VISCA LA REPÚBLICA! LA SEGONA REPÚBLICA A SANT ANDREU DE PALOMAR

Francesc Macià, president de la Generalitat de Catalunya, durant l'acte de lliurament de les claus de les cases de l'hortet al passeig de Torras i Bages, obra del GATCPAC, el 9 d'agost de 1932. JOSEP MA SAGARRA/ANC

El 14 d’abril en Lluís Companys des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona proclamà la república i minuts més tard des de la Generalitat Francesc Macià pregona la República Catalana. ERC havia guanyat les eleccions municipals dos dies abans i a tot l’Estat les forces republicanes eren majoria en la majoria de les capitals de província. Eren moments d’eufòria i alegria. Des de Sant Andreu de Palomar es seguí la notícia per telèfon i ràdio. Una de les ràdios que sonà amb altaveus potents fou la del Bar Versalles. Segons conten els veïns i les veïnes de la zona l’Eduard Heredero, des de l’abril de 1928 propietari del Versalles, va fer treure l’aparell al carrer per tal que la gent seguís els esdeveniments. Moltes empreses deixaren de treballar i la majoria d’empleats es dirigiren cap a associacions i entitats de caire republicà per resseguir la notícia de la proclamació. D’altres emprengueren camí vers la plaça de Sant Jaume per a viure aquells moments històrics. A Sant Andreu en conèixer la notícia, en Josep Dencàs (1900-1966) dirigent andreuenc d’Estat Català i futur conseller de Sanitat i posteriorment de Governació de la Generalitat de Catalunya, metge i  casat amb la filla del doctor Josep Cararach (1877-1969) -dirigent de la Lliga Regionalista a Sant Andreu de Palomar-, Raimunda Cararach, es dirigí des de la Clínica Sant Jordi –cofundador del citat centre sanitari- cap a la Tinença Alcaldia del Districte IXè per tal de proclamar la república des del balcó. Diversos grups de republicans es concentraren a la plaça d’Orfila tot cantant consignes a favor del nou ordre democràtic.  Es llançà des del balcó del consistori andreuenc el retrat d’Alfons XIII.  Enrere quedava la monarquia i naixia una nova república plena d’il·lusions i d’incerteses. 

Josep Dencàs i Puigdollers (1900-1966),   conseller andreuenc de  Sanitat i Governació  de la Generalitat  republicana. AUTOR DESCONEGUT/AP

Durant el consistori republicà que va des de l’abril de 1931 al gener de  1939 s’inauguren les escoles Ignasi Iglésies i Mar, aquesta darrera situada al carrer d’Irlanda i la primera bressola municipal de Barcelona, la biblioteca infantil de la plaça de les Palmeres i es construïren les Cases d’en Macià i l’edifici per a obrers Casa Bloc; aquestes tres darreres actuacions dutes a terme pel Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC), i les dues últimes en el tot just inaugurat passeig de Torras i Bages. També s’inaugurava l’abril del 36 la biblioteca Ignasi Iglésias, en homenatge al dramaturg i poeta andreuenc traspassat tot just feia 8 anys. La biblioteca era situada en origen en el segon pis de la tinència d’alcaldia. La primera bibliotecària va iniciar un diari on narrava el dia a dia de la institució i les seves successores van seguir fins l’arribada d’Internet. L’educació i la dignificació de la professió de l’educador foren unes constants del nou règim republicà.

L’esclat de la Guerra Civil va comportar una revolució amb predomini anarquista durant les primers mesos del conflicte bèl·lic. Per alguns una llum d’esperança i per altres un malson, segons del bàndol en el que es trobaven. L’esclat revolucionari va comportar la salt de les casernes militars, la crema del temple parroquial andreuenc i la seva reconversió en magatzem de benzina –el 19 de juliol els anarquistes pretengueren fer volar la cúpula amb dinamita i gràcies a la mediació del funcionari municipal Ernest Codina l’acció no es va dur a terme-, la reconversió de la parròquia de Sant Pacià en els Menjadors Populars “Durruti” –gràcies a la intersecció de mossèn Alexandre Pech en aconsellar a un conegut milicià de reconvertir l’edifici parroquial en menjador popular i així evitar la seva crema-, la persecució, empresonament i mort de religiosos i gent conservadora, la marxa al Front d’Aragó de voluntaris i voluntàries, el canvi de nom de carrers vinculats al santoral o al conservadorisme monàrquic....entre els noms de la nova nomenclatura hi trobem els d’Elisa García - Monges-, Jaume Oller -Torras i Bages-, Eugeni Paradera -Gran de Sant Andreu- i Josep Garcia -Fabra i Puig-. Elisa García era neboda de Josep García, ambdós morts al Front d’Aragó i en Jaume Oller va morir el 19 de juiol de 1936 en la salt a les casernes de Sant Andreu. Elisa García era treballadora de la Espanyola, fàbrica pertanyent a la Fabra i Coats i situada al llindar entre Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals, cooperativista de l’Andreuenca i membre de la UGT. Se’n vanar de voluntària al front amb una columna del PSUC. En morir es bateja de nou el carrer de les Monges amb el seu nom. Cas semblant va patir el seu oncle, el qual també va ésser homenatjat amb la reconversió del passeig de Fabra i Puig amb el seu nom. Oncle i neboda un cop morts van arribar a confluir en dues vies que són a tocar l’una de l’altra. I en Jaume Oller va rebre com a testimoniatge el passeig de Torras i Bages, topònim que feia referència a l’antic bisbe de Vic Josep Torras i Bages.

