El
14 d'abril de 1931 Francesc Macià proclama la República Catalana
dins de la Federació de Repúbliques Ibèriques des del balcó del
Palau de la Generalitat de Catalunya, a la plaça de Sant Jaume. Les
forces republicanes havien estat les vencedores de les eleccions
municipals celebrades dos dies abans. L'Estat espanyol esdevenia una
república i enrere quedava la monarquia autoritària. Naixia la
Segona República Espanyola. Un nou règim carregat de valors i de
dignificació democràtica. Amb alts i baixos, la nova República va
esdevenir el punt de llança de nous projectes socials, polítics i
culturals -alguns no realitzats pels esdeveniments polítics- que van
comportar la modernització d'una societat que aspirava a ser
homologable amb les potències democràtiques europees.
 |
| Proclamació d ela República Catalana des del balcó de la Generalitat de Catalunya per part d'en Francesc Macià, el 14 d'abril de 1931. Foto Arxiu Particular. |
El
16 de febrer de 1936 es celebraven les terceres eleccions
legislatives a Corts del període republicà. Aquest cop les forces
republicanes d'esquerres anaren coalitzades i en resultaren vencedores
enfront una dreta desunida. A Sant Andreu de Palomar el Front
d'Esquerres fou l'opció vencedora (de fet a totes les conteses
electorals de la Segona República ERC i els seus aliats foren els
vencedors en aquest indret del Pla de Barcelona). Amb el triomf de
les esquerres republicanes es decretà una amnistia per a tots els
presos polítics derivats del sis d'octubre de 1934. Entre els presos
amnistiats el president de la Generalitat de Catalunya i els seus
consellers. Es restabliren els ajuntaments suspesos i l'Estatut
d'Autonomia. A partir de l'1 de març Esquerra Republicana de
Catalunya emprenia de nou el rumb del lideratge de la política
catalana recuperant el poder de les institucions de les quals n'havia
estat expulsada.
Durant
els primers dies de la nova legalitat democràtica a Catalunya es
visqué una certa normalitat, només escapçada per l'assassinat dels
germans Badia. Miquel Badia destacat dirigent d'Estat Català fou
abatut per un escamot anarquista. L'Ajuntament de Barcelona i els
altres ajuntaments catalans així com la Generalitat de Catalunya
s'esmerçaven a recuperar aquell esperit d'abans de l'octubre de
1934.
 |
| Cartell de l'Olimpíada Popular |
D'altra
banda, el 18 de juliol s'havia de celebrar l'Olimpíada Popular, en
resposta als Jocs Olímpics de Berlín, els quals havien rebut el
vist-i-plau del comitè Olímpic Internacional. Aquelles olimpíades
significaven la legitimitat del règim nazi de Hitler i per aquest
motiu Barcelona , que havia sortit derrotada en l'elecció de ciutat
per celebrar els jocs olímpics de 1936, va ésser l'escollida per a
fer uns jocs paral·lels en què els valors democràtics i
republicans excel·lissin enfront de la propaganda del feixisme
imperant a mitja Europa. El sollevament del 17 de juliol va estroncar
del tot la inauguració i realització de l'Olimpíada Popular de
Barcelona. A la ciutat Comtal s'havien desplaçat centenars de
ciutadans i ciutadanes provinents d'altres països amb el propòsit
de participar-hi. Molts d'ells eren de fortes conviccions
antifeixistes, van romandre al país i s'allistaren com a voluntaris
a les Brigades Internacionals, escamots que lluitaren en el bàndol
republicà durant gairebé dos anys tot defensant la República. La
tardor de 1938 el govern de la República presidit per Juan Negrín
els obligà a retornar a llurs països, en virtut dels acords de no
intervenció.
A
Catalunya així com a la resta de l'Estat ningú s'esperava que un
grup de militars i civils es sollevarien en contra del règim legítim
de la República. Els ciutadans de peu estaven capficats amb l'onada
de calor i els més privilegiats, pocs per cert, amb les vacances
d'estiu. Les fàbriques com la Maquinista, la Hispano i la Fabra i
Coats funcionaven a ple ritme. La quotidianitat civil es va veure
alterada pel cop d'Estat iniciat el 17 de juliol al nord de l'Àfrica.
