Nota preliminar: Aquest
article és va publicar a la revista Cooperació Catalana el març de 2018 (pàgines 16-17). D’ençà aquesta data l’autor de l’article
ha fet noves descobertes. Per aquest motiu, l’article original, l’hem
actualitzat amb les recents recerques documentals i d’hemeroteca, sobretot pel
que fa a l’organització política amb la qual va marxar al front. Tal com
observarem en el present article podrem copsar que la seva militància
va ser amb el POUM, no amb l’anarquisme, com erròniament s’ha cregut fins
ara.
 |
| Imatge d'Elisa Garcia. AP. |
Les primeres recerques bibliogràfiques
En començar aquest article voldria fer esment al fet que sense
l’historiador andreuenc Jordi Rabassa Massons aquest escrit no tindria sentit,
atès que ell és l’autèntic biògraf d’Elisa García Sáez. En paraules del mateix Rabassa
al mitjà electrònic eldiario.es: “Muy probablemente
Elisa (García) fue la primera miliciana barcelonesa asesinada durante la guerra
civil, por lo que parece que la noticia de su fallecimiento trastornó la
sociedad más implicada políticamente al lado de la revolución de la ciudad y de
Sant Andreu de Palomar, donde probablemente nació y donde vivió y desarrolló su
corta vida familiar, laboral, social y política.”
Les primeres referències actuals sobre la
miliciana d’origen andreuenc provenen d’Ivan Miró, historiador del
cooperativisme i membre de la Ciutat Invisible de Sants, el qual localitzà a la
revista Acción Cooperativista (núm. 696, del 4 de setembre de 1936)
la notícia següent sota el títol d’“Elissa Garcia”:
“Les Joventuts Cooperativistes de Barcelona
han hagut de lamentar aquesta darrera setmana una baixa sensible a les seves
fileres. Es tracta de la simpàtica i valerosa companya de l’ex-secció de
Joventut de «L’Andreuenca» Elissa Garcia, de dinou anys d’edat.
En esclatar la revolta militar-feixista el
mes passat, Garcia ocupà immediatament un lloc en la lluita empresa. La
vegérem [sic] amb les armes a les mans, la vegérem [sic] prestant servei als
hospitals, la vegérem [sic] treballant als menjadors col·lectius. Allí on ella
creia que podia ser útil, allí s’enrolava.
Més tard, quan a Barcelona l’ambient s’anava
normalitzant, l’esperit inquiet de la nostra companya es trobava cohibit en el
marc de la nostra ciutat, i optà per allistar-se a les columnes que sortien a
combatre al front d’Aragó. I s’enrolà a l’exèrcit de la Llibertat com una
simple miliciana, fusell al coll i amb el corresponent corretjam amb municions.
Així ha trobat la mort la nostra companya, lluitant com una veritable heroïna,
lluitant per consolidar amb les armes la nova humanitat que s’albira, la nova
ordenació econòmica de les coses en sentit col·lectiu, que ja no és una
hipòtesi sinó una realitat efectiva, gràcies a la sang que com la de la nostra
companya, s’ha vessat i es vessa.
Companya Elissa Garcia: el teu nom
restarà gravat per sempre en la nostra memòria; el teu exemple i el teu
heroisme serà l’impuls que donarà força als braços armats dels joves
cooperativistes per tal de venjar-te, i a aquells que treballen a les
secretaries, en l’ordre econòmic i d’organització en els moments de defalliment
i de cansanci [sic] produïts pel treball, el teu record els dirà que deuen
continuar en el seu lloc per fer triomfar, per ordenar la causa per la qual tu
donares la vida.
