ELS INICIS DEL CANT CORAL A SANT ANDREU DE PALOMAR

PREÀMBUL

El 2024 es va commemorar el 200 aniversari del naixement i el 150 de la mort del músic, compositor, director musical i polític Josep Anselm Clavé i Camps. Aprofitant l'efemèride publiquem el capítol "Els inicis del cant coral a Sant Andreu de Palomar", del llibre La Lira 150 anys fent poble, de Pau Vinyes i Roig.

Joves cantant caramelles. Font: Costumari Català.

El cronista oficial de Sant Andreu de Palomar, Joan Clapés i Corbera, capellà i historiador, ens descriu el desenvolupament de la vida musical en les caramelles. Per al sacerdot andreuenc, aquesta tradició popular és l’origen del cant a la seva població d’origen. I ens diu:

 

«En altres temps passaven els fidels la major part de la nit de Pasqua resant a l’Església; això en temps primitius es nomenava Privilegium Paschoe, no separant-se’n fins al cant del gall, ço és fins a punt de jorn, per entregar-se llavors tot sortint de l’Església al gaudí i l’alegria exterioritzant-la entonant càntics pastorils-religiosos referents a la resurrecció de Crist.

 

»Aquest costum donà origen a les caramelles de la nostra terra, les quals que sapiguem, no van més enllà dels albors del segle XIXè El vulgus, per metàtesi diu: caramelles i també es diu caramela, Aquest vocable prové del llatí calamellus, diminutiu de càlamus: el floviol (sic) del pastor. Les caramelles són indígenes de Catalunya, tant és així que no es trobava en cap diccionari són vocable equivalent.

 

»A Sant Andreu, les primeres agrupacions d’arreplegats que es dedicaren a cantar-les, eren colles de mossos de pagès, especialment de Santa Eulària de Vilapiscina[1].»[2]

 

 

Josep Anselm Clavé

 

Per manca de documents d’època no podem definir quin any exacte es va crear la primera societat coral a Sant Andreu de Palomar. Ens hem de remetre al que ens diu mossèn Joan Clapés i Corbera a les Fulles històriques de Sant Andreu de Palomar. En referir-se al llegat de Clavé, Clapés ens diu:

 

«La personalitat de l’inspirat músic poeta Josep Anselm Clavé, malgrat els molts anys que han passat de la seva mort (text publicat el 1930) ençà, perdura encara vigorosament impresa en el pensament del nostre poble. Es el venerable patriarca representatiu d’una tradició artística-popular catalana, i els “Coros de Clavé” són la supervivència també venerada d’aquell formós ambient de música choral que abrandà a Catalunya durant la vida del mestre, amb la fundació de societats chorals en tots els indrets de la nostra terra.

 

»En Clavé sapigué encarnar tan bé la seva obra amb el sentiment del poble, que, malgrat el gran nombre d’anys passats i el grau de refinament que avalora (sic) actualment la música choral a Catalunya, amb els nombrosos orfeons creats a l’entorn del gloriós Orfeó Català, encara les seves capdals composicions catalanes són plenes del sentiment popular, servant tot el vigor, tota brillantor, tota la frescor de quan foren escrites.»[3]

 

I en parlar de la música a Sant Andreu de Palomar esmentava:

 

«La música popular arrelà a Sant Andreu i ha rendit el seu culte a aquest art a través del temps, ja organitzant chors abans i després dels d’en Clavé, ja amb bandes de música que foren més antigues que els chors o bé amb capelles de música organitzades per aquells monjos de Sant Jeroni de la Murtra, que baixaven per diverses diades a dirigir la música dels oficis solemnes de la Parròquia de Sant Andreu.

 

»Aquí la cançó popular ha estat vivent fins al temps de la nostra infantesa, de manera que bé pot afirmar-se que Sant Andreu ha tingut un valor considerable en música popular, i el folklore hi ha donat cançons i més cançons, la qual cosa evidencia que els nostres pares les han cantades al través dels temps, i que han tingut tradicions musicals. Els vells d’avui recorden amb fruïció les cançons populars dites a chor, en els camps per nostres pagesos, o a les antigues treballades industrials o bé en família, tot fent una feina qualsevol, cantant-les uns, i xiulant-les d’altres.

 

»Sant Andreu ha cantat perquè ho porta a la sang.

 

»Aquesta circumstància és la raó cabdal, i essencial, la causa motora que havia fet sempre de la població un poble musical (quan no era, com ara, cosmopolita), i a allò es degué que en l’any 1842 s’unissin els entusiastes de la música Srs. Escuder, Fabes i d’altres, i fundessin un chor que el qualificaren de “Coro Vell”, temps a venir.»[4]

 

Sembla que aquest «Coro Vell» té les seves arrels en les cantades de caramelles que tot just més amunt hem esmentat. Mossèn Clapés remet que el seu veritable nom era el de «La Paz». El sacerdot historiador fa constar a les Fulles el següent:

 

«Hi hagué un temps que a Sant Andreu era sembrat de chors, els quals sortien a cantar les caramelles, i tots, en aquella diada, feien cap a casa de l’Alcalde, on acudia tot el poble per escoltar-los, i quan hi havia tropa allotjada, que era sovint, visitaven també el gefe de la força acantonada. En certa ocasió ho feren al coronel, a can Diumanjó (masia), vuit o nou agrupacions chorals, que aquí eren establertes.»[5]

 

Ara bé, tal com diu l’historiador de la música Jaume Carbonell, no es poden considerar aquests grups de cantants com a membres de societats corals a l’estil que va propugnar i difondre Josep Anselm Clavé. Les poden atribuir a expressions de cant popular. Per l’historiador:

 

«La història coral de Sant Andreu és certament fosca en aquests primers anys, justament per les seves diverses informacions existents no documentals, tot sovint contradictòries»[6]

 

La manca de documentació ens fa seguir les informacions publicades a l’època com a referents de les primeres societats corals andreuenques. O seguir el fil de la narració històrica de mossèn Clapés. Josep Anselm Clavé als escrits publicats el 1863 ens fa saber:

 

«En septiembre de 1852 se organizó en S. Andrés de Palomar otra Sociedad coral que todavía existe y por espacio de tres o cuatro años cantó piezas de mi composición.»[7]

 

 

 Membres cantaires i directors de la Sociedad Coral La Paz y La Esperanza, de Sant Andreu de Palomar. Autor desconegut / Arxiu L'Eco de Catalunya.


