El
16 de febrer de 1936 es celebraven les terceres eleccions
legislatives a Corts del període republicà. Aquest cop les forces
republicanes d'esquerres anaren coaliades i en resultaren vencedores
enfront una dreta desunida. A Sant Andreu de Palomar el Front
d'Esquerres fou l'opció vencedora (de fet a totes les conteses
electorals de la Segona República ERC i els seus aliats foren els
vencedors en aquest indret del Pla de Barcelona). Amb el triomf de
les esquerres republicanes es decretà una amnistia per a tots els
presos polítics derivats del sis d'octubre de 1934. Entre els presos
amnistiats el president de la Generalitat de Catalunya i els seus
consellers. Es restabliren els ajuntaments suspesos i l'Estatut
d'Autonomia. A partir de l'1 de març Esquerra Republicana de
Catalunya emprenia de nou el rumb del lideratge de la política
catalana recuperant el poder de les institucions de les quals n'havia
estat expulsada.
 |
| Assalt a les casernes d'artilleria de Sant Andreu de Palomar, el 19 de juliol de 1936. Agustí Centelles / AFB. |
Durant
els primers dies de la nova legalitat democràtica a Catalunya es
visqué una certa normalitat, només escapçada per l'assassinat dels
germans Badia. Miquel Badia destacat dirigent d'Estat Català fou
abatut per un escamot anarquista. L'Ajuntament de Barcelona i els
altres ajuntaments catalans així com la Generalitat de Catalunya
s'esmerçaven a recuperar aquell esperit d'abans dels de l'octubre de
1934.
 |
| Milicians fent instrucció al camp del C.E. Filatures Fabra i Coats, tardor de 1936. Tomàs Fàbregas / Arxiu CEII. |
D'altra
banda, el 18 de juliol s'havia de celebrar l'Olimpíada Popular, en
resposta als Jocs Olímpics de Berlín, els quals havien rebut el
vist-i-plau del comitè Olímpic Internacional. Aquelles olimpíades
significaven la legitimitat del règim nazi de Hitler i per aquest
motiu Barcelona , que havia sortit derrotada en l'elecció de ciutat
per celebrar els jocs olímpics de 1936, va ésser l'escollida per a
fer uns jocs paral·lels en què els valors democràtics i
republicans excel·lissin enfront de la propaganda del feixisme
imperant a mitja Europa. El sollevament del 17 de juliol va estroncar
del tot la inauguració i realització de l'Olimpíada Popular de
Barcelona. A la ciutat Comtal s'havien desplaçat centenars de
ciutadans i ciutadanes provinents d'altres països amb el propòsit
de participar-hi. Molts d'ells eren de fortes conviccions
antifeixistes, van romandre al país i s'allistaren com a voluntaris
a les Brigades Internacionals, escamots que lluitaren en el bàndol
republicà durant gairebé dos anys tot defensant la República. La
tardor de 1938 el govern de la República presidit per Juan Negrín
els obligà a retornar a llurs països, en virtut dels acords de no
intervenció.
 |
| Cartell Olimpíada Popular de Barcelona. |
A
Sant Andreu de Palomar ningú s'esperava que un grup de militars i
civils es sollevarien en contra del règim legítim de la República.
Els ciutadans de peu estaven capficats amb l'onada de calor i els més
privilegiats, pocs per cert, amb les vacances d'estiu. Les fàbriques
andreuenques com la Maquinista, la Hispano i la Fabra i Coats
funcionaven a ple ritme. La quotidianitat andreuenca es va veure
alterada pel cop d'estat del 19 de juliol a Barcelona, ja que les
casernes d'artilleria andreuenques en foren una de les principals
protagonistes. Segons l'historiador andreuenc Jordi Rabassa:
«La
derrota del cop d'estat del 17
de juliol a l'Àfrica
i del 19 a Barcelona s'explica, en bona part, amb l'episodi de
l'ocupació de les casernes de Sant Andreu, on feia alguns dies que
s'hi havien concentrat voluntaris tradicionalistes. Les seccions
locals dels sindicats industrials s'organitzaren per assaltar-les
després que un parell de columnes avancessin cap al centre de
Barcelona per defensar el cop d'estat, deixant les instal·lacions
desguarnides. Hi hagué enfrontaments a trets, i hi morí el jove
Jaume Oller (dies després el passeig de Torras i Bages seria
rebatejat de nou amb el seu nom). De nit els darrers ocupants fugiren
i s'inicià el saqueig de les instal·lacions, on hi havia uns 30.000
fusells que inicialment es repartiren de manera espontània. Més
tard, Andreu Capdevila, treballador de la fàbrica Fabra i Coats, i
els seus companys de la CNT n'organitzaren el repartiment. Al final
del dia s'aturava la rebel·lió.»
 |
| Barricades al carrer Gran de Sant Andreu, probablement amb data del 19 de juliol de 1936. Autor desconegut / Fons Família Mercadal. |
Gràcies
a l'acció coordinada de la Generalitat de Catalunya, les forces
d'ordre públic – Guàrdia d'Assalt, els Mossos d'Esquadra
comandats per Frederic Escofet i Pérez Farrás i sobretot per la
Guàrdia Civil dirigida pel comandat Escobar-, el comandant Felipe
Díaz Sandino -responsable de l'aeròdrom de Barcelona- i amb l'ajut
dels obrers que van sortir al carrer el cop a Barcelona va fracassar.
El general Goded, vingut expressament des de Mallorca per fer-se
càrrec del sollevament a la capital catalana, en veure que el cop
era fallit es rendí i va ésser detingut, jutjat i afusellat al cap
de pocs dies.
Un
cop els anarquistes es van fer forts a Sant Andreu de Palomar amb
l'assalt a les casernes, es
dirigiren cap
a
la parròquia de Sant Andreu i decidiren
calar-hi foc. També sorgí
la proposta de fer volar la cúpula però la idea és desestimà
per por de malmetre les cases dels voltants. Ernest Codina Buexeda,
funcionari municipal, en el programa de la Festa Major de Sant Andreu
de Palomar de l´any 1972 -on li feren
una entrevista arran de rebre la distinció de la insígnia d´or per
part de la Junta Municipal del districte IX- comentà:
"Supe
que se pretendia dinamitar la cúpula de la iglésia parroquial de
San Andrés. Estaban ya preparados ocho cartuchos de dinamita en cada
una de las cuatro columnas bases de sustención. Empleando todos los
medios de persuación a mi alcance, logré hacerles desistir de tal
propósito hasta que no viniese autorizado por la autoridad
gubernativa de aquel entonces, entre otras consideraciones por el
hecho de que de llevar a cabo dicha voladura por medio de personal no
especializado, hubiese podido ocasionar una verdadera catástrofe no
sólo por la destrucción del Templo y de una construcción
esencialmente característica de San Andrés, sino por el peligro, no
sé si verdadero, de repercusión explosiva en sus alrededores."
 |
| Interior de la parròquia després de la crema del 19 de juliol de 1936. Autor desconegut / Arxiu Diocesà de Barcelona. |
Tanmateix,
els revoltats incendiaren tot el temple. Un cop desposseït de tot
vestigi religiós l'edifici fou reconvertit, primerament, en
magatzem de productes del
camp dels
pagesos de Sant Andreu de Palomar, i després, en dipòsit de
benzina. Encara avui es pot albirar les restes, a la dreta de la
porta principal de l'església, de la garita del vigilant del dipòsit
de benzina. Un cop acabada la guerra el temple fou rehabilitat per
encàrrec del Bisbat de Barcelona, reobrint-se al culte anys després.
D'altra
banda, persones de tarannà conservador i religiós foren
assassinades
o empresonades.
Els més afortunats pogueren fugir i passar cap al bàndol franquista
o exiliar-se a França. El
cas més emblemàtic del bàndol franquista fou el dels germans Joan i Ignasi Riera Bartra, carlins i membres del requetè de Nostra
Senyora de Montserrat.
Ramon
Riera arribaria ser regidor del Districte Novè (actual Districte de
Sant Andreu) a la dècada dels seixanta. L'ecònom de la parròquia andreuenca Quintí Mallofré -membre destacat de la
ultraconservadora
Unión Patriótica- segrestat pels anarquistes de Santa Perpètua de la Moguda, la seva població d'origen, i assassinat pocs dies després del cop d'Estat. Mallofré
té un carrer dedicat a Sant Andreu.
D'altres, com el rector de Sant Pacià, Alexandre Pech, van poder
fugir i s'adheriren al manifest de catalans a favor de Franco
promogut per Francesc Cambó.
 |
| Targeta de racionament. Fons Família Vinyes-Roig. |
Si
per alguns va ésser un martiri l'esclat bèl·lic per a d'altres fou
l'inici d'un procés revolucionari que ho havia de capgirar tot. Els
milicians de les Milícies Antifeixistes d'Harmonia de Palomar -nom
que rebé l'antic poble de Sant Andreu de Palomar durant la República
en guerra- es feren forts i foren els autèntics dirigents de la vida
social i econòmica durant els primers mesos de la Guerra Civil. Es
col·lectivitzaren les indústries de guerra (Maquinista,
Hispano-Suiza i Fabra i Coats) i es construïren refugis antiaeris
per fer front als constants bombardeigs de l'aviació feixista
italiana (un dels més mortífers fou el de l'11 de gener de 1938
davant dels actuals cinemes Lauren). La població patí por, gana i
racionament. La vida a la rereguarda es socialitzà i es crearen
cantines escolars i menjadors populars com el Durruti, ubicat a a la
parròquia de Sant Pacià -evitant la seva crema. Foren tres anys
d'angoixes, tres anys d'incerteses i de mort. Gràcies a l'ajut
humanitari de la Creu Roja i d'organitzacions humanitàries es pogué
pal·liar un xic els efectes de la guerra. Des de l'Ajuntament de
Barcelona, al capdavant del qual hi havia el republicà Hilari
Salvadó, es feu tots els possibles per coordinar la solidaritat i la
vida a la rereguarda a Barcelona. Després,
l'exili forçat, de nou la por, la gana i la guerra a Europa. Per a
molts andreuencs la derrota del 1939 va ésser el no poder tornar mai
més en vida a Sant Andreu. Exiliats per sempre.
 |
| Cartell dels actes commemoratius del 80è Aniversari de l'inici de la Guerra Civil a Barcelona. Ajuntament de Barcelona. |
El
proppassat dilluns 18 de juliol, al Parc de la Pegaso, es realitzà
un acte d'homenatge a les víctimes del feixisme. La llegida del
poema de Pere Calders «L'Oda a Barcelona» i el Cant de l'Alegria de
la Novena Simfonia
de Beethoven
– peça que havia d'esdevenir l'himne de l'Olimpíada Popular i que
el mestre Pau Casals en el moment del cop d'Estat estava assajant al
Palau de la Música Catalana-, interpretada per la Simfonia Pare
Manyanet-Sant Andreu- van escenificar la voluntat de pau i de
recuperació de la memòria històrica. Una memòria que no volem
oblidar, ans el contrari volem dignificar. I des d'aquestes humils
ratlles pensem que hem contribuït modestament a dignificar.
Pau
Vinyes i Roig
Per saber-ne més:
Jordi Rabassa
Jordi Petit
Pau Vinyes
Comentaris
De l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Autor Agustí Centellas.
Salut!