L’ANNEXIÓ DEL POBLE DE SANT ANDREU DE PALOMAR A BARCELONA

La població de Sant Andreu de Palomar l’any 1886 ja era de 14.615 habitants, l’any següent augmentava en 356. El 1897, el padró pujà a 17.451 habitants. Són en aquests darrers anys del segle xix quan la població va experimentar una transformació urbanística important. Es construïren nous carrers i places: Renart, carretera de Dalt (actual Concepció Arenal), Tres Creus, Montsec, Sant Miquel (actual Llenguadoc), Mare de Déu del Pilar (Coroleu), plaça de Sant Francesc (de les Palmeres)... i la urbanització d’un passeig que connectés el nucli antic amb la barriada de Santa Eulàlia de Vilapicina, la rambla de Santa Eulàlia (actualment de Fabra i Puig).

 

El carrer Gran, columna vertebral de Sant Andreu de Palomar, a inicis del segle XX. A.T.V. / FONS FAMÍLIA VINYES-ROIG
 

La veïna ciutat de Barcelona des de mitjan segle xix estava enderrocant les muralles i experimentava un creixement a través d’un pla urbanístic ideat per l’urbanista Ildefons Cerdà. El nou eixample de Barcelona topava amb les poblacions veïnes, receloses la majoria de perdre la seva autonomia municipal. Les ganes de créixer de Barcelona i desfer-se de les muralles que l’ofegaven venia de lluny, però la por de Madrid tot desconfiant que la capital catalana la pogués destronar en superfície i població va endarrerir els intents d’annexió dels pobles del Pla de Barcelona. No serà fins a finals de segle xix amb l’endeutament per la pèrdua de les darreres colònies espanyoles d’Amèrica i Àsia, que l’estat haurà de cedir a les pretensions barcelonines. Així doncs, el 20 d’abril de 1897 naixia una nova ciutat amb la incorporació de diferents sensibilitats demogràfiques, històriques i de cultura pròpia. Segons l’historiador andreuenc Jordi Rabassa:

 

«La reina regent, Maria Cristina, i el ministre de Governació, Fernando Cos Gayón, signaven (20 d’abril de 1897) un decret que posava fi a la independència atorgada pel rei Felip V amb el Decret de Nova Planta. Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sant Gervasi de Cassoles, (Santa Maria de) Sants, Les Corts (de Sarrià) i Sant Andreu (de Palomar) es diluïren en la gran Barcelona. Es tancava un contenciós que havia començat el 1876.»[1]

 

Seguint el fil de la narració històrica de Jordi Rabassa:

 

«Extraordinàriament, tot anà molt ràpid i el 20 d’abril de 1897 arribà el telegrama que donava llum verda a l’agregació. Els regidors del consistori andreuenc de ben segur se sorprengueren per la rapidesa de la notícia; se n’assabentaren ben aviat, ja que després de la sessió de l’Ajuntament de la tarda (que durà una hora i mitja i on no es parlà per res del final de la seva tasca), els regidors es dirigiren a Barcelona, on els esperava l’alcalde Josep Maria Nadal i Vilardaga, propietari andreuenc, i la resta de membres del consistori. Allà decidiren qui representaria el Districte Novè, en que quedaren enquadrats Sant Andreu, la Sagrera, Santa Eulàlia i el Camp de l’Arpa. Els nous regidors triats foren Casanoves i Monteis.»[2]

 

 

"Informe emitido por la Comisión 1a del Magnífico Ayuntamiento de San Andrés de Palomar  en el expediente de Agregación de los Municipios de las Afueras  á la Ciudad de Barcelona", gener de 1888. FONS FAMÍLIA VINYES-ROIG.
 

Les reaccions dels pobles annexionats no es feren esperar, sobretot a Sant Martí de Provençals i a Sant Andreu de Palomar. S’organitzaren diverses manifestacions amb el consegüent manifest de rebuig. Tanmateix, la decisió ja era un fet consumat. Cal dir, que en un principi l’annexió representà una alegria per a la població, ja que es deslliuraven dels cacics locals. Tot i això, més tard l’annexió comportà un seguit de desgreuges que afebliren aquesta simpatia per part de la immensa majoria dels habitants. A tal efecte es creà la junta Desagregacionista, dirigida pel benestant local Josep Boguñà, des d’on es decidí presentar un recurs al suprem demanant la derogació de l’esmentat decret. A Sant Andreu aconseguiren reunir més de mil signatures de rebuig. A les eleccions municipals de juliol de 1899, el poble s’abstingué d’anar a votar i es tancaren comerços. Les raons de la junta eren clares: Sant Andreu de Palomar tenia més de sis quilòmetres de distància vers Barcelona tal com remarcava la llei municipal del moment per ser annexionat, el poble no tenia frontera directa amb la capital i no s’havia demanat l’opinió popular.

 

Nicolás Salmerón y Alonso (1838-1908), president de la Primera República Espanyola i advocat defensor dels andreuencs contraris a l'annexió a Barcelona. FONT: DIARIO 16. 

L’expresident de la Primera República espanyola, Nicolás Salmerón, fou l’advocat encarregat de dur el cas dels andreuencs al Tribunal d’Assumptes Contenciosos. El 1902 el Tribunal desestimà la demanda andreuenca i des d’aquest moment ja no hi hagué res a fer. Des d’aleshores, ha format part territorial, social i econòmica de la ciutat de Barcelona.

 

Pau Vinyes i Roig 

Text publicat prèviament dins del llibre "La Lira, 150 anys fent poble. Recorregut  d'una entitat  a través d ela història de Sant Andreu de Palomar" (Ajuntament de Barcelona, 2020)




[1] Rabassa Massons, Jordi. Sant Andreu de Palomar, més que un poble. Barcelona: Vers. Art, 1998, p. 103.

[2] Rabassa Massons, Jordi. Sant Andreu de Palomar, més que un poble. Barcelona: Vers. Art, 1998, p. 103.

Comentaris