Companya Elissa Garcia, descansa en pau, el
teu record estarà sempre en nosaltres.”
 |
| El setmanari de la Joventut Cooperativista de Catalunya Tremp es feu ressò de la mort d'Elisa García (anomenant-la Felisa), en l'edició de l'1 d'octubre de 1936. Font: ARCA. |
 |
| Fragment de la noticia del setmanari Tremp, edició 1 d'octubre de 1936. Font: ARCA: |
Els primers anys
Elisa García Sáez neix el 22 de setembre de
1916 a Sant Andreu de Palomar ‒poble annexionat a Barcelona‒, en el si d’una
família de classe treballadora. Filla de Romualdo García i Abad, originari de
València, i de Teresa Sáez i Martínez, de Llorca (Múrcia), és la més gran de
tres germanes. En esclatar el conflicte bèl·lic del juliol de 1936 viuen al
carrer Gran de la Sagrera, 100 ‒abans, però, vivien a Gran de Sant Andreu amb
el carrer de Campeny. De ben joveneta, com la majoria de companyes
andreuenques, va entrar a treballar a La Española, fàbrica filial de la gran
empresa tèxtil Fabra i Coats, situada a la barriada de la Sagrera. Les
inquietuds d’un esperit lliure la feren militar al sindicat socialista de la
UGT i a ser membre activa de la Cooperativa L’Andreuenca, on va ser la delegada
del grup juvenil de teatre. L’Andreuenca va ser fundada per membres
de la Societat d’Oficials Paletes de Sant Andreu de Palomar, entre 1879 i 1881.
Estava situada en els seus inicis al carrer Gran de Sant Andreu, 263 i el 1896,
definitivament, al carrer de Sant Antoni, 58-60 ‒actualment, Rubén Darío. Fou
de totes les cooperatives andreuenques la més important en nombre de socis,
capital i activitats. Arran de la proclamació de la República, l’entitat fa un
gran salt endavant a escala cultural i social, amb l’organització d’excursions,
visites guiades, conferències... El 1934 la cooperativa tenia 25 treballadors
en nòmina. En perdre la República la guerra, la cooperativa va iniciar un declivi
lent i progressiu. En arribar la democràcia, per versemblant que pugui ser, l’Andreuenca
va desaparèixer definitivament el 1984.
 |
| Vers l'any 1928. Quadre escènic de la Cooperativa L'Andreuenca. Foto cedida per Mireia Campanyà Albà / Fons Joaquim Travesset. |
Voluntària al front
Segons relata l’hemeroteca consultada, en esclatar la guerra s’incorpora com a voluntària dins de la Creu Roja per anar al font d’Aragó. No obstant això, com esmenta el mateix biògraf Rabassa, ultrapassa aquesta feina i esdevé miliciana de ple dret. Segurament en la presa de decisió d’anar a lluitar al front hi va influir el seu oncle Josep García i Abad, fuster d’ofici i militant destacat de la CNT i veí de la Sagrera. Josep García va ser una de les primeres víctimes antifeixistes del districte Novè mortes al front d’Aragó. Ferit el 27 de juliol de 1936, va ser ingressat a l’Hospital Provincial de Lleida, amb una segona expedició de ferits, procedent de Casp, on va morir el 8 d’agost de 1936, després d’una agonia deguda a les ferides rebudes en combat. La Rambla de Sant Andreu de Palomar durant la República en guerra s’anomenà passeig de Josep García.
Segons relata l’hemeroteca consultada, en esclatar la guerra s’incorpora com a voluntària dins de la Creu Roja per anar al font d’Aragó. No obstant això, com esmenta el mateix biògraf Rabassa, ultrapassa aquesta feina i esdevé miliciana de ple dret. Segurament en la presa de decisió d’anar a lluitar al front hi va influir el seu oncle Josep García i Abad, fuster d’ofici i militant destacat de la CNT i veí de la Sagrera. Josep García va ser una de les primeres víctimes antifeixistes del districte Novè mortes al front d’Aragó. Ferit el 27 de juliol de 1936, va ser ingressat a l’Hospital Provincial de Lleida, amb una segona expedició de ferits, procedent de Casp, on va morir el 8 d’agost de 1936, després d’una agonia deguda a les ferides rebudes en combat. La Rambla de Sant Andreu de Palomar durant la República en guerra s’anomenà passeig de Josep García.