Bitllet de tren de la companyia MZA d'Harmonia de Palomar a Viladecavalls. FONS FAMÍLIA VINYES-ROIG.   

El nom del poble fou bescanviat pel d’Harmonia de Palomar com d’altres poblacions amb nom de sant o santa. Tanmateix, en posar en cartes, cartells i escrits de tota mena el nou nom calia posar entre parèntesi (Sant Andreu), ja que molts foresters no n’estaven avesats amb el canvi de topònim. Les grans fàbriques andreuenques de l’època foren col·lectivitzades: la Maquinista Terrestre i Marítima, la Fabra i Coats, la Fàbrica Nacional de Colorants i Explosius, la Hispano-Suiza...les quals esdevingueren indústries de guerra. Indústries on hi treballaren moltes dones en la rereguarda mentre llurs pares, germans i marits eren lluitant al front. El bar Versalles, situat al carrer Gran de Sant Andreu, 255 amb plaça del Comerç- també va ésser col·lectivitzat.

Els bombardeigs per part de l’aviació feixista italiana va deixar molts edificis tocats i ensorrats i morts. El gener de 1938, les bombes feixistes van segar la vida de més de 10 persones que corrien a refugiar-se al refugi antiaeri de les cotxeres. No hi van ser a temps i la mort els va agafar desprevinguts. Els partidaris i recolzadors del general Franco ho tenien clar, calia minar la moral de la població civil. Per aquest motiu la majoria de bombardeigs anaven dirigits cap a la ciutadania.  Curiosament –o pretesament- cap fàbrica de Sant Andreu de Palomar va resultar de ple afectada per les bombes del feixisme.

Mares i nenes fent cua per rebre l'esmorzar que oferia la cantina escolar de Sant Andreu de Palomar a través dels ajuts humanitaris de la societat de quàquers.AUTOR DESCONEGUT/ANC.

Per tal de poder d’assegurar el correcte creixement de les generacions més menudes en el conflicte van sorgir les ajudes dels quàquers anglesos, escandinaus i americans, els quals enviaven ajuda econòmica i humanitària a les ciutats on arribaven els refugiats i on havia més mancança de proveïments. A Sant Andreu de Palomar, als baixos de la tinència d’alcaldia s’hi va instal·lar una cantina destinada als infants. Es volia assegurar que tots els nens menors de set anys rebessin llet i farinetes per evitar la seva desnutrició. La iniciativa anar a càrrec de l’Ajuntament republicà i finançada en la seva totalitat per Noruega. La cantina va ésser inaugurada per Hilari Salvadó, el darrer alcalde Barcelona i coordinada per la danesa Elise Thomsem i era coneguda per ser una de les úniques amb una màquina automàtica de llet. Molts dels voluntaris que hi treballaven eren de Sant Andreu de Palomar, els quals netejaven la cantina, preparaven els esmorzars i repartien els llegums, la llet i el sabó  a les mares amb nadons i els infants que hi acudien. En un principi era pensada per a nens i nenes de dos a quatre anys, però posteriorment, arran de la llargament del conflicte bèl·lic, es decidí ampliar-ho fins als catorze anys. D’aquesta manera s’aconseguia que almenys els infants rebessin un àpat al dia.

Maqueta de la Casa Bloc. Bloc d'habitatges per a obrers situat a Sant Andreu de Palomar, obra del GATCPAC. Fou el primer edifici ideat i pensat, en sentit comunitari, per a treballadors a nivell andreuenc. FONS GATCPAC.

Tanmateix, l’adveniment de la Segona República escenificà una millora en els drets col·lectius i individuals de les persones. El dret de vot de les dones –reconegut a la nova Constitució republicana- així com el reconeixement del seu paper social, l’alliberament nacional, el dret al descans i a les vacances, les millores salarials...Petites passes, algunes no prou assolides, que esdevingueren exemple a seguir en d´altres països europeus, com fou el cas de l’educació. Una nit fosca (per alguns encara amb seqüeles), que durà més de quaranta anys, trencà les esperances per una societat més justa i igualitària. Hagueren de patir 36 anys de totalitarisme per a retrobar una escletxa de llibertat.

Pau Vinyes i Roig 
Article publicat en aquest bloc i ampliat.