Introducció
En finalitzar la Guerra Civil el nou règim franquista va imposar una nova forma d’educar, allunyada dels paràmetres renovadors pedagògics viscuts durant el període republicà. Es tornà a l’ensenyament nacional-catòlic, prohibint la llengua catalana i depurant als mestres que s’havien significat amb la República. D’altra banda, la manca de places escolars fou un fet tangent. Fet que provocà la mobilització veïnal per tal de reivindicar noves escoles i instituts, sobretot en les barriades perifèriques del districte. Amb l’arribada dels nous ajuntaments democràtics es planificaren noves escoles i un nou institut a Sant Andreu de Palomar, fruit de les demandes dels veïns i de les veïnes. El català tornà a l’escola i la renovació pedagògica es feu ben present a les aules.
Antecedents
Recollint les paraules publicades a l’estudi sociològic Sant Andreu de Palomar, del municipi independent al barri actual, de Joan Costa i Raimon Bonal, publicat per la fundació Jaume Bofill el 1979: “Els andreuencs, des de fa ja molts anys, diuen que els ve un mal gust quan parlen d’ensenyament. Consideren que en el seu barri l’estructura escolar és una situació social urgent. Les legislacions successives que han anat implantant nous plans d’estudi i nous elements que reestructuren les etapes de l’ensenyament, no han fet sinó agreujar la situació o, almenys, donar-li unes noves dimensions que han accentuat diversos aspectes reivindicatius de l’ensenyament al barri”. Aquestes consideracions les poden extrapolar a la resta de territoris del districte novè.
La manca d’escoles públiques ha estat un element prou important al llarg de les dècades dels seixanta i setanta. Fins aleshores l’ensenyament religiós i les acadèmies privades ocupava majoritàriament el nombre de places escolars al districte. I, les quasi inexistents escoles bressols fins a l’arribada dels ajuntaments democràtics que s’incrementen, tot i que continuen sent insuficients per a atendre tota la demanda. La primera escola pública del districte és l’escola El Mar, inaugurada el 1934 en plena etapa republicana i situada entre els carrers de Sòcrates i Castellbell. Fins als anys vuitanta no sorgirà una escola bressol pública, El Palomar a Sant Andreu de Palomar.
El moviment veïnal sorgit a inicis dels anys setanta posarà fil i agulla a les reivindicacions escolars. El pressupost de les administracions és insuficient i l’arribada d’immigrants provinents d’altres indrets de la Península Ibèrica esdevindrà un factor preocupant en quan a l’escolarització dels nous vinguts. El sorgiment de nous barris no serà correspost amb una bona planificació de construcció de nous equipaments destinats a l’educació primària i secundària. Tampoc, per als territoris antics del districte.
Reivindicacions escolars
Una de les reivindicacions més sonades va ser la de l’escola Pegaso, situada en els antics terrenys de la fàbrica ENASA-Pegaso. La llarga lluita per aconseguir que una part dels terrenys fos destinada a equipament escolar fou llarga i feixuga. El diari Tele/Expres amb data del 10 d’abril de 1974 publicava la següent notícia: “Unes mil cinc-centes persones van assistir ahir al matí a la col·locació de la primera pedra de l’escola que s’aixecarà en els antics terrenys de l’ENASA. L’acte fou una vertadera festa popular i segurament més que això. Un dels assistents deia que l’acció portada a terme per les Associacions de Veïns de Sant Andreu i la Sagrera representa un canvi qualitatiu en els moviments socials urbans a Barcelona: s’hauria passat d’una situació defensiva davant l’ajuntament a una acció realment ofensiva.” Finalment, l’escola Pegaso inaugurava les instal·lacions i realitzava les primeres classes en el curs 1977-1978.
La llarga lluita pels instituts públics
Una de les primeres reivindicacions de la tot just creada Associació de Veïns de Sant Andreu de Palomar vers l’any 1971 fou la d’un institut de batxillerat. Des de la nova vocalia d’Educació de l’entitat veïnal es van fer mans i mànigues per iniciar una campanya reivindicativa amb la participació de pares, mares, veïns i veïnes i professorat per tal de fer possible la seva construcció i posada en marxa, en uns moments on la manca de places públiques en l’ensenyament era d’actualitat. Després de diversos estira-i-arronses entre els veïns i l’administració, en terrenys de l’antiga fàbrica Hispano Villiers, a la barriada de la Prosperitat -actualment districte de Nou Barris- es construïren barracons per a allotjar el nou institut.