 |
| Sortida d'infermeres cap front d'Aragó, el juliol de 1936, en un autocar col·lectivitzat per la CNT-FAI. Fotografia publicada en diversos mitjans de l'època, entre ells el París-Soir. Pau Lluís Torrents/ Fons Família Vinyes-Roig. |
L’historiador Jordi Rabassa en el seu bloc Perquè
vull ens comenta:
“…per primera vegada ‒constava‒ entre els historiadors locals, l’existència
d’una cooperativista andreuenca que va agafar les armes per anar al front. La
meva àvia m’havia explicat que havia vist aquestes “milicianes” passejar
per Sant Andreu durant la guerra. Eren dones joves, entusiastes antifeixistes
que s’atreviren a subvertir el rol dels gèneres, vestir-se com no es vestien
les dones i dirigir-se al camp de batalla com a soldades, un paper que mai no
els havia estat reservat. Normalment les dones anaven al front a fer d’infermeres
o a realitzar tasques d’intendència, però aquest juliol de 1936 l’ordre de
les coses canvià, els carrers passaren a ser propietat de les classes populars
i algunes dones s’atreviren a trencar les normes imperants. Les columnes que
primer partiren cap al front tenien molta més passió a les seves venes que
preparació militar, i s’hi pogueren enquadrar algunes dones. Habitualment,
però, en arribar al front els companys els feien preparar els àpats i
atendre la infermeria. Tanmateix sembla que l’Elissa es resistí al
masclisme propi, també, de les tropes revolucionàries”.
 |
| Gràcies al diari La Publicitat, del 25 de juliol de 1936, sabem que la fotografia publicada al París-Soir és del fotògraf Pau Lluís Torrents. |
Des del front escriu a la seva mare. El diari
anarquista Solidaridad Obrera (3 de setembre de 1936), així
com altres diaris de l’època, es fa ressò de la darrera carta enviada, talment
com si fos un testament: “Por fin se han visto colmadas mis esperanzas. Parto con buenos
camaradas y con un estado de ánimo elevadísimo. Quiero luchar contra esta
gentuza maldita. Quiero saber lo que es sufrir y quiero compartir el dolor de
los camaradas que combaten en el frente. Tengo un corazón que no puede
permanecer impasible ante la lucha que sostienen nuestros hermanos”.
 |
| Tres infermeres al front d'Aragó, agost de 1936 (Diari de Barcelona, 20 d'agost de 1936) |
 |
| Dibuix de Carmona, al·legòric a la mort d'una infermera, publicat dies abans de la mort de l'Elisa Garcia. Solidaridad Obrera, 13 d'agost de 1936. |
Ferida greument i morta
La zona aragonesa d’Os Monegros durant l’agost de 1936 està sota control d’una de les columnes del POUM comanda per Joan Piquer, Manuel Grossi i Jordi Arquer. Segons el periòdic del POUM La Batalla: “Hemos tenido ocasión de hablar con el camarada Piquer de la segunda columna que opera en Seriñena. Nos ha hablado del magnífico espíritu combativo de sus milicianos y nos ha declarado la gran desmoralización que reina entre los enemigos, como prueba el hecho de que con solo aparecer, algunas veces, nuestros milicianos, ya emprenden la huida” (La Batalla, 16 d’agost de 1936). El mateix diari esmentava el mateix dia:
“Simultáneamente al ataque de Tardienta, los fascistas han atacado el pueblo de Alcalá del Obispo, que cayó en nuestro poder domingo pasado. Los ataques han sido rechazados con grandes pérdidas por parte del enemigo.
En Tardienta, después de un intenso fuego de fusilería, han sido rechazados totalmente los rebeldes en un nuevo intento realizado para recuperar puntos estratégico, que son para ellos de gran interés.
