L’any 2010, Can Roca, el Versalles, Can Rabasseda, l’Aparici eren considerats, conjuntament amb el Colòmbia, els establiments de restauració amb més anys en funcionament de Sant Andreu de Palomar. El Colòmbia (1913) i el Versalles (1915), assolien la categoria de ser els més antics a ple rendiment. La dissort fa fer que Can Roca desaparegués i el Versalles es reconvertís en un restaurant selecte de carns. El 23 de gener de 2026 ens deixava l’Albert Miró i Pladevall, el darrer propietari del bar Colòmbia, més conegut com Ca l’Albert.
L’any 1913, tot just feia 16 anys que el poble de Sant Andreu de Palomar havia estat forçosament annexionat per reial decret a la ciutat de Barcelona. Malgrat tot encara conservava l’esperit de poble i la distància entre aquest i la ciutat obligava a fer una mitja jornada o jornada sencera per a desplaçar-se a la capital de Catalunya per a fer tràmits, visitar parents o per qualsevol requeriment. És en aquest context que s’inaugurava un petit cafè amb el nom de Kiosco, just a la cantonada del carrer de Casesnoves -avui Gran de Sant Andreu- amb el passeig de Santa Eulàlia -actual rambla de Fabra i Puig. Segurament, i és molt suposar, el nom vindria donat per la semblança en un quiosc de begudes. Davant per davant, a l’inici del passeig, hi havia un quiosc de premsa (l'actual, que n’és hereu però amb diferents propietaris i és situat més amunt).
En ser en un lloc de força trànsit, ja que pel carrer Gran hi passaven carruatges, el tramvia que anava des de la plaça del Comerç fins a l’Arc de Triomf -després s’allargaria fins a la plaça d'Urquinaona- i viceversa, i algun que altre, pocs, cotxe particular o els de la companyia de Taxis San Andrés, va fer que el Kiosco fos un cafè de parada quasi obligatòria per als xofers i vianants. El taulell que donava al carrer de Casesnoves era el lloc idoni per fer un cafè, cigaló o beguda ràpida, i retornar cap a la feina o quefers quotidians. Això sí, només el homes hi feien parada. Les dones a casa feinejant, cuidant criatures i malalts o bé a la fàbrica. Res de fer-la petar en un cafè. Era molt mal vist i podien ser titllades de fresques o de gandules. La falsa moral tenia aquestes coses.
Anys després -no hem pogut esbrinar la data exacte per manca de dades- el cafè regentat per l’Albert Pladevall , l’avi de l’Albert Miró, passarà a anomenar-se Bar Hispano per la proximitat amb la fàbrica automobilística de la Sagrera Hispano-Suiza, ja que molts dels clients n’eren treballadors i abans o després de la feina feien un glop i la petaven amb els cambrers i clientela. La televisió i les xarxes socials trigarien anys i panys a fer els seus efectes, ja que amb prou feines els més afortunats posseïen un aparell de ràdio ben entrats els anys vint. La premsa del bar se li donava un cop d'ull ràpid i passava de mà en mà. El cafè socialitzava l’element masculí i era l’espai d’esbarjo després d’una dura jornada laboral.
Abans que fos dissolta pels vencedors del conflicte del 1936 a 1939, pel seu tarannà republicà i catalanista, s’hi va establir a l’altell del bar la Penya Ras, lligada al futbol andreuenc. Davant mateix del Colòmbia hi havia el bar Folch amb la seva penya i a voltes hi havia picabaralles entre elles. Per sort mai va arribar la sang al cos. La Penya Ras organitzava campionats d’escacs i d’altres activitats lúdiques i culturals. Va arribar a tenir una secció excursionista.
Com la majoria d’establiments de restauració durant la República en guerra van ser col·lectivitzats. L’establiment va canviar d’adreça, donat que el passeig va canviar de nom, sent batejat Josep Garcia i Abad, un fuster afiliat a la CNT i voluntari al front d’Aragó, on va morir en ple mes d’agost del 36. Homenatge que va durar poc, ja que els vencedors van rebatejar de nou la rambla amb el de Ferran Fabra i Puig, conjuntament amb el seu germà Romà directors de la fàbrica tèxtil Fabra i Coats. Per cert, els Fabra i Puig durant la guerra es van refugiar a Sevilla i en tornar van ser fidels seguidors del règim franquista.