El 4 de novembre de 1976, amb dies de retard, començaven les classes sota una forta influència llibertària per part del professorat. El nou claustre de professors i professores ho expressava amb aquestes paraules: “Volem un ensenyament al servei del barri, i controlat pel barri, és a dir, per l’assemblea de pares, professors, alumnes i veïns”. El model pedagògic va esdevenir alternatiu i trencant motlles educatius de l’època.
El primer curs de la història de la Institut es va iniciar amb 519 alumnes -de 1500 inscrits-, 27 professors i professores -13 dels quals proposats per l’assemblea de pares i equip docent- i 14 grups d’alumnes. Amb molts retards i impediments econòmics l’edifici de l’institut no va ser finalitzat fins a finals del 1983. El patí no va ser construït fins el curs 1988-1989.
Anys més tard, davant la manca d’ensenyament secundari al districte, que seguia sent molt precari, es va engegar una nova campanya per un nou institut a Sant Andreu de Palomar. El 1985 com a suport de l’Institut de Sant Andreu es va decidir crear un annex amb el nom d’Extensió Barri de Sant Andreu, allotjant-lo de manera provisional a l’Ateneu Obrer de Sant Andreu de Palomar, arribant a un acord de lloguer per la utilització de les aules de l’ateneu. Durant sis anys van allotjar-s’hi atès les obres del nou edifici del passeig de Santa Coloma s’anaren allargant més del compte. Finalment el curs 1991-1992 s’inaugurava amb el nom provisional d’IES Trinitat. Tanmateix, el curs següent es decideix anomenar-lo Doctor Puigvert, atenent a la figura de l’il·lustre uròleg i polític Antoni Puigvert i Gorro (1905-1990), nat a Santa Coloma de Gramenet, però vinculat a Sant Andreu de Palomar durant la seva infantesa i joventut, essent alumne de l’Ateneu Obrer de Sant Andreu de Palomar.
La revista veïnal Sant Andreu de cap a peus (1 d’octubre de 1991) es feia ressò de la inauguració de l’Institut Puigvert i de les seves mancances amb aquestes paraules: ”Malgrat que el nou Institut encara no disposa de telèfon i l’electricitat té un contracte provisional, l’equip directiu i el professorat fan els possibles per avançar els inicis de les classes”. Essent fins el moment l’únic institut públic de Sant Andreu de Palomar.
L’educació pública
A la dècada dels setanta del segle passat es va planificar i construir l’escola Sant Pere Nolasc -actual Molí de Finestrelles-, situada a l’extrem nord andreuenc i solucionant les seves mancances d’infraestructura amb la pressió reivindicativa dels pares i mares i educadors. I el 1987 s’inaugurava l’escola Mestre Gibert -el nom fou escollit gràcies a la recollida de signatures liderada per Salvador Casas, membre del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias- arran de la fusió dels col·legis públics Atenea i Agrupació Sant Andreu. Enric Gibert i Camins (1896-1952), fou un dels mestres fundadors de l’escola Ignasi Iglésias i el primer director del centre educatiu 26 de Enero -actual escola Arc Iris del Guinardó- un cop finalitzada la Guerra Civil.
L’escola municipal Ignasi Iglésias, inaugurada el 1931 durant el període republicà i de caràcter catalanista, laic i de coeducació, en vèncer els sollevats la República va ser transformada totalment en escola per a nens. En el pati de la Casa Bloc, just davant de la masia de les Carasses -hostatge de l’escola Ignasi Iglésias- s’hi construí el 1943 un edifici per a allotjar un equipament escolar per a nenes. L’escola Codolá y Gualdo -nom que rebé el nou centre escolar- funcionà fins ben entrat els anys noranta, sent enderrocat l’edifici i en el seu lloc s’hi va escenificar un jardí públic.