Nuestros valientes milicianos han iniciado un avance hacia las líneas enemigas” (La Batalla, 16 d’agost de 1936).
 |
| Retall del diari La Batalla (16 d'agost de 1936), amb l'actualitat del front d'Aragó, sector dels Os Monegros, per part dels milicians del POUM. Font: Biblioteca Valenciana Virtual. |
Elisa García fou ferida de gravetat durant el bombardeig que patí la
localitat de Tardienta (Osca) l’estiu de 1936, i immediatament fou trasllada a
l’hospital republicà de Sarinyena (Osca), on va morir el 24 d’agost per “heridas sufridas en acciones
de guerra”, segons consta en el certificat de defunció. Solidaridad
Obrera esmentava: “Los cascos de unas bombas lanzadas por los aviones fascistas
destrozaron el cuerpo de la joven y desmindaron [sic] por una eternidad el
bello rostro de la solícita enfermera de la Cruz Roja”. La
Vanguardia també en certificava la mort, però la qualificava
erròniament com a militant de la CNT, amb aquestes paraules: “En el sector de Tardienta,
frente aragonés, un casco de una granada lanzada por los aviones fascistas
alcanzó a Elisa García, miliciana, militante de la C. N. T., causándole tan
graves heridas que le han producido la muerte. Elisa García contaba apenas
veinte años y desde los primeros momentos de la lucha contra el fascismo, se
situó con indescriptible entusiasmo junto a los bravos milicianos de la
República y de la Libertad. En cumplimiento del deber ha caído esta joven y
valerosa muchacha” (La Vanguardia, 4 de setembre de
1936).
 |
| Carrer dedicat a Elisa Garcia en indeterminat poble d'Aragó. Fotogragrama extret del documental de la CNT "Aragón lucha y trabaja". |
En la necrològica apareguda en el diari ABC ‒del bàndol
republicà‒ (4 de setembre de 1936) també es feia ressò de la carta enviada per
Elisa a la seva mare dies abans de la seva mort: “No paséis pena por mí; procuraré que no
me pase nada; pero si por casualidad me sucediera algo, pensad que otros como
yo también habrán caído. Si yo supiera que dando mi vida se podría
terminar con los asesinos de la clase trabajadora, gustosa la daría. Si os
dijeran que la lucha no es propia de las mujeres, decid que
el cumplimiento del deber revolucionario corresponde a toda persona que no
sea cobarde”.
I encara més, el diari La Libertad, el mateix dia 4 de setembre
publicava una petita nota necrològica d’aquesta manera:
“En el sector de Tardienta
ha muerto, a consecuencia de haberle alcanzado los cascos de unas bombas
lanzadas por los aviones facciosos, la enfermera de la Cruz Roja Elisa García,
de veinte años.
Al estallar la sublevación
se alistó en la Cruz Roja, y días antes de su muerte su madre recibió una carta
en la que Elisa le decía que no pasara pena por ella
(reprodueix part de l’esmentada carta).”
Però la gran sorpresa ha estat l’article que li dedica l’escriptor i
periodista Lluís Capdevila al diari d’Esquerra La Humanitat, sota
el títol “Saber morir”. Pel seu gran interès el reproduïm sencer:
“Més d’una vegada no he pogut contenir la meva indignació en oir comentaris
i en veure el somriure mofeta amb què, per part de certa mena de gent, era
saludat el pas d’aquestes noies heroiques i plenes de bona voluntat que s’han
allistat a les Milícies.
Més d’una vegada m’he vist obligat a reprimir severament el somriure o el
comentari innobles.
Més d’una vegada m’hauré guanyat l’antipatia i l’odi d’aquests pobres
diables que en la vida no tenen altra aspiració que la de ‘fer el senyor’; d’aquests
cretins disfressats de senyor que fins ara parlaven en castellà i llegien
premsa de dretes perquè creien que això feia fi; d’aquesta gent que no
saben que moltes vegades ric vol dir ruc; d’aquests nois que porten el cap
lluent com una sabata i que només saben parlar de balls, de cops de puny i de
marques d’automòbils; d’aquestes noies histèriques i cursis que no tenen altra
cultura que la de quatre films ensucrats i quatre novelles blanques.
Altament això ‒l’antipatia d’aquesta gent‒ no em desplau, pobre de mi si em
trobaven simpàtic, car la seva simpatia significaria que soc tan cretí com
ells.
Ells, que ara ja tornen a respirar, que ja tornen a fer el senyor ‒com
fins pocs dies enrere feien el proletari‒, que ja, en les platges o
muntanyes on estiuegen ‒els que no han fugit, morts de pànic, a la ciutat‒
tornen a fer el cursi en les hores que no ploren la mala sort dels militars
sense honor, no tenen dret ni el somriure ni el comentari irònic.
Aquestes noies heroiques, digníssimes, plenes de bona voluntat, que han fet
el que no han sabut fer molts homes, son mereixedores de més respecte.
Jo avui, en homenatge a la seva memòria, vull parlar d’una d’elles. No la
coneixia, no l’havia vist mai. Sé d’ella únicament el que m’ha dit un diari:
que havia nascut a Sant Andreu ‒barriada glorificada per l’estimat Ignasi
Iglésias‒ i que es deia Elisa Garcia.
Aquesta noia tenia vint anys i fou una de les primeres que s’enrolà per
anar d’infermera al front. Aquesta noia escrivia a la seva mare: ‘Per fi he
pogut veure realitzades les meves esperances. Me’n vaig al front. Me’n vaig amb
bons camarades i en un estat d’ànim elevadíssim. Vull lluitar contra aquesta
gentussa maleïda. Vull compartir el dolor dels camarades que lluiten al front.
Tinc un cor que no pot restar impassible davant la lluita que sostenen els
nostres germans... No passeu perna per mi. Procuraré que no em passi res; però
si per casualitat em passes quelcom, penseu que altres com jo, també hauran
caigut. Si jo sabia que donant la meva vida podia acabar amb els assassins de
la classe treballadora donaria amb goig la vida. I si algú us deia que la
lluita no és pròpia de dones digueu-li que el compliment del deure
revolucionari correspon a tothom que no sigui covard.’
Admirables paraules, les d’aquesta noia; plenes de fe, de coratge, de
dignitat. No sé si era socialista o comunista, si pertanyia o Esquerra Republicana
o a les Joventuts Llibertàries. M’és igual, car tot el que lluita per l’alliberació
del poble mereix respecte.
Jo no la coneixia, però encara que les oracions ja han passat de moda, escric
aquest article com si fos una oració a la seva memòria i a la seva glòria” (La
Humanitat, 9 de setembre de 1936).
L’esmentat diari Solidaridad Obrera descrivia amb aquestes
paraules la malaguanyada gesta heroica de la jove andreuenca: “No es posible trazar el
comentario que se merece el gesto de la muchacha que, desafiando el peligro y
que despreciando la tranquilidad del hogar, ha sabido reivindicar a la mujer
obrera. En el fin heroico de nuestra camarada hallamos los destellos de valentía
y gloria que ha aureolado a las valiosas mujeres a través de las páginas más
destacadas que el proletariado mundial ha escrito con trazos de sangre y dolor”.
No es estrany que en moments de lluita aferrissada contra el feixisme les
morts provocades per aquests siguin lloades amb discursos grandiloqüents i
donant-los com a exemples de sacrifici per la causa justa.
Fou enterrada al cementiri parroquial de Sarinyena. Un cop finalitzada la
guerra, i per ordre de l’alcalde franquista de la localitat aragonesa, la
llegenda de la tomba d’Elisa García fou destrossada a cops de martell. La
llegenda esdevingué il·legible, fet que motivà un conjunt de veïns i veïnes a
recuperar la seva memòria. L’any 2013, després d’un llarg procés de recerca, es
pogué recuperar la llegenda: “Estás muerta y no lo estás/ dentro de esta tumba fría/ descansa en
paz hija mía/ que en tus padres vivirás./ Muerta heroicamente luchando contra
el fascismo en el frente de Aragón sector Tardienta”.
