EL 19 DE JULIOL DE 1936 A SANT ANDREU DE PALOMAR

El 16 de febrer de 1936 es celebraven les terceres eleccions legislatives a Corts del període republicà. Aquest cop les forces republicanes d'esquerres anaren coaliades i en resultaren vencedores enfront una dreta desunida. A Sant Andreu de Palomar el Front d'Esquerres fou l'opció vencedora (de fet a totes les conteses electorals de la Segona República ERC i els seus aliats foren els vencedors en aquest indret del Pla de Barcelona). Amb el triomf de les esquerres republicanes es decretà una amnistia per a tots els presos polítics derivats del sis d'octubre de 1934. Entre els presos amnistiats el president de la Generalitat de Catalunya i els seus consellers. Es restabliren els ajuntaments suspesos i l'Estatut d'Autonomia. A partir de l'1 de març Esquerra Republicana de Catalunya emprenia de nou el rumb del lideratge de la política catalana recuperant el poder de les institucions de les quals n'havia estat expulsada.

Assalt a les casernes d'artilleria de Sant Andreu de Palomar, el 19 de juliol de 1936. Agustí Centelles / AFB.



Durant els primers dies de la nova legalitat democràtica a Catalunya es visqué una certa normalitat, només escapçada per l'assassinat dels germans Badia. Miquel Badia destacat dirigent d'Estat Català fou abatut per un escamot anarquista. L'Ajuntament de Barcelona i els altres ajuntaments catalans així com la Generalitat de Catalunya s'esmerçaven a recuperar aquell esperit d'abans dels de l'octubre de 1934. 

Milicians fent instrucció al camp del C.E. Filatures Fabra i Coats, tardor de 1936. Tomàs Fàbregas / Arxiu CEII.

D'altra banda, el 18 de juliol s'havia de celebrar l'Olimpíada Popular, en resposta als Jocs Olímpics de Berlín, els quals havien rebut el vist-i-plau del comitè Olímpic Internacional. Aquelles olimpíades significaven la legitimitat del règim nazi de Hitler i per aquest motiu Barcelona , que havia sortit derrotada en l'elecció de ciutat per celebrar els jocs olímpics de 1936, va ésser l'escollida per a fer uns jocs paral·lels en què els valors democràtics i republicans excel·lissin enfront de la propaganda del feixisme imperant a mitja Europa. El sollevament del 17 de juliol va estroncar del tot la inauguració i realització de l'Olimpíada Popular de Barcelona. A la ciutat Comtal s'havien desplaçat centenars de ciutadans i ciutadanes provinents d'altres països amb el propòsit de participar-hi. Molts d'ells eren de fortes conviccions antifeixistes, van romandre al país i s'allistaren com a voluntaris a les Brigades Internacionals, escamots que lluitaren en el bàndol republicà durant gairebé dos anys tot defensant la República. La tardor de 1938 el govern de la República presidit per Juan Negrín els obligà a retornar a llurs països, en virtut dels acords de no intervenció.



Cartell Olimpíada Popular de Barcelona.
A Sant Andreu de Palomar ningú s'esperava que un grup de militars i civils es sollevarien en contra del règim legítim de la República. Els ciutadans de peu estaven capficats amb l'onada de calor i els més privilegiats, pocs per cert, amb les vacances d'estiu. Les fàbriques andreuenques com la Maquinista, la Hispano i la Fabra i Coats funcionaven a ple ritme. La quotidianitat andreuenca es va veure alterada pel cop d'estat del 19 de juliol a Barcelona, ja que les casernes d'artilleria andreuenques en foren una de les principals protagonistes. Segons l'historiador andreuenc Jordi Rabassa:



«La derrota del cop d'estat del 17 de juliol a l'Àfrica i del 19 a Barcelona s'explica, en bona part, amb l'episodi de l'ocupació de les casernes de Sant Andreu, on feia alguns dies que s'hi havien concentrat voluntaris tradicionalistes. Les seccions locals dels sindicats industrials s'organitzaren per assaltar-les després que un parell de columnes avancessin cap al centre de Barcelona per defensar el cop d'estat, deixant les instal·lacions desguarnides. Hi hagué enfrontaments a trets, i hi morí el jove Jaume Oller (dies després el passeig de Torras i Bages seria rebatejat de nou amb el seu nom). De nit els darrers ocupants fugiren i s'inicià el saqueig de les instal·lacions, on hi havia uns 30.000 fusells que inicialment es repartiren de manera espontània. Més tard, Andreu Capdevila, treballador de la fàbrica Fabra i Coats, i els seus companys de la CNT n'organitzaren el repartiment. Al final del dia s'aturava la rebel·lió.»

Barricades al carrer Gran de Sant Andreu, probablement amb data del 19 de juliol de 1936. Autor desconegut / Fons Família Mercadal.

Gràcies a l'acció coordinada de la Generalitat de Catalunya, les forces d'ordre públic – Guàrdia d'Assalt, els Mossos d'Esquadra comandats per Frederic Escofet i Pérez Farrás i sobretot per la Guàrdia Civil dirigida pel comandat Escobar-, el comandant Felipe Díaz Sandino -responsable de l'aeròdrom de Barcelona- i amb l'ajut dels obrers que van sortir al carrer el cop a Barcelona va fracassar. El general Goded, vingut expressament des de Mallorca per fer-se càrrec del sollevament a la capital catalana, en veure que el cop era fallit es rendí i va ésser detingut, jutjat i afusellat al cap de pocs dies.