A la barriada de la Sagrera el 1966-1968 un grup de pares i mares i mestres creaven l’escola Icària, fruit de la manca de places escolars en aquest indret. El 1968 s’iniciava el nou curs en un local de lloguer situat en un àtic del carrer Mossèn Juliana , 2, de la Sagrera. El nom d’Icària fou triat com a emblema del comunisme utòpic i en consonància amb l’inventor del submarí Narcís Monturiol, veí de l’antic poble de Sant Martí de Provençals. Set infants de 3 i 4 anys, repartits en dues aules, iniciaven el nou projecte educatiu, pioner en aquella barriada. L’escola, tot i tenir un propietari a efectes legals, funcionava de forma assembleària. La quota en aquells primers anys era fixada segons el salari dels pares. Arran de la provació de la nova Educació General Bàsica el 1970 i davant de l’augment d’alumnes els pares i equip docent decideixen dos anys després transformar l’escola en Cooperativa Escolar Icària, establint una única quota per a tothom. El curs 1974-1975, la cooperativa escolar inaugurava uns nous locals i el metge Bonaventura Gispert cedia la seva torre del carrer Gran de la Sagrera per a ús del parvulari de l’escola. El centre estava vinculat al CEPEPC (Col·lectiu d’Escoles per l’Educació Pública Catalana) i al projecte educatiu de la Coordinació Escolar de Rosa Sensat, amb un ideari de compromís per part dels mestres i dels pares i mares amb la renovació pedagògica i de servei públic. El curs 1983-1984 l’escola passa a ser de la xarxa pública denominant-se El Segrer així com inaugurant un nou edifici , on s’hi incorpora una nova línia i s’augmenta l’equip de mestres i d’alumnes. Es tria el nom El Segrer després d’una votació popular entre la comunitat educativa del centre, atenent-se al fet de l’origen del nom de la barriada.
En plena dècada dels anys seixanta el capellà Pare Andreu obria una escola per a nens i nenes en edat infantil amb el nom L’Estel. Anys després amb l’augment de l’alumnat es decideix ampliar-la i un col·lectiu de pares i mestres proposen comprar l’escola, tot creant una cooperativa per tal de fer front als nous reptes pedagògics i econòmics. El 1987 s’incorpora a la xarxa d’escoles públiques. El nou edifici és situat al carrer de Felip II amb cantonada amb el carrer de Josep Estivill, al barri de la Sagrera.
A Navas hi trobem l’escola Ocatvio Paz, inaugurada el 15 de juny de 1994, però amb precedents amb el grup escolar Cervantes. Escola laica, catalana, de titularitat pública i activa i inclusiva. L’escola pública Emili Juncadella, també ubicada al barri de Navas, amb arrels des de l’octubre 1939, tot i que durant la Segona República ja funcionava amb el nom de Pi i Margall. I pel fa a secundària en aquest territori hi trobem l’Institut Joan Fuster, en funcionament amb aquest nom des de 1995, atès en els seus inicis era regentat per la comunitat Salesiana de Sant Joan Bosco. En marxar els salesians l’escola va formar part de l’Obra Social de La Caixa, adquirint-lo poc temps després el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya i passant a formar part de la xarxa de l’ensenyament públic.
En iniciar-se la urbanització del barri del Congrés es va crear una escola bressol per a atendre les famílies nouvingudes. En créixer l’escola amb nou alumnat es decidí ampliar-la a primària, adoptant el 1968, en commemoració del naixement de Pompeu Fabra i Poch, el nom del reconegut lingüista de la llengua catalana. Formant part des dels seus inicis del CEPEPC fins l’any 1987 que fou integrada dins de la xarxa d’escoles públiques. Després de llargues reivindicacions veïnals el curs 2003-2004 estrenen un nou edifici situat al barri dels Indians.
Als barris de la Trinitat Vella, Baró de Viver i Bon Pastor es van implantar diverses escoles públiques, algunes d’elles després d’anys de lluitat veïnal. El col·legi d’infantil i primària Ramon Berenguer III, allotjat al barri de la Trinitat Vella, amb l’Institut Comas i Solà donant continuïtat a l’ensenyament secundari. Les escoles Cristòfol Colom a nivell de secundària i Bernat de Boïl com a primària son les úniques escoles públiques del període de 1960-1997 al Bon Pastor. Aquestes escoles es van veure immerses en un context de precarietat en els seus inicis en un entorn perifèric amb una onada d’immigració mancada de recursos econòmics i d’equipaments socials.
L’educació privada aconfessional i religiosa
Paral·lel aquests equipaments públics molt abans es va implantar una xarxa d’acadèmies privades així com escoles aconfessionals que van suplir la manca de places escolars en un context de nul·litat per part de l’administració en potenciar l’ensenyament públic. Algunes d’aquests escoles, les que sobrevisqueren a les noves tendències pedagògiques, s’integraren a la xarxa de centres concertats.
