrilo, amb qui mantindrà una forta amistat amb el germà d'aquest. En esclatar la Guerra del 1936 es farà voluntari per anar al front. Participarà en l'assalt de la Caserna de la Montaña, a Talavera de la Reina. En aquest assalt faran presoners soldats del bàndol franquista.

Vicente Benito, als seus 95 anys, durant l'entrevista. Autor Galdric de Rocabruna.

Durant el conflicte bèl·lic serà nomenat comissari polític, tot participant en la vigilància de controls en carreteres. El darrer dia de la Guerra el viurà  a Las Rozas, a Madrid. Tot seguit serà detingut, empresonat i condemnat a 3 anys de presó. Els primers dies de detenció els passarà a les dependències de la Puerta del Sol i després a l'antic convent de monges de Santa Engràcia - habilitat com a presó. Segons ens conta el mateix Vicente Benito:

"En aquest convent vaig viure en capella. Cada nit se'n duien 20 o 25 persones per afusellar-les. Cada dia era un neguit en no saber quins serien els pròxims a endur-se'n. Ho vaig passar molt malament, per sort no em va tocar a mi".

La mare s'havia significat durant la República amb la formació política Acción Republicana, el partit de Manuel Azaña, qui l'any 1934 fundaria Izquierda Republicana. En acabar la Guerra serà empresonada sota condemna de sis anys a Amodieta, Bizcaia. Durant l'empresonament li seran tallats els cabells. Mentrestant el germà, aviador d'ofici, fa desaparèixer el seu aparell per tal que no fos utilitzat per l'exèrcit franquista. Durant la seva detenció va al·legar que ell anava com a observador i no pas com a pilot. En ser del cos d'elit i amb l'esmentat argument va poder eludir el captiveri, tot i això serà desterrat a Barcelona. Un cop alliberada la mare - arribarà a complir 3 anys de presó dels sis de la condemna-, fill aviador i mare viuran al carrer d'Arquímides de Sant Andreu de Palomar.

En Vicente Benito en sortir de la presó s'haurà de presentar cada quinze dies a la comissaria de policia. Gràcies a les bones gestions del senyor Justo Nogales, director general de Correus del sector de Madrid, podrà aixoplugar-se temporalment a casa seva. Justo Nogales havia estat veí de la família Benito-Domínguez abans de la detenció. L'any 1942 decideix anar-se'n a Barcelona:

"El meu germà em va enviar 20 duros per tal que els utilitzés per al pagament del bitllet del tren. El fet és que aquests 20 duros només m'arribaven per anar a Lleida. Un cop a Lleida vaig fer de rodamón. Vivia de la caritat"

Fa amistat amb gent d'ètnia gitana, amb aquests s'enfilarà per anar cap a Barcelona. Faran tot el trajecte a peu i conviurà amb ells, tot seguint les seves costums. Viuran de la caritat que aniran reben de poble en poble. El retrobament entre Vicente i la seva família esdevindrà un moment emocionant. A Barcelona, aconseguirà feina de pintor. En Vicente ens diu:

"Vaig treballar per un pintor anomenat Buixareu, amb qui vaig pintar de nou l'estació de França". 

Vicente Benito amb Lourdes Pinyol, durant l'entrevista efectuada a la Casa Asil de Sant Andreu de Palomar. Autor Galdric de Rocabruna.

Després d'aquests petits treballs aconseguirà entrar a treballar a la Maquinista Terrestre i Marítima durant 34 anys seguits. Es casa amb Àngela Gràcia Saura, amb qui es porta 14 anys de diferència. Àngela encara viu a la casa de tots dos situada  al carrer d'Agustí i Milà cantonada amb Gran de Sant Andreu, i visita el seu marit cada dia a l'Asil. Tots dos van considerar que per l'edat avançada d'ambdós era millor que en Vicente romangués a l'Asil, on rep les atencions necessàries per al seu desenvolupament quotidià. 

Les seves reflexions sobre Franco i la Guerra ens les descriu de la següent manera:

"Franco era un baixet resentit. La República va durar poc per culpa dels de sempre, dels terratinents i capitalistes que no volien cap mena de canvi" 

Diu sentir-se "republicano de pura cepa". En preguntar-li si seria factible una Tercera República em contesta:

"No seria possible per culpa dels actuals polítics"

L'estona transcorreguda amb en Vicente Benito i Domínguez, gràcies als seus quasi 96 anys de vida ben duts, va ésser una lliçó de memòria històrica. Un aprenentatge de la vida viscuda en dignitat. Recuperar les memòries d'aquells i d'aquelles que van lluitar pels valors democràtics que representava la Segona República és recuperar la dignitat humana.

Pau Vinyes i Roig

Historiador.

Entrevista realitzada el dimarts dia 26 de febrer de 2013.