Com una taca d'oli s'anà estenen cap a la península. Tanmateix, el
cop no va triomfar en moltes ciutats i pobles de l'Estat. El 19 de
juliol el cop esclatava a Barcelona, però va ésser vençut. Gràcies
a l'acció coordinada de la Generalitat de Catalunya, les forces
d'ordre públic – Guàrdia d'Assalt, els Mossos d'Esquadra
comandats per Frederic Escofet i Pérez Farrás i sobretot per la
Guàrdia Civil dirigida pel comandat Escobar-, el comandant Felipe
Díaz Sandino -responsable de l'aeròdrom de Barcelona- i amb l'ajut
dels obrers que van sortir al carrer el cop a Barcelona va fracassar.
El general Goded, vingut expressament des de Mallorca per fer-se
càrrec del sollevament a la capital catalana, en veure que el cop
era fallit es rendí i va ésser detingut, jutjat i afusellat al cap
de pocs dies.
S'iniciava
una revolució social capitanejada pels anarquistes de la CNT-FAI. Es
crearen milícies antifeixistes i es col·lectivitzaren les
fàbriques. Milers de voluntaris i voluntàries (fins a l'octubre de
1936 les dones pogueren combatre al front com a soldats, després
foren rellevades a tasques logístiques de rereguarda) s'allistaren a
l'exèrcit popular per combatre a l'exèrcit
sollevat al front. Barcelona i Catalunya
visqueren una onada revolucionària sense
precedents. La vida quotidiana es socialitzà.
D'altra
banda, persones de tarannà conservador i religiós foren
assassinades
o empresonades.
Els més afortunats pogueren fugir i passar cap al bàndol franquista
o exiliar-se a França. Alguns
pogueren fugir gràcies a les gestions realitzades per membres dels
governs de la Generalitat i de l'Ajuntament. El principal líder de
la dreta catalana, Francesc Cambó -dirigent de la Lliga Catalana- va
organitzar des de l'exili un servei d'espionatge i un manifest de
suport al general Franco, màxim dirigent dels sollevats.
 |
| Bombardeig per part de l'aviació feixista italiana a la Barceloneta, el 29 de maig de 1937. Carlos Pérez de Rozas / AFB |
Durant
els quasi tres anys que va durar el conflicte bèl·lic moltes
ciutats i pobles del bàndol republicà van ésser bombardejades per
l'aviació feixista. El cas més emblemàtic va ésser la ciutat de
Barcelona, la qual va ésser bombardejada des de febrer de 1937 fins
al gener de 1939
de forma sistemàtica i continuada per l'aviació feixista italiana,
provocant la mort de milers de persones innocents. L'objectiu era
atacar a la població civil per tal de desmoralitzar-la i restar
suport a la República. La vida a la rereguarda es va fer difícil
però no complicada, atès que la solidaritat va esdevenir un puntal
de primer ordre. Es construïren refugis antiaeris, es racionalitzà
amb targetes els queviures i s'organitzaren cantines escolars per a
alimentar a la població infantil, la més feble. En aquest darrer
cas gràcies , en part, als ajuts rebuts per organitzacions
humanitàries.
 |
| Arribada de refugiats desplaçats d'altres indrets de l'Estat arran de l'ofensiva de l'exèrcit franquista. Carlos Pérez de Rozas / AFB |
El
25 de juliol de
1938 s'iniciava
la Batalla de l'Ebre, una autèntica carnisseria humana. Perduda la
batalla i aflaquides les tropes militars republicanes començava de
forma inexorable la caiguda de Catalunya. El 26 de gener queia
Barcelona i el 9 de febrer era ocupat tot el territori autònom
català.
El
país i la República havien sigut vençuts. Unes 500 mil persones
creuaren la frontera per anar a un exili incert. Molts foren
recollits en camps de concentració francesos, primer, i alemanys
arrel de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, patint fam i mort i
d'altres pogueren exiliar-se a Amèrica. Entre
les persones assassinades per ordre de Francisco Franco hi ha Lluís
Companys, president de la Generalitat de Catalunya. Anys
més tard alguns van decidir retornar i visqueren els darrers dies
en
una
Catalunya ofegada per un règim dictatorial. La llengua i la cultura
catalanes foren perseguides i esborrades de l'esfera pública.
Tanmateix, el renaixement de l'esperit català es va poder tornar a
sentir gràcies a l'esforç d'entitats i persones que van
salvaguardar els mots i la cultura.
Pau
Vinyes i Roig
Historiador
Comentaris