Un cop els anarquistes es van fer forts a Sant Andreu de Palomar amb l'assalt a les casernes, es dirigiren cap a la parròquia de Sant Andreu i decidiren calar-hi foc. També sorgí la proposta de fer volar la cúpula però la idea és desestimà per por de malmetre les cases dels voltants. Ernest Codina Buexeda, funcionari municipal, en el programa de la Festa Major de Sant Andreu de Palomar de l´any 1972 -on li feren una entrevista arran de rebre la distinció de la insígnia d´or per part de la Junta Municipal del districte IX- comentà:



"Supe que se pretendia dinamitar la cúpula de la iglésia parroquial de San Andrés. Estaban ya preparados ocho cartuchos de dinamita en cada una de las cuatro columnas bases de sustención. Empleando todos los medios de persuación a mi alcance, logré hacerles desistir de tal propósito hasta que no viniese autorizado por la autoridad gubernativa de aquel entonces, entre otras consideraciones por el hecho de que de llevar a cabo dicha voladura por medio de personal no especializado, hubiese podido ocasionar una verdadera catástrofe no sólo por la destrucción del Templo y de una construcción esencialmente característica de San Andrés, sino por el peligro, no sé si verdadero, de repercusión explosiva en sus alrededores."

Interior de la parròquia després de la crema del 19 de juliol de 1936. Autor desconegut / Arxiu Diocesà de Barcelona.

Tanmateix, els revoltats incendiaren tot el temple. Un cop desposseït de tot vestigi religiós l'edifici fou reconvertit, primerament, en magatzem de productes del camp dels pagesos de Sant Andreu de Palomar, i després, en dipòsit de benzina. Encara avui es pot albirar les restes, a la dreta de la porta principal de l'església, de la garita del vigilant del dipòsit de benzina. Un cop acabada la guerra el temple fou rehabilitat per encàrrec del Bisbat de Barcelona, reobrint-se al culte anys després.



D'altra banda, persones de tarannà conservador i religiós foren assassinades o empresonades. Els més afortunats pogueren fugir i passar cap al bàndol franquista o exiliar-se a França. El cas més emblemàtic del bàndol franquista fou el dels germans Joan i Ignasi Riera Bartra, carlins i membres del requetè de Nostra Senyora de Montserrat. Ramon Riera arribaria ser regidor del Districte Novè (actual Districte de Sant Andreu) a la dècada dels seixanta. L'ecònom de la parròquia andreuenca Quintí Mallofré -membre destacat de la ultraconservadora Unión Patriótica- segrestat pels anarquistes de Santa Perpètua de la Moguda, la seva població d'origen, i assassinat pocs dies després del cop d'Estat. Mallofré té un carrer dedicat a Sant Andreu. D'altres, com el rector de Sant Pacià, Alexandre Pech, van poder fugir i s'adheriren al manifest de catalans a favor de Franco promogut per Francesc Cambó. 

Targeta de racionament. Fons Família Vinyes-Roig.

Si per alguns va ésser un martiri l'esclat bèl·lic per a d'altres fou l'inici d'un procés revolucionari que ho havia de capgirar tot. Els milicians de les Milícies Antifeixistes d'Harmonia de Palomar -nom que rebé l'antic poble de Sant Andreu de Palomar durant la República en guerra- es feren forts i foren els autèntics dirigents de la vida social i econòmica durant els primers mesos de la Guerra Civil. Es col·lectivitzaren les indústries de guerra (Maquinista, Hispano-Suiza i Fabra i Coats) i es construïren refugis antiaeris per fer front als constants bombardeigs de l'aviació feixista italiana (un dels més mortífers fou el de l'11 de gener de 1938 davant dels actuals cinemes Lauren). La població patí por, gana i racionament. La vida a la rereguarda es socialitzà i es crearen cantines escolars i menjadors populars com el Durruti, ubicat a a la parròquia de Sant Pacià -evitant la seva crema. Foren tres anys d'angoixes, tres anys d'incerteses i de mort. Gràcies a l'ajut humanitari de la Creu Roja i d'organitzacions humanitàries es pogué pal·liar un xic els efectes de la guerra. Des de l'Ajuntament de Barcelona, al capdavant del qual hi havia el republicà Hilari Salvadó, es feu tots els possibles per coordinar la solidaritat i la vida a la rereguarda a Barcelona. Després, l'exili forçat, de nou la por, la gana i la guerra a Europa. Per a molts andreuencs la derrota del 1939 va ésser el no poder tornar mai més en vida a Sant Andreu. Exiliats per sempre.

Cartell dels actes commemoratius del 80è Aniversari de l'inici de la Guerra Civil a Barcelona. Ajuntament de Barcelona.

El proppassat dilluns 18 de juliol, al Parc de la Pegaso, es realitzà un acte d'homenatge a les víctimes del feixisme. La llegida del poema de Pere Calders «L'Oda a Barcelona» i el Cant de l'Alegria de la Novena Simfonia de Beethoven – peça que havia d'esdevenir l'himne de l'Olimpíada Popular i que el mestre Pau Casals en el moment del cop d'Estat estava assajant al Palau de la Música Catalana-, interpretada per la Simfonia Pare Manyanet-Sant Andreu- van escenificar la voluntat de pau i de recuperació de la memòria històrica. Una memòria que no volem oblidar, ans el contrari volem dignificar. I des d'aquestes humils ratlles pensem que hem contribuït modestament a dignificar.



Pau Vinyes i Roig 

Per saber-ne més:

Jordi Rabassa


Jordi Petit


Pau Vinyes




 

Comentaris

ebusque8 ha dit…
Gràcies per aquest article tan interessant i maco. Volia preguntar d'on ha aconseguit la primera foto, la de l'asalt a la caserna de Sant Andreu. Gràcies.
PROJECTEAEROPORT ha dit…
Moltes Gràcies!

De l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Autor Agustí Centellas.

Salut!