Recuperar la memòria és recuperar la dignitat democràtica. Els franquistes, vencedors del conflicte bèl·lic del 36 amb l’ajut dels feixistes italians i dels nazis alemanys, van esborrar el llegat pedagògic de la Segona República. Perseguint, deportant, depurant, empresonant i assassinant mestres i professors. Els més afortunats van poder escapar d’una mort segura exiliant-se. Les noves autoritats franquistes dictaren lleis amb l’objectiu d’oferir una nova educació basada en el nacional-catolicisme. Alguns mestres hagueren de fer mans i mànigues per a poder sobreviure en aquell nou món angoixant. D’altres no tingueren més remei que claudicar. Els que sobrevisqueren, hagueren de passar per l’embut repressiu fos com fos. En alguns casos concrets, els sobrevivents van utilitzar mètodes poc assenyats per a poder continuar exercint de mestres. Les delacions eren constants. En molts casos per evitar ser depurats es delatava. Sí més no, no s’entén com alguns mestres significats amb la República poguessin sobreviure a les depuracions, trasllats, empresonaments i afusellaments. Fins i tot reberen, en democràcia, merescuts homenatges en forma de reconeixement públic en vida o a títol pòstum amb el nom d’una escola. Aquest és el cas de l’antic director de l’escola Ignasi Iglésias, el mestre Enric Gibert i Camins. El qual, a finals dels anys vuitanta del segle passat, rebé com a homenatge pòstum el nom d’una escola a Sant Andreu de Palomar, gràcies, en part, a milers de signatures de veïns i veïnes recollides. Recerques posteriors, han donat llum a punts foscos de la vida de l’il·lustre mestre andreuenc. D’altra banda, no hem de menystenir la gran tasca pedagògica que va dur a terme Gibert i Camins, en els anys de la república com en ple franquisme; i en aquest darrer cas amb les complicacions que suposava haver-ho de fer en un règim totalitari. Ens consta per la documentació localitzada a l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona que a l'Enric Gibert i Camins: “no me fué posible prestar mi adhesión al Glorioso Movimiento Nacional por estar en zona dominada por los rojos”.
 |
| Declaració jurada d'Enric Gibert i Camins. Arxiu IMEB. |
 |
| Escola franquista, amb les imatges de Franco i Primo de Rivera. Anys 50. Arxiu Particular. |
Per tal de copsar la figura d’Enric Gibert i Camins ens cal fer una aproximació biogràfica i tot seguit analitzar el seu comportament com a pedagog un cop finalitzada la Guerra Civil Espanyola.
Enric Gibert i Camins. Dibuix de Jordi Vallbona i Sadurní.
Enric Gibert i Camins neix a Sant Andreu de Palomar el 10 de gener de 1896 -un any abans de l’annexió andreuenca a la Ciutat de Barcelona-. Fill d’una família d’artistes. El pare, Joan Gibert, era natural de Torredembarra, i la mare, Gudalupe Camins, de Barcelona. Els estudis com a mestre els realitza a la ciutat Comtal. Segons el llibret L’Ensenyament i l’escola. Període 1942-1952, Núria Guasch i Vidal, amb l’assessorament d’alumnes de les promocions del 1942-1952, ens diu:
“Cap a finals del curs de l’any 1909, l’Escola (es refereix a l’Escola Normal de Mestres) va escollir quatre alumnes, entre els qui mostraven aptituds per a cursar els estudis de Magisteri sufragats per la mateixa institució. L’escola considerava que els quatre seleccionats: Enric Gibert Camins, Pere Vergés, Antoni Riera Ribas i Joan Trigo Serrano reunien les condicions exigides per iniciar la carrera i, per tant, si els pares no s’hi oposaven, posarien a l’abast els mitjans que farien possible l’accés a l’estudi. Els pares no tant sols donaren l’aprovació, sinó que estaven satisfets perquè allò significava posar en relleu els mèrits dels seus fills, però d’altra banda, i tenint en compte la situació econòmica més aviat minsa de cada una de les famílies, també volia dir que tardarien uns quants anys més a poder-los ajudar. Així és com relata Pere Vergés aquest episodi, en què també comenta que els quatre nois , aquesta notícia, els va commoure. Fora d’algunes obligacions d’escassa responsabilitat, tenien la resta del dia per a estudiar i, quan no parlaven, llegien, fabricaven projectes o s’engrescaven amb la xerinola, i només molt de tant en tant estudiaven, segons en Pere Vergés. El segon curs els col·locaren d’auxiliars dels mestres. Amb l’experiència, l’aprenentatge i la responsabilitat d’aquella missió pràctica van aprendre a passar per totes les classes i a familiaritzar-se amb totes les modalitats de l’ensenyança, es van adonar que en aquesta carrera els estudis eren molt menys fonamentals que no pas el contacte mantingut quotidianament amb l’activitat de les classes. A mesura que els estudis s’intensificaven, creixia el volum de la feina, la responsabilitat i, naturalment, minvava el temps de què disposaven per estudiar, finalment els van assignar una classe a cada un i llavors es van trobar que el mateix temps que eren estudiants eren mestres, amb quinze, setze o disset anys. No obstant això, fer de mestres i d’estudiant alhora plantejava un altre problema, la manca de temps per a estudiar. No hi havia més remei que cercar-lo abans o després de les hores de classe. Els quatre nois van aprendre l’esforç i el domini de la voluntat. I també van aprendre a valorar amb justícia la lluita quotidiana que comporta la vida”
Enric Gibert i Camins neix a Sant Andreu de Palomar el 10 de gener de 1896 -un any abans de l’annexió andreuenca a la Ciutat de Barcelona-. Fill d’una família d’artistes. El pare, Joan Gibert, era natural de Torredembarra, i la mare, Gudalupe Camins, de Barcelona. Els estudis com a mestre els realitza a la ciutat Comtal. Segons el llibret L’Ensenyament i l’escola. Període 1942-1952, Núria Guasch i Vidal, amb l’assessorament d’alumnes de les promocions del 1942-1952, ens diu:
“Cap a finals del curs de l’any 1909, l’Escola (es refereix a l’Escola Normal de Mestres) va escollir quatre alumnes, entre els qui mostraven aptituds per a cursar els estudis de Magisteri sufragats per la mateixa institució. L’escola considerava que els quatre seleccionats: Enric Gibert Camins, Pere Vergés, Antoni Riera Ribas i Joan Trigo Serrano reunien les condicions exigides per iniciar la carrera i, per tant, si els pares no s’hi oposaven, posarien a l’abast els mitjans que farien possible l’accés a l’estudi. Els pares no tant sols donaren l’aprovació, sinó que estaven satisfets perquè allò significava posar en relleu els mèrits dels seus fills, però d’altra banda, i tenint en compte la situació econòmica més aviat minsa de cada una de les famílies, també volia dir que tardarien uns quants anys més a poder-los ajudar. Així és com relata Pere Vergés aquest episodi, en què també comenta que els quatre nois , aquesta notícia, els va commoure. Fora d’algunes obligacions d’escassa responsabilitat, tenien la resta del dia per a estudiar i, quan no parlaven, llegien, fabricaven projectes o s’engrescaven amb la xerinola, i només molt de tant en tant estudiaven, segons en Pere Vergés. El segon curs els col·locaren d’auxiliars dels mestres. Amb l’experiència, l’aprenentatge i la responsabilitat d’aquella missió pràctica van aprendre a passar per totes les classes i a familiaritzar-se amb totes les modalitats de l’ensenyança, es van adonar que en aquesta carrera els estudis eren molt menys fonamentals que no pas el contacte mantingut quotidianament amb l’activitat de les classes. A mesura que els estudis s’intensificaven, creixia el volum de la feina, la responsabilitat i, naturalment, minvava el temps de què disposaven per estudiar, finalment els van assignar una classe a cada un i llavors es van trobar que el mateix temps que eren estudiants eren mestres, amb quinze, setze o disset anys. No obstant això, fer de mestres i d’estudiant alhora plantejava un altre problema, la manca de temps per a estudiar. No hi havia més remei que cercar-lo abans o després de les hores de classe. Els quatre nois van aprendre l’esforç i el domini de la voluntat. I també van aprendre a valorar amb justícia la lluita quotidiana que comporta la vida”
 |
| Primer equip de mestres de l'escola Ignasi Iglésias, primavera de 1931. Enric Gibert i Camins el segon, dret, per la dreta. Arxiu CEII |
Després de la formació com a mestre arribarien les classes com a professionals. Gibert aprofitarà per estudiar el mètode Montessori. Farà de mestre a les Colònies de Vilamar, a la platja de Calafell. Aquestes colònies seran una autèntica república dels infants, on s’impartiran els mètodes més avançats de l’època. Aquestes colònies seran organitzades per l’Ajuntament de Barcelona. L’esperit educatiu de la Mancomunitat de Catalunya s’hi respira, però amb l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera es paralitzarà de nou l’embranzida que havia suposat aquesta institució catalana en matèria de renovació pedagògica. Caldrà esperar el triomf de la República per a recuperar aquest esperit innovador. El 18 de març de 1931, Enric Gibert, ingressa a la plantilla de la tot just inaugurada escola Ignasi Iglésias, situada en una antiga masia -les Carasses-, a tocar del passeig de Torras i Bages de Sant Andreu de Palomar. Durant el període republicà farà de mestre per a les escoles municipals del Patronat d’Escolar de l’Ajuntament de Barcelona. La seva implicació amb els nous mètodes educatius de la República seran plens.
Segons la citada Núria Vidal i Guasch:
“Va tenir gran ressò durant aquells anys la seva activitat a les colònies escolars de Begur (1932), Tossa de Mar (1932), la Colònia Turissa a Tossa, que també l’havia dirigit Artur Martorell. En aquesta colònia es va dur a terme el mètode d’exploració de l’ambient, on els nois i les noies havien de copsar amb la seva pròpia iniciativa el tipus de vida diferent del que estaven acostumats a viure diàriament a Barcelona. També es va fer càrrec de les colònies de Calfell (1923-1934 i 1935) i d’una forma molt especial i excel·lent de les Colònies de Berga, que va dirigir del 1936 al 1939”.
Segons la citada Núria Vidal i Guasch:
“Va tenir gran ressò durant aquells anys la seva activitat a les colònies escolars de Begur (1932), Tossa de Mar (1932), la Colònia Turissa a Tossa, que també l’havia dirigit Artur Martorell. En aquesta colònia es va dur a terme el mètode d’exploració de l’ambient, on els nois i les noies havien de copsar amb la seva pròpia iniciativa el tipus de vida diferent del que estaven acostumats a viure diàriament a Barcelona. També es va fer càrrec de les colònies de Calfell (1923-1934 i 1935) i d’una forma molt especial i excel·lent de les Colònies de Berga, que va dirigir del 1936 al 1939”.
 |
| Enric Gibert amb alumnes de l'escola Ignasi Iglésias, vers el 1936. Arxiu IMEB. Pedagogs de renom en parlem d'ell com una gran persona (L’Ensenyament i l’escola. Període 1942-1952): "Pere Vergés deia que era un home intel•ligent, molt cultivat i alimentava un sentit afinadíssim de l’humor, el seu era un humor franc i transparent. Posseïa també una intuïció enorme per interpretar la música i quan s’asseia davant el piano era capaç d’improvisar com si res, amb una gràcia i un efectisme extraordinari. Per Artur Martorell, Enric Gibert era un mestre exemplar, gran part de la seva vida la va consagrar al seus alumnes. Era un home que no es contentava amb complir, traspuava sempre els límits del deure i s’entregava amb entusiasme i passió a la seva feina." I els antics alumnes també (L’Ensenyament i l’escola. Període 1942-1952): "Els alumnes deien d’ell que el mestre Gibert sabia ensenyar als homes un humanisme i solidaritat i els més alts sentiments necessaris per conviure. Va ser per a molts un suport fonamental en la formació i en la vida. Aquest suport ha estat sempre l’exemple, el record viu de la figura i l’obra profundament humanista, intel·ligent i pedagògica d’aquell home que dedicà la seva vida a la formació, volia que els seus alumnes arribessin a ser autèntics ciutadans civilitzats. Els seus alumnes han portat i porten el segell inconfusible de la seva ensenyança." |
 |
| Declaració jurada d'Enric Gibert i Camins. Arxiu IMEB. |
“Estudio de la gran obra civilizadora de España en el Nuevo Mundo por ella conquistado”
“Exaltación de la figura del Caudillo y lo que el Glorioso Movimiento Nacional significó”
“Hacer que el niño vea el equilibrio que debe tener entre el que manda y el que obedece. Principio de jerarquía “
“Los niños han de cantar todos sin distinción. Es preciso poner en sus labios las canciones del riquisimo folk-clore español, hacíendole ver las bellezas que continen para contrarrestrar las banales canciones de la calle”.
 |
| Enric Gibert alliçonant a l'aire lliure, al pati de l'escola Ignasi Iglésias, vers el 1939-1940. Arxiu IMEB. |
Paral·lelament a la tasca de director de l’escola Ignasi Iglésias fa de mestre de rítmica i cançons amb mímica. El 1940 és nomenat inspector de les Escoles Municipals i vocal del Consejo Municipal de Sanidad. El 16 d’abril de 1942 és nomenat director de l’escola especial 26 de Enero, avui Arc Iris. El règim el nomena cap de la nova escola de Santa Eulàlia de Vilapicina, per les seves experiències com a mestre i director de les colònies escolars. En aquestes colònies hi anaven molts nens i nenes amb dificultats econòmiques i de salut. Serà director de la 26 de Enero fins la seva mort, el 8 de març de 1952. Una mort prematura i sense poder-se jubilar.
I tot seguit les oportunes preguntes. Com va poder ser elegit director de l’Escola Municipal Ignasi Iglésias, l’any 1939, sense passar per cap mena de depuració? Com arriba a ser inspector de les Escoles Municipals? I el càrrec de l’escola d’educació especial 26 de Enero? Cal tenir en compte que fou mestre de la República i com a tal va seguir els seus mètodes pedagògics, què el nou règim rebutjava. Si seguim les aportacions històriques de Raimon Portell i Salomó Marquès al llibre Mare de Déu, quina escola! Els mestres contra Franco així com els exemples comentats més amunt ens adonarem que la repressió franquista contra tot allò que signifiqués educació republicana va ésser fervorosament perseguit. Mestres represaliats, expulsats, prejubilats, empresonats o afusellats pel fet d’haver combregat amb un esperit educatiu de renovació innovadora. Un esperit basat en les tesis dels grans pedagogs del segle XX. Pedagogs reconeguts a la majoria d’estats democràtics. Tot aquest reguitzell de preguntes i qüestions ens fan sospitar de l'adhesió amb un règim totalitari, per desgrat segurament, però pretès per a salvar la pell. No dubtem - i les mostres de reconeixement com a pedagog per part d’alumnes seus és prou il·lustrat en entrevistes i reportatges- de la seva vàlua d’educador. Segurament de la talla de mestres com l’Alexandre Galí o l’Artur Martorell. Però en el cas de l’Artur Martorell va haver de patir depuració i empresonament sense poder exercir de funcionari del Patronat Escolar i reclòs en el Negociat de Cementiris com a càstig pel seu llegat de renovador de la pedagogia a Catalunya. En canvi l’Enric Gibert i Camins va tenir un camí fàcil i planer per exercir la seva professió un cop les tropes franquistes van entrar a Barcelona.
I tot seguit les oportunes preguntes. Com va poder ser elegit director de l’Escola Municipal Ignasi Iglésias, l’any 1939, sense passar per cap mena de depuració? Com arriba a ser inspector de les Escoles Municipals? I el càrrec de l’escola d’educació especial 26 de Enero? Cal tenir en compte que fou mestre de la República i com a tal va seguir els seus mètodes pedagògics, què el nou règim rebutjava. Si seguim les aportacions històriques de Raimon Portell i Salomó Marquès al llibre Mare de Déu, quina escola! Els mestres contra Franco així com els exemples comentats més amunt ens adonarem que la repressió franquista contra tot allò que signifiqués educació republicana va ésser fervorosament perseguit. Mestres represaliats, expulsats, prejubilats, empresonats o afusellats pel fet d’haver combregat amb un esperit educatiu de renovació innovadora. Un esperit basat en les tesis dels grans pedagogs del segle XX. Pedagogs reconeguts a la majoria d’estats democràtics. Tot aquest reguitzell de preguntes i qüestions ens fan sospitar de l'adhesió amb un règim totalitari, per desgrat segurament, però pretès per a salvar la pell. No dubtem - i les mostres de reconeixement com a pedagog per part d’alumnes seus és prou il·lustrat en entrevistes i reportatges- de la seva vàlua d’educador. Segurament de la talla de mestres com l’Alexandre Galí o l’Artur Martorell. Però en el cas de l’Artur Martorell va haver de patir depuració i empresonament sense poder exercir de funcionari del Patronat Escolar i reclòs en el Negociat de Cementiris com a càstig pel seu llegat de renovador de la pedagogia a Catalunya. En canvi l’Enric Gibert i Camins va tenir un camí fàcil i planer per exercir la seva professió un cop les tropes franquistes van entrar a Barcelona.
 |
| Façana de l'escola Mestre Enric Gibert i Camins, a Sant Andreu de Paloma. Arxiu Particular. |
Avui una escola de Sant Andreu de Palomar, a Barcelona, duu el seu nom com a homenatge. Segurament la seva faceta pedagògica se’l fa mereixedor, però les seves facilitats per recuperar càrrecs directius en finalitzar la guerra ens fan dubtar de la seva honorabilitat al cent per cent. Caldria tenir-ho en compte, si més no per no oblidar que som fruit d’un passat, amb els seus encerts i desencerts.
Pau Vinyes i Roig
Pau Vinyes i Roig
Agraïments en la confecció del present article a Pelai Pagès, a Lydia Rabascall, a Jordi Rabassa i a l’Arxiu de l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona.
Comentaris