EL CEMENTIRI DE SANT ANDREU DE PALOMAR, UN ESPAI DE REPÒS

L’antiga església parroquial  de Sant Andreu de Palomar d’origen romànic però amb afegitons posteriors d’estil gòtic i barroc i amb un campanar-torre fou substituïda a mitjan segle XIX per una de nova, obra dels arquitectes Pere Falqués i Josep Domènech i Estapà; aquest darrer substituí Falqués arran de l’esfondrament amb víctimes de l’antiga cúpula. De l’antic temple només es conserva la capella del Sant Crist dels Segadors on es venerava la imatge del sant Crist que van fer servir els revoltats com a estendard durant la revolta dels Segadors de 1640,cremada durant els fets de la Setmana Tràgica de 1909 , la rectoria i la porta del carrer del Pont. En iniciar-se el conflicte bèl·lic del 1936 de nou fou cremada l’església i es convertí en magatzem del sindicat de pagesos i, posteriorment, de benzina. En finalitzar la guerra fou rehabilitada, i a finals dels cinquanta i inicis dels seixanta el pintor andreuenc Josep Verdaguer i Coma (1923-2008) decorà amb pintures seves les parets del temple. Recentment la cúpula ha estat rehabilitada. 


 Document propietat nínxol amb l'antiga façana. Fons Família Vinyes-Roig

El vell cementiri de Sant Andreu estava situat al voltant de l’antiga església de Sant Andreu de Palomar. Arran del decret que obligava a traslladar els cementiris fora del nucli urbà, l’Ajuntament andreuenc determinà fer-ho pel seu compte i a l’efecte comprà una peça de terra del mas de Can Cals, a Santa Eulàlia de Vilapicina. Primer s’havia pensat de traslladar-lo a uns terrenys propietat del senyor Trescals, campaner de la parròquia, on actualment hi ha el barri de la Prosperitat, però s’abandonà el projecte. Més tard s’amplià amb terrenys de la masia de Can Borràs d’aquí sorgeix la dita “si continua així, acabarà a Can Borràs o de malborràs”, per referir-se a algú que no fa bondat o s’excedeix massa amb la beguda o el tabac.

L’actual s’emmurallà, beneí i començà a utilitzar l’any 1834. Durant els primers anys de funcionament encara s’enterrà algú a l’antic cementiri parroquial. L’antiga creu de terme, que era de pedra, aixecada al carrer Gran de Sant Andreu davant del carrer de Santa Marta, fou trasllada al nou recinte funerari, on actualment hi ha una rèplica, ja que l’original es trobava al jardí de la seu del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias (carrer d’Ignasi Iglésias, 33).

Pels volts de 1865 ja es parlava de construir una capella al mig del cementiri, que va ser edificada anys després de la Guerra Civil. També durant l’any 1865 encara no s’havien autoritzat enterraments en cotxes fúnebres i en un reglament publicat el mateix any, en l’article 34, llegim “que quan l’Ajuntament determini el trasllat dels cadàvers al Cementiri per mitjà de cotxes fúnebres, la Junta cobrarà de drets 4 rals per cada cadàver, que no sient per amor Déu, sia conduït amb els citats cotxes1”. A la ciutat de Barcelona es començaren a usar el 1886. 

Creu de Terme antigament situada al cementiri, actualment hi ha una còpia. Josep Salvany i Blanch / Fons Biblioteca Nacional de Catalunya

Molts dels antics nínxols caigueren i s’hagueren d’enrunar per perillosos, amb la qual cosa se’n proporcionà a llurs propietaris un altre de nou, sense ossera, per la quantitat de 160 rals; però si el volien amb ossera, havien de pagar uns 100 rals més de complement. Després de l’annexió de Sant Andreu de Palomar a Barcelona el 1897, l’Ajuntament amplià el cementiri d’una manera extraordinària, comprant tots els terrenys de l’entorn. Cap al 1927 s’inaugurà la nova façana del cementiri. Junt amb el de les Corts i Collserola són els únics de la ciutat que disposen d’un espai dedicat a l’enterrament jueu.  

Tomba del dramaturg i poeta Ignasi Iglésias. Galdric de Rocabruna.

Al cementiri actual podem destacar la tomba del poeta dels humils, l’insigne escriptor i dramaturg Ignasi Iglésias (1871-1928), al qual, pels volts del mes d’octubre el 9 d’octubre, data de la seva mort, i si aquesta no cau en diumenge en l’anterior de cada any se li fa la tradicional ofrena floral davant la seva tomba. També hi trobem un seguit de panteons familiars d’un gran valor artístic i escultòric. Dins del cementiri hi ha la tomba del soldat desconegut, símbol del franquisme, l’escut del qual ha estat bescanviat per l’actual i oficial. D’altra banda, les tombes de difunts d’ètnia gitana han proliferat amb elements florals, que en alguns casos extrems defugen el bon gust. 

Mausoleu del Soldat Desconegut, propietat de l'Exèrcit Espanyol. Galdric de Rocabruna,
 

D’altres il·lustres morts que podem trobar al recinte funerari andreuenc són l’advocat, polític i historiador Josep Benet i Morell (1920-2008); el dirigent del PSUC Joan Comorera i Soler (1894-1958); la soprano Montserrat Caballé i Folch (1933-2018); l’historiador i fundador del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias de Sant Andreu de Palomar Martí Pous i Serra (1910-1997); el sacerdot i historiador andreuenc Joan Clapés i Corbera (1872-1939); el físic i meteoròleg Joan Vinyes i Riera (1922-1991); el general Luis Lacy y Gautier (1772- 1817); el pianista Joaquim Malats i Miarons (1872-1912); l’arquitecte Pere Falqués i Urpí (1850-1916); el santet i seminarista mort prematurament als 25 anys, a qui el bisbe de Barcelona prohibí dir missa perquè la seva mare practicava l’espiritisme,2 Francesc Pla (1893-1918) una de les tombes més visitades segons els responsables de Cementiris de Barcelona ; el fotògraf Antoni Arissa i Asmarats (1900-1980) o els militants comunistes Ramon Casanellas i Lluch (1897-1933) coautor de la mort del president del Govern espanyol Eduardo Dato (1856-1921) i Francisco del Barrio Navarro (?-1933), morts en accident de trànsit quan es dirigien a Madrid a una reunió del Partit Comunista d’Espanya. 

Cementiri de Sant Andreu de Palomar, espai mausoleus. Galdric De Rocabruna
 

Just en entrar al recinte trobem els grans mausoleus de la burgesia andreuenca i barcelonina, com el dels Basté, els Fabra i Puig, els Martí o els Guix. 

Actualment el cementiri andreuenc està situat dins del terme del districte de Nou Barris, fruit de la controvertida divisió territorial de la ciutat de Barcelona de 1984.

Pau Vinyes i Roig 

Publicat anteriorment al llibre Ningú se n'escapa. La cultura funerària a Barcelona. Barcelona: Tot Història Associació Cultural - Llop Roig, 2020. 

Notes

1.Clapés i Corbera, Joan. Fulles històriques de Sant Andreu de Palomar. Vol. V. Barcelona: Editorial Catalò- nia, 1930-1931, pàg. 98.

2. www.barcelona.cat, consultat el novembre de 2020.

 


Comentaris