 |
| Tomba d'Elisa Garcia, Cementiri de Sarinyena, Osca. Fons Os Monegros. |
Homenatge pòstum
D’altra banda, l’heroïcitat de la mort dels primers antifeixistes ‒sobretot
si eren del gènere femení (cal recordar que fins l’octubre de 1936 les dones
pogueren lluitar a primera línia del front de guerra com els seus companys fins
que el govern de la República els hi prohibí)‒ promogué tota una sèrie d’actes
d’homenatge. Elisa García en fou una de les reconegudes. En el documental
gravat per la productora cinematogràfica de la CNT durant la Guerra Civil, Aragón
trabaja y lucha, hi albirem el seu nom retolat en una casa en algun poble
dels Monegres. S’hi observa “Calle de Elisa García (muerta por la libertad)”.
Sant Andreu de Palomar, aleshores amb el nom d’Harmonia de Palomar, també
s’afegí al record mitològic de la veïna víctima del feixisme. Salvador Casas i
Pujols, veí andreuenc, recorda com el carrer de les Monges fou batejat amb el
nom d’Elisa García. Gràcies a aquest fet, qui escriu aquestes línies va poder
esbrinar que la parròquia de Sant Pacià, situada en el mateix vial, fou utilitzada
durant la república en guerra com a menjador popular, amb el nom de Bonaventura
Durruti.
 |
| Anunci de Comestibles José Casals amb adreça carrer d'Elisa Garcia, 44. Aparegut al Butlletí de la Creu Roja de Barcelona, l'1 de maig de 1937. Hemeroteca Digital AHCB. |
 |
| Carta adreçada a Paquita Badia, veïna del carrer Elisa Garcia. Arxiu Centre d'Estudis Ignasi Iglésias. |
La cerimònia d’inauguració de la placa del nomenclàtor dedicada a Elisa García
es realitzà el diumenge 3 de gener de 1937. Fins fa poc es creia que l’acte fou
a iniciativa de la secció local de la UTG de la Delegació Mercantil Sant Andreu
de Palomar, però la descoberta de noves dades d’hemeroteca ens remeten al POUM.
Segons el diari El Diluvio, amb data del 3 de gener de 1937: “Hoy, a las diez de la
mañana, en el cine Odeón, el Partido Obrero de Unificación Marxista, celebrará
un gran mitin en el que tomarán parte los camaradas Pilar Santiago, Comabella,
Arquer y Nin. Este acto irá precedido del descubrimiento de una lápida dando el
nombre de nuestra querida compañera Elisa García a la antigua calle de las
Monjas”. De nuestra querida compañera, amb aquesta expressió es referien a una de les
companyes del POUM. I per si no fos poc, El Día Gráfico publicava
una fotografia, la qual reproduïm en aquest article, amb aquest text: "Descubrimiento de la
lápida que da el nombre de Elisa García, afiliada al P.O.U.M, a la
antigua calle de las Monjas”. En l’esmentat homenatge es recordaven
tots els milicians caiguts durant els primers mesos de la guerra i es feia
ferma demostració de l’esperit antifeixista andreuenc. Per al sindicat calia
esperonar: “La gesta sublim d’aquesta companya (…) que cal immortalitzar-la com
a exemple per a les generacions futures”.
Fotografia del canvi de nom del carrer de les Monges pel d'Elisa Garcia, diumenge 3 de gener de 1937. El Día Gráfico, 5 de gener de 1937.
 |
| Full d'homenatge a Elisa Garcia. Font: perquevull.blogspot.com |
Resultats de la cerca
I una nova dada descoberta: el Socors Roig de Catalunya, organització d’ajuda
humanitària, tenia una secció anomenada Grup Elisa García. La Humanitat
publicava aquesta nota en l’edició del 24 de juliol de 1937: “Són convocats
tots els companys que pertanyen al Grup ‘Elisa Garcia’, de la secció primera
del Socors Roig de Catalunya, a la reunió que tindrà lloc demà, dilluns, dia
25, a les cinc de la tarda, a l’estatge social (Arcs, 7).”
