Rellegint
el llibre de memòries del meu avi Tomàs Roig i Llop (El meu
llarg viatge per la vida. Memòries 1931-1939. Barcelona,
Editorial Pòrtic, 1978) vaig topar entre les seves pàgines amb un
dibuix i un petit escrit en un full quadriculat. La lletra era del
meu pare i feia referència a una aurora boreal observada des del
terrat de casa -carrer de Sant Marta, a Sant Andreu de Palomar- el 25
de gener de 1938. En un principi els veïns, alertats per la
lluminositat, van deduir aquella resplendor a als macabres
bombardeigs de l'aviació feixista italiana contra la ciutat de
Barcelona. Tanmateix, al cap de poc temps van poder deduir que es
tractava d'un fenomen natural. Joan Vinyes i Riera (Sant Andreu de
Palomar, 1922-1991) va recollir com a testimoni aquell fet natural en
unes notes i un dibuix. Transcric integralment l'escrit del meu
pare:
«Aurora
boreal observada a Sant Andreu de Palomar.
Avui
ara fa unes hores ha vingut el nostre veí senyor Moragues a
comunicar-nos que el cel de darrera el turó de les Roquetes, turó
Blau i casita Blanca es veia rojós. Immediatament hem
atribuït la causa a algun foc produït per un dels últims
bombardetjos (sic), però la rojor s'ha hanat (sic) traslladant vers
el coll de Finestrelles i muntanyes del damunt de Santa Coloma de
Gramanet (sic). Llavors s'han produït ratjos (sic) més pronunciats,
semblants a reflectors, que es fonien i es tornaven a veure, cosa que
que ens ha fet pensar que allò podria ésser una aurora boreal.
Observat el fenomen amb més detenció s'ha pogut observar que era
una aurora boreal.
El
dibuix -és refereix la il·lustració adjunta a l'escrit- data de
les 8 hores 40 minuts moment en que es veia l'aurora boreal molt
intensa.
La
nit és molt humida, l'horitzó està molt borrós, però es veuen bé
les estrelles. Durant el dia feia no molta boira, un aire de calitja
i ha fet sol, no molt intens. L'horitzó era invisible, però no el
centre de l'esfera.
Sant
Andreu de Palomar, 25 de gener del 1938.»
 |
| Manuscrit realitzat per Joan Vinyes i Riera arran de l'observació d'una aurora boreal el 25 de gener de 1938. Fons Família Vinyes-Roig. |
Les
aurores boreals -també anomenades aurores polars- són ocasionades
pel resplendor produït per l'impacte de les partícules del vent
solar amb el camp magnètic de la Terra i es localitzen més
freqüentment en territoris de l'hemisferi nord, com Noruega,
Islàndia, Escòcia, Irlanda.... El nom d'aurora boreal el rep del
científic pisà Galileo Galilei. Les aurores també es poden
observar en d'altres planetes del sistema solar com Venus, Mart,
Saturn i Júpiter. Segons la Viquipèdia (consulta de l'1 de juliol
de 2017): «Les aurores polars es visualitzen a les zones properes
als pols; tanmateix, a vegades, molt poc freqüents, s'han
visualitzat a latituds molt inferiors. Està documentada la visió
d'una aurora boreal a Catalunya el 25 de gener de 1938, vista i
referida en diversos llocs d'Europa central i meridional». Segons el
meteoròleg i geògraf Diego Lázaro, el doctor Francesc Salvà i
Campillo entre 1780 i 1825 va relatar 19 aurores a Barcelona (Ara,
30 de novembre de 2010).
 |
| Aurora boreal roja. Tobias Billings / NASA. |
Cercant
per la xarxa més informació sobre l'aurora boreal de 1938 m'he
quedat de pedra. Algunes pàgines remeten el fenomen a un càstig
diví, arran d'ésser un fet ocorregut en plena Guerra Civil
Espanyola. Segons el Foro Católico (de l'1 de juliol de
2017): «La Aurora Boreal (sic) de 1938, fue el aviso del gran
castigo (...) Cuando veáis la noche iluminada por una luz
desconocida, sabed que es la gran señal dada por Dios y que el mundo
está a punto de ser castigado con el hambre y con la guerra por sus
crímenes y por las persecuciones a la Iglesia y al Santo Padre».
Per molts catòlics, conforme el citat Foro, van creure que
aquest resplendor era una de les profecies de la Mare de Déu de
Fàtima.
Durant
l'aparició de l'aurora polar, la República Espanyola és des de fa
18 mesos en guerra. L'exèrcit i població rebel han fet saltar pels
aires la il·lusió i la modernització dels valors republicans. La
ciutat de Barcelona es constantment bombardejada per l'aviació
feixista italiana, les targetes de racionament regulen l'alimentació
dels barcelonins, el subsòl urbà es foradat per centenars de
refugis i la por i la gana són els principals protagonistes d'aquell
temps. Malgrat tot, la ciutat segueix sobrevivint a l'horror i no
defalleix. Els cinemes i teatres, si els bombardeigs ho permeten,
aixequen el teló i el públic es distreu de la gana. Les autoritats
municipals i de la Generalitat fan tots els possibles per tal que la
ciutadania no passi fam i continuï lluitant per la República.