Sembla que l’esmentada societat deixà d’interpretar peces de Clavé el 1856, tot i que en la data dels escrits del compositor barceloní encara existia. Jaume Carbonell[8] creu que entre Clavé i els de la societat hi deuria haver alguna disputa i per aquest motiu no actuaren en el festival federatiu del cors de 1860. També el fet que aquesta entitat no formés part de l’Asociación Euterpense fa pensar que el lligam entre ambdues societats fou nul. Relligant la informació de Clavé amb la de Clapés, Carbonell dedueix que la societat de qui Josep Anselm no recorda el nom devia ser «La Paz». Tot i això, el mossèn andreuenc —com ja hem vist més amunt— dona com a data de fundació el 1842 amb el nom de «Coro Vell». Som del parer que aquest cor devia funcionar seguint els paràmetres de la música tradicional i que, un cop fundat el primer cor d’en Clavé, s’adaptà als seus postulats organitzatius i d’estil musical. Tot i això, se’n separà anys després per seguir el seu propi camí. L’estendard de la coral fou brodat per les monges de Jesús Maria, tot just establertes a Sant Andreu el 1850.

 

 

 Faristol de la Sociedad Coral La Paz y Esperanza. Arxiu L'Eco de Catalunya.

 

Segons Clapés, poc temps després es fundaria el 1853 un nou cor a Sant Andreu de Palomar amb el nom de «Coro de la Esperanza», que comptava entre el seu elenc de directors Porcell i Josep Estapé Guerrer. Durant un temps convisqueren les dues entitats corals amb una forta rivalitat entre elles, fet que provocaria que el «Coro Vell» o «La Paz» anés perdent cantaires, ja que molts s’anaren passant al de «La Esperanza». Davant d’aquest fet, un grup de persones provocà la fusió entre ambdues societats. De la fusió en sorgí l’entitat «Paz y Esperanza». No tenim la data exacta de la fusió, però l’hem de situar cap el 1889.

 

 

 Membres i directors de la Societat Coral La Lira, el 1895. Arxiu SCE la Lira.

 

Per Joan Clapés, l’actuació d’aquests dos cors fou memorable i van contribuir al fet que la gent del poble fos seduïda per la bona música, ja fos en concerts organitzats a l’aire lliure o al teatre Tacón —futura seu del Centre Cultural Catalanistes— o als Jardins de la Flora, situats dins del territori municipal andreuenc. A inicis del segle xx la societat coral «Paz y Esperanza» deixà d’existir. Moria la primera entitat coral de Sant Andreu.

 

El 2 de febrer de 1861, es fundava una nova coral a Sant Andreu de Palomar, la qual dugué per nom «Los Obreros». Va ser membre de l’Asociación Euterpense, i amb 29 cantaires va acudir al Gran Festival dels Cors d’en Clavé de 1864.[9]

 

Tenim notícies per mossèn Clapés d’altres societats corals arrelades al municipi santanadreunc: Els Braus, el Cor en Xegre, el Cor d’Andorra, el Cor dels Cantoners, el Cor de la Unión, el Cor de la Joventut, i la Societat Coral La Lira, aquesta darrera fundada el 1870 (en aquest enllaç hi trobareu l'article que en parla). Les associacions catòliques disposaven d’una secció de cant coral, com l’Ateneu de Sant Lluís de Gonçaga, el Círcol Catòlic de Sant Josep (fundat el 1888) i la Joventut Catòlica (fundada el 1900). 


Membres i directors de l'Orfeó L'Eco de Catalunya a inicis del segle XX. Arxiu L'Eco de Catalunya.

 

El 1899 es fundava l’Orfeó l’Eco de Catalunya, la coral per excel·lència de Sant Andreu, atesa la seva trajectòria com a entitat i pel volum de cantaires que hi han format part. Actualment activa i allotjada —després de diversos canvis de seu— a l’Ateneu Obrer de Sant Andreu de Palomar.

 

Pau Vinyes i Roig



[1] Es refereix a la barriada de l’antic municipi andreuenc de Santa Eulàlia de Vilapicina, avui inclosa dins del districte de Nou Barris, de Barcelona.

[2] Clapés i Corbera, Joan. Fullés històriques de Sant Andreu de Palomar. Volum III. Barcelona: Catalònia, 1930-1931, p.106.

[4] Clapés i Corbera, Joan. Fullés històriques de Sant Andreu de Palomar. Volum VI. Barcelona: Catalònia, 1930-1931, pp.12-13.

[5] Clapés i Corbera, Joan. Fulles històriques de Sant Andreu de Palomar. Volum III. Barcelona: Catalònia, 1930-1931, p.107

[7] Clavé, Josep Anselm. «Las sociedades corales en España», El Metrónomo, núm. 12 (1863)

[9] Carbonell i Guberna, Jaume. Josep Anselm Clavé i el naixement del cant coral a Catalunya (1850-1874). Barcelona: Galerada, 2000, p. 365.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada