JOSEFINA TÀPIES, UNA VIDA DEDICADA A L’ESCENA TEATRAL I CINEMATOGRÀFICA

Els avis vivien en un pis de la Dreta de l’Eixample, amb un davant i un darrera com solia dir l’avi. D’aquells pisos allargassats amb patí inclòs per als privilegiats del principal i el primer. En aquell habitatge hi van arribar a viure 11 persones. Els avis, la besàvia, els set fills i la minyona. L’avi de professió advocat solia rebre les visites a domicili. Només entrar al domicili  les visites eren dirigides a la sala d’espera fins a ser atesos al despatx del pare de ma mare. En aquella saleta d’espera plena d’imatges de dedicades, l’orla acadèmica i una prestatgeria amb volums d’una enciclopèdia -no recordo quina-, sobreeixia una fotografia dedicada per una tal Josefina Tàpies amb aquestes paraules: “Afectuosament a l’amic Tomàs Roig i Llop. Signat: Josefina Tàpies”. I, vet-aquí que em vaig posar a esbrinar qui era aquella misteriosa dona, ja que la meva més absoluta ignorància m’obligava a saber quelcom d’ella.

Retrat de Josefina Tàpies dedicat a l'advocat i escriptor Tomàs Roig i Llop. Fons Família Vinyes-Roig

Cinc cèntims biogràfics

Abans de passar cap a l’esbós biogràfic voldria fer una puntualització. L’esmento com a Tàpies, no pas com a Tàpias, ja que en molts llocs se l’esmenta de les dues maneres i he preferit quedar-me amb la grafia catalana. Josefina Tàpies i Martínez, neix el 24 de març de 1903, al carrer de les Moles núm. 3, de Ciutat Vella, a Barcelona. Batejada com a Pasquala, Josefa i Maria. Filla d'Agustí Tàpies i Villalta, nat a Barcelona, i de Maria Martínez i Roca, nascuda a València. 

 

L'escriptor, advocat i periodista Tomàs Roig i Llop l'entrevistava per a la revista Catalunya Ràdio. Interviu publicat el 22 de desembre de 1934. Fons ARCA.

 

De ben jove debutà en escenaris de teatre amateur i estudià a l’Escola d’Art Dramàtic d’Adrià Gual, on segurament deuria sobresortir entre les alumnes ja que amb 18 anys la trobem debutant professionalment en l’obra Alta banca d’Àngel Guimerà. A inicis de 1922 es contractada per l’empresa Guerrero-Díaz Mendoza, gestora de la Companyia de María Guerrero, i poc després realitzà una  gira per Llatinoamèrica. En tornar a Madrid, a mitjan anys vint del segle passat, esdevé la primera actriu del Teatro Fontalba,  espai escènic situat a la Gran Vía madrilenya. Representà la comèdia en tres actes de Jacinto Benavente La virtud sospechosa. Tanmateix, la sort no l’acompanyà i es destituïda com a primera actriu arran de la denúncia del sindicat d’actors de la capital espanyola en considerar la seva elecció d’improcedent. A Madrid, encara estrenarà Colonia de lilas, comèdia en tres actes dirigida per Evaristo Vedia. El 1927, tornà a Barcelona i formà companyia pròpia. Al Teatre Novetats estrenà com a primera actriu La dama alegre de Joan Puig i Ferreter (1927), assolint un gran èxit de públic i crítica. Al Novetats també estrenà Un estudiant de Vic, del polifacètic Josep Maria de Sagarra (1927), amb el paper de Mariagneta.  Set anys després, al Teatre Romea, estrenarà una nova peça de Sagarra La plaça de Sant Joan, en el paper d’Enriqueta.  

Josefina Tàpies, actriu principal de la comèdia dirigida per Evaristo Vedia Colonia de lilas, estrenada al Teatro Alfonso XIII de Madrid, l'octubre de  1926. AP.