 |
| Homenatge a Elisa Garcia realitzat a Sarinyena, commemorat el 14 d'abril de 2013. Fons Os Monegros. |
Des de Sarinyena la continuen recordant cada 14 d’abril amb un sentit
homenatge al peu de la seva tomba. L’entitat cultural Os Monegros,
l’organitzadora de la commemoració, la recorda amb aquestes paraules: “…la llevamos con nosotros,
hoy Elisa García Sáez “estás muerta y no lo estás”, estás viva en la eternidad
de la memoria de los hombres y mujeres libres, con la dignidad suficiente como
para reconocer los valores por los que luchaste y por los que continuaremos
luchando”.
 |
| Descoberta de la placa Jardins d'Elisa Garcia Saez, a Sant Andreu de Palomar. Joaquín Ruiz, de l'Associación Cultural Os Monegros, i Jordi Rabassa, biògraf d'Elisa Garcia, van pronunciar unes paraules, sota una pluja que no va impedir la realització de l'acte. Galdric de Rocabruna. |
El seu poble nadiu, Sant Andreu de Palomar, tampoc l’oblida. Una placa
col·locada al carrer de les Monges enfront de la parròquia de Sant Pacià i l’espai
verd situat entre els carrers del Segre, del Cinca i del Pont ha
rebut el nom de Jardins d’Elisa García Sáez. La descoberta de la placa es va dur
a terme en el marc de la Fira de l’Economia Solidària (FESC), el 27 d’octubre
de 2018. La proposta d’anomenar un espai públic amb el seu nom va sorgir
conjuntament de la Fundació Roca i Galès, la Xarxa d’Economia Solidària, la
Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i la Federació de
Cooperatives Agràries, i amb el suport de diverses entitats de Sant Andreu de
Palomar, entre d’altres, l’Associació de Veïns i Veïnes de Sant Andreu de
Palomar i el Centre d’Estudis Ignasi Iglésias. Tot i ser un dia plujós, l’acte
no es va veure deslluït i va significar un viu testimoniatge d’una
comunitat que no vol oblidar els seus conveïns, sobretot si van donar la vida
per combatre el feixisme. Elisa García és el model a seguir, atès que ens
mostra el camí de la llibertat.
 |
| Jardins d'Elisa Garcia Saez , a Sant Andreu de Palomar. Font: Ajuntament de Barcelona. |
PD:
Segurament anirem descobrint noves dades a mesura que anem obrint noves carpetes
plenes de pols i oblidades pel pas del temps.
Pau Vinyes i Roig
Article actualitzat amb noves dades documentals el maig de 2020.
A
ELISSA GARCÍA
En la contemplació del seu retrat
Quantes
i quantes vegades
passant
de nit la secció
m’he
parat a contemplar-la
extasiat
d’admiració.
La
serenor de sos ulls
el
somriurer de sos llavis,
i la
gràcia de sos rulls,
m’ha
donat la sensació
que
vivia, sense agravis
prodigant
sa abnegació.
!Que
depressa passa’l temps!
Sembla
ahir que falaguera
sortia
del seu treball
joiosa,
humil, com era.
I ara
parat davant d’ella
quanta
pena sento al cor.
!Guerra
sempre maleïda
que’n
segues vides en flor!
!Quanta
sang arreu vessada
sens
pietat i sense amor!
!Quanta
amargura i tristesa
per no
viure en Germanor!
!Quanta
vilesa en els cors
per
egoisme insensàt,
volguent
més esclavitzar
dels
pobles la Llibertat!
I devant
d’aquest retrat
de la Elissa
riallera,
em
pregunto cap-ficàt,
si tota
la massa obrera
procedeix
com es degut,
i es
digne dels seus caiguts.
J.Salas
Publicat a la
revista Ideas l’agost de 1937. Publicació editada pels treballadors de les Filatures Fabra i Coats, de Sant Andreu de Palomar (Barcelona)
Comentaris