Hilari Salvadó, el darrer alcalde republicà de Barcelona, és al
capdavant de la gestió d'una urbs que tremola però que cal fer
rutllar. És en aquest entremat de greuges que el 25 de gener de 1938
els andreuencs i els barcelonins per extensió contemplen boca-oberts
una aurora boreal Collserola enllà.
 |
| Dibuix de l'aurora boreal observada per en Joan Vinyes i Riera des del terrat de la seva casa, situada al carrer de Santa Marta de Sant Andreu de Palomar. L'edifici en forma de punxa és l'antiga torre de la casa pairal de mossèn Clapés, enderrocada a finals dels anys seixanta del segle passat. Joan Vinyes i Riera / Fons Família Vinyes-Roig. |
El
27 de gener de 1938 l'Observatori de l'Ebre enviava una nota de
premsa a tots els mitjans barcelonins i catalans on expressava
(notícia publicada el mateix dia a La Publicitat):
'Tarragona,
26. — L'Observatori de l'Ebre ens ha facilitat la següent nota
referent a l'aurora boreal d'ahir a la nit: 'Al capvespre del dia 25
pogueren veure els habitants d'aquesta regia en condicions
especialíssimes de visibilitat, un dels espectacles més emocionants
que ofereix la naturalesa i que a les nostres latituds difícilment
es presenta més de dues o tres vegades per segle: una aurora boreal
que donava a l'horitzó nord un aspecte d'una llunyana i intensa
conflagració. L'aurora es presenta en forma de ventall gegant, obert
vers el cel i de raigs lleugerament convergents sobre el pol magnètic
de la Terra. L'intens fulgor rosaci, travessat per gran nombre de
franges de llum més blanques i brillants com si procedissin de
potents reflectors enfocats vers el zenit, s'elevava fins uns trenta
graus sobre l'horitzó amb una amplitud azimatal (sic) quasi
doble de les franges, canviava amb freqüencia de posició, i se'n
difuminaren unes, mentre se'n formaren d'altres al seu costat. Per bé
que el color predominant fou el rosaci, hi hagué també els seus
matisos verds i blancs. El fenomen revestí la seva màxima
intensitat entre 19 i 20 hores i es reproduí amb diverses
alternatives fins més enllà de mitja nit. Les aurores polars han
assolit en algunes ocasions 600 quilòmetres d'altitud i aquestes
solen ésser sempre d'alguns centenars de quilòmetres, cosa que
demostra que fins i tot en aquests alts nivells hi ha vestigis
d'atmosfera.
La
causa de les aurores polars ha nascut, relativament, als països
propers al Pol, i, com hem dit, molt rarament a les nostres latituds,
radica en la fonització (sic) de les regions altes de la
nostra atmosfera en rebre impactes de míriades (sic,
segurament vol dir migrades) de partícules elèctriques llançades
per l'erupticitat (sic) solar des d'una distància de 150
milions de quilòmetres.
Fa
pocs dies, cridà l'atenció del públic per part de diversos
observatoris, un grup extraordinari de taques solars, la superfície
de les quals superava la de vint planetes i era el més extens dels
registrats del present cicle. Es gairebé segur que la vistosa aurora
boreal de dimarts guarda relació amb aquest notable grup de taques,
i el fenomen es produí quan la terra, en el seu moviment de
revolució entorn el sol, entrà dins del núvol de partícules
elèctriques llançades a l'espai per aquest potent centre
d'activitat.
La
topada de la terra amb les emanacions solars pogué observar-se el
dia anterior en l'aparell magnètic i electroteràpic de
l'Observatori de l'Ebre, els quals recolliren el mateix dia, una
intensa tempesta que tingué els imants i galvanòmetres en continua
agitació, degut a les variacions del camp electromagnètic terrestre
en rebre l'impacte de les partícules procedents del sol.
El
fenomen, en latituds més properes al Pol, com els països
escandinaus, ha d'haver tingut una intensitat veritablement
excepcional'
Signa
la nota el P. Rodés, director de l'Observatori de l'Ebre.»
No
tenim cap més constància que des de Sant Andreu de Palomar s'hagin
pogut observar noves aurores boreals. Aquesta excepcional troballa
ens certifica que la documentació desada en caixes, llibres,
carpetes...ens és útil per resseguir el fil de la nostra història
més propera.
Des
d'aquí vull agrair la col·laboració de l'amic Ricard Paradís en
la informació facilitada per confeccionar el present article.
Pau
Vinyes i Roig
Comentaris
Pau