En el context de les escoles confessionals tenim un seguit de centres arrelats des de finals del segle XIX i principis del XX en els diferents territoris del districte. Vinculats a diferents ordres religioses i amb edificis que s’han anat ampliant i rehabilitant al llarg dels anys. I adaptant-se als nous aires pedagògics i obrint-se a la coeducació i a la normalització lingüística. Els Padres -actual Pare Manyanet-, les Dominiques, les Salesianes, Jesús Maria, la Sagrada Família a Sant Andreu de Palomar; Nostra Senyora dels Àngels a la Sagrera; l’escola Arrels al Congrés -antiga Institució Teresiana en el cas de les nenes i en el dels nens els Germans de la Salle, esdevenint fusionada i mixta amb l’actual nom-; la Santíssima Trinitat a la Trinitat Vella i les escoles parroquials del Bon Pastor promogudes per mossèn Cortinas, més conegut com Pare Botella.
Escoles d’educació especial i d’adults
El matrimoni format per Josi Llorens i Martí i Josep Martínez de Foix, arran del naixement del fill d’ambdós Joan, amb discapacitat intel·lectual, el 1951, van decidir implicar-se de valent en la lluita a favor dels discapacitats i a començaments dels anys seixanta del segle passat fundaven l’associació Aspanias. El 1965, constituïen conjuntament amb d’altres set famílies el primer taller per a joves i adults amb discapacitat intel·lectual, el qual anys més tard es convertiria en la cooperativa Taller Escola Barceloneta, en honor al barri on s’allotjà el primer local de l’escola. Anys després, en traslladar la seu al Verdum i a Sant Andreu de Palomar, bescanviaren el nom pel de Taller Escola Barcelona (TEB), encara avui en funcionament i situat als carrers andreuencs de Fernando Pessoa i Andana de l’Estació així com en d’altres indrets de l’àrea metropolitana de Barcelona.
El 3 de març de 1987 l’alcalde Pasqual Maragall inaugurava el CFPO Pont del Dragó, escola de formació especial i vinculada a l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat. El curs 1987-1988 el centre passava a ser de Formació Professional Adaptada. Durant els Jocs Paralímpics de Barcelona 1992 educadors de l’escola participen com a voluntaris i el curs 1993-1994 col·labora en el programa europeu de finançament i recerca Horizon-Espoir. El curs següent canvia de secció municipal passant a dependre de l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona. Actualment l’equipament és ubicat en un edifici de l’antiga fàbrica ENASA, al barri de la Sagrera.
Pel que fa les escoles d’adults, cal remarcar-ne dues: l’Escola d’Adults Pegaso de Sant Andreu de Palomar i l’Escola d’Adults de la Trinitat Vella. L’Escola d’Adults de la Pegaso va ésser inaugurada el 1978 i era situada en els seus inicis en dependències de l’escola pública Príncep de Viana (Pegaso), d’aquí el nom. Sent conscients de la manca d’escolarització de molts veïns i veïnes vinguts d’altres indrets de l’Estat espanyol promouen l’ensenyament per a adults, fent especial èmfasis en l’educació en cultura general i l’obtenció del graduat escolar. Els primers alumnes seran pares i mares de l’escola Pegaso. Integrada en la Coordinadora d’Escoles d’Adults organitzarà i coordinarà diverses Jornades Pedagògiques de Formació d’Adults.
Anys després i seguit de mobilitzacions i lluites per a reivindicar locals nous s’allotjaria a l’edifici del carrer de Berenguer de Palou, ja que el nom d’alumnes ha augmentat i hi ha manca d’espai. Al mateix temps es sol·licita la regularització de les escoles d’adults separades de l’organigrama d’EGB. El 1986 el centre educatiu s’instal·la a la cinquena planta del nou edifici Josep Pallach, del carrer dels Segadors. Cinc anys després, arran de les mobilitzacions dels alumnes i equip docent l’escola es mou a la segona planta del mateix edifici, on segueix actualment. La nova llei de l’educació, la LOGSE, incorporà l’obligatorietat de l’ensenyament fins els 16 anys, fet que provocarà la incorporació d’estudis de Graduat Escolar de Secundària el 1999. L’escola seguirà les directrius educatives del pedagog brasiler Paula Freire.
Pau Vinyes i Roig
Nota: Un article més abreujat sortirà publicat al llibre L'Abans del Districte de Sant Andreu. Recull gràfic 1960-1997
Referències:
AAVV. Guia de Sant Andreu de Palomar. Sant Andreu de Palomar: Consell Parroquial de Sant Andreu de Palomar, 1984.
Butlletins de l'Associació de Veïns i Veïnes de Sant Andreu de Palomar. 1972-1979.
Costa, Joan i Bonal, Raimon. Sant Andreu de Palomar, de municipi independent a barri actual. Barcelona: Fundació Bofill, 1979.
Comentaris