La revista D’Ací i D’Allà farà una petita ressenya de la seva tornada als escenaris catalans amb aquestes paraules: “La bella i intel·ligent actriu havia passat, com tantes altres, de l’escena nadiua on s’havia format a l’escena castellana, on ha aconseguit glòria i renom. Ara la veiem incorporada a la companyia del Teatre Novetats on — cal esperar-ho — farà una estada llarga i fructífera.”(D’Ací d’Allà, octubre de 1927). I un any després, a la mateixa revista gràfica, en Xavier Rovira en destacava les arts escèniques, en l’article “L’art de ben vestir a l’escena”, d’aquesta manera:

“No regategem, doncs, i aplaudim de bon grat l'aparició d'aquesta elegant senyora damunt la nostra escena, més que més quan acaba de demostrar-nos que no és un maniquí, sinó una artista.

I la veu? Això sí que no s'adquireix amb diners. La senyora Josefina Tapias (ah, Déu meu! ja l'hem feta!) té una d'aquelles veus de timbre estrany, però agradable, que agafen un valor tot especial damunt l'escena. Té una dicció perfectament senyorívola, sense gens d'afectació. Les seves vocals no s'esqueixen; tot i no perdre un àtom de catalanitat el seu parlar és com el de moltes burgeses de Barcelona que no són, sens dubte, un prototipus d'aristocràcia, però que tanmateix, revelen una distància entre la ciutat i el mas, entre la dreta de l'Eixampla i els contorns de la Boqueria.

I això també té el seu valor.” (D’Ací i D’Allà, gener de 1928).

Josefina Tàpies a Teatro, 1935. Fons Família Vinyes-Roig.

En la cita més amunt obra d’en Sagarra, el diari monàrquic La Vanguardia en ressaltava la seva qualitat com a actriu a través de la ploma de qui en temps de la República en seria la directora Maria Luz Morales:

“Otro acontecimiento—al lado del da la inauguración y el del estreno—dábase anoche en él Romea. El del regreso de Josefina Tapies a la escena catalana, como primera actriz del Teatro Catalán. Y ello merece un breve comentario también.

¿En qué consistía el realce delicioso que dió la Tapies a la figulina de Enriqueta? Sutíles matices de coquetería, de malicia, de ira, de dolor, de pasión, de engaño, nos dieron su figura, su voz... Poseída del sentido de responsabilidad, del momento, la actriz; poso en el desempeño de su papel cuanto tiene, cuanto vale, que es mucho... Lo propio-.. y lo adquirido, en el paso por otras escenas, en el contactó con otros idiomas y otros estilos; en la sumisión—sobre todo—a una disciplina continuada, un día y otro día, en las circunstancias adversas como en las favorables. Josefina Tapies, catalanísima ella, trae, sin embargo, a la escena catalana una nota nueva y elevada, que se advierte, sobre todo, en la declamación matizada, «trabajada». Inteligente, brava, que rompa la tradicional monotonía llorona—¿a qué engañarnos?—y amanerada de la mayoría de actrices que declamaban verso catalán.

Nuestra bienvenida a Josefina Tapies, Y nuestro aplauso a la dirección escénica y al conjunto interpretativo de la «Plaça de Sant Joan» por la compañía del Teatro Catalán Romea. Las señoras Morera, Alonso, Guart, los señores Nolla, Gimbernat, Ventanyols, dieron a sus personajes toda la intención picaresca, todo el encanto garboso y sutil que José María de Sagarra ha puesto en las figuras de «La plaça de Sant Joan». (LV, 11 de novembre de 1934).

Josefina Tàpies a Don Quintín amargo, pel·lícula muda rodada el 1925. 

Mentre era de gira a Santa Cruz de Tenerife seria entrevistada per un escriptor català per encàrrec del diari d’Esquerra La Humanitat, on era interpretant el paper de la madre en el drama Bodas de Sangre de Federico García Lorca al Teatro Guimerá d’aquella ciutat. En preguntar-li que opinava sobre la crisi en el teatre català, Josefina li respongué:

“No pas a manca d'autors ni d'actors. Catalunya d'uns i altres en té realitats positives.

¿Què caldria fer per tal de redreçar-lo?

Es cosa d'organització. Privada, si els devots del teatre se'n captinguessin, o patrocinada pel Govern de la Generalitat. Potser millor de forma mixta. D'això en vindria l'ennobliment i la fermesa i, ensems, l'assegurança. Autors i actors serien reconegudament considerats com a factors principalíssims i  donarien el màxim rendiment artístic i emotiu que el públic mereix” (La Humanitat, 24 de desembre de 1933).

Com a deïdora de poesia participà en la inauguració del Teatre Grec el 1929. Escenari nascut amb el nom de Teatre de la Natura, més tard amb el nom de Roma i finalment com a Grec. Els xiprers d’aquell racó natural, segurament,  van acompanyar-la mentre recitava versos com qui protegeix de les males passades.

Casaments i desenganys

Afegim el comentari de Ramon J. Viñas, rebut el 16 de març de 2022 al blog Opinió Andreuenca, on esmenta que abans del matrimoni amb Felip Melià Bernabeu -de qui en parlem més avall-  estigué casada amb Vicent Maestre Amat:

"Abans de l'esmentat matrimoni, a Madrid s'havia casat amb un enginyer químic alacantí, Vicente Maestre Amat, de qui va tenir un fill, Antonio Maestre Tàpies. En Vicente Maestre, un aventurer i inventor, la va abandonar per anar-se'n amb una actriu francesa. Josefina Tàpies, al 1932, en plena II República, va aconseguir divorciar-se d'ell per poder tornar a casar-se. El seu fill va morir a Barcelona després d'ella; era paralític però tot i això li va donar un net."

El setembre de 1935 es casarà amb el comediògraf valencià Felip Melià Bernabeu (València, 1 de gener de 1898 - Ciutat de Mèxic, 1973) (1). Reconegut autor d’obres de teatre i articulista. La seva obra més reconeguda és ¡Pare vostè la burra, amic!, que va ser representada diverses vegades en teatres valencians i barcelonins i fins i tot a Mèxic. Tant ella com ell  son fervents defensors de la República tal com mostrarà el diari La Humanitat en una visita que efectuaran al rotatiu oficiós del partit de Companys després de contraure matrimoni: “ Josefina Tapis i Felip Melià, que senten un ideals netament republicans...” (La Humanitat, 18 de setembre de 1935)  

La Escena Catalana publicà la farsa còmica en tres actes Tot per un marrec! de Felip Melià i Bernabeu.

En finalitzar la guerra el marit s’exilià primer a França i després a la República Dominicana i Mèxic. Mentrestant, Josefina s’exilià a l’Argentina. Des d’allí, sembla ser, que li envià un xec per tal que tornés amb ella. El marit refusà retrobar-se de nou amb la seva dona; misteri absolut amb els diners del xec així com de la data de la seva mort. Segons el seu biògraf Raül Castanyer i Pinto a Memòria Esquerra València: “Durant un temps treballà patrocinat per Josep Garcia Borràs, un industrial barceloní qui li encarregà una biografia de Pau Casals que no arribaria a completar per desavinences amb l'industrial. Més endavant continuarà treballant però com a corrector de proves a una impremta de la capital mexicana.”

Actriu de cinema

També destacarà com a actriu de cinema amb els films Un milionario va a casarse, dirigida per Juan de la Cantera (1920); La Revoltosa de Florián Rey (1924), el seu film mut més exitós i portada de diverses revistes de l’època; Pepita Jiménez del director Agustín Carrasco (1925) i l’adaptació al cinema de l’obra de teatre de Santiago Rusiñol L’auca del senyor Esteve, que fou dirigida per Lucas Argilés. No tornarà a fer cinema fins tres anys després de la Guerra Civil Espanyola.

