DE FILFERRO A ATLÀNTIDA: PETITA HISTÒRIA D'UN CINEMA ANDREUENC

Vaig mal estudiar a l’Acadèmia Víctor, primer al carrer Gran i després a la plaça del Comerç. La seu de la plaça del Comerç era ubicada en un edifici que antigament havia estat una masia, anomenada de Can Cua. A més de l’escola de Don Víctor Echevarria -aquest era el nom del mestre fundador- l’antic mas allotjava la Farmàcia Franquesa -la més antiga en funcionament de Sant Andreu de Palomar-  i un cinema. Avui us faré cinc cèntims d’aquest local cinematogràfic.

Sala de cinema Alhambra, conegut popularment com a Filferro, l'any 1926. Font: Lluís Falcó.

Abans, però, una anècdota. Una editorial que editava enciclopèdies va convidar a mijan dels setanta del segle passat  a infants acompanyats dels seus pares a veure una pel·lícula de dibuixos animats. A la mitja part els comercials intentaven encolomar l’enciclopèdia als pares i a les mares. Tot just quan portàvem uns cinc minuts de xerrameca una rata va creuar per l’escenari resseguint la pantalla. Pantalla, per cert, amb una taca ben grossa. No us podeu imaginar el rebombori que es va crear. Xiscles de la canalla i ensurts dels adults. Finalment, un cop el mamífer va fer escàpols, la sessió va seguir.  Doncs, aquest local era el cinema Atlàntida. 

 

Programació del cinema Ideal pareguda al programa de la Festa Major de Sant Andreu de Palomar de l'any 1915. Fons Família Vinyes-Roig.
 

Publicitat del cinema Alhambra apareguda al Programa de la Festa Major de Sant Andreu de Palomar de 1925. Fons Família Vinyes-Roig.

Des de 1915 (segons el programa de la Festa Major de Sant Andreu de Palomar d'aquell any) es té constància que als baixos de Can Cua s'ubicava una  sala cinematogràfica amb el nom d'Ideal. A inicis dels anys vint passà a anomenar-se Alhambra. De poc li va servir aquesta denominació ja que pels andreuencs i les andreuenques era conegut com el Filferro, pel costum de catalanitzar noms forans entre els autòctons. El meu pare sempre l’havia anomenat Filferro. La sala era propietat de l’empresa Ideal, una de les més importants a nivell cinematogràfic de l’Estat espanyol. En els inicis s'hi projectava cinema mut, ja que el sonor encara no havia arribat. Segons el programa de la Festa Major de Sant Andreu de Palomar de l’any 1925: “Local aont projecten les més grans exclusives de les més renomenades marques mondials”.

Entrada del cinema Atlàntida. Font: Lluís Falcó.

Tal com explica Roberto Lahuerta al llibre Los cines de barrio: Sant Andreu, Horta-Guinardó, Nou barris (Editat per l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris), la sala de projeccions:

“Constava de platea y anfiteatro. Las puertas que daban a la calle eran de 2 de 2,5 metros y otras de 2 de 2 cada una. Para la entrada a la sala estaban habilitadas una puerta de 2 y 2 de 1,45 metros, así como otras dos de 2 metros. Contaba con 9 urinarios y 2 WC para el servicio de caballeros y 2 WC y un lavabo para el servicio de señoras.”

Un veí en el moment d’entrevistar-lo per al llibre Una mica d’història. Com es passava el temps abans a Sant Andreu de Palomar (Llop Roig, 1998), explicava que des d’una finestra del lavabo d’homes es podia observar qui entrava i sortia de la casa de barrets ubicada al carrer d’Otger.

La plaça del Comerç a l'any 1928. Al fons s'observa a l'esquerra l'entrada del cinema Alhamba, posteriorment anomenat Atlàntida. Josep Boixadera i Ponsa / Fons Família Vinyes-Roig.

La sala en els seus primers anys tenia capacitat per a 312 dotze localitats. Per entrar a la cabina d’exhibició es podia fer per dues portes laterals. L’any 1934 el cinema passava a ser propietat de  la cadena CINAES, conjuntament amb el cinema Recreo, aquest situat al carrer Gran de Sant Andreu núm. 144 -tram conegut com de Cases Noves-, just a tocar de l’edifici dels Catalanistes. És aleshores que canvià de nom pel Atlàntida. És en aquesta nova etapa  agafa més protagonisme i es projecten pel·lícules sonores del moment.

Publicitat en català del cinema Atlàntida. Font: Lluís Falcó.

En iniciar-se la Guerra Civil el cinema seguí projectant pel·lícules, tot i què relacionades amb el bàndol republicà. Calia aixecar la moral de la població i es projecten  films que defensen els valors republicans i anarquistes. El desembre de 1936, s'exhibeix el documental “Madrid, tumba del fascismo”, en el marc d’una sèrie d’actes de recolzament i solidaritat amb els catalans combatents en el front madrileny. La cinta era dirigida per Antoni Garcia Verches, membre del Sindicat únic d’Espectacles de Barcelona de la CNT. Tot just feia pocs dies que el líder cenetista Bonaventura Durruti havia mort al Front de Madrid a causa d’un tret desconegut – la seva defunció un misteri encara  per resoldre.

Publicitat del cinema Atlàntida. Font: Lluís Falcó.

Segons el citat membre de l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris, Roberto Lahuerta, des de 1945 a 1977 el responsable de la cartellera del cinema fou Vicent Brotons Llort, l’home fort de CINAES. El 1946, l’inspector del cos general de policia  Francisco Recio Gómez feia les següents apreciacions en fer una inspecció oficial: eixamplar la porta del carrer d’Otger -sortida d’emergència-, ampliacions del nombre d’urinaris tant d’homes com de dones, no sobrepassar el nombre de 500 butaques, instal·lació d’un farmaciola per a guarir persones que es poguessin accidentar, ignifugar teles i fustes per evitar incendis, instal·lació de boques contra incendis i col·locar extintors a la sala com a la cabina i “prescindir en absoluto de dar en la Sala funciones teatrales, pués las obras de adaptación del escenario, aún siendo de elevadísimo coste, son casi imposibles de llevar a cabo.” (Arxiu Municipal Contemporani  de Barcelona). Per la documentació consultada, el propietari tindrà constantment inspeccions i requeriments per tal d’adequar la sala a la normativa vigent.

Carpeta amb l'expedient del cinema Atlàntida conservada a l'Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. AMCB.

En els darrers anys es projectava sessió doble de cinema de reestrena. Normalment s'acostumava passar una pel·lícula romàntica o còmica i una bèl·lica, per tal d’atreure tot tipus de públic. El local a la dècada dels setanta rebé moltes inspeccions municipals i requeriments d’adequació per part dels bombers. El cinema va anar queien en decadència, la manca de públic, les deficients instal·lacions així com els informes negatius dels permisos municipals per la seva continuació com a sala cinematogràfica van comportar que abaixés la persiana de forma definitiva el maig de 1978. Les darreres propietàries Maria i Concepció Brotons i Manresa van fer tots els possibles per tal d’evitar el seu tancament, però va ser en va.

Croquis fet a mà de la ubicació del cinema Atlàntida. AMCB.

A primers dels vuitanta del segle xx la sala fou enderrocada i en el seu lloc s’hi va construir un edifici destinat a l’aparcament de cotxes. Tanmateix, la porta principal va romandre en peus fins que can Cua no fou enderrocat a primers de l’actual centúria. Anteriorment havien desaparegut els cinemes Modelo, situat a la Rambla de Santa Eulàlia -actual Fabra i Puig a la seu del Foment Andreuenc-; el Central al carrer Gran on després s’instal·laria la ferreteria CASI; l'esmentat Recreo; i el Coroleu, al mateix carrer i de curta vida. D'altres cinemes desapareguts foren l'Odeón, el qual s'havia inaugurat el 1921 i amb la darrera projecció fílmica el 1981, per esdevenir després un mercat d'alimentació privat; el Victoria, estrenat el 1958 i abaixant per sempre la persiana el 1995 per reconvertir-se en un bloc d'habitatges, ambdós a la rambla de Fabra i Puig; i el més nou de tots i de curta vida  els  Lauren - de caràcter multi-sales. Aquest darrer fou inaugurat a inicis del segle xxi tot plegant veles el 2011. Actualment és un local ocupat per anarquistes i alternatius amb el nom de Cinètica. A la Sagrera, va existir el Cinema Imperial -més conegut com La Barraca, ubicat al carrer de Martí Molist -avui seu del Centre Cívic de la Sagrera; a Navas el Cinema Rivoli, situat a l’avinguda de la Meridiana amb el carrer Josep Estivill. Al barri dels Indians, va sobreviure fins ben entrat el segle xxi la sala cinematogràfica Rio, amb accés pels carrers de Matanzas i Pinar del Rio i al Congrés, a la Riera d’Horta, el Diamante. Ambos Mundos, l’únic cinema del Bon Pastor, va estar funcionant al carrer de Sant Adrià fins el 1976. Un altre cinema que només va estar en funcionament durant la dècada dels seixanta fou El Majestic, a la Trinitat Vella. Entitats com el Casal Catòlic de Sant Andreu de Palomar , La Lira, l'escola dels Padres -avui Pare Manyanet- i els Lluïsos també van projectar cinema en els seus respectius teatres.

L’arribada de la televisió en color i de nous canals televisius així com  la proliferació de botigues de vídeo clubs on es podien llogar pel·lícules a preus mòdics va fer que les sales de cinema tanquessin i en el seu lloc s’hi construïssin blocs d’habitatges o equipaments públics i privats.

Pau Vinyes i Roig

Referències:

Lahuerta, Roberto. Cines de barrio: Sant Andreu, Horta-Guinardó, Nou Barris. Barcelona: Arxiu Històric Roquetes-Nou Barris, 2013.

http://joseplluisfalco.wixsite.com/cinemesandreuencs/alhambra--atlntida (consulta maig de 2020).

Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.