L’any 1946, l’empresa de la família Mateu -amb Miquel Mateu i Pla com el primer alcalde franquista de Barcelona, més conegut com Miquel dels ferros-, la citada Hispano-Suiza, va ser nacionalitzada pel Govern franquista i passava a nomenar-se Empresa Nacional de Autocamiones, Sociedad Anónima (ENASA), on es van fabricar els famosos autocars, camions i cotxes esportius Pegaso. D’aquí que la fàbrica fos més coneguda com a Pegaso. Això ve a tomb, ja que segurament va ser un dels motius del canvi de nom, anys després, per esdevenir el bar Colòmbia, pel fet dels cafès d’origen colombià que s’hi servien, segons comentava l'Albert Miró i Pladevall.
En una entrevista duta terme per a qui escriu aquestes ratlles per al Sant Andreu de Cap a Peus (abril de 2000) l’Albert Miró feia referència als orígens de l’establiment amb aquests mots: “Era un bar de carreters. No tenia ni portes. Abans no tancaven mai. Dormien darrere el taulell. Cal tenir present que Sant Andreu era un poble. A la guerra va ser col·lectivitzat com la majoria de bars del poble”. No serà fins la gran nevada del Nadal de 1962 que tancaran per primer cop en aquesta data i així ho expressava en l'Albert Miró en l’interviu citat: “va ser una excusa per tancar”.
Ja a les acaballes del franquisme va ser punt de reunió de la lluita clandestina. També, era lloc habitual de tertúlies improvisades i de trobada de diverses colles de joves. On moltes parelles s‘hi van conèixer i algunes s’hi van casar. Algun cop, a l’altell, havien hagut de cridar l’atenció a més d’una parella que anava desenfrenada.
Per les taules del Colòmbia hi han passat diverses generacions del veïnat i gent de renom, com l’escultor Joan Mora, el dibuixant Jordi Bernet, els actors Pep Munné, Norbert Ibero, Jordi Banacolocha, Alfred Lucchetti i Joe Forga, les actrius Rosa Maria Sardà i Carme Abril, els productors televisius i teatrals Joan Bas i Jaume Banacolocha, el periodista Xavier Sardà, el productor musical Fede Sardà, el fotògraf Xavier de la Cruz, l'historiador Joan Pallarès-Personat, i els músics Joan Chamorro i Andrea Motis, entre d’altres.
Tres generacions d’Albert (avi, oncle i net; i el pare que no se’n deia) han estat al capdavant de l’emblemàtic establiment, popularment conegut, com ja hem citat anteriorment, com a ca l’Albert. Tampoc podem oblidar, en aquests 113 anys amb la persiana alçada, a les respectives dones, les quals també van ser part activa de la vida del cafè. L'Albert Miró i Pladevall es va casar un 27 d’octubre de 1971 amb Pilar Montalbán Ruiz, amb qui van adoptar dos infants, l’Anna i l’Albert. La noia, ja de gran, ajudant en les tasques del bar i el noi, en canvi, és programador informàtic.
Darrerament el Colòmbia només obria pels matins, i de ben aviat, quan el sol amb prou feines obria els ulls, l’Albert Miró i Pladevall aixecava la persiana i començava a servir cafès i esmorzars. Un bon matí de principis de gener de 2026 el cos li va dir prou i era hospitalitzat a la Vall d’Hebron, on moria setmanes després. La persiana de moment roman abaixada, a l’espera d’un futur, que esperem que segueixi sent, renovat, el punt de trobada dels andreuencs i les andreuenques i dels forasters i les forasteres que visitin el nostre poble. L’Albert, des del cel estant, ens farà un somriure cada cop que la persiana del Colòmbia s’aixequi per oferir-nos un temps d’esbarjo i amical tertúlia.
Pau Vinyes i Roig
Comentaris