Cartell de la pel·lícula muda La Revoltosa (1924), protagonitzada per Josefina Tàpies. 

Retornà a l’estat espanyol i reinicià la seva participació com a actriu en el món del cinema en pel·lícules de poca nomenada  així com d’èxit, durant els anys del règim franquista i els primers de la Transició democràtica. Entre la seva filmografia parlada destaquen: Ángela es así, dirigida pel català Ramon Quadreny (1944); La carcel de cristal de Julio Coll (1956); Miss Cuplé del vallenc Pere Lazaga (1959); Los Tarantos, basada en  l’obra teatral d’Alfredo Maña La historia de los Tarantos, dirigida per Josep Rovira Beleta i amb Carmen Amaya de protagonista. Rodada a Begur, on l’actriu d’ètnia gitana hi tenia una masia en propietat. El rodatge va ser dificultós pel fet que Amaya estava greument malalta i cada dos per tres calia aturar el rodatge per tal que l’actriu descansés. Pocs dies després de l’estrena Carmen Amaya moria sense poder haver anat a l’estrena. El 1978, Tàpies rodava Vámonos Barbará, sota la direcció de Cecília Bartolomé i quatre anys després la pel·lícula catalana La Revolta dels ocells, sota la batuta del director Lluís Josep Comeron i amb la participació del grup de música infantil Regaliz. Els darrers films en participar foren Los últimos golpes del Torete (Perros callejeros III), dirigida per José Antonio de la Loma i protagonitzada pel delinqüent comú Ángel Fernández Franco, més conegut com el Torete i el 1988 rodava la que seria la seva última incursió en el món del cinema Bueno y Tierno como un ángel, del director José María Blanco. Poc després, el 30 d’abril de 1988, moria a Barcelona a l’edat de 84/85 anys (Viquipèdia cita el dia de la mort l’11 de maig).

Cartell de la pel·lícula Furia española, on Josefina Tàpies interpretà un breu paper. 

A més a més del cinema també participà en sèries de televisió per a TV3. El 1950 retornava al món del teatre amb l’estrenava El zoo de cristal, de Tennesse Wilians  i Leocadia, de Jean Anouilh, ambdues obres escenificades al Teatre CAPSA -després reconvertit en sala de cinema. Al Comèdia estrenarà El Cuarto de estar  de Graham Greene, el 1954. El 1960, La princesa Pell d’Ase, de Luis Coquard, al Teatre Guimerà de Barcelona. Un any després, El fiscal Requesens una de les darreres adaptacions teatrals de Josep Maria de Sagrarra -basada en l’obra El casament  del dramaturg rus Nikolai Gògol- , estrenada al teatre barceloní  Candilejas i tres anys després, en el mateix teatre, Mucho ruido y pocas nueces de William Shakespeare. El 1964, dins del VII Cicle de Teatre Llatí realitzat al Teatre Romea hi estrenarà Una vella, coneguda olor del fa poc traspassat Josep Maria Benet i Jornet. En l’obra de Benet i Jornet recrearà el paper de la Senyora Dolors.  De Joan Vila Casas estrenarà el 1968 L’enterrament és a les quatre sota la direcció d’Antoni Chic, escenificada al Teatre Windsor. Les seves dues darreres participacions escèniques seran al Teatre Romea amb El món per un forat, de Joan Mas (1969) i Pigmaló, de Bernard Shaw, amb adaptació del poeta Joan Oliver (1970).

Josefina Tàpies, protagonista de La revoltosa (1924), dirigida per Florián Rey. 

Desmemoria

Josefina Tàpies emprengué el llarg viatge celestial l'1 de maig de 1988. Una mort quasi desapercebuda. Unes breus i escadusseres  notes necrològiques foren les darreres paraules que alguns mitjans li atorgaran com a comiat. El dramaturg Jaume Salom i Vidal (Barcelona, 1925-Sitges, 2013) li escriurà una emotiu article de comiat al periòdic dels Godó amb aquestes paraules:

“Ha muerto una actriz. Una anciana actriz dedicada durante toda su vida a su maravillosa e ingrata profesión. Si consiguiéramos reunir a todas las personas que en un momento u otro de su vida salieron de sus casas, compraron una entrada y se sentaron en una butaca para recibir el regalo de su interpretación, me temo que llenarían un gran paseo, como en otro Once de Septiembre. Pero ya no existe, el tiempo lo ha corroído todo, en realidad dejó de existir en el momento mismo en que brilló. Como anunciaban viejos programas de funciones de pueblo, eso de la interpretación es siempre debut, homenaje y despedida. Por eso, en este país de desmemoriados tan sólo un Periódico ha recordado su figura y aún con el subtítulo de que era la que interpretaba la abuela en un recinte programa de televisión, para ponerles delante de los ojos lo más próximo. Deprisa, deprisa,...no fuera que caiga la amnesia sobre nuestras mentes.

Josefina Tápias. Ese era su nombre. Conoció días de gloria, fue objeto de los mayores halagos y desperto con su bellesa, su simpatia, su bondada y su gran encanto las más grandes pasiones. El verde fue siempre su color preferido, aunque yo la recuerde en su madurez, vestida inveriablemente de negro, con andar cansino y mirada de niña traviesa. Verde fue el color del patio de bucatas del nuevo teatro que un aristócrata madrileño construyó en su honor para que ella lo inaugurara. Verde fue su camerino, tapizado de razo y de márbol verde su cuarto de baño. Dama joven de compañias ilustres, Josefina Tapias -nacida en Barcelona en 1903 y fallecida el pasado 30 d’abril- estrenó obras de autores importantisimos, siendo luego la primera figura femenina durante largas temporades de los coliseos barceloneses. Recorrió así tota la gama teatral, ese arco iris que va desde las primeres esperanzas hasta el ocaso, desde los papeles cortos hasta las col·laboraciones especiales o el anuncio publicitario, habiendo alcanzado el cénit soñado, con su nombre en letras grandes, en el lugar preferente de los carteles pegados junto a las taquillas. Alguien me dijo una vez que una actriz que triunfa solo tiene veinte años  de verdadero éxito. Empezarán más jóvenes o más mayores, pero veinte años.  Ella los tuvo. Por eso su nombre, su fotografía, su recuerdo están recogidos en las historias de arte de Talía. Josefina Tápias ha llegado al último recodo de su camino. ¿Cuál fue su último camerino? ¿Cuándo fue oída por última vez su voz en el escenario?

Todos sus compañeros la adoraban y repetían con frecuencia sus ingeniosas frases, llenas de gracia. Yo también la quise y la admiré.

Era la suya una vejez orgullosa, digna, aceptada con alegría, como la de quien està escribiendo las últimas frases de una larga e interesante biografía. He aquí que Josefina se ha convertido en un personaje en busca de un autor, que escriba su vida.

¿Qué es la moda?, preguntaron a un gran escritor francés en una ocasión, a lo que él contestó: ‘Lo que pasará de moda’. Por fortuna ni tú, ni por lo visto tu recuerdo, están de moda...

Pero tu apasionada vida fue larga... y tu memoria, más larga aún.” (LV, 12 de maig de 1988).

Josefina Tàpies, Amparo Soler Leal i Cristina Álvarez en una escana del film ¡Vamos Barbará!

Encara no hi ha ningú que n’hagi escrit la seva biografia -que sapiguem del cert-, per això aquest petit esbós biogràfic que espero que pugui ser útil per a no esborrar-ne la seva memòria. Un modest gra de sorra en honor seu per part de qui escriu aquestes ratlles.

Pau Vinyes i Roig

(1) Raúl Castenyer i Pinto a memoriavelencianista.cat esmenta com a data de naixement el 2 de gener de 1895.